Bentornats al barraquisme

Aquests dies estem assistint a una tragicomèdia mediàtica amb tot l’afer que envolta la ocupació il·legal d’un espai públic. El que va començar sent una expressió de descontentament amb la política de partits ha esdevingut un circ dels horrors en mans d’anti sistema, rastafaris i paràsits capil·lars.

Aquesta gentola que sota el nom de democràcia real es creuen legitimats per prohibir l’entrada al Parlament dels Diputats electes, aquesta gent que proposa virar a l’esquerra dies després de veure com aquesta s’estavella a la Generalitat i als Ajuntaments seguint la línia de decadència que soterra el socialisme a tota l’Europa. Són precisament ells els que haurien d’aprendre a respectar la voluntat del poble expressada pels mitjans democràtics en comptes de voler exercir des d’una irrisòria minoria una coacció sobre la opinió majoritària representada per les nostres institucions.

No parlo pas de docilitat ni de conformisme, sinó de protesta des del respecte, des de la legalitat i des del sentit comú. No s’hi val en una democràcia de saltar-se els procediments establerts, doncs ja existeixen els mecanismes propis per a canviar-los si a la majoria li escau. No s’hi val d’exercir la violència a l’ensems que es ploriqueja quan en són ells els perjudicats ni molt menys quan cínicament es demana protecció contra eventuals agressions quan hi ha aglomeracions properes com per exemple la celebració del Barça.

Aquests mateixos, els de sempre, que es dediquen a passejar esparracats i bruts al só de tambors, mentre algun gos desnodrit (i en alguns casos més net que el propietari) va pixant entre el tocaflautes que dorm i el rasta que cuina són els que han de decidir sobre la voluntat de la majoria? Per què aquesta impunitat? Es consentiria la mateixa situació per part d’un grup d’independentistes? Ells són l’excepció que confirma la regla o la resta de la població també té dret a ocupar els espais públics? És bo saber que a ple segle XXI tenim permís per tornar a la Barcelona del barraquisme. Ja que han tingut la brillant idea de proposar canviar el nom de Plaça de Catalunya per Plaça dels indignats, jo proposo que fem un petit homenatge i la rebategem com a Plaça del nou Somorrostro. Podríem fer-la un espai temàtic on la gent pogués contemplar imatges antigues de barraques amb una breu explicació del perquè persones amb tendes d’acampada de marca retorna amb més brutícia i menys dignitat i molta galta a aquell estil de vida.

Curiosament, aquests que proposen més política social i menys retallades, que critiquen el capitalisme en nom de la seva justícia social, estan lucrant-se muntant la botigueta ambulant lliure d’impostos. Molt solidaris però no pas amb llurs diners! No tenen problemes en gastar llum i aigua pagada entre tots, però caram! Els seus beneficis només per a ells, sí senyor, tot un exemple de coherència. Queda claríssima la seva postura quan després de banyar-se en una font pública compren la cerveseta a algun pakistanès per acompanyar l’entrepà de mortadel·la que han comprat al simpàtic punky que ha muntat la paradeta sobre uns cartrons trets d’algun contenidor i la tauleta de càmping que els seus pares li han deixat orgullosos de tenir un fill emprenedor i nostàlgics de quan l’empraven per fer pastissets de maria al Woodstock.

No sé quin concepte tenen per democràcia, i segurament sigui més per analfabetisme que per motiu altri quan dues mil persones impedeixen l’entrada al màxim òrgan democràtic a la gent votada per més de tres milions de catalans. Tampoc comprenc la seva impunitat. Impunitat per agredir, impunitat per ocupar, impunitat per desacatar a l’autoritat, per fer el vàndal, per tapar el monument a Macià i en definitiva per estar fent el brut en una mena de “macrobotellon” entre cerveses, orins i provablement algunes gallines ja que han convertit la Plaça de Catalunya (rebatejada amb el nom de diverses teocràcies islàmiques) en el seu “cortijo”.

I així van fent, des de ja fa massa setmanes, l’un tocant la flauta, l’altre dormint la mona a ple migdia i preguntant-se el perquè no troben feina.

Aquesta manifestació bàrbara i anti higiènica d’africanisme hispànic, creat a imatge i semblança del de Madrid, la seva capital, es solidaritza amb totes les causes del planeta però es nega a tocar la sacrosanta “unidad de España” no costa gaire de veure a qui li interessa i a qui beneficia, com també és prou evident quines són llurs motivacions.

S’hauria de procedir a la immediata desocupació, neteja i desinfecció d’aquesta plaça, amb la contundència que sigui menester, doncs per alguna cosa dipositem el nostre vot perquè entre d’altres coses una Conselleria d’interior dirigeixi als cossos d’ordre, únics i legítims dipositaris de l’ús legal de la força en qualsevol Estat de dret, així com condemnes exemplars per a tots aquells que participéssin en el “Pronunciamiento” al Parlament.

No hem lluitat tant i tant per recuperar les nostres institucions perquè ara siguin sabotejades per emuladors del General Pavia que a falta de poder entrar a les Corts espanyoles dalt d’un cavall amb un sabre a la mà pretenen ocupar el Parlament català acompanyats per un gos pataner i una flauta travessera.

Marcel A.G.

L’enemic invisible

La por a les repressàlies per la mort de Bin Laden haurien de fer pensar si tenim el full de ruta adient al problema que ens ve a sobre.

L’Islam, és des de la seva aparició l’antagonisme d’Occident, barbàrie en front civilització, fanatisme en front cultura, destrucció contra creació. No és casual que tot el que toca esdevé eixorc, que siguin societats on impera la violència, la injustícia, la misèria i la repressió. Mentalitats ancorades a l’edat mitjana, incapaces de comprendre, incapaces de crear combaten tot allò que no entenen, és a dir, absolutament tot.

Ja des dels seus orígens van intentar expandir-se per Europa, i els nostres avantpassats van vessar sang, suor i llàgrimes per foragitar-los. Amb el pas dels segles el problema ha estat recurrent i periòdicament hem sostingut conflictes bèl·lics fins a l’actualitat en que les diferències tècniques i humanes són tant grans que ja no poden sostenir una lluita oberta i han adoptat el terrorisme com a recurs. Infiltrant immigrants integristes dins dels nostres països que articulen les xarxes, les financen, prediquen l’anti occidentalisme des de les mesquites o executen els atacs suïcides. Gent entre nosaltres, alguns d’ells, de diverses generacions, fincats a la terra.

Aquesta nova etapa deixa ben palès que per a ells la lluita no ha acabat per molt que sectors benpensants, o amb els pocs escrúpols de malvendre el país per quatre vots, vulguin fer-nos creure que ja no hi ha conflicte i ens alliçoni constantment sobre la culpa del primer món en les desgràcies dels païtssos pobres.

Arribats a aquest punt, es torna a demostrar que entre totalitarismes s’entenen i els dos grans blocs que els representen al segle XXI conspiren per destruir els nostres valors, les nostres vides i per suposat les nostres pàtries. Aquestes dues doctrines, són l’Islam de portes en fora i la correcció política, que nega qualsevol debat sobre aquests temes de portes endins. De fet, aquest és precisament l’enemic a l’ombra, el que no es veu però assetja, ocultant la veritat, prohibint el debat, criminalitzant les opinions que es surten del seu papanatisme que pretenen convertir en la moral universal, obrint les portes a la barbàrie i silenciant aíxí la invasió . D’aquesta manera hem de permetre que la immigració musulmana entri massivament al nostre país exportant els seus costums bàrbars, la seva intolerància, els seus anti valors, la seva mentalitat bel·ligerant i retrògrada. Consentint que conspirin des dels llocs de pregària, que guanyin la batalla demogràfica, que delinqueixin, que trafiquin i que eventualment atemptin contra les nostres vides. Qualsevol que critiqui els seus símbols és recriminat, i nomès en comptats casos s’accepta alguna matisació sota el pretext dels drets de les dones, quan tothom sap i gairebé ningú gosa dir que no és un conflicte de gènere ni de civisme sinó identitari, doncs l’Islam no exporta només costums sinó que d’aquests en fa bandera.

Hem de trencar aquesta dinàmica, recuperar el coratge de dir les coses pel seu nom i admetre que no totes les ètnies poden conviure doncs la mentalitat, principal característica de l’evolució humana, ós massa diferent en alguns casos com per a trobar punts d’integració. No podem pretendre convertir a tothom a l’ordre occidental, doncs gent disposada a immolar-se per fanatisme ni entén de raons ni els volem entre nosaltres: El cas islàmic, dins dels molts problemes que porta la immigració, mereix ser tractat d’una manera particular doncs ultrapassa els conflictes de convivència. Hauríem de tenir una política de tolerància zero pels casos d’inadaptació referents als musulmans ja que ens hi juguem molt i no consentirem un altre Al-Mansur.

Europa en particular i occident en general s’han de desacomplexar, ha d’aixecar el front i sentir-se orgullosos de la seva herència, de la rebuda i de la que volen transmetre a les generacions futures, només així, estimant el que és nostre, amb el convenciment de que som la llum del món, la civilització i el progrés podrem plantar cara a la foscor, la barbàrie i la misèria implícita en tot allò que surt dels seus lómits.

Marcel A.G.

Bon cop de “mouse”

El meu pare és pagès. Sí, pagès. Un tipus genial que sap com funcionen les llunes i t’arregla qualsevol cosa amb quatre cordills. Bé, tècnicament, és un ramader, un petit ramader, perquè aquest ha estat el destí dels pagesos de la meva comarca: viure dels porcs.

Ara, hi ha pesta porcina. El pare tenia els porcs a punt per vendre quan van esclatar els primers casos. Els seus no estaven malalts, però les lleis diuen que s’han d’immobilitzar tots els animals durant 21 dies, i ho va acatar. Quan ja acabava la condemna, va saltar un altre cas i una nova quarantena. Ara fa un mes que el pare paga pinso per uns porcs que ningú voldrà de tan grassos. S’està arruïnant. I el veí que, a més, té un préstec pendent. I l’altre, que fa setmanes que queda a deure el pinso. I el que no li paren de néixer garrins.

Gent de pell curtida i el silenci per bandera, ara els pagesos estan en mans dels senyors dels despatxos, que els diuen que la llei és llei de Déu i que Déu es diu Brussel.les. Un déu que no té compassió i al qual només s’arriba per una Espanya que passa de tot. Els porcs no es poden vacunar i ni que es demostri que són bons ningú els pot vendre. Bé, sí: a un preu més baix que no cobreix despeses i sense subvencions.

Aquesta pesta, diuen, es una de les últimes estocades contra els petits ramaders osonencs. Ahir eren els de Lleida. Les empreses de pinsos, moderns senyors feudals, ja fa temps que són els amos de la cadena. Després d’això, el meu pare potser farà com altres i treballarà pels pinsaires. Però em sembla que no, que abans de tenir amo, se’n pensarà alguna o plegarà. Perquè porta una estrella a dins que li ve directa de la terra i, d’això, els senyors dels despatxos que es foten dels pagesos no en tenen ni idea.

Si vols ajudar, envia aquesta carta o la que et sembli, tants cops com vulguis, a:
Ministeri espanyol d’Agricultura, Pesca i Alimentació aggranja@mapya.es fax: 91 467 58 54
Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca consellergrau@correu.gencat.es fax: 93 304 67 08

Isabel Iglesies

 Per una nova llei de política lingüística a Catalunya.

La Llei 1/1998, de Política Lingüística a Catalunya, tracta d’equiparar en igualtat de drets les llengües catalana i espanyola en l’àmbit administratiu de la Catalunya estricta. Tanmateix, aquest objectiu esdevé una mera declaració de bones intencions, perquè aquest text legal està subordinat a la Constitució Espanyola, la qual ens imposa –atès que la garanteixen unes forces armades de provada tradició democràtica– la premissa feixista que l’espanyol és la llengua de tots i el català la d’alguns. Així, els catalans hem de conèixer si us plau per força l’espanyol (una llengua estrangera), però no pas el català (la nostra llengua pròpia). Al seu torn, l’Estatut de Catalunya estableix el caràcter oficial del català (i de l’espanyol, com si no estigués prou garantit per la Constitució) i tan sols ens reconeix el dret de conèixer el català.

Com que el coneixement del català no és una obligació legal, tan sols és un dret, i com que tots els drets són renunciables, vet aquí que el català pot esdevenir una llengua perfectament supèrflua i prescindible. Així, l’Estatut de Catalunya i la Llei de Política Lingüística, que en deriva, tan solament despenalitzen l’ús del català a Catalunya; és a dir, només intenten preservar la biodiversitat lingüística.

Per tal d’equiparar i garantir els drets democràtics dels ciutadans de Catalunya, l’Estatut de Catalunya i qualsevol llei de política lingüística a Catalunya també haurien d’afegir el deure legal de conèixer el català. Però, mentre el Parlament de Catalunya no adquireixi la sobirania plena i exclusiva tan sols podrà promulgar lleis de mínims, com aquesta, que malauradament no garanteixen plenament tots els drets lingüístics dels catalans.

Malgrat que faig una crítica global als textos legals en què es fonamenta el procés de normalització lingüística al Principat de Catalunya, he de reconèixer que, d’ençà de la pèrdua de les llibertats nacionals, mai com ara el català no havia gaudit de tant suport legal. Mai com ara no hi havia hagut una generació escolaritzada enterament en català. Mai com ara la nostra llengua nacional no havia disposat de tants professionals que es dediquen a tenir-ne cura o a ensenyar-la…

Però, per a què serveix tot això, si la realitat diària és que la llengua hegemònica és present en tots els àmbits de la vida quotidiana, tant públics com privats, i ha estat adoptada com a llengua de la tribu per bona part d’aquest jovent precisament escolaritzat en català. Per a què serveixen les lleis de normalització lingüística, si qualsevol avenç del català vers ocupar el lloc que li pertoca pot ésser entrebancat en qualsevol moment pels tribunals espanyols. I, finalment, per a què serveix la Llei 1/1998 –una llei aigualida, fruit d’un Parlament de Catalunya condicionat per les pressions dels grups castellanistes, i que parla de fomentar, promoure o afavorir l’ús del català quan allò que convé és reglamentar-lo–, si a l’hora d’aplicar-la el govern de Catalunya ha de fer marxa enrere.

Per tirar endavant la normalització del català – l’única manera d’assegurar la continuïtat de la llengua–, Catalunya necessita una nova llei de política lingüística. Aquesta, a més a més de no renunciar a l’objectiu que un dia el català torni a ésser l’única llengua oficial arreu del país, hauria d’establir uns mínims de presència del català en tots els àmbits de la vida quotidiana, cosa que la Llei 1/1998 no fa. Això és:

a) Establir l’ús inexcusable del català (sense impedir, de més a més, l’ús facultatiu de qualsevol altra llengua) en totes les activitats socioeconòmiques dins el nostre territori.

b) Garantir que els treballadors puguin desenvolupar totes les seves activitats en català, i establir que els convenis col·lectius de treball siguin redactats com a mínim en català.

c) Atorgar al català un lloc preeminent en totes les manifestacions i serveis culturals que es desenvolupin al país.

d) Garantir la presència (digna) del català en el món de la informàtica i en els mitjans de comunicació audiovisuals i escrits.

e) Establir unes quotes mínimes d’ús del català en la publicitat.

f) Establir que el català sigui la llengua normal vehicular i d’aprenentatge de tot el sistema educatiu, des de parvulari fins a la universitat.

g) Garantir de debò als consumidors de béns o de serveis el dret d’ésser informats i servits en català. I més en el món d’avui, en què les empreses que presten serveis d’utilitat pública a Catalunya comencen a establir el seu servei d’atenció al públic a l’altre costat de la línia telefònica o bé a Internet.

h) Garantir que qualsevol inscripció sobre un producte, sobre el seu contingut o sobre el seu embalatge, sobre un document o un objecte que acompanyi aquest producte, a més de les instruccions d’ús i els certificats de garantia siguin redactats com a mínim en català. I establir que si el text s’acompanya d’una traducció, que el text d’aquesta no sobresurti per damunt del text català.

i) Garantir de debò que no s’atorgui el certificat d’estudis secundaris a les persones que no demostrin un coneixement mínim de la llengua catalana.

j) Establir una garantia de compliment dels drets lingüístics dels catalans mitjançant un sistema de sancions, perquè les lleis que no estableixen aquesta garantia de compliment esdevenen paper mullat.

Jordi Tremosa