Catalunya Catalana

UN INTENT D’ANÀLISI POLÍTICA DESMITIFICADA DE LA IMMIGRACIÓ.

EL NECESSARI REALISME POLÍTIC.
Sense realisme cru no es poden trobar vies de solució reals, sols lírica de desigs i somnis. No és fàcil ésser realista i dir les veritats, no sol ser gens popular.

En el joc sociopolític no hi ha amics, hi ha aliats (una altra cosa és, potser, en el terreny personal). La solidaritat estable i real va en dues direccions (solidaritat mútua entre dues col·lectivitats -acompanyada de cara endins amb autosolidaritat autocrítica per al propi grup) i s’ha de concretar en pactes detallats i viables, car es tracta de no perdre temps ni energies ni cremar la gent amb ximpleries. I, d’entrada, es demostra abans en els detalls fàcils que en grans projectes.

Altrament, oposar-se activament a la immigració manca de realisme elemental –perquè va contra l’experiència històrica, les macronecessitats democràfiques i econòmiques que manen al món real- i, en política, tot allò mancat de realisme, en radicalitzar-se o pretendre imposar-se socialment contra la tendència natural, desemboca sempre en violència cega.

Si durant la decadència de l’Imperi Romà foren els bàrbars (=estrangers, en grec) del Nord els qui envairen i destruiren l’Imperi Occidental, ara són els estrangers del sud (del Nord d’Àfrica especialment) els qui tendeixen a venir en massa al nou Imperi Occidental en decadència espiritual, demogràfica i militar (la Unió Europea). La taxa de natalitat magribí és molt elevada, mentre que la sudeuropea, en plena revolució de les tesis antifamília i anti-marit del feminisme radical institucionalitzat, és la més baixa del món. La destrucció de la família tradicional a Occident, a causa de la bonança econòmica –en bona part originada i derivada del saqueig i la rapinya contra els països pobres, mal autoorganitzats i sense estructures democràtiques per poder plantar cara a la penetració econòmicomilitar occidental- i del femellisme sexista, demagògic i no igualitari, és un fet.

Les macrotendències mundials no poden ser esmenades sense canvis interns de cada societat, la qual cosa implicaria democratització dels països pobres i fi de la destrucció accelerada de la família als països rics.

LA IMMIGRACIÓ PERCEBUDA PER LA CIUTADANIA “ESPANYOLA” I EUROPEA.
Els ciutadans espanyols solen veure la immigració com a excessiva, amb preocupació –de vegades amb molts tons irracionals, per descomptat. Es tracta d’un fenomen nou, “estrany” que no ha parat de crèixer espectacularment en aquests últims anys. La gent pensa: “En què pot acabar això?”. Es tracta d’una por entre lògica i irracional, atàvica. Si d’una banda la immigració ha portat dinamisme econòmic, joventut i ajuda per a una població envellida, per un altre ha portat també estancament de salaris, pujades desorbitades de l’habitatge (els especuladors sempre a l’aguait de les pujades en la demanda, i el PP per a satisfer-los a canvi de comissions) i augment de la delinqüència (a causa de la marginació social, per descomptat).

Els empresaris són els qui reclamen immigració per a tenir mà d’obra barata, però les conseqüències negatives són per als treballadors autòctons, que són els qui, arreu Europa, han seguit la petita burgesia amb una certa tendència a votar partits populistes neofeixistes i racistes (Lepen a França, Hayder a Àustria, també a Holanda, Flandes i Suïssa, a Espanya el gruix de l’extrema dreta està hàbilment encaixada adins el PP a causa de les seves arrels franquistes). Els qui sofreixen els aspectes negatius de la immigració són els qui, com era de tèmer, es feixistitzen: no pas, és clar, els universitaris i progressia, que conviuen en bones condicions amb estrangers (universitaris, ONGs i viatges). Però aquesta progressia esquerrana viu en realitat en un ghetto daurat i no pateix directament de manera tan clara el que pateixen les barriades obreres europees que voten partits racistes, farts de drogues, robatoris i prostitució (conseqüència de la marginació social d’una immigració no integrada).

El PP al Govern ha jugat a la política hipòcrita –com en tot on ha de jugar-, d’una banda afavoreix la immigració, inclosa la il·legal, per un altre parla “oficialment” contra la xenofòbia i la immigració il·legal, però llança el missatge subliminal de criminalitzar la immigració (com a delinqüència) i juga a fons la basa del patrioterisme populista implícitament xenòfob. La idea és fomentar la feixistització social perquè el vot no torni a l’esquerra alhora que exploten els treballadors autòctons i sobretot als immigrants il·legals per a acumular més capital per a la Gran Banca espanyola i els seus projectes neocolonialistas a Iberoamèrica i Portugal (la reconstrucció de l’Imperi que reclamava la Falange en els seus anys de glorias patrias).

D’una altra banda, la delinqüència, igual que el terrorisme, és un negoci rodó per a les empreses de seguretat privada controlades per l’extema dreta (la família de Major Orella, exministre d’Interior del PP -la guineu prenent cura del galliner- controla PROSEGUR i les 3⁄4 parts del negoci de seguretat privada de l’Estat espanyol).

UNA IMMIGRACIÓ DE PES POLÍTIC MORT.
La immigració, freturosa de drets polítics, és un pes mort per a l’esquerra de l’Estat espanyol: no vota, és més amorfa políticament que la pròpia amorfa societat espanyola, actua més aviat com a lumpenproletariat. Els xinesos pensen en llurs negocis, els musulmans en llur cultura religiosa controlada pel clericalisme integrista, els llatinoamericans a ballar i els esteuropeus en el consumisme. La marginació i l’augment del nombre d’immigrants, així com les pujades en el preu de l’habitatge, etc. creen un brou de cultiu procliu a la demagògia ultradretana, de la qual els immigrants amb prou feines ni se n’assabenten, però els autòctons políticament conscients sí.

La immigració és, políticament, un pes mort que els autòctons antifeixistes hem de suportar. Fins i tot, prou immigrants, en un intent patètic per espanyolitzar-se, s’enfunden samarretes amb la bandera espanyola o del R. Madrid, amb la qual cosa ells mateixos afavoreixen la mateixa simbologia neofeixista que a tots ens fot.

Els qui realment es beneficien són els empresaris, però per als qui veiem el panorama pot resultar-nos angoixant, en tant que, sense voler-lo però sense fer-se’n càrrec, els immigrants acaben per ser el leitmotiv per a promoure el patrioterisme feixistoide espanyol.

Per una anàlisi política i humana és menester prendre en compte tots els punts de mira dels afectats pel problema. Realitzar una anàlisi merament des d’un punt de vista “immigrant” o “autòcton” no duu enlloc, perquè és tancar-se a la realitat i al diàleg raonable.

A la meva manera d’entendre-ho, la Coordinadora Estatal d’Immigrants o les ONGs miren el problema tan des del punt de mira immigrant que, si no saben integrar més, el que poden afavorir és una reacció xenòfoba quan la conjuntura política vingui més a tomb, que podria haver estat en qualsevol moment durant el govern a Madrid del PP, però que podria ser també ara, perquè ja hem vist que les situacions polítiques poden donar tombs dramàtics i inesperats.

DES DELS NACIONALISMES PERIFÈRICS NOESPANYOLS.
Quant a les llengües no castellanes, la immigració llatinoamericana és una catàstrofe ecològica. Mentre que el menyspreu dels no castellanoparlants és variat i més relatiu (els xinesos, amerindis i musulmans solen ser més positius cap a llengües nocastellanes), el dels castellanoparlants criolls (llatinoamericans) sol ser dur i colonial: sovint plenament racista. Els immigrants, lògicament per economia d’esforços, tendeixen més a integrar-se –fins i tot al Principat de Catalunya- més en castellà que no pas en català, basc, gallec, astur, etc., amb la qual cosa va incrementant-se el nombre de persones que es relacionen exclusivament en castellà fins el punt de relegar –en una progressió geomètrica- a les llengua autòctones (fa tan sol 20-40 anys plenament majoritàries en els seus respectius territoris) al bagul dels records antropològics i folklóricos. I tot això, a més, sense remordiments i sovint amb menyspreu o amb total indiferència que duu als autòctons cap a la culpa en fals per “ser diferents” (autoodi). Psicològicament és una destrucció, la síndrome d’Ulisses en versió autòctona. Per altra banda, amb aquesta actitud acomodatícia i presumptament “apolítica” (indiferència, ignorància) reforcen irresponsablement l’opressió espanyola contra les nacions sense Estat propi i el genocidi cultural.

No obstant això jo sempre he dit que en molts casos la culpa és dels autòctons, massa colonizats ells mateixos com per a col·locar-se al lloc que els pertoca i parlar als immigrants en la llengua autòctona. Però amb tots els mitjans de comunicació oficialistes bavejant patrioterisme subliminal i racisme impertinent, la cosa es fa molt problemàtica.

Per un altre costat, si lingüísticament la immigració pot ser una catàstrofe, almenys contraresta el sentiment nacionalista espanyol, tan patrioter i orgullós de la seva absoluta mediocritat i no-res, doncs, lògicament, els immigrants no solen sentir-se espanyols ni tan sols solen entendre molt de què va aquesta societat.

Ara bé, aquest sentiment promogut pel PP i els seus mitjans, s’ha basat en dos temes: menyspreu a l’immigrant i odi als nacionalismes perifèrics, exacerbat encara més pel terrorisme d’ETA (i obviant –com no!- els terrorismes espanyols com el franquisme, les tortures policials, el GAL, etc.).

Els independentistes d’esquerra radical –menors de 25 anys- manquen de real formació política, pel que són somiadors per a tot i també, lògicament, en el tema de la immigració, per això “ho donen tot gratis” a la immigració, al cap i a la fi amb més immigració tindran més sexe i marihuana, que és el que més aprecien.

El nacionalisme socialdemòcrata –amb forta representació de docents- està pres de l’ortodòxia mecanicista i censuradora del Pensament Políticament Correcte, i substitueix les realitats per definicions encartronades, és justament aquesta actitud estúpida i políticament suïcida el que dóna molt marge de maniobra a la dreta reaccionària i xenòfoba per a agitar contra la immigració.

L’extrema dreta espanyola –no existeix extrema dreta catalanista, basquista, etc.- considera que aquestes valoracions “nacionalistes” (és a dir, de nacions sense Estat propi, volen dir) són “de via estreta” (sic), menyspreables per a la grandesa de la Raça, perquè consideren acceptable la immigració amb la condició d’una integració cultural-lingüística a les nacions sense Estat propi, cosa que l’extrema dreta espanyolista no accepta de cap manera, perquè es consideren racistes, és a dir, que els importa un rave si els immigrants ballen sevillanes o són del R. Madrid o duen samarretes amb la bandera espanyola o van als toros, perquè no volen immigrants per principi: perquè sostenen una ideologia estrictament racista (espanyola).

FALSES SOLUCIONS DEMAGÒGIQUES.
Les solucions reals no passen, en allò bàsic, en cap moment, pel que semblen ser les reaccions lògiques immediates: l’esquerranisme, el just reivindicacionisme social, el moviment antiglobalització, la reivindicació universalista i del mestissatge. M’explic: és una mica més complex, menys simplista. Cal anar amb a muntó de tacte i calibrant molt bé els passos, ja que és un terreny minat per l’enemic.

Reclamar “el socialisme”, per ex., és molt confús, perquè, de quin socialisme estem parlant?. De la socialdemocràcia que és simple gestora del capitalisme bancari? Del comunisme que sols ha generat misèrrimes dictadures policíaques? De l’anarquisme que mai no ha guanyat -ni pot guanyar- cap revolució? De Fidel Castro que ha matat aritmèticament més gent que el propi Pinochet? D’Allende qui nacionalitzà el coure a unes companyies nordamericanes quan els EEUU estaven governats per un element tan perillós com Nixon, sabent que li podia costar car? (per què no fou més responsable i va esperar un altre inquilí a la Casa Blanca?). Moltes vegades els comptes no surten perquè els oprimits no els plantegem bé, no sols és problema del malvat capitalisme o imperialisme (que, lògicament, és una fera que actua segons la seva pròpia naturalesa).

Reclamar els drets polítics dels immigrants? De vegades, tal com alguns els han reclamats, el que produeix és una profunda desconfiança (en gran part injusta però també comprensible) entre la ciutadania espanyola: la tornen brou de cultiu de la demagògia xenòfoba. Teòricament em sembla just que els immigrants vagin adquirint drets polítics, però també em sembla que és gent encara més manipulable políticament que els ciutadans espanyols, o, almenys, d’un nivell cultural encara més baix. La gran majoria procedeixen de societats predemocràtiques, de països on han patit o encara pateixen tiranies “comunistes” o islamistes, o dictadures feixistes o militars, és a dir, societats més inestables i amb menys cultura i menys societat civil. Potser votarien més extrema esquerra o esquerra, però no ho sabem, igual es feien devots d’Antena-3 (per a res descartable). El que sembla probable és que no portarien més estabilitat política ni un nivell democràtic molt major.

I probablement, així, en massa, no afavoririen les llibertats democràtiques de les nacions i llengües sense Estat propi a Espanya. Per això es menester una confluència en forma de pacte, no res de “donar les coses” gratis i sense analitzar més, tal com pretenen els antiglobalització i l’extrema esquerra. Hem menester d’alguna cosa molt més sòlida i realista per a la defensa de les llibertats democràtiques en general.

UNS OPRIMITS QUE, ALHORA, SÓN OPRESSORS.
Queixar-se com a immigrants de marginació, explotació, etc. és just i molt comprensible. Però no ho és obviar unes altres problemàtiques com solen fer sense empatx alguns d’ells, i de vegades amb una fenomenal cara dura. No ho és oblidar el deure que tenen de respectar i integrar-se no pas en una abstracta, còmoda i informe “societat espanyola” –sense consideracions de justícia històrica- sinó en les societats concretes (catalana, basca, gallega, astur, canariobereber, etc.) que han sofert repressió i genocidi multisecular a les mans del sanguinari Imperi espanyol.

Parlar en l’actual context de “mestissatge” és, de facto, simple neoliberalisme cultural i lingüístic: el “mestissatge” que s’imposarà és, essencialmement, el promocionat comercialment des dels mass media que controla el capital fiancer, és a dir, genocidi cultural per als més desprotegits jurídicament (nacions i llengües sense Estat propi, o sigui, “sense papers”).

Sens dubte Sharon és una dolenta bèstia, però també ho són (i d’ells no en parlen) els árabomusulmanes que reprimeixen els berbers en el Nord d’Àfrica o que actuen contra els kurds; o els musulmans que assassinen persones d’altres confessions religioses a Pakistan, Sudan o Indonèsia.

Sens dubte EEUU ha abusat sempre dels països llatinoamericans, però sens dubte també els criolls llatinoamericans han abusat tant o més dels amerindis i han estat, per a aquesta indefensa i silenciada població autòctona, un poble de Bushos i de Sharons. Per això a mi no m’impressionen els discursos esquerrans llatinoamericans i musulmans, ni les iconografies a base del Xé i Arafat, perquè sé que reclamen justícia per a ells però silencien totalment les injustícies que ells mateixos segueixen cometent envers unes altres col·lectivitats que han vampiritzat sense misericòrdia. Amb gent amb tals plantejaments, simplement, jo no compte per a anar enlloc perquè no serien bons companys de viatge, en dur implícita la llei de l’embut. Simplement els clix i no me’ls crec i mai no em posaria a treballar gratis per a ells, perquè no veig clar què suposades justícies portarien a terme en cas de ser més forts. Si anem a ficar-nos a fer justícia, que sia per a tothom començant pels més oblidats (no sols és qüestió de simple pobresa, sinó també d’identitat, de dignitat, de respecte) i, a més, amb mitjans realistes, la qual cosa implica no promoure cap violència ni pretendre la astracanada d’enfonsar gegants com l’Oncle Sam. No sóc anti-ianqui ni anticapitalista perquè tinc molt clar que el capitalisme és la simple expressió actual del conjunt de l’egoisme humà, que l’imperialisme sols és l’estat de vitalitat a vessar i de bona autoorganització d’un país i que el país més poderós del món pot ser sovint brutal cap a l’exterior (Nixon, Reagan, Bush…), així com unes altres vegades no (Wilson, Ford, Clinton…), però molt interessant a analitzar des d’adins per tal d’aprendre’n el que ignorem gairebé totalment i solemne.

AUTOCRÍTICA PER A MILLORAR I NEGOCIAR DES DEL SENTIT DE LA JUSTÍCIA.
Si un poble està subdesenvolupat en algun aspecte o en diversos significa que estarà dominat, i això val tant per a berbers com per a llatinoamericans, per a catalans o per a amerindis. Allò que han de fer primerament és madurar col·lectivament, perquè és un problema bàsicament espiritual i de caràcter, de micropolítica. Sens aquest rerefons, sens aquesta base, no hi ha solució possible. Sense solucions micropolítiques no hi ha solucions macropolítiques igual que sense deures no pot haver-hi drets o sense plancton balenes. Es tracta d’un problema d’ordre interior, de fermesa d’actituds, de sentit de la realitat, d’autoorganització, de solidaritat quotidiana.

Els catalans, per ex., normalment tenen molt més sentit econòmic que polític, per això estan dominats, en el fons un problema de provincianisme i de mesquinesa. Els llatinoamericans tenen molt més sentit lúdic que econòmic, la qual cosa pot ser molt divertit, però és una de les principals raons del seu subdesenvolupament econòmic (encara que no l’única, també està l’herència militarista del genocidi contra Ameríndia, etc). Mentre cada nació no sia honesta amb si mateixa i no s’autocritiqui d’una manera positiva i creativa, comparant-se amb (=aprenent d’) altres pobles, i especialment amb els més desenvolupats en cada àrea, i amb propostes espirituals realment generoses (trobables en les anomenades religions superiors, bàsicament) no hi ha res a fer.

Madurar significa deixar de tirar les culpes a tercers i assumir la pròpia responsabilitat històrica. Ser honests i voler veure –tenir el valor de voler descobrir- la llei de l’embut privilegiada que encara volem mantenir per a nosaltres mateixos oblidant els quals vénen darrere o els qui vénen darrere dels qui vénen darrere. No fer-ho així, només demostra que no hem sortit encara del panfletarisme estèril i perillosament incendiari. I per a aquest viatge no calen les meves alforges.

Jaume Tallaferro.

Mohamed Alami President de l’Associació d’Amics del Poble Marroquí
“Que la consellera Tura investigui
què ensenyen els imams als nens”

Enric Vila. Diari Avui. 1 de febrer de l’any 2005

M.A. Podré parlar dels imams, oi?
E.V. I tant! Tiri, tiri.
M.A. És que no pot ser que aquests tios sense titulació, que s’autoqualifiquen d’imams, campin al seu aire.
E.V. Quin mal fan?
M.A. Moltíssim. Nosaltres hem demanat al govern que prohibeixi que donin classe als nens. Els imams són uns dels principals causants de l’estrepitós fracàs escolar dels nanos magribins. Abans que desembarquessin, fa uns deu anys, la gent s’integrava molt millor.
E.V. Què els ensenyen?
M.A. Això ho deixo a la consellera Tura. Que posi micros i escolti què ensenyen aquests senyors als nous catalans, ja veurà quina sorpresa.
E.V. Home, però em deixa el cuquet!
M.A. No. Jo no puc dir-ho perquè em foten una demanda i ja tinc prou problemes. Una de les dificultats de lluitar contra aquesta gent és que té molts diners.
E.V. No trobaríem la manera?
M.A. Només et diré que a nosaltres ens diuen infidels perquè tenim la seu en una parròquia!
E.V. I diu que no estan controlats.
M.A. Jo no conec cap imam que declari a Hisenda. Que els facin una inspecció fiscal i veuràs. Ningú no sap on van a parar els diners que reben dels fidels. I els ho preguntes i no t’ho diuen.
E.V. Com explica la influència que han guanyat?
M.A. Jo crec que els centres islàmics són un invent dels homes per frenar l’emancipació de la dona, un cop arriben a Europa. Així, si alguna es desvia la poden assenyalar: “Aquesta dona s’allunya del camí de Déu”. Això tu, desgraciat, que plegues de treballar i te’n vas a la mesquita a fer-la petar i menjar mandonguilles mentre la teva dona fa doble jornada.
E.V. Mandonguilles?
M.A. També hi prenen te. Els centres islàmics funcionen com un centre cívic.
E.V. I els nens hi fan classes extraescolars, no?
M.A. Sí, els envien a aprendre l’Alcorà quan el que necessiten és que els ajudin a fer els deures. I compte quin Islam els ensenyen, perquè els imams no només no estan titulats: tampoc es deixen examinar per teòlegs.
E.V. Són perillosos?
M.A. Home. Mira l’11-M. Hi ha més cèl·lules dorments de les que ens pensem. I la Tura va fent declaracions dient que no són perillosos.
E.V. Que no té bons assessors,
la consellera?
M.A. Això li recomanaria jo, que es busqués bons assessors i no aquest flamant diputat que fins i tot el Saura ha dit que era un florero .
E.V. Mohammed Chaid, del PSC?
M.A. Que preguntin als marroquins què en pensen. A mi m’agradaria saber per què fa el besamans al rei del Marroc. Que la gent faci volar la imaginació.
E.V. ¿Al Marroc li interessa consolidar els centres islàmics a Espanya?
M.A. Prefereixo no respondre. Però a mi m’agradaria saber què busca el senyor Chaid donant peixet als imams.
E.V. Els dóna peixet?
M.A. Crec que és un dels fundadors del Centre Cultural Islàmic, que ara ha rebut una subvenció dels socialistes de 20.000 euros. Una associació que no té ni un sol teòleg, que ni tan sols pot ser inscrita al registre d’entitats religioses. Però, esclar, s’han d’ocupar posicions per quan es construeixi la gran mesquita, que seran molts quartos.
E.V. Potser a vostè li agradaria ser diputat del PSC.
M.A. Ja m’ho van oferir, i abans que al senyor Chaid. A mi i a d’altres. I tots vam dir que no pel mateix motiu: volíem un mínim d’independència.
E.V. El PSC volia un figurant?
M.A. Sí, però és igual: ningú no es pren seriosament el tema de la immigració. S’actua per a la galeria. Benestar Social dóna ajudes de manera descontrolada, no investiga si hi ha una verdadera necessitat, agafa treballadors per motius equivocats…
E.V. ¿!?
M.A. Ara mateix han agafat una marroquina que no val un duro en comptes d’una nena catalana que té la llicenciatura i que és un geni en temes d’immigració.
E.V. ¿!!!?
M.A. Et diuen que la marroquina s’acostarà millor a les dones. Mentida: davant una catalana, una dona magribina tindrà menys pudor de dir que s’ha prostituït, que el marit l’ha violat analment, etcètera.
E.V. Per acabar, els nens del carrer poden ser futurs suïcides?
M.A. No, aquests no passen per la mesquita. Aquests són futurs psicòpates. Jo et presentaria xavals de 20 anys amb una mirada que espanta. És lògic: abusen d’ells (n’he portat uns quants amb esquinçaments anals a l’hospital), truquen a la mare i només els diu “envia diners, envia diners”, roben per menjar, aprenen a apunyalar per protegir-se dels seus amics…

Cunyadíssims i germaníssims

Durant les dictadures feixistes dels anys 30 el nepotisme (vici polític que consistia en donar càrrecs públics als parents dels dictadors i governants) va aguditzar el sentit de la ironia a l’estat espanyol i italià, a l’estat espanyol el dictador Franco va omplir de càrrecs al marit de la germana de la seva dona, el mai prou ben ponderat Ramon Serrano Suñer, que fou la cara visible de la política exterior espanyola als anys 40 es va guanyar el malnom del “cuñadísimo”. El seu talent més gran era saber-se posar la gorra de plat i fer bona cara a Hitler i Mussolini. Vaja i crear el Archivo de Salamanca i enviar la División Azul a Rússia… Fins fa poc el PP encara mantenia a Castelló una plaça amb el seu nom i el títol de Hijo Adoptivo y Alcalde Perpetuo.

També Mussolini tenia certa tendència al nepotisme i el Conde Ciano, el seu gendre, casat amb la filla del Duce, va representar la cara amable i divertida del règim. Era el bon vivant que encandilava les noies i no tant noies de la Itàlia Imperial.

A casa nostra el tripartit ha volgut ser més demòcrata que ningú i com no quedava bé que sols fos en Maragall i en Nadal que posessin els seus respectius germans al davant d’alts càrrecs de la Generalitat també el seus companys de viatge, ERC, ha demanat la seva petita quota de poder i han col·locat els germans dels dos patricis i pilars del partit, els Carod i Benach a menjar del pessebre que tots paguem.

Per descàrrec d’Ernest Maragall i Manel Nadal hem de dir que ja participaven al cercles de poder per mèrits propis des de feia molts anys, però en el cas d’Apel·les Carod i Ferran Benach pocs mèrits els veiem, bé en Ferran Benach és funcionari en excedència i havia estat escolta, potser son mèrits suficients pel càrrec de coordinador territorial de Joventut a Tarragona i pel sou de 40.000 euros (poquet respecte als 112.000 € que cobraran els altres tres germaníssims),però potser el mèrit més important és ser el germaníssim del President del Parlament.

Va ser molt criticable el nomenament d’Oriol Pujol, fill del que fou President de la Generalitat. Va obrir la veda del nepotisme malgrat tingués una trajectòria política prou dilatada, però els seus successors polítics han sabut superar-lo en pocs mesos i no tant sols quantitativament sinó qualitativament, el sou que va rebre en Oriol Pujol ha estat incrementat en 40.000 €, el seu successor, el germaníssim Apel:les cobrarà 112.000 € pel càrrec de director general d’Assumptes Interdepartamentals, sic gloria transit mundi (vaja que no som res).

Bé en definitiva les mans netes no ho son tant i els germans i els germaníssims tiren molt… potser una mica més de coherència oi senyors Carod i Benach.

Com cada diumenge, ahir vaig anar a esmorzar a un bar que hi ha al costat del Turó Park. Els dies de cada dia baixo a fer el cafè al forn de pa de la cantonada, però els diumenges m’agrada travessar la Plaça Francesc Macià i tirar Pau Casals amunt fins arribar al bar esmentat. Durant el trajecte em distrec amb la diversitat de pentinats, d’ulleres de sol, de gossos, de cotxets pels nens i de modelets informals per diumenjar que ofereix el formigueig de famílies riques i contentes. L’alegria i els diners, quan van de la mà, em posen de bon humor. Si em pregunto: “Aquest és el món més perfecte que Déu podia crear?” Penso: potser sí. Si a més el cel és blau i fa sol, com ahir, el paisatge humà agafa un esclat tan rutilant que és impossible resistir-se a l’optimisme, sobretot ara que la primavera treu el nas, l’herba dels parterres té un verd tan suís i els tarongers semblen arbres de nadal guarnits amb les boles de rigor.

En fi, feta la passejada entro al bar, busco una de les taules que donen als finestrals i obro un llibre mirant que el sol m’escalfi el clatell. Aquesta és la meva il·lusió dels diumenges al matí.

Ahir portava un llibre de Josep Valls que recull les seves converses amb Pla. Em vaig fer un tip de riure sol: “I què és això de casar-se? Són vuit o quinze dies d’erotisme, i llavors una vida de parlar: t’has canviat els calçotets, què menjarem per dinar? On vas anar ahir a la nit?” O: “L’hi canto que aqust és un país de lladres.  Fins i tot a les capses de mistos on diu quarenta fósforos si les compta bé veurà que sempre n’hi ha 39 o 38. La gent només pensa com guanyar diners sense treballar.”. El llibre em va divertir tant que vaig demanar, per celebrar-ho, una cigarreta a la parella que tenia al costat. Però l’alegria no havia de durar. Quan va ser l’hora de pagar, vaig anar a la barra i li vaig dir a la noia que atenia, amb uns ulls negres peciosos i la pell fina i morena:

– Un cafè i un entrepà de pernil dolç, sisplau.

La noia va fer una ganyota de “què diu aquest ara”, i vaig repetir la frase, ben a poc a poc:

– Sí, cobra’m un cafè i un pernil dolç, sisplau

Ganyota i frase fatídica, seca, pelada, sense cap rastre de remordiment:

– En castellano
-No. Lo siento. No es nada personal pero no. Si quieres te lo digo despacito y verás que nos entenderemos: un-ca-fè-i- un-en-tre-pà-de-per-nil-dolç.

No havia acabat i ja tenia l’encarregat, català, naturalment, ben rosset i polit per entusiasmar les pijas de la zona, fotent-me el rollo de sempre sobre la tolerància, la paciència, i la pobreta immigrant que acabava d’arribar. No va haver manera de fer-li entendre que el món és molt gran i que perquè aquella senyoreta no es mori de gana no cal que jo deixi de parlar català a casa meva. Si calgués, ben segur que ho faria, ho prometo, però no cal. Deixant de banda que la cambrera en qüestió fa com a mínim dos mesos que treballa al bar, em pregunto: tan difícil és aprendre’s els noms dels productes que serveix un bar, o una botiga, en català? si els amos dels comerços trien el personal tenint en compte l’aspecte físic, i no tindran cap problema per discriminar un borni,  un coix o algú que, senzillament, tingui un físic desagradable, per què ha de ser cap discriminació racista i horrible demanar una mica de català? Jo crec, que tot el contrari, el que és racista i xenòfob és no preocupar-se d’aquest punt. I que caldria començar a demanar cartes de reclamacions i denunciar tota aquesta colla de comerciants fills de puta que, per guanyar dos duros de més, contribueixen a continuar l’intent de genocidi cultural que ja fa tants anys que resistim. Després, esclar, si et poses tossut a defensar el que tant ha costat de conservar resulta que és per culpa teva que tota aquesta gent que ve aquí a guanyar-se el pa i a prendre el sol, agafen mania al català. Doncs bé: si entrem en aquesta dinàmica, em sabrà greu però aleshores ja els participo que començaré a dir i a pensar que més val que se’n tornin a la seva merda de països, amb la seva merda de gent, que no ha sabut crear (o defensar) unes condicions mínimes d’harmonia i benestar. I que sigui el que déu vulgui.

Pd. Diccionari provisional per cambreres mandroses:

un cafè un café
un tallat un cortado
un cafè amb llet un café con leche
un entrepà de pernil dolç un bocadillo de jamón de york
un entrepa de formatge un bocadillo de queso
un “crosant” un “cruassant”
unes patates unas patatas
una cervesa una cerveza, etc..
un vas de vi un vaso de vino

Enric Vila

28 de gener del 2008

http://www.enricvila.cat/?p=361

Falangistes Taxidermistes .

Als intel·lectuals del manifest “antinacionalista”, quixots de l’ideal

Tants articles estèrils i encara ningú els ha entès: els intel·lectuals “antinacionalistes” són somniadors, quixots de l’ideal. Ells somnien i Boadella rebla el clau: tant de bo els tancs poguessin entrar de nou a Barcelona i alliberar-la dels pecats maçònics que la van dur per la falsa ruta. Es diuen republicans però jo crec que es mereixen un blasó d’honor. Són la nova falange. Abans la Ballena Alegre, ara el Taxidermista. Són valents, decidits, homes sense por. Però no del tot. Falta catarsi. Falta parlar clar i espanyol. Els catalans no saben què volen. No són, en el millor dels casos, bons espanyols. Van afusellar-ne tants com van poder, van enviar-ne milers a l’exili i van condemnar al silenci la gran majoria. Però són malparits. No ploren d’agraïment pel fet que la Falange els permetés sobreviure una estona. Els falangistes, gent culta, intel·lectuals purs, només volien que fóssim bons espanyols, catòlics, ultramoderns, virils, però érem bruts, republicans, heretges i volíem dividir i no pas unir, que això és Espanya; una unitat mística forjada sobre el linxament i el genocidi o, per ser més fins, una germanor a base de fogueres purificadores. Qui no ho entengui ha de morir i els falangistes volien que els catalans ens apuntéssim sincerament al carro de la victòria.

Els meus bons amics Espada, De Azúa o Boadella ja ho saben perquè ja els ho hem explicat quan fèiem pinya en fòrums babèlics: el feixisme també neix a Catalunya, el nostre catolicisme, tenyit de fals progressisme, odiava la religió republicana catalana i van trobar amb Franco l’excusa ideal per sotmetre el país a una purga expiatòria de la qual en sortiríem nets de culpa, robotitzats i idiotes, servils i mal·leables. Però els romàntics de la Falange esperaven força més i jo els entenc: que el català es parlés flojito i en la intimitat, que els catalans s’entreguessin, feliços, a la nova Espanya i que la qüestió catalana, aquesta nosa perpètua, desaparegués un cop liquidats, físicament també, els seus usuaris, com per exemple els intel·lectuals catalanistes. Ara exigeixen que se’ls escolti i se’ls obrin les tribunes públiques. Però jo, al contrari, penso que hem de respectar el seu esperit romàntic.

Boicotejem-los, marquem-los a foc roent, fem-los la vida impossible perquè sofreixin en carn pròpia allò que ells van donar-nos quan realment manaven. I pelaven. Donem-los la intolerància que ells van repartir quan en tingueren ocasió, perquè és clar, quan hi havia els tancs al carrer l’amic Companys no tertuliejava sobre nacionalisme amb el Caudillo , sinó tot al contrari. Més franquesa, amics Boadella, Espada i De Azúa, refotut Félix, que treies els ulls de les conques, allà a l’Antic Forn, mentre ens deies, a mi i a l’Alfons Martí, llavors escriptor inèdit, ara reconegut i respectat, que la humanitat havia de tornar als sacrificis humans i al canibalisme per recuperar la virilitat de la massa que com a bon fill de franquista sabies criminal i espanyola. Ai, dimoniet Boadella, com ens coneixem, jo que tanta propaganda t’he fet, Déu i el poble em perdonin, que per no tenir nassos de matar els militars que et perseguien et converteixes en un d’ells, com jo ho vaig fer una bona temporada quan us servia de mascota i, en lloc de vomitar sobre la Guàrdia Civil, vaig preferir menjar-me el fibló de la tortura i optar per preses més fàcils, com el catalanisme, abans de pensar, com ara, que algun dia m’esperarà la sagrada hora de la venjança. I, com no, benvolgut Espada, comisario Espada, fill de porter, el típic repel·lent espieta que en una Catalunya sana ens faria de comissari a Via Laietana, a la Brigada Social, és clar, i ens pegaria i ens estudiaria com el taxidermista col·lecciona les papallones mortes o els caps dels enemics caiguts.

Ja vau elegir bé, reputes, el Taxidermista! Voleu que els catalans, si encara en queden, se suïcidin en grup o abracin la fe espanyola. Perfecte. Però jo us demano coherència. Haver-ho dit durant la Segona República i haver-vos exposat que gent com jo, gent millor que jo, perdó, us fotéssim el tret de gràcia abans que vosaltres, sense collons de disparar, deleguéssiu en la xusma les ordres d’assassinar-nos. No delegueu més ni doneu lliçons de democràcia i de respecte. No exigiu els que els vostres mentors ens van negar. Digueu-ho clar, amics d’afables converses i visions magistrals, ens voleu exterminar, ara que sabeu, a més, que som pocs, covards i febles i que tothom us escolta amb temor reverencial. Doncs nosaltres també volem exterminar-vos. Que carai. Divertim-nos fins a morir que la guerra, a cara descoberta, potser ja ha començat.

Oriol Malló. Periodista i escriptor

Un Estatut digne per Catalunya

En ple debat estatutari, Unitat Nacional Catalana (UNC) ha dut a terme un intens procés de reflexió intern relatiu al contingut real del nou Estatut de Catalunya, si és que finalment s’aprova. D’aquesta manera, en la tercera Trobada Nacional del partit, que es va realitzar a Vic, les delegats i delegades van aprovar un document que fixa els mínims per sota dels quals l’Estatut comptarà amb l’oposició activa del nacionalisme unitari. A continuació us resumim quins són els quatre punts irrenunciables per a
nosaltres:

El dret d’autodeterminació

Catalunya, juntament amb la resta dels Països Catalans, forma una nació. Segons la major part de definicions científiques relatives al fet nacional, una nació és una comunitat de persones amb trets culturals, lingüístics, històrics i socials diferenciats dels seus veïns, amb una voluntat expressa de pervivència en el temps, establerta sobre un territori determinat. Amb aquesta definició a la mà, és indubtable que els catalans som una nació. En conseqüència, tenim dret a l’exercici del dret d’autodeterminació, com la resta de pobles i nacions del món. Per això, UNC reclama que aquest dret reconegut per l’ONU estigui recollit i protegit per l’Estatut, de manera que quan arribi el moment d’iniciar un procés democràtic separatista a Catalunya comptem amb un recolzament jurídic i legal suficient. Renunciar al dret d’autodeterminació és hipotecar el futur polític de Catalunya i per això nosaltres hi estem absolutament en contra. Sense el reconeixement explícit del dret d’autodeterminació UNC no recolzarà l’Estatut i demanarà al poble que voti “no” en el referèndum nacional.

El català, única llengua oficial

Un dels punt bàsics que caracteritzen la nació catalana és la nostra llengua. És per això que UNC considera que la llengua catalana ha de constar en el nou Estatut com a única llengua oficial del país i les seves administracions. Ha de quedar clar que, per ara, no demanem que sigui l’única llengua social, perquè és evident que una part significativa de la població s’expressa en altres llengües. Però sí que hem de vetllar per construir una nació on l’idioma en sigui la peça angular. Sense la llengua catalana no hi ha nació catalana: això és una evidència. No volem ser com Irlanda, un país que va aconseguir la seva independència però on l’anglès és llengua oficial i social per a la immensa majoria de la població. Sense un reconeixement exclusiu de la llengua catalana dins l’Estatut, UNC no podrà recolzar-lo i ens veurem abocats a rebutjar l’Estatut.

Concert econòmic

UNC considera que només el concert econòmic (com el tenen a Navarra i
Euskadi) pot garantir un nivell de vida digne per a la població catalana. L’espoli fiscal ofega el creixement econòmic de la nostra nació i la nostra gent, raó per la qual la Generalitat ha de passar a recaptar tots els impostos i distribuir-los de manera sobirana. Sense els recursos financers és impossible la reconstrucció nacional de Catalunya. Les polítiques social requereixen molts diners, i Catalunya té aquests diners. El problema és que aquests diners marxen a Espanya. Per això exigim que s’aturi aquest robatori legal contra el poble català i que els nostres diners es quedin a casa nostra. Sense un concert econòmic reconegut dins l’Estatut, UNC hi estarà en contra.

Competències en immigració

La Generalitat de Catalunya ha de poder decidir la seva política immigratòria. Davant l’allau humana que afecta moltes ciutats i comarques del país, no podem esperar les decisions que es prenguin en algun despatx d’algun ministeri de Madrid. Cal una acció sobirana i decidida per part de Catalunya, amb polítiques fermes de control de la immigració, polítiques actives per afavorir la integració dels nouvinguts i polítiques dures contra les màfies. També cal que la policia nacional catalana, els Mossos d’Esquadra, tinguin competències per tal d’actuar contra els immigrants il•legals i expulsar-los quan sigui necessari, especialment en el cas dels immigrants que cometin delictes en territori català. UNC rebutjarà qualsevol Estatut que no contempli una política immigratòria exclusiva per a Catalunya. Si el nostre país pateix aquest problema, hem de tenir mecanismes legals per actuar i fer-hi front. Hem de denunciar ben alt aquest problema i no deixar-nos arrossegar per les coses “políticament correctes” que estan podrint la política catalana. Ens hi juguem el futur del país.

EGUNKARIA

Estimats tots i totes:
Us escrivim amb una estranya barreja d’orgull i de profunda tristesa pel fet d’haver contribuït durant dotze anys amb cos i ànima a la supervivència i creixença del diari Egunkaria. Com ja deveu saber, en la matinada del 19 al 20 de febrer la Guàrdia Civil va ocupar les instal·lacions del diari a les quatre capitals basques en territori espanyol (la seu de Baiona es va salvar, és clar), sota acusacions tan greus com falses, i van aprofitar per endur-se els ordinadors, telèfons mòbils, etc. Fins i tot els bolígrafs (segurament considerats proves del delicte i peligrosísimes armes terroristes).

Deu membres de la directiva del diari van ser detinguts durant l’operació.

El ministre Acebes va declarar que “amb les detencions quedava provada la relació entre el diari i ETA”. Quin perill, amics i amigues, germans i germanes! Ara ja basta amb la simple detenció per a provar els fets! Des d’aquell moment ni les famílies ni els advocats saben a on els van portar i tampoc s’ha formulat cap mena d’acusació formal contra ells, la qual cosa genera una total indefensió jurídica. És a dir, et detinc i després ja aniré veient què és el que se m’acudeix per justificar la detenció. Al cap i a la fi no sé perquè t’hauria d’acusar de res, si la sola detenció ja prova la teva culpabilitat.

L’única notícia oficial és l’esperpèntica nota conjunta entre el ministeri de l’Interior i l’Audiència Nacional (Visca la separació entre el poder executiu i el judicial). Suposo que ja deveu saber que, segons va manifestar l’Acebes a la tele, “es tracta d’una operació en defensa de la llengua i les llibertats dels bascos”. Quin sarcasme!

El diari Euskaldunon Egunkaria (que vol dir El diari dels que parlem en basc), l’únic editat íntegrament en basc, va néixer ara fa 13 anys, gràcies a les aportacions de 75 entitats del País Basc (com ara la Federació d’Ikastolas, diversos ajuntaments, empreses, i de grups de persones pertanyents als mitjans de comunicació, universitats, etc), que van comprar acciones de 500.000 pts. i amb les aportacions de 3.000 particulars que van comprar trossos d’accions de 5.000 pts. Al llarg dels anys s’han fet successives ampliacions de capital. El diari no ha tingut mai rotativa pròpia (que representa milers de milions de pessetes). Fins al tancament de l’Egin s’imprimia a la seva rotativa i quan el van tancar es va haver de buscar d’un dia pel següent una altra. Des de llavors s’imprimeix al Diario de Noticias, de Navarra (no confondre amb l’ultra Diario de Navarra). Com a compensació dels baixos sous que cobraven els periodistes, s’admetia estatutàriament la seva participació al consell d’administració i en les decisions estratègiques del diari. Igualment, per manca de pressupost, no existia l’edició del dilluns.

Als principis fundacionals del diari es prometia que seria: partidari de la llegua basca, nacional (de tot el país basc, s’entén), unitari, ampli (obert), no lligat a cap mena d’organització política, no lligat a cap mena de mitjà de comunicació en llengua estrangera, no institucional, ajudat per les institucions, militant, professional i nou. Us puc assegurar que al llarg de tots aquests anys ha complert escrupulosament totes i cada una de les esmentades condicions, tant per voluntat pròpia, com pel fet que no li treien ull en cap moment. Els primers anys van ser molt difícils, perquè al PNB no li agradava un diari en basc que ells no controlessin i va fer tots els possibles per tal d’ofegar-ho, però finalment la força dels fets va poder més i va ser el conseller de cultura qui va haver de dimitir. Això va obrir una època millor, amb ajuts institucionals (fins a llavors se li negava fins i tot la publicació d’anuncis oficials del govern basc). El govern de Navarra també subvencionava el diari fins a l’any passat en què va iniciar una croada contra l’Euskera, que ha estat denunciada fins i tot per la Unió Europea. Egunkaria ha conreat des del primer dia una línia de pau i de diàleg entre totes les parts implicades en el conflicte basc (per exemple l’últim diumenge que va sortir, s’hi publicava una entrevista amb el mamporrero i filòsof de tercera Fernando Savater, membre “intel·lectual” de la cosa ¡Basta ya!, que aboga per la il.legalització de Batasuna i considera al Govern Basc com a responsable directe de la violència etarra). A causa d’aquesta línia de neutralitat militant rebia moltes crítiques del món abertzale radical, mentre que el sector espanyolista de la població el mirava amb manifesta desconfiança pel fet de no admetre ni una paraula en castellà. Una de les característiques més clares del diari era la intensa dedicació a la cultura, tant la basca, com l’espanyola, francesa i internacional. La seva aportació més definitiva ha estat la normalització i estandarització de la llengua basca en molts àmbits on fins aleshores no s’havia fet servir. A poc a poc, però, el diari es va anar guanyant la simpatia i el respecte de molta gent, que apreciaven la seva línia de respecte mutu, la seva dignitat, els seu creixement continu a partir del no res més absolut, la seva honestedat informativa inalterable. En aquest sentit va ser molt significativa la manifestació de Donostia amb centenes de milers de persones en silenci i aplaudint al pas dels treballadors del diari. Era realment impressionant veure gent de tota mena, moltíssima gent gran, molta gent que mai no hauria comprat el diari, o que ni tan sols no parlen en basc, amb exemplars endarrerits del diari a les mans, els nens amb el suplement infantil, algunes persones amb el número 1 d’ara fa tretze anys, d’altres amb fotocòpies del diari, perquè no en guardaven cap a casa… Tot passant lentament entre mig de totes aquelles cares serioses, que et miraven als ulls com volent retenir una miqueta de l’esprit que havia donat vida al diari jo anava pensant “no sabia que ens apreciaven tant” i no parava de dir al llarg de tot el camí, en veu ben baixa “mila esker, mila esker” (moltes gràcies, moltes gràcies). Com podeu imaginar, les llàgrimes van córrer a doll.

Resulta significativa també la capacitat d’organització dels treballadors que, amb ordinadors i locals deixats, van treure des del dia següent un diari de substitució que es diu Egunero (A diari), en blanc i negre i només amb 16 pàgines. Aquest segon diari ven el triple que el difunt Egunkaria. Tal i com hem pogut constatar al govern d’Aznar només li interessa la victòria militar a tota costa i en aquest camí l’intermediari i la veu de la raó molesten, i s’han d’eliminar, a ser possible físicament.

Us preguem la difusió d’aquesta carta entre tot tipus d’amics i organitzacions. Es poden enviar missatges de solidaritat a les següents adreces:
egunkaria@wanadoo.fr
egunaurrera@yahoo.com

Salvador Molins i Escudé

Enllaços sobre el tema:
Behatokia (Observatorio Vasco de Derechos Humanos). Informació en format .pdf

“¡ VIVA LA DIFERENCIA !”

Per a molta gent això resulta vàlid quan es tracta de la seva pròpia i la d’aquells que identifiquen com a participants d’una mateixa situació vital: els espanyols, per exemple, poden solidaritzar-se especialment amb els iraquians, mentre que els catalans tenim una major sensibilitat cap als kurds; a ells els interessava que guanyassin els serbis o que almenys aquests aplicassin un càstig exempler als seus enemics, a nosaltres ens fa il.lusió que finalment els kosovars siguin lliures de decidir el seu propi destí com a poble, tal com reconeix l’ONU.

Cal reconèixer que els plantejaments intolerants dels nostres veïnats espanyols i francesos han estat, són i seran un dels majors impediments que haurem de superar en el camí cap a la sobirania nacional.
A Andorra, un Estat amb presència independent a l’ONU, pateixen inevitablement la manca de voluntat d’integració dels ciutadans estrangers espanyols i francesos, reacis a qualsevol tipus d’adaptació al nou medi social andorrà, mentre que els portuguesos presenten uns índexs de solidaritat i de respecte molt més elevats i adopten amb molta més facilitat la llengua i la cultura catalanes pròpies del país.

La realitat és que podem viatjar per Itàlia, Grècia, Txèquia, Croàcia, Holanda, Suècia o Portugal utilitzant l’anglès com a llengua d’intercomunicació amb els nacionals dels diferents països, però, ai!, no espereu que l’experiència sigui exitosa amb els espanyols i els francesos, perquè són monolingües per desconeixement o per manca de voluntat envers els estrangers, mentre que nosaltres som tan excessivament oberts i tolerants que no només usam l’anglès, l’alemany o l’espanyol amb els turistes estrangers sinó que també ens adaptam a la llengua dels residents forasters.

L’actitud dels espanyols i la nostra finalment resulten negatives per excés: la seva per intransigència i intolerància, la nostra per deslleialtat i traïdoria. La major diferència que probablement hi ha entre el món de la hispanitat o de la francofonia i el de la catalanitat és que ells han elaborat tota una ideologia acompanyada de les corresponents tàctiques i estratègies per imposar la seva llengua allà on trepitgin terra, mentre que nosaltres no disposam de cap estratègia orientada a la preservació dels nostres valors caracteritzadors.

La seva dreta i la seva esquerra polítiques, a les quals hem d’afegir els alternatius que giravolten a l’entorn de l’esquerra sociològica, presenten uns models comuns en els seus valors i actituds sobre la protecció que mereix l’espanyol, volent fer creure que no entenen això com una agressió a la vitalitat de la nostra llengua catalana. En aquest sentit, les actuacions més malintencionades provenen de l’àmbit de l’esquerra política espanyola i dels alternatius, que defensen l’ús en exclusiva del seu espanyol al.legant principis de multiculturalitat i de tolerància, uns principis que duen a la pràctica d’un darwinisme lingüístic favorable a l’espanyol (l’espècie forastera introduïda acaba suplantant l’espècie endèmica).

Josep Serra

La dictadura constitucionalitzada

Després de morir el dictador Francisco Franco, el 20 de novembre de 1975, semblava que s´obririen tota una sèrie d´espectatives democràtiques, que poc temps després quedarien frustrades amb l´aprovació de la Constitució Espanyola de 1978.

El text constitucional representà, tan sols, un rentat de cara per a un estat, l´espanyol, que es preparava per a mantenir viu l´esperit sorgit de l´aixecament feixista de juliol de 1936. El procés constituent que seguí a la mort del dictador degenerà en un sistema que no és sinó una autèntica dictadura constitucionalitzada. De fet, les Lleis Fonamentals del franquisme influïren decissivament en la redacció de l´esmentada Constitució, concretament en sis apartats diferents:
1er En l´article vuitè, referent a les Forces Armades, on aquestes assumeixen com a missió la de “garantir la sobirania i independència d´Espanya, defensar la seva integritat territorial i l´ordenament constitucional” (article 8.1).
2on En la figura del decret llei.
3er En el Consell d´Estat.
4art En preceptes del Títol IV, intitulat “Del Govern i de l´Administració”.
5è En el Títol VI, referent al poder judicial, l´article 117.2 de la Constitució del 78 copia el que diuen les esmentades Lleis Fonamentals.
6è El Titol VII, “Economia i Hisenda”, està basat en els principis del Movimiento Nacional.

Són moltíssims els articles de la Constitució del 78 que demostren el seu caràcter extremista i dictatorial, i l´enorme influència dels sectors més immobilistes del règim franquista en la seva redacció. Per fer esment de només alguns d´aquests trets anti-democràtics, podríem fixar-nos en la imposició lingüística que hi fan, a tots els pobles de l´estat, de la llengua castellana, en l´article 3.1: “El castellà és la llengua espanyola oficial de l´Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d´usar-la.”; o en l´establiment de la monarquia com a règim polític de l´Estat, sense fer cap consulta popular prèvia, i a la qual se li dedica tot un títol, el segon.

Des dels mitjans de comunicació espanyolistes, i des de les escoles, instituts i universitats, se´ns ha “ensenyat” que la monarquia quedà legitimada després de l´aprovació de la Constitució del 78 en referèndum popular. Val a dir, en primer lloc, que Juan Carlos de Borbó esdevingué rei no per voluntat del poble, sinó per imposició del dictador Franco. Quasi una dècada abans, exactament el 16 de juliol de 1969, el Cabdill anuncià públicament la seva intenció que Juan Carlos de Borbó fos el seu successor com a cap d´Estat, amb el suport amplíssim tant de les corts franquistes com de les Forces Armades i Carrero Blanco. Quan la Constitució fou sotmesa a referèndum, no es plantejà l´opció a la gent de poder manifestar-se a favor d´una república, ja que no existia cap altra alternativa constitucional a la ja plantejada per endavant, és a dir, a la constitució monàrquica elaborada des dels poders fàctics. Resulta curiós veure com, molts dels que defensen la Constitució espanyola del 78, i que la posen com a exemple de text legitimat democràticament per voluntat popular, són els mateixos que després critiquen els règims de partit únic, als que qualifiquen com a “no democràtics” o “dictatorials”. En diverses ocasions, a la Cuba castrista, s´han fet eleccions, a les quals només s´ha presentat un candidat: Fidel Castro. Aquests constitucionalistes espanyols, que pensen que aquesta mena de règims no són democràtics en no existir possibilitat de triar un president entre diversos proposats, com poden eixir en defensa d´una Constitució que no donà cap alternativa a la monarquia?, és això més democràtic? No es pot parlar d´Estat democràtic allà on existeix un monarca que hom situa per sobre de les pròpies lleis que als ciutadans del carrer ens obliguen a complir mitjançant la coacció física (el rei no podria ésser mai jutjat en cas de cometre un delicte, ja que es troba per sobre de la llei); per altra banda, cal fer avinent que, segons l´ordenament jurídic espanyol, cap mitjà de comunicació no pot parlar malament del rei, ni encara que fos amb arguments vers.

Malgrat tot, després de l´aprovació de la citada Constitució, el republicanisme continuava dominant entre amples sectors populars arreu l´estat, la monarquia borbònica, ni de bon tros, estava totalment afirmada, i podia caure en un futur no massa llunyà. Per aquesta raó, des dels poders fàctics de l´Estat, s´organitzà una paròdia de cop d´Estat, encapçalat pel cap de turc de torn, el tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero, i que es portà a terme el 23 de febrer de 1981. En aquella invenció de cop d´Estat, el rei Juan Carlos desempenyà un paper “clau” en la rendició dels benemèrits insurgents, apareixent davant les càmeres de televisió, d´uniforme militar i abillat amb les corresponent xapetes, interpel.lant Tejero per tal que desistís de la seva déria colpista. Tejero, és clar, es reté, com estava planificat que passaria; d´aquesta manera, d´un dia per altre, el Borbó esdevenia el garant de la democràcia a l´Estat espanyol, i peça clau fonamental del sistema polític sorgit amb nou (?) constitucionalisme. Ja no era, als ulls populars, prescindible per al sistema, ara havia esdevingut tot un heroi de masses, gràcies als bons “guionistes” amb que el monarca s´havia envoltat en tot moment, i gràcies, com no, als mitjans de comunicació espanyolistes, que li feren una bona campanya de màrqueting i que acabaren per encunyar aquella frase tan famosa d´”Espanya es gità republicana i es llevà monàrquica”. Certament, una bona tragicomèdia, malgrat la mediocritat dels actors, mereixedora d´un Òscar de l´Acadèmia.

Que el suposat cop d´Estat fou, en realitat, un muntatge teatral enginyat amb la finalitat de justificar l´existència de la monarquia, en dóna bon testimoni, anys després, un coronel de l´exèrcit espanyol, Amadeo Martínez Inglés, que afirma: “ni allò resultà un cop seriós, ni els guàrdies i militars que sortiren al carrer estaven contra el sistema, ni contra el nou ordre democràtic establert després de la mort d´en Franco, ni, per descomptat, contra la Corona. Amb el pas del temps s´ha sabut, ha sortit a la llum amb meridiana claredat, encara que ningú tingui molt d´interès a reconèixer-ho (i més que ningú els mitjans de comunicació que han mantingut sempre un espès silenci sobre els responsables), que l´anomenat intent colpista del 23-F sols fou en realitat un cop de timó palatí, una maniobra político-militar muntada des de les més altes instàncies de l´Estat (llegiu Sarsuela, Junta de Caps d´Estat major i cúpules de partits majoritaris) per a salvar (…) a la recent restaurada monarquia borbònica” (…) “Tot fou, encara que de moment pocs vulguin reconèixer-ho, un muntatge institucional, un cop fluix palatí que contà amb la inestimable ajuda dels dos generals més monàrquics de l´Exèrcit espanyol i el consens vergonyós dels principals partits polítics”.

És més, segons declarà Xavier Rocha i Rocha durant la IV Convenció per la Independència Nacional celebrada en el Palau de Congressos de Montjuïc de Barcelona, els dies 14 i 15 de maig de 1994, l´article bàsic de la Constitució, el número 2, en el qual la “Carta Magna” (com diuen els espanyols) queda fonamentada en la “indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comú i indivisible de tots els espanyols.”, es tractà d´una imposició feta per les altes cúpules militars, al marge del Poder Constituent o, en paraules de Xavier Rocha, com a resultes d´una “intervenció extraconstitucional de les Forces Armades amb la resignació o la connivència del rei.”

Per altra banda, cal recordar el baix suport popular que tingué la Constitució, obtenint en el referèndum només el beneplàcit del 58´97% dels censats. Això significa que un 41´03% de la població electoral no votà a favor del text, percentge al qual caldria afegir tots aquells que, per qüestions d´edat, no vam poder votar i tots els que no havien nascut encara i que ara ja són majors d´edat. La major part dels catalans existents avui dia no votàrem aquesta Constitució, però sí ens veiem obligats (legalment) a acomplir-la, al temps que molts dels que votaren sí ja han finat. Queda clar, doncs, que aquesta no és la Constitució dels joves de Catalunya, per dues raons fonamentals: per estrangera i perquè no hem participat en la seva elaboració i aprovació. Només caldria que els morts governessin els vius!
Una de les influències més sinistres que rebé la Constitució Espanyola de 1978 fou la de la italiana de 1947 pel que respecta a allò que es coneix com a “fons de compensació interterritorial”, i que serveixen, per una banda, per a drenar l´economia catalana i ofegar-la; i, per l´altra, per a comprar fidelitats electorals en les terres del sud peninsular. A Itàlia, aquests fons de compensació van del nord del país a les terres del sud, i són controlats, sovint, per la Màfia, que és qui se´ls apropia; a l´Estat espanyol, el capital que surt de Catalunya i que, en teoria, hauria d´anar al desenvolupament dels països més pobres de l´estat, són utilitzats pels cacics del PSOE i del PP, en els petits pobles andalusos, extremenys i castellans, per a comprar vots i fidelitats personals, i estableixen, d´aquesta manera, un clar paral.lelisme entre el caciquisme mafiós practicat a Sicília i Calàbria i el que es dóna a les comunitats andalusa, extremenya i manxega amb el beneplàcit els governs autonòmics, “casualment”, controlats per tres presidents socialistes: Manuel Cháves, Rodríguez Ibarra i José Bono.

Com podem veure, aquesta Constitució que ens volen vendre no passa ni el més mínim test democràtic, malgrat tota la propaganda constitucionalista que sempre han fet els mitjans de comunicació espanyols, els mateixos mitjans de comunicació que controlen les regnes de la dictadura espanyola que, avui, encara ens atenalla.

Alexandra Arnau