Category Archives: Nació Catalana

LA MATA DE JONC I ELS CECS QUE NO CAMINEN!

LA MATA DE JONC I ELS CECS QUE NO CAMINEN!

Les actuals circumstàncies, molt més socials que polítiques, adoben la vigència d’un alliçonador fragment de la crònica de Ramon Muntaner: “E si nengun me demana: En Muntaner, quin és l’exempli de la mata de Jonc? Jo li respon que la mata de jonc ha aquella força que, si tota la mata lligats ab una corda ben forts, e tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tiren, no l’arrencaran, ne encara con gaire més s’hi prenguessen: e si en llevats la corda, de jonc en joc, la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que sol un jonc no hi romandrà. E així seria d’aquests tres reis, que si entre ells hi havia devision neguna ne discòrdia, ço que Déus no vulla, fèts compte que han de tals veïns que pensarien de consumar la un ab l’altre. Per que és mester que d’aquest pas se guarden ; que mentre tots tres sien d’una volença, no temen tot l’altre poder del món, ans així com davant vos he dit, seran tots temps sobirans a llurs enemics.” La metàfora constitueix un clam a la tenacitat i a la constància, jonc a jonc, però sobretot, i en línia amb aquell “entre tots ho farem tot” de Pompeu Fabra, un cant a la unitat i a la solidaritat.

Els esdeveniments, que ara han burlat l’esperança d’una candidatura unitària a favor de la sobirania, delaten l’estultícia dels actuals “reis”. La darreria d’agost, vaig assistir a Prada del Conflent a la xerrameca d’uns predicadors “catalunyesos-caps-d’arengada”. Tots ells, després de glossar les excel·lències de la seva religió única i vertadera, coincidiren de forma gairebé idèntica quan foren requerits pels assistents sobre la situació de les Illes, del País Valencià o de la Catalunya Nord amb un “ja s’ho faran!”. Sebastià Bennàssar ho va explicar a la perfecció en una crònica periodística. Quina nació és aquella que vol construir-se a bocins? És que, abans de lluitar per defensar-la, ja tenim un enfilall de Michael Collins que prescindeixen d’entrada de més de la meitat del territori? Tinc la convicció que aquests hipotètics nous líders regionalistes, esquarterats avant la lettre, no s’haurien salvat de ser blasmats com a traïdors per Xirinacs. Un mal endèmic que delata la inconsistència de la defensa de la unitat nacional per tots els qui l’esmicolen. D’altra banda, no és gens coherent parlar de reagrupament, de república catalana federal i de solidaritat si no es predica amb l’exemple de la unitat!

L’endemà d’aquella mala experiència auditiva (i vomitiva), vaig arribar a Arles, a la Provença, pàtria de Bizet (amb l’Arlessiana com a himne emblemàtic de referència) i terra d’acollida de Van Gogh. Passejant per la vella i bella ciutat, a un dels palaus vaig topar amb “L’aveugle et le paralytique” de Jean Turcan (1846-1895). Es tracta de la versió en pedra de l’escultura que, en bronze, va presidir la biblioteca pública de Marsella durant 50 anys, fins que, els nazis la varen fondre per fer bales, com va passar amb les escultures en bronze de Francesc Aragó a Enagel i a Perpinyà, de les quals en vaig parlar en un article anterior. Per sort, en aquest cas, resta el testimoni de la imatge en pedra d’Arles, la qual constitueix una bona reflexió sobre el sentit de la solidaritat humana i l’acció unitària. Un cec, jove i fort, transporta a les espatlles un vell paralític que el guia. Una bona combinació d’interessos: l’experiència i la saviesa per dirigir pacta una entesa amb la força per fer la caminada. En realitat, la idea no és altra cosa que una interpretació poètica del conegut mite d’Orió, a qui Enopió, el rei enemic de ponent, va deixar cec. Lluny de retre el combat, Orió va aconseguir que Cedalió, un infant destre i deixondit, s’enfilàs a les seves espatlles per a fer-li de guia, caminant sempre cap a llevant, fins a trobar el sol que li va permetre recobrar la vista i la llibertat. La diferència entre el mite clàssic i l’escultura de Turcan rau en la figura del guia. La mitologia posa a les espatlles del cec un infant, innocent i sense prejudicis, mentre que l’escultor va preferir un vell baldat. En qualsevol cas, l’important és fer el camí correcte, amb un esforç conjunt, cap a les fites a assolir. Tant és si el guia és jove o vell. Com en el viatge a Itaca de Konstantino Kavafis l’important és compartir la ruta i gaudir de la caminada.

L’exemple de la mata de jonc que Muntaner posa en boca de Jaume I, així com el sentit que desprèn l’escultura que hi ha a Arles, encara poden arrodonir-se amb la conclusió que aporta la novel·la “Camí de coix” de Jaume Santandreu: fa més veta un coix que camina que un badoc sa i condret assegut a una vorera. No són moments d’emparar-nos, amb excuses de mal pagador, en una inexistent coixesa o ceguesa per justificar desercions. Ara allò que ens cal és no defallir. Malgrat n’hi hagi tants que adesiara ens tanquin la porta!

Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo

Deixa un comentari

Filed under Nació Catalana

Atac de banyes

Atac de banyes

El Parlament de Catalunya va prohibir les “corridas” de toros amb un 68% favorable i com era de preveure la resposta espanyola ha sigut furibunda. Per a no perdre el costum s’armen amb el tricorn cada vegada que Catalunya es mou. Tant se val que a Les Canàries es prohibís fa més d’una dècada sense que ningú en fes escarafalls doncs tota excusa és bona per a recordar el “derecho de conquista” no fos cas que entre referèndums, estatuts i manifestacions oblidéssim la sacrosanta Unidad de España.

No podien faltar les entranyables sortides de to de les declaracions públiques, com ha il·lustrat un dels clàssics, Don Mayor Oreja afirmant que el cas dels braus és una venjança per l’Estatut i pel triomf de “la Roja” Valga’ns Déu val!Resulta que un Tribunal tercermundista mutila una llei aprovada pel 89% del Parlament, ratificada a les Corts espanyoles i confirmada per referèndum popular. Paral·lelament Espanya, amb una economia a punt de ser intervinguda per la unió europea, unes taxes d’atur vergonyoses i el que probablement és el president més inepte del món occidental, aconsegueix el gran mèrit de guanyar un mundial d’un joc de pilota gràcies als catalans que hi participaven (fins al punt que es podria considerar la setena copa del Barça). De tot això la interpretació és que els catalans estem recelosos i volem venjar-nos prohibint els braus? Malaguanyats! Si prohibicim que els simis sorticin als mitjans de comunicació sortiríem guanyant abastament més!

L’altre sortida de to has estat del senyor Juan Soler, diputat del PP, quan ha criticat la sardana dient que també mata però d’avorriment, en una mostra sens dubte de l’infantilisme del “tu más” No esperàvem que els agrades la sardana (dansa mil·lenària eminentment mediterrània d’origen grec al igual que la tauromàquia que defensen) de fet tampoc esperem que els agradi qualsevulla de les manifestacions culturals d’arreu del món. Ells es senten més còmodes amb la figura (d’arrel africana) del flamenc, doncs expressa a la perfecció la seva idiosincràsia; personatge histriònic vestit de manera estrafolària no fos cas que no destaqués (i que corra la alegria i olé) xisclant amb cara de restrenyiment mentre mostra la rebequeria de nen malcriat picant de peus a terra en una histèria que posa en perill la integritat de llurs artèries.

el nacionalisme espanyol s’alça amb tot el seu esplendor amb la boina al cap i la bandera rojigualda (amb toro inclòs) posada per capa. Quan s’ensumaven l’abolició de les curses pretenien alliçonar sobre respecte i tolerància. Ara, un cop prohibides, es treuen la careta universalista i tornen a mostrar l’Espanya de sempre, la provinciana, la bàrbara, la inculta. Una Espanya de toreros i peineta, l’Espanya d’en Paco Marinez Soria interpretant la picaresca pueblerina, de la garrafa amb Don Simón i l’ancestral relació d’amor odi que els acomplexa entre la pretesa modernitat que volen demostrar i el cortijo rural que són en realitat. Una barreja de parc temàtic de Cervantes i de corral i galliner. I és que el pretés cosmopolitisme espanyol té una volada gallinàcia i el més lluny que ha arribat a exportar la seva cultura és quan la Lupita ha travessat la frontera dels EEUU amb Mèxic per fregar escales en qualsevol barri suburbial.

Precisament la festa del braus ha esdevingut la seva Fiesta Nacional doncs els defineix a la perfecció, no tan sols per la barbàrie, la grolleria i les passions primàries a les qual evoca sinó especialment per tota la parafernàlia que les acompanya. Si ve és cert que la tauromàquia té un origen grec i que a Catalunya també hi té tradicióés igual de cert que tota la “performance” que l’acompanya és eminentment espanyola, des de la folklòrica amb el vano, la peineta i la mantilla, fins al personatge amb malles lluentons i el paquet farcit amb un mitjó que es mou amb la ridícula i efeminada xuleria castiza, sense oblidar el señorito de barret cordovés que apareix a cavall o les banderilles rojigualdes al crit de olé!

Com a català i europeu del segle XXI no puc sinó alegrar-me de la prohibició d’aquesta mostra d’africanisme. Ara ens tocarà aguantar tota l’artilleria demagògica que des de Madrid ens arribarà. Haurem també de suportar personatges com l’Enrique Guillen, que junt amb els seus dos muletillas van entrar en una seu d’un partit independentista per a destrossar-la i agredir als militants que hi havia. I el que és pitjor, aguantar els relativistes locals que s’emparen amb un fals concepte de la llibertat que pretén fer creure a la gent que tot el que hom vulgui és legitim, confonent la llibertat amb el llibertinatge cultural. No podíem esperar respostes d’una altra naturalesa doncs No és estrany ni atzarós que defensin a capa i espasa (o a peineta i botijo) els toros, ja que senten un amor maternal pel tot el que impliqui banyes i corridas. Ara però, el més important és seguir aguantant, seguir-nos distanciant i creant desavinences, trencant aquest empatx de seny que ha format una convivència basada en que sempre cedeixin els mateixos, és a dir, nosaltres. Ara ha arribat l’hora, l’hora de dir prou! La nostra hora. Em començat un Procés imparable en el qual per primer com en molt de temps la població civil, la ciutadania ha pres la iniciativa, cansada i desenganyada dels nostres porucs polítics, sempre pendents d’acontentar a tothom, sempre tant temerosos de no enfadar Madrid, sempre tant disposats a abaixar-se els pantalons.

Han sortit noves iniciatives fruit d’aquest malestar, i això és bo però alerta, no dipositeu les esperances a segues i doneu categoria de messies a qui encara no ha demostrat les coses on realment es demostren, ço és des del poder.

L’activació de la gent, la lluita exterior per la nostra llibertat i reconeixement però sobretot la més important, la lluita interior per acabar de cohesionar la societat, per deixar diferències de tota mena i remar en la mateixa direcció tenint com a únic objectiu assolir la meta de la sobirania nacional.la presa de consciència de la Nació catalana i del seu futur lliure com a únic camí de pervivència de la nostra identitat col·lectiva, la que varem

rebre dels nostres avis i la que volem llegar als nostres nets. Ara és l’hora de continuar obstinadament i sense mirar enrere, és el moment de donar-ho tot i de no preocupar-se per cap conseqüència que no haguem d’afrontar ja com a nou estat de la Unió Europea.

Estem en un moment històric decisiu, mai cap generació de catalans ha estat tant aprop de desaparèixer ni tant a tocar de l’ansiada independència. La frase del nostre president Macià mai havia sigut més necessària; catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya!

Marcel A.G.
12 de agost de 2010

Deixa un comentari

Filed under Nació Catalana

Independentistes: Sense unitat no hi ha vot!

Independentistes: Sense unitat no hi ha vot!

Els independentistes podrem votar a les properes eleccions al Parlament de Catalunya?

Realment estàvem esperançats que per fi l’independentisme  podria arribar a la maduresa organitzativa suficient com per poder presentar-se al Parlament de Catalunya amb una candidatura unitària i transversal i amb unes possibilitats reals d’èxit.

El manifest Patriotisme i dignitat de Joan Carretero i la posterior creació de Reagrupament així ens ho feien creure. L’altra esperança era Joan Laporta, ex-president del Barça que ha portat l’equip insígnia de Barcelona i Catalunya al capdavant del fútbol mundial tot fent-lo un referent de catalanitat, el mateix Reagrupament havia ofert a Joan Laporta ser el cap de llista d’una candidatura unitària. Aleshores tot era esperança.

Fins fa poc la situació era aquesta, però realment el procés no avançava, va caldre tirar endavant la Conferència Nacional del Sobiranisme per insistir en el procés.  Nombroses agrupacions polítiques i patriòtiques hem donat recolzament a una candidatura unitària i transversal del independentisme català, i on som ara?
Realment hi ha dos responsables sobre els que recau l’èxit o el fracàs del projecte, es diuen Joan Carretero i Joan Laporta, no hi ha diferències ideològiques notables entre ells, especialment en el que fa referència al projecte nacional, ambdós defensen la independència nacional, avoquen per una candidatura transversal i unitària i difícilment podríem titllar de més patriota a un o l’altra.

Què manca doncs per la unitat? Quins son els problemes per unir els dos projectes: Reagrupament i Democràcia Catalana? NO hi ha diferències ideològiques, NO hi ha diferències de projecte nacional, NO hi ha diferències d’estratègia política. Aleshores? És un problema més relacionat amb l’etologia que amb la política? No poden haver dos galls en un galliner? És aquest  el problema? Esperem que els nostres polítics hagin comprès que existeix la Teoria de l’Evolució i que els sers humans podem establir relacions molt més complexes i diferenciades que les aus de corral.

Que es deixin de problemes de llistes, si cal, que cerquin un arbitratge exterior, hi ha prous patriotes que estan lluny de buscar en la política la culminació dels seus interessos personals que podrien arbitrar entre els dos patriotes i la resta del independentisme. La mateixa Conferència Nacional del Sobiranisme va llançar el Manifest del 12 d’Abril on Antoni M. Badia i Margarit,  Heribert Barrera i Costa, Agustí Bassols i Parés, Joan Blanch i Rodríguez, Moisès Broggi i Vallès i Orioll Domènec i Llavallol impulsaven una candidatura de consens. Ells podrien arbitrar o delegar l’arbitratge per assolir aquest consens. No hi ha prous garanties?

Estem en un moment que no cal, només, ser patriota, cal ser també responsable i els dos líders del independentisme Joan Carretero i Joan Laporta han d’assumir la responsabilitat que tenen. Si al final, quan arribin les eleccions al Parlament de Catalunya es presenten dues o més candidatures independentites “unitàries” els patriotes de peu, els que ja de per si creiem poc en la política i molt menys en els polítics ens quedarem a casa, no votarem, esperarem, un cop més, que patriotes de debò vulguin i sàpiguen liderar un projecte engrescador i realista. Això sí esperem que els que ens han decebut marxin a casa seva i s’oblidin de nosaltres com nosaltres ens oblidarem d’ells.

Sols ens queda tenir l’esperança que al final s’assolirà la unitat i que l’independentisme serà present al Parlament per avançar cap un procés que ja esdevé imparable: la creació de l’Estat Català.

Postscriptum:

Havent acabat la redacció d’aquest article he de constatar que altres formacions cercaran el vot independentista, CiU i ERC. Dels primers només ens cal recordar que varen tenir el poder durant un quart de segle i seguiren en tot moment la política del peix al cove, l’il·lustre antecessor del  Sr, Mas, el Molt Honorable Sr. Jordi Pujol va arribar a ser nomenat Español del Año gràcies a la seva insistència en donar recolzament als diferents governs espanyols; en definitiva CiU no ha estat més que un projecte regionalista malgrat que durant els anys d’oposició hagin intentat fer-nos creure que van cap el sobiranisme. Certament no ens mereixen cap confiança. I ERC?, bé, si volem votar Esquerra millor votem directament Montilla, en pocs anys aquesta formació independentista (sic) ha esdevingut un apèndix “sobiranista” del PSC fins al punt d’esdevenir tant sols una marca blanca del socialisme “català”. De credibilitat zero, varen poder optar per crear un “Front Patriòtic” amb CiU i optaren pel Tripartit, i dos cops!, o sigui que un tercer ja no cal.

Xavier Andreu i Prat
del Secretariat Nacional d’Unitat Nacional Catalana UNCat
16 de juliol de 2010

Deixa un comentari

Filed under Nació Catalana

Estic cansat dels derrotismes

Estic cansat dels derrotismes

Doncs això, que estic fart de veure missatges derrotistes, tristos i ploramiques.

I especialment ho dic pel fil del fòrum d’UNCat que porta ja tres pàgines del puto mundial i les celebracions espanyolistes.
Però què us pensaveu que estavem sols? que no hi havia xarnegos? Que tots som catalanets en un món ideal com el Tirol? Estem o no estem pel tema? De castellufos n’hi ha un munt, fins aquí res de nou.

Em passo el dia animant a tot Déu que em pregunta que què hem de fer? que si que hi havia espanyols, que eren 100000… I que collons, nosaltres érem 1500000 el dissabte i sembla que alguns se n’obliden ràpidament.

I nosaltres tenim la raó i la força.

Sembla que ens agradi flagelar-nos. Jo si juga Espanya evidentment vull que perdi i ahir per no veure els traidors de Catalunya que juguen amb espanya doncs em vaig posar una pel·lícula d’humor, i si ,vaig sentir els petards, i què? doncs normal. Tenen un equipàs i a Catalunya hi viuen molts espanyols. Combinació? Petards i festa per celebrar la seva victòria. Per mi ja se la poden fotre per allà on l’esquena perd el seu nom, no és el meu equip i tant se me’n refot el que hagin fet. No vaig veure la celebració i he dormit millor, malgrat també una mica emprenyat, no us enganyaré, ja que posats a fer podrien haver perdut, però ja se sap que en aquesta vida no tot és perfecte ni de conya.

Dissabte, 1500000 al carrer. Consultes independentistes arreu del país, pobles que es declaren fora de la constitució, guerra de banderes als balcons(igual que Belfast, però sense violència) que guanyem clarament nosaltres, empresaris que cada dia tenen més clar que l’únic camí es la independència amb els del CCN al capdavant, enquestes que diuen que l’independentisme no para de pujar, els espanyols es desnmascaren, cosa fantàstica perquè sabem contra què lluitem, i alhora a Espanya cada cop estan més nerviosos i veuen que se’ls obren fronts alimentats per l’independentisme per tot arreu, l’independentisme sociològic creix arreu.

I Espanya l’únic que els queda és l’esport i les seves seleccions, per fer un paral·lelisme és exactament el que va passar amb l’antiga Yugoslavia els anys previs a la seva dissolució, l’únic que els podia unir, i això ho sabia el govern, era la selecció yugoslava, la de tots, us sona?
Bàsket, waterpolo, tennis, futbol…tenien equips molts competitius, fornits en gran part per jugador croates i en menor mesura eslovens, si també algun serbi, us sona?
L’únic que els queda i celebren els espanyols, en aquest cas són les victòries de “La Roja”, si per no celebrar no celebren ni el seu puto dia nacional, quantes banderes veieu el 12-O?

Un bon compatriota, amic i historiador em va dir aquest cap de setmana una frase d’aquelles que te les apuntes i que mai oblidaràs. Em va dir quelcom que feia mes o menys així:

“…els catalans estem fets genèticament per a suportar tot això, ja hi hem nascut preparats genèticament, i ells- els espanyols- no…”

Senyors, llum als ulls i força al braç.

Roger Lluís i Gol
del Secretariat Nacional d’Unitat Nacional Catalana UNCat
12 de juliol de 2010

Deixa un comentari

Filed under Nació Catalana

Patriotes i polítics

Patriotes i polítics

A vegades tenim la temptació de considerar els polítics com éssers d’un altre planeta, com si visquessin allunyats de la realitat, en un núvol, distants i intocables. I a voltes no anem errats, els polítics tenen la rara saviesa de matar i ferir sense veure la sang, lluiten entre si com els antics senyors feudals, envien les seves hosts a enfrontar-se a les hosts del seu enemic i ells s’ho miren des de les torra de l’homenatge del seu castell. Al camp de batalla el pobres soldats de cada bàndol lluiten i moren pel seu senyor i mai, quasi mai, saben que lluiten no per ideals sinó per la benaurança del seu senyor.

Els patriotes, en aquest joc polític, som com els soldats de peu, l’anomenada fidel infanteria, seguim senyors que son els polítics i que no sempre estan al nivell dels seus súbdits. Lluitem, hi posem esforç, deixem bous i esquelles en una lluita diària per ideals tant enlairats com la Llibertat i la Pàtria. No busquem beneficis ni càrrecs, si arribem a sergents és per obrir bretxes en els rengles enemics i no per defugir la lluita. Però estem allunyats dels polítics, sabem que ells compartiran pessebre amb els que realment son els nostres enemics i tot i així seguim lluitant.

Aquest divorci entre els patriotes i els polítics és difícil de resoldre, vivim en móns oposats o com a molt distants, els de peu no sabem jugar a escacs com els senyors, ens abrandem i no mesurem les paraules, obrim escletxes i ens llancem sense mirar enrere, oferim els nostres pits al foc enemic i no busquem cap altre premi que el deure acomplert.

Potser algun dia aprendran els polítics que no poden jugar amb els seus peons, sense ells no són res, ja és prou difícil conciliar els polítics amb la ciutadania, pensem com ho ha de ser fer-ho amb aquests bojos idealistes com som els patriotes!. Si us plau quan hi hagin un altre ball de bastons que sigui per prendre el poder, per fer fugir l’invasor de casa nostra, i no per picabaralles entre polítics que tant sols deixen com a rastres la corrua de patriotes que han tornat a casa decebuts. Cap més lluita fratricida entre patriotes per ambicions personals, no ens ho podem permetre, calen tots els caps i tots els braços, les ambicions deixem-les a casa, en la vida diària, ambicionem la felicitat pròpia sense hipotecar la del país, siguem servents de la causa i no ens servim d’ella.

Xavier Andreu

Deixa un comentari

Filed under Nació Catalana

Socialistes i islamistes radicals units a Cunit

Socialistes i islamistes radicals units a Cunit

Musulmans de Cunit atemorits pels mateixos musulmans integristes de la població. Fins aquí és un fet que malauradament passa a masses llocs de Catalunya, però el cas de la Fàtima i el seu calvari va més enllà. L’interlocutor de la comunitat musulmana de Cunit amb l’Ajuntament (PSC) és el president de l’associació islàmica de Cunit i per extensió el seu Imam. Fàtima, musulmana, fa de mediadora cultural, i encoratja a les dones marroquines a portar pantaló, a aprendre l’idioma, a sortir de casa, a treballar,etc. Fàtima ha hagut de demanar un ordre d’allunyament per les amenaces i coaccions de l’Imam i l’interlocutor de l’Ajuntament. Amenaces com “no duraràs ni un dia més” “no veuràs créixer els teus fills” o et “cremarem la casa” és el pa de cada dia de la Fàtima. El detonant va ser quan l’Imam de la població va intentar agredir-la a ella i la seva familia i es van haver de refugiar en un bar, on va haver d’intevenir la policia per protegir-los. Fàtima ha hagut de rebre, no sé si encara la rep, protecció policial. El fiscal demana 5 anys de presó per l’Imam i 4 per l’interlocutor de l’Ajuntament i l’alcadesa està acusada per evitar la detenció de l’Imam.

El més greu de tot és això últim, l’instructor de policia municipal anava a procedir a la detenció de l’Imam, però l’alcaldessa li ho va impedir per segons ella no perdre la seva carrera política. De fet ha convidat a Fàtima a abandonar el seu lloc de treball i per telèfon li va dir literalment “Me vas a costar mi carrera política”. La Fàtima, segueix exercint la seva feina tot i les amenaces i intents d’agressió amb el beneplàcit de l’alcaldessa i del PSC, i també diu que altres mediadors han hagut de plegar pel mateix motiu, però que ella no ho pensa fer.

Que els integristes atemoritzin la població marroquina per desgràcia comença a ser normal, que ho facin sota l’ampara d’una alcaldesa socialista és inacceptable. L’integrisme islàmic, agradeix i amenaça sota el paraigües del PSC, crec jo que és motiu suficient perquè com a mínim el nacionalisme desacomplexat hi diguem alguna cosa.

http://www.tv3.cat/videos/2689090/El-testimoni-de-la-mediadora-assetjada-per-limam-de-Cunit

Deixa un comentari

Filed under Nació Catalana

Hostes vingueren que de casa ens tragueren, però tu a callar!

Hostes vingueren que de casa ens tragueren, però tu a callar!

Vivim en una societat on la llibertat d’expressió i la tolerància són pilars fonamentals que ens diferencien clarament d’altres societats que viuen ancorades a l’Edat Mitjana i encegades pel fonamentalisme religiós. És a dir, teòricament qualsevol ciutadà pot expressar lliurement les seves opinions sense córrer el perill de ser lapidat o fuetejat.

Ara bé, la cosa canvia quan es tracta de parlar d’un dels temes tabús del segle XXI, la immigració. És molt fàcil ser políticament correcte, seguir el discurs oficial i entonar els cants de sirena dels nostres representants polítics, la majoria dels quals ens diuen que la immigració és positiva per a nosaltres i que en comptes d’utilitzar la paraula problema utilitzen l’eufemisme repte.

Recentment apareixia a La Vanguardia una entrevista a l’ex-ministre de finances alemany i membre de la presidència del Bundesbank, el socialdemòcrata Thilo Sarrazin en la que expressava la seva preocupació per la gran quantitat d’immigrants que té Alemanya i els problemes que això comporta. Concretament mostrava el seu malestar pel fet que aquests immigrants, majoritàriament turcs i àrabs –gairebé dos milions-, no fan cap esforç per integrar-se a la societat que els acull, que un 20% viuen del subsidi i que es casen amb persones del seu país que després porten a Alemanya. Sarrazin proposava tancar fronteres a la immigració excepte per aquells que estiguéssin qualificats i amb voluntat d’integrar-se. Doncs bé, ja se l’ha acusat de xenòfob i el president del Bundesbank l’ha fet rectificar.

La situació de Sarrazin és la mateixa que vivim dia a dia les persones que dubtem dels beneficis d’aquesta immigració desmesurada que estem rebent; se’ns acusa de xenòfobs i racistes. No podem dir el què pensem? El més sorprenent és que els que ens acusen d’intolerants són els menys tolerants amb la discrepància.

Que us sembla bé aquesta onada d’immigració salvatge que, per exemple, ens satura el sistema sanitari públic? Perfecte! Que ja us agrada que arribin nens a les escoles un cop iniciat el curs, sense entendre la nostra llengua i pels quals el Departament d’Educació i els mestres han de destinar uns recursos que podrien destinar als vostres fills? Fantàstic! Que aproveu que els ajuntaments hagin de fer grans esforços a través de mediadors perquè aquestes persones entenguin que el seus fills no poden córrer sols pel carrer a les onze de la nit o que no es poden llençar coses des del balcó? Genial! Però si tot això no us sembla bé que sapigueu a partir d’avui que sou uns racistes, almenys això diuen…

Mercè Escarrà

http://www.elmati.cat/articles/noticia.php?id=689

Deixa un comentari

Filed under Nació Catalana

Arenys de Munt, un pas de gegant cap a la Independència.

Arenys de Munt, un pas de gegant cap a la Independència.

Certament ha estat un procés amb molts daltabaixos, amb pors, amb obstacles, molts no creien que al final es pogués celebrar el plebiscit, però al final s’ha pogut assolir, centenars de ciutadans d’Arenys de Munt han anat a les urnes malgrat el abogado del Reino, malgrat els falangistes, els de camisa blava o el de la rosa al puny, malgrat mil entrebancs el dia 13 de setembre del 2009 i el poble d’Arenys de Munt passaran a la història per què s’ha disparat el tret que donarà sortida a la cursa envers la nostra llibertat nacional.

 Ha estat una victòria del teixit social i no pas dels partits, hem de reconèixer que molts militants han treballat per fer realitat aquest dia però ha estat la gent, els nacionalistes sense afiliació política els que han portat el pes, ja sabem que ara tothom serà el responsable, tothom es voldrà posar les medalles, que CiU afirmarà que ells han donar recolzament des del primer dia al referèndum d’Arenys de Munt però callaran que no han fet el mateix a Vic on no han votat la proposta de fer el referèndum per la Independència a la seva pròpia ciutat. També ERC amb Puigcercós al capdavant estaran joiosos per la “seva” victòria que difícilment lliga amb el pacte amb els falangistes de la rosa al puny mal anomenats socialistes, el seu mesellisme  davant l’acceptació d’un finançament  i la manca d’una voluntat real de crear un front Nacionalista al Parlament.

L’arribada dels 72 falangistes, ni un més ni un menys, ha estat anecdòtica, qui ha autoritzat la seva concentració tenia com objectiu que es produïssin aldarulls per poder pontificar sobre el perill dels enfrontaments entre radicals d’un i altre signe. Malauradament per ells, pels instigadors, els Mossos d’Esquadra varen realitzar un bon operatiu i quedaren aïllats del gruix nacionalista, certament haurien acabat malament, eren massa pocs com per poder trasbalsar el plebiscit. Però no ens enganyem, feien el paper de gossos de presa, malgrat que algun dels més vells falangistes ja no els hi quedessin gaires dents, però els veritables espanyolistes no hi eren, estaven als despatxos de la Generalitat, a les seus del PSC o el PP, estaven patint tot veient la festa que s’estava convertint un acte que ells voldrien violent per poder-lo desacreditar.

Amb una participació superior al 41 per cent, comptant que podien votar tots els ciutadans empadronats, fins i tot els immigrants,  i tenint en compte que era un plebiscit no vinculant, que sols havia un col·legi electoral, que havia el perill d’agressions per part dels espanyolistes de torn… malgrat tot, la participació va ser superior als darrers comicis electorals. Es veia un poble il·lusionat,  amb ganes de veure el dia de la Independència del nostre país.

S’ha parlat que havien més periodistes que falangistes, i era cert, periodistes d’arreu de l’estat i de molts mitjans de comunicació europeus i nord-americans hi foren presents, realment ells, com tots nosaltres, sentíem que estàvem al kilòmetre zero d’una cursa. Tot llegint la premsa internacional hem pogut constatar que el referèndum d’Arenys de Munt ha servit per internacionalitzar en gran manera el fet català, cada cop es parla més de Catalunya com el nou estat d’Europa, cada cop els somnis van deixant de ser-ho per esdevenir una realitat.

En treurem alguna lliçó d’aquest 13 de setembre? Els partits de l’òrbita nacionalista o sobiranista es donaran compte que la gent ja està per sobre de l’esquema dels partits?, que prefereixen treballar en plataformes, associacions, etc, per una única raó, la desconfiança en els seus representants polítics. CiU i ERC com partits parlamentaris han vist com eleccions darrera eleccions van perdent vots per què els seus votants es queden a casa, realment manca un projecte engrescador, cada cop més nacionalistes i independentistes han marxat a casa, han sentit masses cants de sirena que han esdevingut udols de menyspreu, discursos inflamats que al cap de poc s’han anat marcit en calaixos de dependències oficials on els seus autors romancegen engreixant-se de tant àpat de representació i cotxe oficial.

Cal una regeneració del món polític català, els vells esquemes i les velles formacions ja no engresquen, ja no son creïbles, cal un reagrupament que faci foc nou, que trenqui la baralla i que digui no al pactisme i sí a la Independència. Però ha de ser valent, honrat, amb gent que vulgui servir i no servir-se del país, amb gent que no estiguin a la política per viure del pessebre o per prestigi personal. Cal que el patriotisme es reagrupi, que vagi al davant o al costat de les iniciatives sobiranistes i independentistes, que sigui fidel als seus principis i que tingui com a únic objectiu la Independència de la nostra Pàtria.

Xavier Andreu

Deixa un comentari

Filed under Nació Catalana

Boicot a la cantant Noa?

Boicot a la cantant Noa?

Hi ha una cosa impertorbable i és la barreja de l’antisionisme i la progressia.

Aquest Onze de Setembre la cantant israeliana Noa ha estat convidada a cantar El Cant dels Ocells al Parc de la Ciutadella i ràpidament el progressisme antisionista amb la millor gala antibel•licista ha demanat que li fem el boicot.

Arguments? Doncs un de molt de pes, va negar-se a condemnar el dret del seu país a defensar-se. La Plataforma Aturem la Guerra (millor Paremos la Guerra) va demanar-li el mes de febrer passat que condemnés l’atac de l’Exèrcit Israelià contra Hamas a la Franja de Gaza, i la cantant va fer oïdes sordes, no entraré a defensar els arguments de l’Estat d’Israel per atacar els terroristes de Hamas, és problema seu, però el què no es pot fer és demanar a una persona que condemni el seu propi país i el dret inalienable que te a defensar-se.

Noa no és cap activista, és una cantant, i personalment he de reconèixer que l’admiro per la seva feina, te una excel•lent veu i hi posa ànima a les seves interpretacions. Curiosament sempre ha pres part en actes i trobades reclamant la Pau al Pròxim Orient, fins i tot sol actuar amb músics palestins. Realment els antisionistes de Paremos la Guerra han errat d’objectiu,… o no.

El progressisme d’aquest país, i el del veí, te una certa paranoia conspirativa, això sí, molt selectiva. Sols sap trobar culpables a un costat del segment polític, no demanarà el boicot a cantants bascos que es neguin a condemnar la violència ni a palestins que es tanquin els ulls davant la barbàrie dels integristes de Hamas. Sols condemnarà Israel i/o Occident, justament el poc món lliure que hi ha.

Aquesta condemna s’amaga sota un vel antibel•licista, és tant sols una excusa, en realitat hi ha la llarga mà del antisionisme que impregna el progressisme espanyol i català, curiosament aquest sector ideològic és qui més empeny en condemnar l’Estat d’Israel i al intentar boicotejar a la cantant Noa va més enllà, posant el mateix sac una artista i un estat, fent culpables als ciutadans dels actes del seu govern, realment tenim exemples no gaire llunyans d’aquesta política, i justament pensàvem que eren temps passats, que ja no tornaríem a veure.

Deixem a Noa que canti en pau i per la pau, i als progressistes antibel•licistes i de pas antisemites els hi recomanaríem que anessin a fer un tomb a Iran, Afganistan, o a molts altres països on per un no res et tallen una mà o et fuetegen.

Xavier Andreu

Deixa un comentari

Filed under Nació Catalana

Feixisme? Ni de dretes ni d’esquerres!

Feixisme? Ni de dretes ni d’esquerres!

Hi ha l’expressió catalana de “tants caps tants barrets”, estem acostumats a buscar, i fins i tot trobar, les petites diferències que ens separen més què no pas el que ens uneix, i molts cops ens hi deixondim en la idea de fer més grans aquestes petites diferències. Si a tot això hi afegim el caràcter cainista del nacionalisme català ens adonarem que la divisió i el sectarisme són els grans mals del nostre moviment. Molt sovint no en tenim prou de marcar diferències sinó que cal dramatitzar-les, estigmatitzar-les, i aleshores és quan veiem dimonis a on no en hi ha.

La tendència esquerranista de cert nacionalisme radical català ha tingut moments força àlgids, ja no cal tant sols marcar diferències sinó que hi ha que condemnar a tots aquells que no combreguen de la mateixa secta. Hem vist que els darrers anys les agressions contra organitzacions nacionalistes democràtiques per part de suposats esquerranistes s’han anat multiplicant, primer foren els insults i agressions contra l’ERC de l’època Colom, després contra Estat Català i ara recentment les agressions verbals contra l’ERC de Carod Rovira, en definitiva l’acusació és sempre la mateixa: de feixistes, ja no és sols feixista el que defensa un independentisme interclassista, sinó, i fins i tot, el mateix independentista d’esquerres que vol una societat lliure i plural.

Hem d’estar a l’aguait d’aquest nou integrisme ideològic, dels que ens diuen de quin color és la llum del sol, dels que ens volen fer caminar per un camí massa fressat pel que ens agrada la llibertat. No hem d’acceptar que ens vulguin crear un país marginat i marginal, hem de lluitar per la llibertat de la nostra pàtria però, i sobretot, per la nostra llibertat individual.
Rebutgem el feixisme però no sols el de dreta sinó també el d’esquerres, o pretesament d’esquerres, volem un país lliure i una gent lliure, si volem la llibertat de la nostra nació és per què democràticament decideixi cap a on vol anar i al mateix temps volem que la democràcia i la llibertat siguin el camins per on hem de caminar.

No ens enganyem si lluitem per la llibertat de Catalunya tot avantposant-la a cap ideologia social sabem que rebrem l’atac dels integristes de torn, dels que aspiren a una Catalunya marginada, caribenya, a on el nom de “democràcia popular” amagui l’altra definició: “dictadura del proletariat”. Som conscients que actualment l’independentisme català adoleix d’una febre de sectarisme ideològic força accentuada, i justament per això fa que no surti de la seva marginalitat, mentre el moviment independentista camini per la via de la radicalitat ideològica i encara formuli opcions ideològiques que han estat arraconades per tots els països que les havien sofert mai sortirem del cau on ens trobem. Aquest independentisme marginal és el millor aliat de l’ocupant, el seu dogmatisme és la millor garantia per no podrà mai ser popular ni recolzat per la gran part de la societat.

Volem un independentisme democràtic, obert, plural, que rebutgi qualsevol totalitarisme, sigui de dretes o d’esquerres, no volem cap feixisme, ni de dretes ni d’esquerres.

Volem la llibertat!

Xavier Andreu

Deixa un comentari

Filed under Nació Catalana