Catalunya Catalana

Joves, veniu amb nosaltres!
Daniel Cardona i Civit

No són, però, gaire paraules el que li cal a la joventut. Sinó un guiatge serè i fermíssim que els adreci pels camins que porten a la consecució de l’ideal: la llibertat.

És la decisió enèrgica del moment el que plau a la joventut. I cal seguir-la, puix que ella té el convenciment absolut, la visió exacta, que per viure una vida calen perills i s’hi llança afanyosa i ardida amb tota la força i la noblesa del seu cor.
La joventut sap que la vida està plena de dificultats. I sabent això, sent fretura per viure-la, experimenta el neguit abassagador de la sang jove i pensa superar-les, aquestes dificultats i vèncer-les magníficament.
I els pobles, si volen fer l’obra per a la qual són destinats, han de vèncer també els obstacles. Si aspirem a viure la vida plena i lliure, han de llançar-se coratjosament a la lluita. Altrament, serà un poble amorf, un poble junyit per sempre més al carro de qualsevol vencedor.

No fou amb paraules ni amb vacil.lacions que els cubans assoliren la seva llibertat. No fou amb una política tortuosa i mesquina com s’imposaren els irlandesos, que fou amb l’arborament de la sang jove lliurant-se decidida al sacrifici.
Si Catalunya no ha recobrat encara la seva independència, ha estat perquè ha estat guiada per homes porucs. Homes que han pensat massa en les dificultats a vèncer. Homes vells abans d’hora, que volien portar la llibertat sense sentir trastorn, com un bell somni d’infant. Però encara que la menja en somnis és de tot punt semblant a la menja dels desperts, però no se’n nodreixen els qui dormen, ha dit sant Agustí.

Tot infantament porta dolor, ha dit un amic nostre. I era impossible infantar sense dolor la independència d’un poble, sense sofrir les tristeses d’una violència.

No tan sols la voluptuositat del dolor no sentien. Només el plorar els plaïa, i el plor havia substituït el neguit i el desig de llibertat.
Aquest esporuguiment ha causat estralls en el nostre poble. A la joventut li ha privat de sentir tota la grandesa de l’ideal nacional. Car no en veia la traça, no entenia la pàtria perquè això és una cosa tan gran que no trobava res, cap actuació, que igualés la seva idealitat sublim, l’esforç heroic que calia, puix que tal com ha dit Nietzsche, “Per mitjà de la lluita és com s’ha d’acreditar tota la qualitat sobresortint”.

Allunyà al poble, perquè precisament aquest és sempre jove i s’emociona i segueix, embadalit, totes aquelles actuacions audacioses i que noblement segueixen els viaranys precisos que poden realitzar el somni de llibertat.

Aquests mots: pàtria i llibertat, no són paraules buides llençades al vent. Són dos símbols de goig i de dolor: de vida. I Catalunya la vol viure, aquesta vida plena, i la seva joventut, també en sent fretura, encara que aparentment no ho sembli. Aquest neguit, aquest nerviosisme d’avui, que no poden precisar, perquè ningú no els ho ha aclarit, és justament això que hem dit que es mou en el seu esperit. Com la mare sent el neguit del fill. Puix que lloen allò que senten lloar pels altres i vituperen així mateix allò que senten vituperar.

Cal, doncs, una violència. Però no una violència llençada al vol com un repic de campanes. No una violència eixorca i inútil, ans una violència metoditzada, afinada cap a un objectiu concret. Lluny del lloc on jeuen les ànimes febles, ans vers una llibertat no basada en lleis i paperots solament, sinó en la vida lliure i digna dels homes i de les nacionalitats. No res ja de paperots emplenats de mots de llibertat com a morallets per caçar aloses, sinó aquesta feta carn i ossos, sang d’aquest poble català tan vexat i ultratjat encara, hipòcritament avui, durament altre volta potser en temps futur, que s’arrossega vergonyosament sota la grapa espoliadora d’un imperi esfumadís.

Per això us cridem amb nosaltres joves catalans, perquè en el vostre planter no hi vingui l’hivern abans de la florida, sinó per fer aquesta acció vindicadora i sigui la joventut l’avançada de l’exèrcit alliberador.

Espanya i les joventuts catalanes
Daniel Cardona i Civit

Al juny de 1928, en plena dictadura espanyola, Francesc Cambó Batlle publicà a la “Revue Bleue”, un article molt interessant titulat “La réalité hispanique”, en el qual refutava unes apreciacions d’Antoni Rovira Virgili referents a la necessitat que tenia Catalunya d’orientar vers el Mediterrani i l’Orient la seva política. Les conclusions del Sr. Rovira Virgili eren aquestes: “Catalunya, per raons de recíproca conveniència, pot establir un lligam federalista amb Espanya. Però aquest no pot ésser imposat per raons de naturalesa i geogràfiques. Car demostren, ben al contrari, que l’ideal de Catalunya seria entrar en una gran confederació llatina i mediterrània on conservés plenament la seva personalitat”.

En aquestes objeccions, el Sr. Camó, en el seu article esmentat, responia amb arguments històrics. Segons Cambó, una de les equivocacions més lamentables de la diplomàcia catalana fou de tombar-se d’esquena a les terres peninsulars, talment fou la política de Jaume I el Conqueridor i portar l’expansió catalana vers les terres mediterrànies. Creia el Sr. Cambó que, malgrat les diferències profundes entre Castella i Catalunya, diferències que també existien entre Euskadi i Portugal, i entre aquest i Castella, diferències essencials entre aquests agrupaments ètnics, no destrueix el fet d’una unitat geogràfica, la valor política de la qual ha augmentat en el decurs de molts segles d’unitat històrica. El Sr. Cambó resumia el seu article tot retraient aquesta absència, que qualificava de lamentable, de la política catalana, dintre de la política peninsular.

Ens sembla que no costaria gaire de recollir, en els fets històrics dels períodes en què Catalunya ha romàs sotmesa, per la força, a la política de Castella i que ha hagut de conviure amb ella trossos d’història comuna per trobar-hi tots els símptomes de la rebel.lió permanent entre l’esperit català i l’esperit de Castella.

Davant de la monarquia austríaca a Espanya, l’esperit català es mantingué en completa tibantor amb el govern espanyol, malgrat que la política religiosa de la monarquia pogués ésser acceptada per Catalunya.

Abats de Poblet, la influència dels quals en la política catalana fou per molt de temps molt forta, tingueren ja en aquella època lluites acarnissades amb el poder de Madrid. Més que una convivència geogràfica i política, la convivència de Catalunya amb l’Espanya de la monarquia austríaca fou una convivència religiosa.

La monarquia borbònica, advinguda amb menys arrels tradicionals i potser menys comprensiva de les diferenciacions de les nacionalitats de les terres hispàniques, féu pujar a la superfície la discòrdia permanent dels dos esperits i portà la resistència assimilista de Catalunya a les masses populars. Fets que es poden resumir en els de 1640 i 1714.

Quan la invasió francesa, cal jutjar l’aportació dels catalans al costat de les tropes espanyoles, contra les forces dels generals de Napoleó, pels mateixos motius que durant la monarquia austríaca, a Espanya feien semblar uns mateixos catalans i espanyols: un idèntic esperit religiós. No podríem dir una mateixa concepció religiosa, car si repasséssim els llibres dels nostres teòlegs i tomistes d’aquella època no gaire brillant, hi trobaríem també elements notables que es diferenciarien dels escriptors, religiosos castellans.

Les proclames i les sàtires contra l’invasor francès, a les quals els catalans anomenen “patria” a Espanya, no signifiquen altra valor que la de la més completa desnacionalització en què estaven sumits els nostres avantpassats en aquell període gris de la nostra història. Mossèn Jacint Verdaguer, també ens ha parlat d’Espanya, en un llenguatge imprecís que es contradiu amb les seves poesies patriòtiques més abrandades.

La realitat històrica d’Espanya envers Catalunya ha estat sempre aquesta: o assimilar-se o la guerra. Si Catalunya vol seguir els camins infinits de la sava eternitat, no pot mirar Espanya amb altres ulls que els d’un enemic. No diem ni mirar Espanya. Diem esguardar-la sempre amb ulls de temença. En tot això altre, val més girar-nos-hi d’esquena. I tampoc no diem girar-nos d’esquena, en el sentit de rancor i de menyspreu.

Els sentiments deslliuradors de la pròpia pàtria no estan mai en pugna, a cops ben al contrari, amb ideals humaníssims de fraternitat. Ho diem en el més estricte sentit polític. Aquesta força que el Sr. Cambó creu que trau en la Catalunya metròpoli de les terres ibèriques i que és imprescindible per a accions exteriors, seria una força insòlita, purament fictícia i que fallaria en els moments en què precisament Catalunya en tingués més necessitat per a les seves expansions exteriors.

La fortalesa bàsica de Catalunya, l’han de construir els catalans mateixos, sense ingerències ni suports estranys a la nostra essencialitat nacional: Nosaltres Sols, Nosaltres mateixos!

Si donem un cop d’ull a la política contemporània, veurem, com han anat fallant totes les temptatives catalanes de reconciliació amb Espanya.

Els tranta anys de política catalanista evolutiva, duta quasi exclusivament pels homes de la “Lliga Regionalista”, avui “Lliga Catalana”, fallaren completament durant els temps de la monarquia, malgrat haver-la apuntalada aquests homes en els seus moments més difícils. La monarquia no respectà res de Catalunya i li tragué, finalment, allò que després de molts esforços pogué aconseguir: la Mancomunitat de Catalunya.

Del canvi de règim espanyol als nostres dies, veurem com els homes de la República [espanyola] s’apressaven, al cap de dos dies de proclamada per Macià la República Catalana, venir a Barcelona a fer-la desaparèixer, malgrat els convenis contrets amb els catalans, a les Juntes revolucionàries d’avant-República.

L’Estatut [d’autonomia] és una ombra del que s’havia promès a Catalunya, com el mínim de les seves reivindicacions. I no obstant, l’Estatut [d’autonomia] que elaborà Catalunya, ja disminuït de si, en vistes a llimar possibles oposicions espanyoles, fou encara retardat i trossejat, essent tasca àrdua i díficil, per no dir impossible, posar-lo en marxa. Les dificultats d’aquesta marxa de reconstrucció d’aquest feble règim econòmic seran augmentades pels obstacles que sorgiran indefectiblement per part del poder espanyol.

Té l’Estatut encara un altre aspecte. L’Estatut [d’autonomia] és el narcòtic, és la letàrgia de tota vibració nacional. El 14 d’abril [de 1931] podia ésser un dia de grans possibilitats catalanes i avui ens és una trista data. El pensament català es deixà subornar a la visió espanyola de la nostra autonomia. I ha estat Espanya la que ha especulat del moment únic i oportú, no nosaltres els catalans. Creure conquestes del catalanisme el que uns Guàrdies d’Assalt parlin en català, és una cosa idiota. Donar a entendre al poble que l’Estatut [d’autonomia] és un avenç innegable per al reconeixement de la personalitat, sols ho poden fer els polítics que per perdurar essent-ho els cal allunyar tota possibilitat violenta i de sacrifici.

Les dretes espanyoles s’han mantingut en la seva actitud rectilínia, inflexible, tradicionalment espanyola, de franca oposició. Les esquerres han jugat amb Catalunya el paper de bons amics. En la seva sinceritat, no s’hi pot creure. Si realment aquestes esquerres haguessin estat liberals, el dia 14 d’abril [de 1931] hagueren estat d’acord que Catalunya recobrés plenament la seva llibertat nacional. El seu deure era fer justícia a Catalunya.

Fem apel.lació als sentiments patriòtics de la joventut catalana, perquè s’iniciï, a Catalunya, un nou i vertader renaixement nacional. Que la joventut tingui un pensament catalanista íntegre, en la tasca de reconstrucció interior. Deixar el parlamentarisme espanyol, que definitiva col.laboració és deixar aquests partits catalans que van sostenint un estat que sistemàticament no ha fet justícia a Catalunya, plantejar la nostra qüestió nacional en els seus termes vertaders i reals: lluita contra l’estat que reté la nosta completa llibertat i la nostra sobirania. Que els doctrinarismes socials no s’oblidi, per causa de la nostra defensa nacional, que no s’abandoni aquesta pels postulats d’estament copiats d’inspiració jueva i fermentats en altres països, inaplicables, exòtics a l’psicologia catalana. Aquí a Catalunya, la joventut sentirà també les estrebades de la formidable reacció feixista que s’aixeca en tots els estats.

Segons Keyserling, tal com Sainte-Beuve, cal esperar tot el temps per influir damunt d’ell. Vaga reacció de feixisme, d’estatisme, de racisme, d’antiindividualisme, antiespiritualisme. Tot això passarà. Recollim-ne ara el que sigui aprofitable per al nostre enfortiment nacional.

Ja que Paul Valery confessa que els pobles no s’han pogut deslligar de les tradicions i que aquesta ona racista n’és una prova de la seva eternitat immoridora. Nodrim la pàtria amb la nostra pròpia sava, del seu propi pensament, de la seva pròpia política i àdhuc de la seva pròpia economia. Siguem racistes d’una pàtria democràtica, ja que la nostra tradició ho és, d’essencialment democràtica. Que el nostre racisme sigui nacionalisme integral. Íntegre en la reconstrucció interior. Íntegre, complet en la reivindicació nacional duta a l’exterior.

Hem dit que les joventuts europees s’aixecaven al crit de “La pàtria en perill!”. Si la joventut catalana vol participar en aquesta revolució vital, en aquest ressorgiment d’energies nacionals i no vol morir en l’atuïment i en la depauperació present. Si la joventut catalana no es vol sumir en l’enviliment i en l’esclavatge, en la indignitat i en el deshonor. Si vol sentir els batecs vibrants de l’hora que passa, ha de sumar-se al nostre crit: “Nosaltres Sols!”

Perquè ella reviurà sota els plecs d’aquesta bandera nostra o no. Però sí que li caldrà forçosament emprar la nostra doctrina.

Apel·lació a la joventut
Daniel Cardona i Civit

Joves! Enmig de les ruïnes sota les quals està soterrat l’esperit de Catalunya, essencialment nacional i audaciosament creador, vosaltres sou la branca florida que, per damunt de la paret, surt com una bandera blanca, que anuncia la primavera que s’atansa. Al vostre entorn, tot és una immensa runa. Tot ha caigut amb estrèpit, perquè l’ideal dels catalans no tenia la consistència d’una gran valor moral. Era una nau sense vela. Una cabana sense llar. Un riu sense aigua. La generació d’ahir va parir un ideal sense fe. Per això avui, en girar els ulls al vostre voltant, sols veieu prestigis ensorrats, pretesos valors caiguts i la dignitat col.lectiva estenallada a terra. Us envolta una generació caduca, una generació derrotada, una generació vil. Sou presoners de l’exèrcit de la traïció. Sou fills d’una generació sense honor. Sou els hereus d’una generació covarda. No us envolta el silenci de la gestació pregona. Us envolta la quietud dels sepulcres. Res no tremeix a Catalunya, ara. Ni un crit, ni una veu, ni el que és immensament més trist: ni un plor de coratge!

Que la vostra mirada inexperta esdevingui dura i inflexible. Tingueu el primer valor de guaitar. Veieu? Catalunya, la nostra pàtria, la nostra única pàtria, immòbil era en la marxa de la perdurable eternitat. Catalunya esclava, sotmesa i subjugada encara. Els covards, sense altra finalitat enlairada que l’utilitarisme immediat, els “gangsters” de la nostra terra diuen al poble que ja té llibertat. Quan en realitat, estem més subjugats avui que abans que a Espanya es realitzés el canvi de règim. Abans la dominació era clara, brutalment sincera. Ara, els catalans romanen en l’esclavatge, embrutits sota el pes d’unes cadenes de roses. Car ara som “esclavos de la justicia”, d’una justícia que és una farsa i que, per tant, no s’ha fet. Abans, teníem els muscles subjectats. Ara, joventut catalana, hi tenim l’ànima. L’ànima ja no és nostra. Els nostres polítics i els nostres homes representatius, de quasi tots els partits catalans, se l’han venuda sacrílegament pel trist plat de llenties, que ens tornaran a prendre quan raons d’estat així ho reclamin.

S’ha jugat impunement amb la dignitat i el voler nacional. El poble ha callat, confús, desorientat, venut. Perquè no s’aixequés cap veu per la dignitat del nostre poble, s’han repartit totes les sobres del festí. Els nostres intel.lectuals han emmudit, posant-se a l’alçada de qualsevol jueu, de botiguer de cantonada. La nostra joventut, tret d’escasses excepcions, ha palesat el seu conformisme caduc i també una bona part d’ella, s’ha sumat a la baixa materialitat del moment. Avui les esquerres no tenen cap ideal elevat, humà, generós. Les seves joventuts tenen el mirar baix del bou, que pastura mansament a la cleda que se’ls ofereix. Han consentit la traïció nacional, sense una protesta, sense una revolta digna, amb totes les manifestacions de la senectud clàssica. L’Esquerra no té altre ideal que el seu predomini polític, que els càrrecs i els petits i inconfessables interessos. Catalunya per a l’Esquerra, és un botí a repartir. Les quatre barres de les seves banderes, res no signifiquen de noble i no representen altra cosa que aquell escut heràldic del senyor feudal: la fita possessòria. Tota la seva obra de govern es conclou en l’ideal d’aquest predomini permanent, sostingut pel més mediocre, grotesc i vergonyant dels feixismes, vergonya nostra d’avui, glavi al cor de la nostra Catalunya, terra tradicional de llibertat.

Les dretes catalanes no es mouen tampoc per ideals. Es mouen pel pànic del moment, prenyat d’inquietuds. Tampoc és l’ideal de Catalunya el que les fa moure. Actuen per un egoisme de classe, sense posar la defensa d’aquests interessos -que sempre és respectable i profundament democràtica la seva percepció- al costat de l’ideal de la pàtria. Les dretes han consentit també la traïció i l’han facilitada en lloc d’obstruir-la. Les dretes, fins avui, han estat, en la història de la nostra renaixença nacional, la traïció permanent a la llibertat nacional definitiva de la nostra terra. En aquest aspecte han marxat paral.lelament amb l’Esquerra. Millor dit: l’Esquerra els ha planejat millor el camí.

En el plet de la causa de la nostra llibertat catalana, Catalunya, mercès a les traïcions, a les abdicacions i a l’abandonament de la nostra causa nacional, està donant, en aquests moments històrics, la pobra sensació d’ésser un poble orfe d’ideals morals i espirituals. Políticament, som Burgos o Sòria. Espiritualment, un clan d’Alaska.

Fora del cercle de les activitats patriòtiques i nacionals, la nostra joventut es mou també vers la deriva d’una general i aguda decadència. Els nostres escriptors treatrals i literaris no surten de la general mediocritat. Els nostres joves poetes no tenen un crit de rebel.lia. La nostra aviació, tot just incipient, quasi no té alumnes ni deixebles. No hi ha esperit d’aventura, de gosadia, d’energia. Els nostres veixells van comandats per gent que no és catalana, en les seves rutes marines. No tenim ànsia de l’inconegut, no sentim avidesa i inquietud pel misteri ignot. Som la generació madrilenya del vuitcents. Portem la “meseta” arrapada a l’ànima. Acceptem el més fàcil, el més còmode i el més assequible, sense trontollaments. Per això continuem sent esclaus. Per això hem suportat i suportem la vergonya que representa ésser representats, en el govern de Catalunya, per aquells que han traït la causa de la llibertat.

L’ideal de la joventut catalana present no és altre que el dancing diumenger, l’esport, no com a mitjà ideal, sinó com a esplai plebeu i idolàtric. Tota l’aventura queda reduïda, com a espectadors parvulars d'”Ámame esta noche”. Som pobres d’esperit i la sang també la tenim de cloròtics. Doncs bé, al món passa alguna cosa. La política internacional es remou febrosament, inquietament sota de la superfície. L’horitzó està prenyat d’amenaces i l’esperit de la gent que representa alts interessos no s’assossega ni resta, de molt lluny, tranquil. Ah! Si sabéssim endinsar-nos en la incògnita! Si sabéssim comprendre tot el valor d’aquesta hora futura, terrible i venturosa alhora! Si ens atragués el més enllà! Si sabéssim aixecar la mirada!

Del costat d’Espanya, el baròmetre polític també baixa. No hi ha res definitiu en la vida dels homes i dels pobles. Si damunt del ferm d’aquest ideal noble i sant de la llibertat completa de Catalunya, sabéssim aixecar-nos a l’alçada de les circumstàncies, aportaríem l’esforç que és un deure, a la causa del nostre país i posaríem una mica més d’espiritualitat a la nostra vida.

Tenim un ideal, tenim una gran arma. La nostra joventut no pot desoir la veu de la pròpia vida. “Sigues tu mateix. Tu i no altre” ha dit Emerson. Sols, a base d’aquesta singularització, hom pot fer bé a la resta. Siguem nosaltres mateixos, sigui Catalunya sola, ben bé ella mateixa, per l’enaltiment dels altres pobles de la terra. Sigui la nostra joventut ella mateixa i no una còpia o una identicitat d’altra. Només així podrà col.laborar amb altres joventuts per la causa de la humanitat.

Joves de Catalunya! ¿És que consentireu que la nostra pàtria sigui un cementiri permanent, on s’hi colguin tots els valors morals i espirituals de la nostra terra? ¿És que voleu que Catalunya continuï sent una cleda infamant? ¿Cap ideal no ha de presidir la vostra ascenció? ¿Ni un estel que us orienti en aquesta nit difusa? Poseu la flor de la més gran il.lusió a l’alçada dels vostre ulls. Viure sense una gran il.lusió, sense ideals, no val la pena de viure.

Amunt els cors! Joves de Catalunya. Vosaltres els joves, els adolescents gairebé, els qui teniu l’ànima pura, on la malvestat humana no hi ha fet estralls. Aixequeu els cors i, com un calze, oferiu-lo a la santa i noble causa de la llibertat de la terra!
Una campanya a favor de la intervenció de la nostra joventut a la vida política, cultural i patriòtica de la nostra terra, és absolutament i urgentment necessària. En diem intervenció, no col.laboració. Volem dir determinar una nova i vertadera vida. No volem dir perllongar el somni letàrgic d’ara, fer perdurable l’atonia d’avui, fer cròniques la inèrcia, l’absència idealista, l’utilitarisme indigne. La joventut d’avui ha de sortir a la palestra per l’honor i per la dignitat de la raça. Les joventuts afiliades a Nosaltres Sols! han d’ocupar l’avençada en aquesta marxa sobre la Catalunya que agonitza. La nostra feina és feina d’iconoclastes. Respectem el passat; però no el seguim. Tot una època s’ha acabat a Catalunya i s’obre damunt del nostre cel, la claror diàfana de la nova albada. Que cadascú dels nostres joves patriotes ocupi el seu lloc, i s’hi faci ferm. La nostra feina és en el silenci, en l’absolut silenci. La nostra tàctica, la intervenció discreta. El nostre mot d’ordre: no recular. La nostra condició moral: la voluntat.

Ve a tomb una admirable ordre del dia de Napoleó, a propòsit d’un granader que, davant de la retirada de les tropes imperials, es va suïcidar de pena: “Saint-Cloud, 22 floreal, any X.-El Primer Cònsol ordena que es publiqui a l’ordre de la Guàrdia: que un soldat deu saber vèncer la melangia, que hi ha tant de valor a saber sofrir amb constància les penes de l’ànima, que restar immoble sota la metralla d’una bateria. Abandonar-se sense resistir, matar-se per sostreure-s’hi, és abandonar el camp de batalla abans d’haver vençut”.

Ja ho saben els nostres estimats amics patriotes -ja ho sabeu, germans de l’Havana, que us abandoneu enmig de les grans dificultats de la batalla- ja ho sabeu, patriotes tots, i de tot arreu: no abandonarem la nostra bandera, no recularem. Ara és l’hora de multiplicar-nos i preparar-nos per a l’assalt final. En el futur ens espera la nostra victòria. Tinguem fe. “Senyor ministre” diu un dels més perfectes personatges de “Poil Civil” de Tristan Bernard-, “un dia vindrà que amenaces de pau s’assenyalaran a l’horitzó.

Nosaltres no estarem a punt”. En aquesta batalla en pro d’un idealisme nacional, els patriotes separatistes hi hem d’ocupar el primer lloc. Tot el que és nacional, és nostre. Podem repetir com altres nacionalistes afirmen. No! No tot és podrit en aquesta Dinamarca mediterrània nostra. Tenim fe en la joventut que puja, creiem en les noves generacions d’adolescents que s’allisten sota les banderes de la pàtria. Són una esperança! Malmetre-les, seria un crim contra la pàtria i contra la humanitat. Per la pàtria sigueu, oh joves de Catalunya! Ardits, esperançats. Que us mogui una gran fe. Que la vostra sang xarboti per una gran inquitud. Que tots vosaltres vibreu pel gran i noble ideal de Catalunya lliure i independent; al servei de la llibertat de tots els homes i de tots els pobles.

No cantem més Els Segadors, que avui ja són un rèquiem. Cantem-lo, emplenats de joia, quan el primer jove aviador es llanci a l’inconegut del firmament. Saludem, llavors, amb el nostre himne nacional, el primer Roland Garros de la nostra Catalunya, en marxa a la llibertat definitiva. Descobrim-nos davant de la tomba del primer soldat inconegut, mort per la pàtria. Llavors, sí, cantem Els Segadors. Llavors voldrà dir que hem trencat les pròpies cadenes i les cadenes amb què l’enemic ens té subjugats.
Joventut! Tu ets l’esperança i ets la llibertat!

Nacional-feixisme i nacionalisme alliberador
Daniel Cardona

El més elemental coneixement de la política, estarà d’acord en apreciar que el moment actual espanyol és el pitjor i el més greu dels moments pels quals ha travessat el nou règim i una de les situacions més difícils que es puguin registrar en la història de la política espanyola contemporània. Què passarà? Què pot passar…? És naturalment difícil preveure les conseqüències d’un caos i d’una confusió tan indescriptibles. Estiguem d’acord de moment, que la situació política internacional s’ha mig arranjat fa unes setmanes i que, per tant, no ha repercutit en la política interior espanyola, deixant-la d’agreujar. Aquesta situació anòmala fa viure inquiets a tots els esperits. Mitja Espanya cerca encara, més enllà dels programes i doctrinarismes esquerristes, la solució d’aquesta inestabilitat que creu que és obra d’elements conservadors i d’oligarquies de classe i de castes. Aquesta mitja Espanya demana la desaparició completa, la destrucció fulminant, de tot allò que considera deixalla monàrquica, clerical. Exterminant tot això, ningú dels qui pertanyen en aquesta meitat espanyola, no sabrà dir quina solució estable hi succeirà. L’altra part espanyola considera intolerable la política actual. S’atempta contra la propietat individual, contra el contracte, contra la consciència i, naturalment, en pro de la llibertat, s’atempta contra la llibertat mateixa. Espanya viu la guerra civil més tenaç de totes les que ha sofert.

Per a nosaltres catalans, ens és interessant poder comprovar com aquesta guerra civil, espiritualment més cruenta que les guerres civils anteriors, es desenvolupa dintre del marc clàssicament espanyol. Per un costat hi ha l’Espanya del senyor Botella Asensi, i, per altre, l’Espanya del senyor Fanjul. La tristesa de la nostra situació és que a Catalunya no existeixi una forta consciència nacional per desprendre’s d’aquesta batalla mexicana i tenir un pensament unànime i propi. Així ho aconsellarien, sembla, la defensa dels nostres valors espirituals i econòmics. Aquesta consciència nacional no hi és, i la poca existent, és insuficient per marcar tota una orientació general.

No tenim més remei que deixar-nos arrossegar darrera del carro espanyol. Durant la monarquia, hi estàvem lligats de cos. Ara amb la república, hi estem lligats de cos i ànima. Per als partits catalans, s’han fet tots els possibles per matar l’esperit vertaderament nacional, i avui ens trobem que el nostre poble, mancat d’un ideal col.lectiu, no pot defugir el caos terrible pel qual travessa Espanya. No solament no el pot defugir, sinó que se n’ha convertit en coparticipant.

Les classes populars de Catalunya que formen els partits catalans esquerristes estan completament desnacionalitzades. La bandera de la República significa, per a una gran part d’elles, no uns ideals polítics, sinó un guany utilitari immediat i l’egoisme d’uns interessos. Cap diferència no hi ha entre molta d’aquesta gent i aquells senyors organitzadors de sometent per districtes, que anaven al recinte de l’Exposició en revista d’honor a Primo de Rivera. Tot això tan primitiu i bàrbar, es generalitza. Les lluites polítiques a l’espanyola agafen una àrea més extensa del que hom pugui creure.

Les classes que es diuen conservadores, o dretanes, no es distingeixen per una més alta percepció. Participen per un igual d’aquesta demència general. Si hom escolta o pot arribar a escoltar les exclamacions i les protestes de la classe adinerada, davant de la diem-ne política esquerrista, no hi veurà cap diversitat amb els de la voravia del davant. No només a Espanya, sinó a Catalunya, és igual la fraseologia d’un de la FAI, d’un de l’Esquerra o d’un burgès o propietari.

La demagògia destructora impera. L’esperança de la gent de dreta, socialment parlant, és la vinguda d’una reacció. Hom espera el feixisme amb una fervor digna de millor lògica. Si aquest feixisme arribarà o no, no és l’objecte d’aquestes ratlles. Per a nosaltres, l’imprevist pesa molt en la situació catòlica espanyola. Però si aquesta reacció feixista arribés, estiguem-ne segurs que ultrapassaria de moltíssim la “Lliga” i seria de fet, un enemic essencial de les aspiracions nacionalistes catalanes i basques. L’admirable exemple del Partit Nacionalista Basc, oficiosament catòlic, de no vol fer costat a un intent feixista, diu molt clar com el nacionalisme li és completament incompatible. Aquest feixisme, que no arreglaria res en sentit conservador, sinó que multiplicaria l’anarquia imperant, aniria de dret al despotisme i portaria en conseqüència uns mals més agreujats. I per això és avui esperat com un remei per a la mateixa burgesia. ¿Quin propòsit tenia la dictadura de Primo de Rivera? Segons tenim entès, era l’imperi de l’ordre social davant del desordre imperant al 1923. En sentit burgès o de classe, què ha curat? La burgesia catalana es troba en pitjor situació que la que predecí al 1923. El sindicalisme organitzat de 1923, és avui convertit en una organització terrorista. El sindicalisme organitzat s’ha passat a la política, cosa que deu ésser menys agradable a la burgesia. No és un criteri conservador aquest que fa demanar a grans crits la vinguda d’un feixisme. És un criteri egoístic, utilitari, que fa dir: salvat l’hora del moment, encara que per més endavant tot el constituït s’ensorri. Catalunya no pot seguir aquesta actuació manicomial. Sembla mentida que hi hagi conservadors catalans que creguin que l’ordre social consisteix a tenir una parella de la Guàrdia Civil a les portes de la seva fàbrica. D’ençà que el món és món, que el calaix del pa està guardat a tots els països. Això no ha privat que l’evolució social anés endavant. L’ordre social cal aconseguir-lo en esferes més altes, a les quals el just, el moral i el noble parli més directament a les ànimes.

El nacionalisme va de l’individu a l’estat. El nacional-feixisme va de l’estat a l’individu. El nacionalisme respecta i conserva l’ésser de l’individu, de la família, del municipi, de la comarca i de la nació. El nacional-feixisme supedita a l’estat l’individu, la família, el municipi, la comarca i la nació. El nacionalisme és la conservació del contingut espiritual i humà de tot element social. El nacional-feixisme és destructor, confusionari, dissolvent. El nacionalisme és humà. El nacional-feixisme és l’exacerbació del paganisme. El nacionalisme és democràtic. El nacional-feixisme és cesarista i dictatorial. El nacionalisme és biològic. El nacional-feixisme és una imposició contranatura.

L’estat concebut pel nacionalisme és l’organisme regulador de la llibertat. Que la llibertat d’un invididu, d’un municipi o d’una comarca, no privi la llibertat d’un altre individu, d’un altre municipi o d’una altra comarca. L’estat feixista és antiliberal, és uniformista i és tirànic. L’estat feixista té per base la inestabilitat, el desequilibri, la força del moment. Cap llei fisiològica no l’ajuda per esdevenir perdurable. Ha de viure al marge de les lleis naturals. “L’estat -ha dit el nostre Valentí Almirall a ‘El Catalanisme’- pot contrariar la llei natural, però no pot destruir-la”. L’estat feixista es considera omnipotent i renega d’ésser encarnació viva de tot dret.

Per a l’estat feixista no existeix la llei de compensació: tot són deures, sense cap dret. El nacional-feixisme és essencialment revolucionari, car trenca sobtadament l’ordre de l’evolució natural.

La confusió existent entre els teoritzants i propagandistes de l’internacionalisme proletari, en judicar els moviments nacionalistes, porta a els conclusions més injustes en referir-se al nacionalisme com a moviment per la llibertat dels pobles. Estem cansats de llegir com el nacionalisme reivindicador d’un grup humà, d’una col.lectivitat ètnica, es confon i barreja amb el nacionalisme d’estat, que li és completament oposat. En canvi, de l’altra costat, del cantó ultraconservador i unitari, es combat també el nacionalisme, crit de les nacionalitats oprimides, com a dissolvent i disgregador. El nacionalisme, que és un fet natural i que té una base científica, no ha de tenir res a témer d’aquestes falses teories que s’aixequen a la seva dreta i a la seva esquerra. La seva raó d’existència la deu a la realitat de la naturalesa, a l’acompliment de les lleis ètniques.

Ni les fantàstiques artificiositats dels grans estats imperialistes, ni les doctrines socials d’inspiració germànica o mongòlica, no podran realitzar el miracle de la seva desaparició. El nacionalisme no és una fórmula política, sinó una fórmula social. Domènec Martí Julià ens diu com no solament significa el renaixement dels pobles, en les seves lleis i constitucions socials, sinó també el ressorgir de la vida tota d’aquestes nacionalitats. El nacionalisme no es pot percebre fragmentàriament. Perquè no és atribut d’una casta, ni privilegi d’una classe, sinó que comprèn tot el cos social de la nacionalitat. Perquè el nacionalisme és substantiu a l’evolució de la naturalesa, perdurarà a través de les organitzacions artificioses de l’imperialisme, en descrèdit i en plena fallida i més enllà de les fantasies exòtiques dels mètodes socials avui de moda.

A la joventut
Daniel Cardona i Civit.

Repetides vegades en el nostre setmanari heu vist l’epígraf que encapçala aquest article. I no és que ens mogui un afany de proselitisme farisàic. Aquell afany anatematitzat per Jesús amb les paraules més dues: “Ai de vosaltres, escribes i fariseus, perquè recorreu mar i terra per fer un prosèlit! I quan el teniu el feu fill de l’infern el doble que vosaltres”. A nosaltres no ens mou aquest afany maligne. Nosaltres, si et cridem, oh, joventut!, no és per corrompre’t. Nosaltres, si et cridem amb insistència, és perquè sabem que tens entusiasme, abnegació i heroïcitat: aquestes flors que únicament creixen en terra jovenívola i veiem que aquests partits acaparadors de joventut, lluny de fer-te-les exercitar, te les narcotitzen i te les atrofien. És per salvar el teu encís, jovenesa admirable, que et reclamem. És per salvar la teva espiritualitat i la teva elevació humanes. Bé ho sabem prou, que pesen damunt teu com lloses de plom que l’impedeixen aixecar el cap de ran de terra un seguit de circumstàncies que han trepitjat i han impedit créixer aquestes bones semences que únicament poden germinar sota la cura delicada de destres conreadors. El núvol nefast de la dictadura, que amb la seva espessor i negror tapava per complet la llum de les nostres coses: de la nostra llengua, dels nostres costums i de la nostra Història.

La decepció més forta i més tràgica que pot sofrir un poble: l’abdicació de la República Catalana. La fal.làcia més refinada que ha sabut crear una sèrie d’equívocs: separatistes de monarquia, l’estel de la federació. La hipocresia més perversa, que ací us predica un catalanisme i a Madrid fa fèrvides demostracions del més aferrissat espanyolisme: “És que s’han sentit ací (al Parlament espanyol) paraules més càlides ni més enceses d’espanyolisme, que les que els diputats catalans han pronunciat en aquesta Cambra? (Sr. Santaló).

Nosaltres et cridem, joventut endormiscada, perquè no malversis l’edat més esplèntida de la vida. Perquè no deixis anorrear aquestes qualitats de l’esperit i que únicament, torno a repetir, no poden desenvolupar-se en la joventut. Que en la teva maturitat no hagis de dir allò del poeta:
“Ma jovenesa daurada perderes en les foscors” (Musset).

Si encens les llums del teu esperit en l’única edat que es poden encendre, el teu esperit sempre lluirà i a la posta de la teva vida encara amb més fulgor. Si no ho fas així. Si no aprofites aquests valors espirituals “…te’n duràs a la porta de l’eternitat la tristor mateixa de la pobra mare que em morir s’emporta el pes de l’infant que no ha pogut néixer”. (Alcover)

Redreça’t, doncs, contra aquesta fosca, joventut! Redreça’t contra aquesta mort de l’inútil no fer res de transcendent!
“No et deixis dur a la tranquil.la aigua mansa de cap port” (Maragall)

“No siguis peresós, ni tímid. Romp aquest glaç que t’ha imposat el límit. Cerca en el fons del teu reialme intern alguna veu de ressonància pura i un amor molt més viu que la natura que et faci creure que seràs etern!” (Sagarra)

No et deixis soterrar. Vés amb aquells que van per camins difícils d’abnegació, camins poc fressats. Camins que ploren perquè pocs els trepitgen i veuen créixer l’herba inútil que els esborra, que els anorrea, que els fa desaparèixer. Escolta el sanglotar d’aquests camins que menen a les alçàries airejades per tots els vents que porten i encomenen sentors d’eternitat. Deixa la terra baixa on sotraguegen el teu cor mil passions insubstancials. Puja per aquests camins als cims espirituals. Aquests camins, és cert, no porten a cap butaca burocràtica, a cap sitial daurat. Però no es tanquen, menen a l’espai, a la llibertat, condueixen a les regions més altes de l’esperit, car allí on hi ha esperit hi ha llibertat, el do més gran de l’home. En aquests cims és on es troba la joia viva, veritable, immortal: l’alta joia de veure com els nostres actes estan d’acord amb la nostra consciència de joves i de catalans.

La visió nacionalista del 14 d’abril [1931].

Catalunya alerta!

Quan al 1914 Àustria, amb el pretext d’obtenir una reparació per l’assassinat de Sarajevo, presentà a la petita Sèrbia unes condicions i un ultimàtum inacceptable. Car la finalitat era destruir la seva independència i agregar-la a l’imperi austríac. I quan aquest responia amb un no! categòric a la intervenció diplomàtica i, a la vegada, un contraultimàtum de França; i Alemanya, al crit de “Deutschland über alles!”, “Deutschland gegen alles!”, intervenia en favor de la seva germana de raça. Aleshores Anglaterra feia seva la causa dels aliats contra els imperis centrals, una onada d’estupor va cobrir el món civilitzat en temença del conflicte paorós que s’apropava. Per la mateixa magnitud d’aquell conflicte mai no vist, es va creure que l’esclat de la conflagració guerrera podia encara ésser evitat per la diplomàcia. Aquesta estava, però, tan desacreditada i esclavitzada per la política que menaven els grans estats, que la seva influència va ser inútil. Hagué de cedir ràpidament el lloc a l’acció bèl.lica. Àdhuc aquesta es presumí ja d’antuvi tan horrible, que donà lloc que s’augurés en quatre mesos, com a màxim, la seva possible duració.

Tots sabem com la guerra, malgrat haver estat molt més horrible i cruenta d’això que tothom podia preveure, durà quatre anys llargs, segant vides a milions, destruint pobles, arrasant terres, portant dolor, tristesa i desolació arreu per on passà i causant la ruïna econòmica mundial. I no són només aquestes les conseqüències de la guerra, sinó que tant o més lamentables són les de la postguerra que tots patim de present: Les ambicions estatals. La desconfiança entre les nacions. Llur reclusió moral de fronteres endins. El tancament de duanes. La paüra del diner. La paralització dels negocis amb la conseqüència inevitable de l’augment progressiu d’obrers en atur forçós. La misèria. La fam i, en fi, la ruïna de la humanitat i la regressió de la cultura.

La psicologia moral col.lectiva dels pobles ha evolucionat vers l’accentuació en grau agudíssim de la lluita de classes. Semblava que després de l’horrible lliçó de la guerra, per l’experiència dels seus mals incalculables ocasionats a tots els estaments socials que havien lluitat per la pàtria, costat per costat en els camps de batalla, a les trinxeres, on els pobres i els rics havien patit les mateixes malalties, fam, set i fred. On per auxiliar-se i salvar-se mútuament havien complert tants actes heroics sota la mateixa pluja mortífera de metralla. Semblava, dic, que això havia d’haver segellat una comprensió mútua i afecte, un acostament moral i una unió material, un respecte i tolerància envers totes les idees religioses i socials dels homes. Per dissort, no ha estat així, sinó ben al contrari. Els homes s’odien més que abans i sembla que els dirigents de les nacions, oblidant tots els horrors de la darrera guerra, pensen solament i en preparen una altra, les desastroses conseqüències de la qual són d’impossible càlcul a la intel.ligència humana.

Quatorze anys són passats ja d’ençà que la guerra fou materialment termenada. I malgrat això, no s’ha pogut assolir la veritable pau mundial ni la tranquil.litat espiritual entre els pobles ahir bel.ligerants.

La Societat de Nacions, organisme que costà tant de crear amb la finalitat d’evitar tota altra guerra, ha anat desprestigiant-se fins a l’estat crític present, per tal com no ha estat realment una Societat de Nacions per fer regnar la justícia, sinó solament una Societat d’Estats, a la qual només hi impera l’ambició i la conveniència política. L’estat d’injustícia que presideix el fet de les minories nacionals, demostra plenament que en els tractats de pau no s’ha atès la justícia sinó l’ambició i la força. Les mateixes nacions que abans clamaven per tal com no eren ateses llurs minories sota el jou d’altres nacions, avui fan igual i pitjor amb les minories que s’han incorporat a les annexions arbitràries de noves terres. Àdhuc amb aquestes annexions no estan satisfetes. I les nacions cobegen eixamplar més llurs dominis adquirint noves terres colonials. Anglaterra no vol deixar cap de les que li han estat comanades en “mandat” de la Societat de Nacions. França no vol perdre les seves. Alemanya aspira a recuperar les que li foren toltes durant la guerra. I Itàlia treballa per acrèixer el migrat guany que creu haver tret de la seva balançada contra els seus amics germànics de la Triple, i enemics després, en profit dels aliats, i desitja noves terres del nord continental africà, on conduir l’emigració dels seus fills, que augmenten d’un milió d’habitants cada any. Àfrica és, doncs, el continent cobejat a repartir.

La guerra serà, potser, entre les dues nacions llatines i tindrà, tal volta, per principal camp la mar Mediterrània. Potser serà, més aviat, continental, si els contendents són també les nacions centrals.

Sigui com sigui, si la guerra esclata, què farà Catalunya? Catalunya, pel seu estat de constitució, no li convé la guerra i necessita la pau amb l’exterior per esmerçar totes les seves energies i les seves forces en la formació i consolidació nacional i estatal pròpies. En conseqüència d’això, doncs, ¿Catalunya es troba en condicions de parar els peus a l’Estat espanyol, en l’actuació quixotesca que sembla que vol emprendre, com fan témer les bravates governamentals i l’actuació diplomàtica de l’actual situació política i la realitat dels pressupostos del ministeri de la Guerra? O almenys, ¿Catalunya està en situacio d’inhibir-se de tota cooperació amb l’Estat espanyol oficialment i de manera eficaç que ens alliberi de compromisos i complicacions exteriors?

Segonament, ¿regna a Catalunya un alt pensament col.lectiu de consciència de la pròpia dignitat nacional? ¿Existeix a la nostra terra un estat psíquic sentimental de desig abassegador de redimir-se de la situació denigrant de poble dominat i esclau, i fer entrar Catalunya en el concert de nacions lliures del món?

Entre els verament patriotes -no parlo dels de l’avinença ni de la “conllevancia”- o sia dels qui volen la llibertat absoluta nacional i estatal,¿hi ha homes estadistes amb prou cultura, talent i clarividència per conduir l’acció diplomàtica externa i preparació tècnica per organitzar l’estructuració independent de l’Estat Català?

Els joves que estan disposats a l’obediència, a la disciplina i al sacrifici, ¿hi són en nombre suficient perquè llur acció sigui respectada i temuda? ¿Hi ha els quadres complets, prou instrucció, l’utillatge tècnic necessari i les reserves econòmiques indispensables?

Si en consciència, posant-nos la mà al pit, podíem respondre satisfactòriament en aquestes preguntes, ja no caldria fer-les. Car, si haguessin existit, Catalunya no s’hauria deixat prendre la República Catalana, ni sofert les claudicacions i vileses subsegüents.

¿Què farà, doncs, Catalunya si esclata una nova guerra, i en especial si aquesta pren directament o indirecta un caire mediterrani? ¿Romandrà en expectació absolutament passiva, o, abúlica, seguirà junyida a la voluntat i caprici del poder espanyol; com s’és esdevingut a les diverses ocasions que se li han presentat en el segle dinovè i en això que va de l’actual?
Si convenia a Catalunya prendre part activa, ¿tornarà a malbaratar i espargir estúpidament les seves forces, lliurant sense caràcter oficial ni garanties preestablertes, sinó altra vegada tan solament com obsequi d’una organització personal sentimentalista, uns quants milers de catalans perquè serveixin, a un o altre camp, de “senegalesos” com a carn de canó, perquè a l’hora dels tractats de pau sigui, altra vegada també, pegada amb un despectiu: “Pas d’histoires” (Clemenceau), i amb el desagraïment i l’oblit més innobles? En canvi ¿no n’hi haurà per alliberar el propi país de la dominació estrangera?
Fa venir els colors a la cara i punyeix dolorosament el cor, pensar això que la nostra dissortada pàtria faria, si demà esclatava una nova guerra.

Reflexionem, doncs, els catalans patriotes i conscients. Pensem que la guerra s’està preparant, que és imminent. Que ja existeix de fet, malgrat totes les ficcions i convencionalismes de la diplomàcia, com existeix ja fa més d’un any entre la Xina i el Japó, per Manxúria. Entre Perú i Colòmbia, per la ciutat de Letícia. I entre el Paraguai i Bolívia pels territoris del Xaco. No contrastant que la guerra no hagi estat declarada oficialment.

Catalunya, per reeixir, necessita reunir totes les seves forces i el concurs de tots els seus fills, de tots els estaments i classes. Convé demostrar a l’obrer, tant manual com intel.lectual i tècnic, que el seu destí és el mateix del seu país. Que la seva prosperitat està lligada a la de la nació on viu i n’és fill. Cal demostrar aquesta mateixa veritat al patró, tasca àrdua, car hi ha en efecte qui, educat en un criteri de llibertat absoluta, no concep l’abandonament, àdhuc mínim i tan sols en aparença d’allò que ell creu a tort i amb raó, el seu dret exclusiu. Cal fer-li tocar amb les seves pròpies mans que l’exercici inconsiderat d’aquest dret, topa amb el dret de l’obrer a un mínim de consideració i d’existència.

Cal fer veure a tots, llurs situació d’inferioritat moral a la qual els porta llur esperit d’inhibició patriòtica i llur instint gregari de provincianisme ridícul, i manca de dignitat personal i col.lectiva, en deixar-se menar per gent estrangera que els tracta com esclaus, sense cap lligam d’afecte ni interès veritable per llur benestar material i llur dignificació moral. Gent enemiga de llur pàtria, de la qual blasma i se n’aprofita per esprèmer la sang dels qui diu voler redimir.

Vivim verament una de les hores tràgiques de la Història, a la qual les passions nacionals, portades per l’ambició al paroxisme, llencen les unes contra les altres, en un moviment de follia col.lectiva, les nacions fetes per entendre’s. Europa, encara panteixant de l’horrible guerra del 1914-1918, està neguitosa de noves guerres. Els estats es vigilen i sospiten mútuament i es preparen per a una nova i més desesperant lluita.

Catalunya, davant d’aquest estat de coses, necessita reconcentrar-se en ella mateixa. Ha de desvetllar més i molt més encara, l’autoconsciència de la seva personalitat nacional. Ha de sentir i viure constantment la idea de l’alliberació de la pàtria i vetllar alerta els esdeveniments mundials. Ha d’estudiar la posició que li cal prendre a cada cas, guiada només per l’afany nacionalista, vers l’oportunisme profitós, calculant fredament, sense sentimentalismes de cap mena. I ha d’estat a l’aguait en obrar quan calgui, ràpidament, amb valentia, sense vacil.lacions ni retrocedir per res. Amb decisió als sacrificis necessaris per durs i dolorosos que siguin, fins assolir la restauració de la llibertat integral i la completa independència de Catalunya.

Daniel Cardona

Per la pàtria i per la llibertat
Autor: Daniel Cardona Civit
Editor: Nosaltres Sols!
Any: 1934

Recorda, català, que… Un estat no pot, en realitat, interpretar cap ample sentiment de llibertat política, mentre que al seu interior romanguin nacionalitats sotmeses al seu domini i sobirania.

Cap partit d’un poble sotmès a un estat plurinacional no pot, lògicament, titular-se nacionalista, si no representa una acció insurgent que s’oposi al domini i sobirania d’aquell estat.

L’estat pot rendir el màxim de justícia i d’equitat només quan constitueix el poder -legislatiu i moderador- de la sobirania d’un ambient geogràfic homogeni; d’un poble amb unitat històrica, lingüística i psicològica; d’una pàtria natural definida. En resum: d’una nació.

Per tant, el nacionalisme, en la seva forma integral, és la plasmació de la justícia i de l’equitat. Representa el més ample sentiment de llibertat política en afirmar que cada nació ha de tenir el dret de crear-se el seu estat, sintetitzador dels seus sentiments i dels seus interessos.

No hi ha federalisme sense una hegemonia. No hi pot haver autonomia sense un centralisme estatal. Per això no som autonomistes ni federalistes. Àdhuc, estem en contra d’aquestes fórmules pròpies de l’imperialisme caute. Som nacionalistes en la seva forma incorrumpuda. Volem la llibertat nacional, estatal i econòmica de Catalunya. Volem que els catalans disposin, sense limitacions, dels seus destins com a homes i com a poble. Volem, en concret, la República Catalana lliure, dintre del concert de les nacions civilitzades del món.