UN INTENT D’ANÀLISI POLÍTICA DESMITIFICADA DE LA IMMIGRACIÓ.
EL NECESSARI REALISME POLÍTIC.
Sense realisme cru no es poden trobar vies de solució reals, sols lírica de desigs i somnis. No és fàcil ésser realista i dir les veritats, no sol ser gens popular.
En el joc sociopolític no hi ha amics, hi ha aliats (una altra cosa és, potser, en el terreny personal). La solidaritat estable i real va en dues direccions (solidaritat mútua entre dues col·lectivitats -acompanyada de cara endins amb autosolidaritat autocrítica per al propi grup) i s’ha de concretar en pactes detallats i viables, car es tracta de no perdre temps ni energies ni cremar la gent amb ximpleries. I, d’entrada, es demostra abans en els detalls fàcils que en grans projectes.
Altrament, oposar-se activament a la immigració manca de realisme elemental –perquè va contra l’experiència històrica, les macronecessitats democràfiques i econòmiques que manen al món real- i, en política, tot allò mancat de realisme, en radicalitzar-se o pretendre imposar-se socialment contra la tendència natural, desemboca sempre en violència cega.
Si durant la decadència de l’Imperi Romà foren els bàrbars (=estrangers, en grec) del Nord els qui envairen i destruiren l’Imperi Occidental, ara són els estrangers del sud (del Nord d’Àfrica especialment) els qui tendeixen a venir en massa al nou Imperi Occidental en decadència espiritual, demogràfica i militar (la Unió Europea). La taxa de natalitat magribí és molt elevada, mentre que la sudeuropea, en plena revolució de les tesis antifamília i anti-marit del feminisme radical institucionalitzat, és la més baixa del món. La destrucció de la família tradicional a Occident, a causa de la bonança econòmica –en bona part originada i derivada del saqueig i la rapinya contra els països pobres, mal autoorganitzats i sense estructures democràtiques per poder plantar cara a la penetració econòmicomilitar occidental- i del femellisme sexista, demagògic i no igualitari, és un fet.
Les macrotendències mundials no poden ser esmenades sense canvis interns de cada societat, la qual cosa implicaria democratització dels països pobres i fi de la destrucció accelerada de la família als països rics.
LA IMMIGRACIÓ PERCEBUDA PER LA CIUTADANIA “ESPANYOLA” I EUROPEA.
Els ciutadans espanyols solen veure la immigració com a excessiva, amb preocupació –de vegades amb molts tons irracionals, per descomptat. Es tracta d’un fenomen nou, “estrany” que no ha parat de crèixer espectacularment en aquests últims anys. La gent pensa: “En què pot acabar això?”. Es tracta d’una por entre lògica i irracional, atàvica. Si d’una banda la immigració ha portat dinamisme econòmic, joventut i ajuda per a una població envellida, per un altre ha portat també estancament de salaris, pujades desorbitades de l’habitatge (els especuladors sempre a l’aguait de les pujades en la demanda, i el PP per a satisfer-los a canvi de comissions) i augment de la delinqüència (a causa de la marginació social, per descomptat).
Els empresaris són els qui reclamen immigració per a tenir mà d’obra barata, però les conseqüències negatives són per als treballadors autòctons, que són els qui, arreu Europa, han seguit la petita burgesia amb una certa tendència a votar partits populistes neofeixistes i racistes (Lepen a França, Hayder a Àustria, també a Holanda, Flandes i Suïssa, a Espanya el gruix de l’extrema dreta està hàbilment encaixada adins el PP a causa de les seves arrels franquistes). Els qui sofreixen els aspectes negatius de la immigració són els qui, com era de tèmer, es feixistitzen: no pas, és clar, els universitaris i progressia, que conviuen en bones condicions amb estrangers (universitaris, ONGs i viatges). Però aquesta progressia esquerrana viu en realitat en un ghetto daurat i no pateix directament de manera tan clara el que pateixen les barriades obreres europees que voten partits racistes, farts de drogues, robatoris i prostitució (conseqüència de la marginació social d’una immigració no integrada).
El PP al Govern ha jugat a la política hipòcrita –com en tot on ha de jugar-, d’una banda afavoreix la immigració, inclosa la il·legal, per un altre parla “oficialment” contra la xenofòbia i la immigració il·legal, però llança el missatge subliminal de criminalitzar la immigració (com a delinqüència) i juga a fons la basa del patrioterisme populista implícitament xenòfob. La idea és fomentar la feixistització social perquè el vot no torni a l’esquerra alhora que exploten els treballadors autòctons i sobretot als immigrants il·legals per a acumular més capital per a la Gran Banca espanyola i els seus projectes neocolonialistas a Iberoamèrica i Portugal (la reconstrucció de l’Imperi que reclamava la Falange en els seus anys de glorias patrias).
D’una altra banda, la delinqüència, igual que el terrorisme, és un negoci rodó per a les empreses de seguretat privada controlades per l’extema dreta (la família de Major Orella, exministre d’Interior del PP -la guineu prenent cura del galliner- controla PROSEGUR i les 3⁄4 parts del negoci de seguretat privada de l’Estat espanyol).
UNA IMMIGRACIÓ DE PES POLÍTIC MORT.
La immigració, freturosa de drets polítics, és un pes mort per a l’esquerra de l’Estat espanyol: no vota, és més amorfa políticament que la pròpia amorfa societat espanyola, actua més aviat com a lumpenproletariat. Els xinesos pensen en llurs negocis, els musulmans en llur cultura religiosa controlada pel clericalisme integrista, els llatinoamericans a ballar i els esteuropeus en el consumisme. La marginació i l’augment del nombre d’immigrants, així com les pujades en el preu de l’habitatge, etc. creen un brou de cultiu procliu a la demagògia ultradretana, de la qual els immigrants amb prou feines ni se n’assabenten, però els autòctons políticament conscients sí.
La immigració és, políticament, un pes mort que els autòctons antifeixistes hem de suportar. Fins i tot, prou immigrants, en un intent patètic per espanyolitzar-se, s’enfunden samarretes amb la bandera espanyola o del R. Madrid, amb la qual cosa ells mateixos afavoreixen la mateixa simbologia neofeixista que a tots ens fot.
Els qui realment es beneficien són els empresaris, però per als qui veiem el panorama pot resultar-nos angoixant, en tant que, sense voler-lo però sense fer-se’n càrrec, els immigrants acaben per ser el leitmotiv per a promoure el patrioterisme feixistoide espanyol.
Per una anàlisi política i humana és menester prendre en compte tots els punts de mira dels afectats pel problema. Realitzar una anàlisi merament des d’un punt de vista “immigrant” o “autòcton” no duu enlloc, perquè és tancar-se a la realitat i al diàleg raonable.
A la meva manera d’entendre-ho, la Coordinadora Estatal d’Immigrants o les ONGs miren el problema tan des del punt de mira immigrant que, si no saben integrar més, el que poden afavorir és una reacció xenòfoba quan la conjuntura política vingui més a tomb, que podria haver estat en qualsevol moment durant el govern a Madrid del PP, però que podria ser també ara, perquè ja hem vist que les situacions polítiques poden donar tombs dramàtics i inesperats.
DES DELS NACIONALISMES PERIFÈRICS NOESPANYOLS.
Quant a les llengües no castellanes, la immigració llatinoamericana és una catàstrofe ecològica. Mentre que el menyspreu dels no castellanoparlants és variat i més relatiu (els xinesos, amerindis i musulmans solen ser més positius cap a llengües nocastellanes), el dels castellanoparlants criolls (llatinoamericans) sol ser dur i colonial: sovint plenament racista. Els immigrants, lògicament per economia d’esforços, tendeixen més a integrar-se –fins i tot al Principat de Catalunya- més en castellà que no pas en català, basc, gallec, astur, etc., amb la qual cosa va incrementant-se el nombre de persones que es relacionen exclusivament en castellà fins el punt de relegar –en una progressió geomètrica- a les llengua autòctones (fa tan sol 20-40 anys plenament majoritàries en els seus respectius territoris) al bagul dels records antropològics i folklóricos. I tot això, a més, sense remordiments i sovint amb menyspreu o amb total indiferència que duu als autòctons cap a la culpa en fals per “ser diferents” (autoodi). Psicològicament és una destrucció, la síndrome d’Ulisses en versió autòctona. Per altra banda, amb aquesta actitud acomodatícia i presumptament “apolítica” (indiferència, ignorància) reforcen irresponsablement l’opressió espanyola contra les nacions sense Estat propi i el genocidi cultural.
No obstant això jo sempre he dit que en molts casos la culpa és dels autòctons, massa colonizats ells mateixos com per a col·locar-se al lloc que els pertoca i parlar als immigrants en la llengua autòctona. Però amb tots els mitjans de comunicació oficialistes bavejant patrioterisme subliminal i racisme impertinent, la cosa es fa molt problemàtica.
Per un altre costat, si lingüísticament la immigració pot ser una catàstrofe, almenys contraresta el sentiment nacionalista espanyol, tan patrioter i orgullós de la seva absoluta mediocritat i no-res, doncs, lògicament, els immigrants no solen sentir-se espanyols ni tan sols solen entendre molt de què va aquesta societat.
Ara bé, aquest sentiment promogut pel PP i els seus mitjans, s’ha basat en dos temes: menyspreu a l’immigrant i odi als nacionalismes perifèrics, exacerbat encara més pel terrorisme d’ETA (i obviant –com no!- els terrorismes espanyols com el franquisme, les tortures policials, el GAL, etc.).
Els independentistes d’esquerra radical –menors de 25 anys- manquen de real formació política, pel que són somiadors per a tot i també, lògicament, en el tema de la immigració, per això “ho donen tot gratis” a la immigració, al cap i a la fi amb més immigració tindran més sexe i marihuana, que és el que més aprecien.
El nacionalisme socialdemòcrata –amb forta representació de docents- està pres de l’ortodòxia mecanicista i censuradora del Pensament Políticament Correcte, i substitueix les realitats per definicions encartronades, és justament aquesta actitud estúpida i políticament suïcida el que dóna molt marge de maniobra a la dreta reaccionària i xenòfoba per a agitar contra la immigració.
L’extrema dreta espanyola –no existeix extrema dreta catalanista, basquista, etc.- considera que aquestes valoracions “nacionalistes” (és a dir, de nacions sense Estat propi, volen dir) són “de via estreta” (sic), menyspreables per a la grandesa de la Raça, perquè consideren acceptable la immigració amb la condició d’una integració cultural-lingüística a les nacions sense Estat propi, cosa que l’extrema dreta espanyolista no accepta de cap manera, perquè es consideren racistes, és a dir, que els importa un rave si els immigrants ballen sevillanes o són del R. Madrid o duen samarretes amb la bandera espanyola o van als toros, perquè no volen immigrants per principi: perquè sostenen una ideologia estrictament racista (espanyola).
FALSES SOLUCIONS DEMAGÒGIQUES.
Les solucions reals no passen, en allò bàsic, en cap moment, pel que semblen ser les reaccions lògiques immediates: l’esquerranisme, el just reivindicacionisme social, el moviment antiglobalització, la reivindicació universalista i del mestissatge. M’explic: és una mica més complex, menys simplista. Cal anar amb a muntó de tacte i calibrant molt bé els passos, ja que és un terreny minat per l’enemic.
Reclamar “el socialisme”, per ex., és molt confús, perquè, de quin socialisme estem parlant?. De la socialdemocràcia que és simple gestora del capitalisme bancari? Del comunisme que sols ha generat misèrrimes dictadures policíaques? De l’anarquisme que mai no ha guanyat -ni pot guanyar- cap revolució? De Fidel Castro que ha matat aritmèticament més gent que el propi Pinochet? D’Allende qui nacionalitzà el coure a unes companyies nordamericanes quan els EEUU estaven governats per un element tan perillós com Nixon, sabent que li podia costar car? (per què no fou més responsable i va esperar un altre inquilí a la Casa Blanca?). Moltes vegades els comptes no surten perquè els oprimits no els plantegem bé, no sols és problema del malvat capitalisme o imperialisme (que, lògicament, és una fera que actua segons la seva pròpia naturalesa).
Reclamar els drets polítics dels immigrants? De vegades, tal com alguns els han reclamats, el que produeix és una profunda desconfiança (en gran part injusta però també comprensible) entre la ciutadania espanyola: la tornen brou de cultiu de la demagògia xenòfoba. Teòricament em sembla just que els immigrants vagin adquirint drets polítics, però també em sembla que és gent encara més manipulable políticament que els ciutadans espanyols, o, almenys, d’un nivell cultural encara més baix. La gran majoria procedeixen de societats predemocràtiques, de països on han patit o encara pateixen tiranies “comunistes” o islamistes, o dictadures feixistes o militars, és a dir, societats més inestables i amb menys cultura i menys societat civil. Potser votarien més extrema esquerra o esquerra, però no ho sabem, igual es feien devots d’Antena-3 (per a res descartable). El que sembla probable és que no portarien més estabilitat política ni un nivell democràtic molt major.
I probablement, així, en massa, no afavoririen les llibertats democràtiques de les nacions i llengües sense Estat propi a Espanya. Per això es menester una confluència en forma de pacte, no res de “donar les coses” gratis i sense analitzar més, tal com pretenen els antiglobalització i l’extrema esquerra. Hem menester d’alguna cosa molt més sòlida i realista per a la defensa de les llibertats democràtiques en general.
UNS OPRIMITS QUE, ALHORA, SÓN OPRESSORS.
Queixar-se com a immigrants de marginació, explotació, etc. és just i molt comprensible. Però no ho és obviar unes altres problemàtiques com solen fer sense empatx alguns d’ells, i de vegades amb una fenomenal cara dura. No ho és oblidar el deure que tenen de respectar i integrar-se no pas en una abstracta, còmoda i informe “societat espanyola” –sense consideracions de justícia històrica- sinó en les societats concretes (catalana, basca, gallega, astur, canariobereber, etc.) que han sofert repressió i genocidi multisecular a les mans del sanguinari Imperi espanyol.
Parlar en l’actual context de “mestissatge” és, de facto, simple neoliberalisme cultural i lingüístic: el “mestissatge” que s’imposarà és, essencialmement, el promocionat comercialment des dels mass media que controla el capital fiancer, és a dir, genocidi cultural per als més desprotegits jurídicament (nacions i llengües sense Estat propi, o sigui, “sense papers”).
Sens dubte Sharon és una dolenta bèstia, però també ho són (i d’ells no en parlen) els árabomusulmanes que reprimeixen els berbers en el Nord d’Àfrica o que actuen contra els kurds; o els musulmans que assassinen persones d’altres confessions religioses a Pakistan, Sudan o Indonèsia.
Sens dubte EEUU ha abusat sempre dels països llatinoamericans, però sens dubte també els criolls llatinoamericans han abusat tant o més dels amerindis i han estat, per a aquesta indefensa i silenciada població autòctona, un poble de Bushos i de Sharons. Per això a mi no m’impressionen els discursos esquerrans llatinoamericans i musulmans, ni les iconografies a base del Xé i Arafat, perquè sé que reclamen justícia per a ells però silencien totalment les injustícies que ells mateixos segueixen cometent envers unes altres col·lectivitats que han vampiritzat sense misericòrdia. Amb gent amb tals plantejaments, simplement, jo no compte per a anar enlloc perquè no serien bons companys de viatge, en dur implícita la llei de l’embut. Simplement els clix i no me’ls crec i mai no em posaria a treballar gratis per a ells, perquè no veig clar què suposades justícies portarien a terme en cas de ser més forts. Si anem a ficar-nos a fer justícia, que sia per a tothom començant pels més oblidats (no sols és qüestió de simple pobresa, sinó també d’identitat, de dignitat, de respecte) i, a més, amb mitjans realistes, la qual cosa implica no promoure cap violència ni pretendre la astracanada d’enfonsar gegants com l’Oncle Sam. No sóc anti-ianqui ni anticapitalista perquè tinc molt clar que el capitalisme és la simple expressió actual del conjunt de l’egoisme humà, que l’imperialisme sols és l’estat de vitalitat a vessar i de bona autoorganització d’un país i que el país més poderós del món pot ser sovint brutal cap a l’exterior (Nixon, Reagan, Bush…), així com unes altres vegades no (Wilson, Ford, Clinton…), però molt interessant a analitzar des d’adins per tal d’aprendre’n el que ignorem gairebé totalment i solemne.
AUTOCRÍTICA PER A MILLORAR I NEGOCIAR DES DEL SENTIT DE LA JUSTÍCIA.
Si un poble està subdesenvolupat en algun aspecte o en diversos significa que estarà dominat, i això val tant per a berbers com per a llatinoamericans, per a catalans o per a amerindis. Allò que han de fer primerament és madurar col·lectivament, perquè és un problema bàsicament espiritual i de caràcter, de micropolítica. Sens aquest rerefons, sens aquesta base, no hi ha solució possible. Sense solucions micropolítiques no hi ha solucions macropolítiques igual que sense deures no pot haver-hi drets o sense plancton balenes. Es tracta d’un problema d’ordre interior, de fermesa d’actituds, de sentit de la realitat, d’autoorganització, de solidaritat quotidiana.
Els catalans, per ex., normalment tenen molt més sentit econòmic que polític, per això estan dominats, en el fons un problema de provincianisme i de mesquinesa. Els llatinoamericans tenen molt més sentit lúdic que econòmic, la qual cosa pot ser molt divertit, però és una de les principals raons del seu subdesenvolupament econòmic (encara que no l’única, també està l’herència militarista del genocidi contra Ameríndia, etc). Mentre cada nació no sia honesta amb si mateixa i no s’autocritiqui d’una manera positiva i creativa, comparant-se amb (=aprenent d’) altres pobles, i especialment amb els més desenvolupats en cada àrea, i amb propostes espirituals realment generoses (trobables en les anomenades religions superiors, bàsicament) no hi ha res a fer.
Madurar significa deixar de tirar les culpes a tercers i assumir la pròpia responsabilitat històrica. Ser honests i voler veure –tenir el valor de voler descobrir- la llei de l’embut privilegiada que encara volem mantenir per a nosaltres mateixos oblidant els quals vénen darrere o els qui vénen darrere dels qui vénen darrere. No fer-ho així, només demostra que no hem sortit encara del panfletarisme estèril i perillosament incendiari. I per a aquest viatge no calen les meves alforges.
Jaume Tallaferro.
Catalunya Catalana 