Catalunya Catalana

Aquest dossier pretén d’ésser un instrument senzill i alhora utilitari per a contribuir a una visió panoràmica de les agressions contra la llengua catalana que ha dut a terme el PP –i l’esperit d’agressió que ha mostrat– de l’inici de la seva existència. Més que un recull exhaustiu, pretén de recopilar aquells documents de premsa que més mostren aquella activitat i aquell esperit, i ahora les reaccions d’algunes de les nostres institucions i molta de la nostra gent. Progressivament anirem completant els materials corresponents a cada un dels títols.

[…]

1993 El PP s’oposa a la possibilitat d’usar el català en el Senat espanyol
1995 El PP mobilitza grupúsculs contra la normalització del català a la justícia
1995 El Govern valencià (PP) deroga l’ordre d’homologació dels títols de català i de valencià
1996 El president del Senat espanyol (PP) retira la paraula a un senador per parlar en català
1997 El PP s’oposa a la unitat del català en el Congrés espanyol
1997 El Govern valencià (PP) obliga a distingir el valencià i el català en els llibres de text
1997 El Govern valencià deroga un decret que obligava a supervisar els llibres de text d’acord amb les normes de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana
1997 El Congrés espanyol imposa l’espanyol en l’etiquetatge de productes catalans
1998 El PP del Principat promou una ofensiva contra la Llei de política lingüística
1998 El Govern valencià (PP) crea una “acadèmia valenciana de la llengua”
1998 El Govern valencià (PP) intensifica la dialectalització del català
2001 El Partit Popular condiciona l’adhesió del Senat a la Lletra de Convit a l’exigència que en el text no figuri que la llengua de Mallorca és la catalana
2002 El PP rebutja en el Congrés l’ús de les llengües de l’Estat en l’euro
2002 El Govern valencià (PP) exclou els autors no valencians dels llibres de literatura
2002 (maig) El Govern valencià (PP) elimina el títol de Filologia Catalana de les titulacions que permeten el reconeixement automàtic del requisit lingüístic
2002 La Conselleria d’Educació del Govern valencià (PP) censura manuals escolars per l’ús de determinades formes lingüístiques
2002 (juny) La Conselleria d’Educació del Govern valencià (PP) canvia els textos dels exàmens de selectivitat
2003 (gener) La Biblioteca Nacional (organisme dependent del Govern del PP) tracta català i valencià com a llengües diferents
2003 El Govern espanyol (PP) augmenta a quatre hores setmanals l’ensenyament de l’espanyol
2003 (abril) El PP de les Illes Balears fa una campanya electoral invocant el bilingüisme i la defensa de les modalitats
2003 L’Ajuntament de Palma (PP) anuncia la introducció de l’espanyol en els premis literaris “Ciutat de Palma”
2003 (juliol) El Govern de les Illes Balears (PP) rebaixa el nivell de coneixement de català per als funcionaris
2003 (setembre) El PP vota contra el català en el Parlament europeu
2003 (setembre) El Govern espanyol (PP) no aporta els diners que correspon per al finançament de l’Institut Ramon Llull
2003 (octubre) El Govern de les Illes Balears (PP) anuncia la creació d’una televisió autonòmica bilingüe
2003 (novembre) El Govern de les Illes Balears (PP) rebaixa el pressupost per a normalització lingüística
2003 (novembre) El Govern de les Illes Balears (PP) tanca Som Ràdio, l’única ràdio fórmula de les Illes en català
2003 (desembre) El Govern espanyol (PP) vol establir l’ensenyament del valencià a les escoles oficials d’idiomes com a llengua distinta del català
2003 El Govern espanyol (PP) intensifica la distinció entre català i valencià
2003 El Govern valencià (PP) continua combatent l’ús del terme català per a designar la llengua en el món universitari

PROU AUTONOMIS!

No recordo quin polític del segle passat va observar que a Espanya era més fàcil aconseguir la independència que conservar l’autonomia, i per si algú tenia algun dubte de la vigència actual d’aquestes sàvies paraules només li cal posar-se al dia al respecte del que estan barrinant aquests dies els dos grans partits estatals.

Ara, aprofitant la situació de crisi econòmica volen fer una nova Loapa i centralitzar de nou competències cedides a les autonomies.
No seré jo qui defensi l’Estat autonòmic però ja que sembla ser que la mandrosa societat catalana encara no ha perdut la candidesa i conceptes com pedagogia i encaix encara sonen vergonyantment en massa boques seria bo replantejar-se aquest sistema de passeig amb corretja, per de mentre no ens la poguem treure, com a mínim no anar fermats més curts.

L’actual sistema autonòmic és responsable de la crisi? I tant que sí! Què esperaven els espanyols quan varen planificar el famós “cafè per a tots” per tal de dil·luïr les aspiracions nacionals catalanes?
Van agafar l’Estat i el van fraccionar en 17 autonomies, equiparant nacions com Catalunya, Euskadi i Galícia (per major escarni fraccionades en diferents comunitats) amb regions sense història ni identitat diferenciada i el que és més greu, sense ni tan sols voluntat d’autogovernar-se. Així vàrem obtenir l’actual despropòsit on la mil·lenària senyera representa una Comunitat autonoma igual a banderes fetes a correcuita per territoris que de cop i volta, sense demanar-ho ni voler-ho, van tenir que autogestionar-se.
Ara resulta, que algunes d’aquestes autonomies no són solvents administrant les seves oliveres, recol·lectant aglans o exportant gallines i culpen al sistema autonòmic amb el suport de la gran majoria de la població espanyola, cosa que no ens hauria de sorprendre ja que ells mai van demanar autogovernar-se i sobretot perquè quan parlen de retallar autonomia, no ens enganyem però no pensen en Múrcia, Madrid o Extremadura sinó en putejar a Catalunya i als catalans.

Òbviament el sistema autonòmic s’ha de reformar, i jo començaria per abolir totes les comunitats sense sentit històric, totes les autonomies deficitàries. Espanya està contra el sistema autonòmic? Doncs Catalunya en té els collons plens de subvencionar autonomies incompetents com Extremadura, de pagar i no rebre, d’ajudar a analfabets desagraïts que viuen de la nostra feina però malden per ensorrar-nos ja sigui vetant l’Estatut o proposant aprimar l’autogovern i re-centralitzar l’Estat.
Amb una pressió fiscal que ens escanya, amb un dèficit fiscal que ens empobreix dia rere dia, amb una redistribució de la que sortim en pitjors condicions que moltes de les autonomies a les quals ajudem, i ara ens parlen d’endeutament? Ells? Els brillants gestors que van oblidar el TGV pel corredor mediterrani que és el principal eix econòmic de la Península però van connectar cuïta i corrents Madrid amb Sevilla per anar de Romiatge en tren en comptes de tartana?

Algun dia la història mundial jutjarà Espanya com a la gran broma pesada, com a l’etern despropòsit, com a l’acudir de Lepe que és, com a petit trocet d’Àfrica enquistat al si de la Unió Europea. Aquell dia possiblement els catalans siguem Beatificats de manera col·lectiva, com a Sants i com a Màrtirs, possiblement també com a rucs per haver perdut tant de temps intentant encaixar en aquest polsegar peninsular.

Marcel A.G.

Ara és l’hora

El Tribunal Suprem ha protagonitzat la més recent provocació espanyola contra Catalunya, posant en risc el model d’immersió lingüística a les escoles.

S’empara en la resolució del Tribunal Constitucional proclamant que el castellà també pot ser una llengua vehicular en l’ensenyament a Catalunya doncs el català no té un us preferent.

Després de les retallades a l’Estatut i les següents agressions a lleis referents al català com la de l’acollida dels immigrants, els espanyols segueixen el seu curs, sense cap mena d’intimidació per les nostres consultes, ni per la gran manifestació del 10 de juliol ni pel creixent sentiment independentista del país. Ells, com sempre, només entenen una cosa, els actes consumats, mentre que nosaltres com a país ja fa massa temps que els advertim que el llop s’apropa però encara que mostri les orelles encara no ha ensenyat mai les dents i precisament aquest és el problema. La credibilitat.

Ara estrenarem un flamant nou govern, amb una important majoria nacionalista i un nou partit al Parlament que proposa la independència per la via ràpida en comptes de l’eterna agonia a que ens havia acostumat Esquerra.

La alegria en aquesta terra mai bé sola, sempre arrossega algun “però” i en aquest cas es tracta de la disgregació independentista entre dos partits que havien de substituïr el llast d’ ERC. Així doncs, després del pols entre Solidaritat i Reagrupament segueixen coexistint i fraccionant la força en comptes d’haver pactat la integració dels perdedors dins del partit més recolzat. ës un greu problema quan la gent posa la Fe en les sigles malgrat comporti girar-se d’esquena als interessos de la nació.

Per altra banda tenim el nou govern de CIU, del qual esperem que sigui valent, que no caigui en els errors del passat, però sobretot que sigui conscient del moment històric. Ara més que mai cal lideratge, cal seguir tibant la corda fins a fer-la petar. No s’hi val de calmar els ànims i llimar asprors per adormir a la societat civil catalana en nom de l’estabilitat. Hem trigat molt de temps en tenir una societat tant preparada, tant mobilitzada i tant impacient per a despendre’s de la feixuga càrrega de l’Estat espanyol. Massa temps de parar l’altre galta, massa temps d’enganyar-nos amb l’autocomplaença, massa temps de conformar-nos de ser el peix gros del petit i rònec aquari que és espanya. Ara ho volem tot, volem el món! La nostra llibertat per tenir veu, per a relacionar-nos amb el reste d’Europa sense passar pel tartamut interpret espanyol. Volem recuperar la veu, però també la dignitat perquè ja estem tips de ser dirigits per un país incompetent, endarrerit i bàrbar, perquè ja no suportem més la seva prepotència, ni la seva estupidesa, ni la seva caspositat de peineta i soberano, de lluentons i castanyoles, de pols i galliner. Nosaltres som una nació de veritat i no volem seguir formant part d’aquest circ dels horrors que és la riota del món i el cul d’Europa.

Ara cal trencar la convivència, cal coratge i intransigència, perquè hem començat a copsar que l’enemic de la nostra pàtria és l’Estat espanyol, els seus polítics, tribunals i l’interessat funcionariat, però també els seus colonitzadors, la cinquena columna dins de Catalunya, tota aquesta immigració inadaptada que venint entre pols i misèria no s’ha dignat mai a donar el més mínim senyal d’agraïment.

Si bé l’Estat i els seus organismes són la mà que ens pega la garrotada, tota aquesta gentola inadaptada són els dit que assenyala i el càncer que s’expandeix com una metàstasi per la nostra societat. ës un enemic camuflat, amb moltes cares, és el cambrer que diu que no t’entén, el quiosquer que no t’ofereix la premsa en català, el pare que denuncia l’escola dels seus fills per introduir una llengua estrangera.

Quan el gruix de la població comprengui això començarem a avançar de veritat. I ara és aquest moment, ara que estem més mobilitzats que ells, ara que ens agredeixen, ara que tenim un govern fort. Ara que podem demanar i la gent ho comprendrà, que podem estirar plegats del carro per sortir del fangar, ara que estem farts, ara que estem emprenyats, ara que tenim pressa.

Si el nou govern aconsegueix la reconciliació haurà fracassat, doncs tots sabem que en aquest país, quan hi ha calma i pau és perquè els fotuts i els resignats som nosaltres.

Marcel A.G.

Per què ha dimitit de diputat el MONTILLA?

Val la pena que llegeixis aquest escrit fins al final, perquè entenguis perquè ha dit el senyor Montilla que dimiteix de diputat. Val la pena de veritat. I també entendràs perquè no plega en Puigcercós.

Actualment, el President de la Generalitat cobra 144.030,12 € a l’any, el 80% d’aquest sou és 115.224,96 €, el 60 % d’aquest sou és 86.418,07 €, i el sou d’un diputat ras de l’oposició és de 43.697,78 €.

Adjunto dos escrits que he tret tant de la web de governació com de la del Parlament de Catalunya.

Després entendràs perquè faig aquests càlculs.

Cal recordar també, que en Montilla es va autoimposar aquest sou, que és dels més alts d’Espanya, i que cobra més que el President del Govern de l’estat, el senyor Zapatero.

Tots els expresidents de la Generalitat de Catalunya, tenen una sèrie de drets, d’acord amb la Llei de l’Estatut dels expresidents de la Generalitat. Entre aquests drets hi ha els següents:

– Tractament de President.

– Sou vitalici fins als 65 anys, del 80 % del que cobra el President de la Generalitat en actiu.

– Pensió vitalícia a partir dels 65 anys, del 60 % del que cobra el President de la Generalitat en actiu.

– Pensió de viduïtat a favor del cònjuge, del 50 % de la pensió que cobra l’expresident en cas de defunció.

– Tres llocs de treball adscrits al seu servei, assimilats respectivament a efectes retributius a un nivell 30 i dos nivells 22, que seran proveïts, a proposta seva, mitjançant el sistema de lliure nomenament. Cal recordar que un nivell 30 és el que cobra un Director General, el màxim que pot cobrar un treballador de la Generalitat. Un nivell 22 és el que cobra un titulat universitari superior sense càrrec de comandament.

– Una dotació pressupostària per a despeses d’oficina, atencions de caràcter social i, si s’escau, despeses per al lloguer d’immobles, en la quantia que estableixi anualment la Llei de  Pressupostos de la Generalitat de Catalunya.

– Un automòbil de representació amb xofer, proporcionats pel Departament de la Presidència de la Generalitat de Catalunya.

– Els serveis de seguretat necessaris per al desenvolupament de les seves funcions, que com a mínim ha de ser un escamot de 4 o 5 mossos d’esquadra d’escorta.

El senyor Montilla ha dit que pensa dimitir de diputat, bé, mes que dimitir, ha dit que no pensa prendre possessió del càrrec de diputat, i per tant, passarà de ser President de la Generalitat a ser un expresident amb l’estatus idèntic als de Jordi Pujol i Pasqual Maragall. Bé, idèntic, idèntic, no. Jordi Pujol va néixer a l’any 1930 i quan va deixar de ser President, a l’any 2003, tenia 73 anys, per tant, en edat de jubilació, i va passar a cobrar el 60 % del seu sou, amb la resta de prebendes.

Pasqual Maragall va néixer a l’any 1941, i quan va deixar de ser President de la Generalitat tenia 65 anys, i al igual que Jordi Pujol, va passar a cobrar el 60 % del seu sou, amb la resta de prebendes.

El senyor Montilla va néixer a l’any 1955, quan deixi de ser President de la Generalitat d’aquí a un més, només tindrà 55 anys, és a dir que passarà a cobrar el 80 % del sou de president, i això durant 10 anys mes. Hi ha una diferència de 18 anys entre l’edat en que Jordi Pujol va deixar de ser President i l’edat en que José Montilla deixarà de ser President. Aquesta diferència de 18 anys, la pagarem entre tots. Això si, amb molt de gust, perquè vol dir que ja no és President de la Generalitat, i ja no hi ha ni tripartits ni artefactes explosius similars

Un cop vist tot això, ara vaig a respondre la pregunta de perquè ha dimitit de diputat el Montilla. Tothom pot creure que el senyor Montilla ha dit que renunciarà a l’acta de diputat per assumir personalment la estrepitosa derrota del PSC, o que no es veu fent de cap de l’oposició, o que si dimiteix li fa un favor al PSC, afavorint la renovació, o bé que com fan els líders europeus quan deixen de ser presidents, que assumeixen amb elegància la derrota i deixen pas a altres candidats, o inclús es pot arribar a pensar que Montilla està a l’alçada de les circumstàncies i ha decidit plegar de tot, que almenys ha assumit els seus propis errors i plega amb dignitat, no com en Puigcercós, que a pesar del cataclisme d’ERC, s’aferra a la cadira
com si estigués encolat amb loctite.
Senyors, res de tot això. A sota he annexat la Llei i el Decret que regulen l’estatus d’expresident. L’article 4 de la Llei diu que cobrar el sou d’expresident és incompatible amb cobrar qualsevol altre sou públic, el de diputat inclòs, i que correspon a l’expresident, en cas que es doni la circumstància, elegir quin dels dos sous vols cobrar. I aquí està el quid de la  qüestió.

 El Montilla o cobra com a diputat ras de l’oposició, 43.697,78 € o cobra el 80 % del sou de president, 115.224,96 €, i totes les prebendes que en pengen. Entens ara perquè en Montilla pensa renunciar a l’acta de diputat ? Els motius del Montilla són purament econòmics i interessats, i la resta és propaganda enganyosa, la mateixa propaganda enganyosa a la que ens té acostumats el ja difunt tripartit ens els seus 7 anys de curta, però intensa i explosiva vida. En  Pujol i en Maragall, no van haver de renunciar a res, ja que van renunciar a ser candidats, no com en Montilla, que si que anava de candidat, és una lleugera diferència.

I tornant al Puigcercós, no dimiteix pel mateix motiu que en Montilla, però en sentit contrari, i  m’explico. El Puigcercós no té res si deixa la política, no té on caure mort. Hauria de tornar a Ripoll a cultivar l’hort de casa seva, i d’això no se’n viu. Es la gran misèria de la política, has de tenir un coixí de seguretat per quan et van les coses malament, i el Puigcercós no el té. I  quan no el tens, ets esclau del sistema, i t’has d’aferrar a la cadira encara que sigui un ferro roent, i si caus, pots fer  caure el partit amb tu, ja que no abandones ni a mal de morir, i això és el que li passa a ERC i al Puigcercós, i el mateix que li passaria al Montilla si no hagués estat President de la Generalitat. Aquesta és la pura i cruel realitat, i la resta és bla, bla, bla i propaganda barata com ja he dit abans. Aquestes són les misèries dels membres del ja difunt tripartit.

Estatut dels expresidents de la Generalitat de Catalunya

Aquesta Llei té per objecte garantir que els presidents de la Generalitat, un cop hagin cessat, puguin atendre llurs necessitats personals i polítiques amb la dignitat i el decòrum que corresponen a les altes funcions exercides, i per tal d’establir també, en el cas que se’n produeixi el traspàs, unes mesures de protecció dels familiars més propers.

Els expresidents de la Generalitat gaudeixen, a partir de llur cessament, del reconeixement, l’atenció i el suport deguts, d’acord amb les funcions i les responsabilitats exercides.

Tractament

Els expresidents de la Generalitat de Cataluya gaudiran del tractament de “Molt Honorable Senyor” i ocuparan el lloc protocolari que oficialment els correspongui, d’acord amb les normes de protocol i cerimonial en l’àmbit de la Generalitat de Catalunya.

Assignació mensual

Les persones que han exercit el càrrec de president o presidenta de la Generalitat tenen dret a percebre, per un període equivalent a la meitat del temps que han estat en el càrrec i, com a mínim, per una legislatura, una assignació mensual equivalent al 80% de la retribució mensual que correspon a l’exercici del càrrec de president o presidenta de la Generalitat.

Pensió vitalícia

Els expresidents de la Generalitat, quan arriben a l’edat de seixanta-cinc anys, tenen dret a percebre una pensió de jubilació vitalícia consistent en una assignació mensual igual al 60% de la retribució mensual que correspon a l’exercici del càrrec de president o presidenta de la Generalitat.

Incompatibilitats

La percepció de l’assignació i de la pensió vitalícia establertes per aquesta Llei és incompatible amb la percepció d’ingressos resultants de l’exercici de qualsevol mandat parlamentari, de la condició de membre del Govern o alt càrrec, tant de l’Administració de l’Estat com de la Generalitat , i de l’exercici de qualsevol altre càrrec públic o de lliure designació remunerat.

En aquests casos, correspon a la persona interessada d’exercir el dret d’opció.

Pensió de viduïtat

El cònjuge vidu no separat legalment o l’altre membre de la parella, en el cas d’unions estables de parella, d’un expresident o expresidenta de la Generalitat amb dret a pensió vitalícia, té dret, mentre romangui en aquesta situació, a percebre una pensió vitalícia equivalent al 50% de la pensió. En el cas de mort del cònjuge vidu, la pensió ha de beneficiar en la mateixa quantia els fills menors fins que arribin a la majoria d’edat.

Mitjans i prerrogatives

Els expresidents de la Generalitat de Catalunya disposaran dels recursos humans i materials, i de les prerrogatives que s’indiquen a continuació:

Tres llocs de treball adscrits al seu servei, amb dedicació especial, assimilats respectivament a efectes retributius a un nivell 30 i dos nivells 22, que seran proveïts, a proposta seva, mitjançant el sistema de lliure nomenament.

El personal que ocupi aquests llocs tindrà la consideració de personal eventual i, si fos funcionari, passarà a la situació de serveis especials, sempre que no optin per continuar en actiu.

Aquests llocs de treball s’inclouran dins la relació de llocs de treball de personal eventual del Departament de la Presidència.

Una dotació pressupostària per a despeses d’oficina, atencions de caràcter social i, si s’escau, despeses per al lloguer d’immobles, en la quantia que estableixi anualment la Llei de pressupostos de la Generalitat de Catalunya. Un automòbil de representació amb xofer, proporcionats pel Departament de la Presidència de la Generalitat de Catalunya.

Els serveis de seguretat necessaris per al desenvolupament de les seves funcions.

Normativa

<http://www.gencat.cat/diari/3879/03105090.htm> LLEI 6/2003, de 22 d’abril, de l’estatut dels expresidents de la Generalitat.(DOGC núm. 3879 publicat el 08/05/2003)

 <http://www.gencat.cat/diari/3945/03202053.htm> DECRET 195/2003, d’1 d’agost, pel qual s’aprova el règim estatutari dels expresidents de la Generalitat de Catalunya. (DOGC núm. 3945 publicat el  12/08/2003)

Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya

DOGC núm. 3879 – 08/05/2003
_____

DEPARTAMENT DE LA PRESIDÈNCIA

*LLEI 6/2003, de 22 d’abril, de l’estatut dels expresidents de la Generalitat. (Pàg. 9297)

Sumari <http://www.gencat.cat/diari/3879s.htm#1_11000>  

|| Índex del sumari
<http://www.gencat.cat/diari/3879s.htm>
|| Diaris
<http://www.gencat.cat/diari/llistas.htm>
Oficials disponibles
|| Inici
<http://www.gencat.cat/diari> ]

No teniu amor propi els catalans?

‘He llegit la carta de l’Oriol Lecina Veciana a l’Avui de dijous 17 d’octubre de 2002. Només puc dir que hi estic d’acord. Vaig estudiar a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) durant l’any acadèmic 2000-2001, però no vaig fer el que qualsevol estudiant d’Erasmus fa, és a dir, vaig estudiar català en lloc de castellà.

Vaig trobar molt molt estrany que tothom em preguntés ‘per què vols aprendre català?’ i que ni una vegada sentís que preguntessin ‘per què vols aprendre castellà en lloc de català?’ als meus companys d’Erasmus.
Jo simplement contestava ‘per què no?’. A més a més, vaig tenir algunes males experiències durant les classes, no amb els professors ni tampoc amb els castellanoparlants, sinó amb els altres estudiants d’Erasmus, sobretot els francesos i els italians.

Ells tenen com a llengua materna una llengua romànica, però jo i la resta de catalans havíem d’assistir a classes en castellà (i jo portava només sis mesos estudiant català) només perquè hi havia una francesa que deia que no entenia el català.

Em costa de creure que no entengués el català, però el que és clar és que no va fer ni l’esforç d’entendre’l. Tinc molts altres exemples de les injustícies lingüístiques que vaig patir a la UAB i a Barcelona, però el que vull dir amb aquesta carta és que, almenys a Catalunya, les universitats haurien d’ensenyar en català com a llengua principal. Els estudiants d’Erasmus que vulguin aprendre castellà tenen totes les universitats d’Espanya per estudiar, i els que volen aprendre català tenen només Catalunya. Acabaré amb una pregunta: no teniu amor propi, els catalans?’

Tom Pedersen
Aalborg (Dinamarca)
carta publicada al diari Avui