3er Aplec de la Unitat. Dia del Partit. Montgrony. 5 de Juliol del 2009.
Consolidant l’Aplec de la Unitat, Dia del Partit, Unitat Nacional Catalana UNCat ha aplegat a militants al Santuari del Montgrony per tercer any consecutiu.
Durant l’acte en Pol Regàs ens va distreure amb la seva música i cançons, després Maria Gol ha recitat unes enceses poesies patriòtiques, han estat paraules emotives segellades amb el Cant del Poble de Josep Maria de Segarra.
La part política ha estat portada a terme pels parlaments d’en Roger Lluís membre del Secretariat Nacional, d’en Jaume Font de les Joventuts d’Unitat Nacional CatalanaNosaltres Sols! i Xavier Andreu membre, també, del Secretariat Nacional.
Vàrem voler que aquest any l’acte servís per fer un homenatge als companys Manel i Leo que foren ferits el darrer Onze de Setembre quan un nombrós grup de provocadors va atacar als companys d’UNCat, els hi va ser ofert un anell en plata realitzat pels companys d’UNCat i numerat en edició limitada; en Manel i en Leo reberen els números 1 i 2.
Vàrem acabar amb un dinar de germanor .
Us hi esperem!
Parlament de Jaume Font
Responsable de les Joventuts d’Unitat Nacional Catalana Nosaltres Sols!
Discurs a la Nació
L’indret on ens reunim avui per a fer aquest exercici de germanor lliga molt bé per reflexionar sobre els nostres orígens i sobretot per reflexionar sobre la necessitat de seguir en la tasca que porta fent Unitat des dels seus inicis i de la necessitat de seguir amb el projecte identitari.
Ara estem immersos en aquest projecte que es diu Reagrupament i tot és a les beceroles, tot està per fer i tot és possible -com deia aquell-, però el que està clar és que ara més que mai hem d’incidir sobre el projecte per no cedir ni una parcel·la sobre aquells que no saben cap on ha d’anar la cosa, els que ja els estaria bé la independència sense més condició de la mateixa independència… i per això precísament és tant important que el nacionalisme identitari -nosaltres- hi incidim tant directament, perquè sabem d’on venim, quins són els nostres orígens i què volem ser enfront dels qui han donat tantes voltes que es van quedar amb la màxima de la independència i pel camí varen oblidar perquè volien la independència.
L’altra dia algú em recordava que som gregaris per naturalesa, que l’home s’agrupa amb els seus semblants i aquesta és l’arrel del conflicte, que legalment des de fa ja tres ignominiosos segles ens volen agrupar contra naturalesa amb una gentussa que no ha fet res més que donar-nos pel sac!
El conflicte Catalunya-Espanya ha de ser per força un conflicte catalans-castellans perquè genuïnament la creació d’aquesta ingomínia anti-natura que és Espanya és la imposició d’una idea autoritària d’un poble sobre un altre. Ara més que mai el nacionalisme identitari -nosaltres!- hem de coartar tota quanta quota de castellanots vulguin posar al capdavant d’un projecte independentista per coherència amb el propi independentisme.
Catalunya és Catalunya perquè hi ha catalans i ser catalans vol dir no ser castellans! -ni cap altra cosa. Per això és tant important que seguim vius en aquesta batalla, perquè som el rovell de l’ou que tenim clar el que és Catalunya i el que no pot ser Catalunya, o més ben dit, que tenim la consciència que Catalunya pot deixar de ser Catalunya i no pot ser que aquests succedanis de polítics ens alliçonin amb el fet que els castellans que viuen a Catalunya també són catalans!…
El nostre projecte no pot desaparèixer per molt Reagrupament o partit transversal que hi hagi perquè mal que ens pesi hem de cobrir un buit importantíssim que és la conscienciació mateixa sobre el fet que Catalunya és i ha de ser dels catalans i que els catalans som el que som i no som el que no som; ni podem tampoc donar ales perquè al capdavant del país hi hagi gent no-catalana en el sentit més crú de la paraula. En definitiva, l’independetisme identitari ha de seguir perquè si no hi ha indentitat no hi ha país i si no hi ha país que algú m’expliqui perquè collons volem la independència!
M’agradaria, per acabar, exaltar una mica els ànims explicant dues anècdotes contra tota l’oratòria derrotista, pactista i tota quanta patoleia que ens ha -o ens vol!- reduïr a aquest estat d’hivernacle i del pensament comú que diu els catalans som un poble submís i mesell… Són dues anècdotes d’entre tantes que circulaven temps era temps sobre el Principat i la fama que tenien els catalans que el feien un poble de gent violenta, guerrera, sediciosa d’alçaments i revoltes i que feia que reis, ducs i marquesos no goséssin trepitjar-lo.
Aquestes anècdotes relaten -explicaven els prelats- perquè la muntanya del Tibidabo té tal nom. Una d’elles explica que el diable va portar Jesús a la muntanya del Tibidabo perquè veiés els regnes del món i temptar-lo amb el seu domini a canvi que l’adorés i el nom vé del principi d’allò que asseguren que li va prometre allà: Tibi dabo omnia regna mundis si cadens adoraveris me… L’altra explica que Llucifer, abans de lliurar-se al mal voltava per la terra amb Déu i que un dia els dos van arribar al cim d’una muntanya propera a on avui és Barcelona i des de la qual van contemplar la plana que s’estenia als seus peus, una plana en la qual Nostre Senyor va preveure que hi hauria una gran ciutat…, a banda de preveure possiblement el camí que prendria l’àngel que el seguia, ja que aleshores va preguntar-li si s’estimava més la glòria del cel o ser l’amo d’aquella ciutat encara inexistent, i com que Llucifer va escollir això últim Déu va respondre-li: Tibi dabo, Te la dono, per la qual cosa aquella muntanya on van ser du aquestes paraules com a nom i a Barcelona se li aplicava el qualificatiu de ciutat del diable.
Bé, aquests relats evidentment tenen la credibilitat que cadascú des de les seves creences vulgui donar-li però amb això només volia dir que hem de recuperar l’esperit de les històries que corrien temps era temps pel país que feia que la gent de Castella i d’arreu ens tingués com a poble endiablat i s’esporuguíssin només de pensar que havien de posar un peu a Catalunya tot alimentant supersticions i històries que ens ens avalaven com a gent lluitadora i guerrera dignes dels dominis del propi diable i que només amb aquest esperit vencedor guanyarem la batalla, una batalla que indefectiblement hem de guanyar perquè tenim la raò i perquè només hi ha una sortida: la victòria!
Intervenció d’en Roger Lluís i Gol
Membre del Secretariat d’Unitat Nacional Catalana
Benvinguts al 3r aplec de la Unitat, el Dia del Partit d’UNCat.
Unitat Nacional Catalana sempre ha agafat com a referent per a la formació de la seva militància i per a la catalanització de Catalunya a formacions nacionalistes dels anys 20 i 30 com Nosaltres Sols!, Estat Català, Palestra , nom que utilitzen actualment les nostres Joventuts.
Som d’un partit que va néixer arrel de l’aportació de gent que veníem d’Estat Català, el PI, JERC, JNC, PSAN i també d’ex-militants de Catalunya Lliure. Precisament el Gener de l’any 2000 es va fer l’acte fundacional d’Unitat Nacional Catalana a Badalona.
Aquest any entre d’altres coses UNCat ha impulsat aquest any juntament amb els companys del PRC la Conferència independentista, una conferència de debat entre més de 30 organitzacions, associacions i partits polítics vam debatre sobre l’objectiu comú, la independència, sense tirar-nos els plats pel cap, un fet probablement únic en els últims 25 anys.
Des dels inicis d’Unitat sempre hem cregut fermament en la necessitat de que aparegui a la palestra política una formació independentista unitària que defensi per sobre de les ideologies polítiques l’assoliment de la independència de la nostra Catalunya. Sempre hem tingut clar que per sobre de la ideologia política hi ha Catalunya i l’assoliment de la seva llibertat. Sempre hem defensat que sigui quina sigui la nostra posició en la societat, ja siguin miners , infermeres, doctores, professors, empresaris, enginyers, científiques, etc… tots ens uneix un objectiu,tots compartim els mateixos anhels de llibertat. No se si aquesta formació serà Reagrupament. Potser si el temps ho dirà. El que si que sé és que CIU i ERC han estat al govern i no és que hagin tingut els… bé la valentia de trencar amb Espanya i pel que sembla no la hi tindran mai, sinó apareix algú que els faci tremolar de debò la cadira i els tregui d’aquest apoltronament.
No se quina serà l’eina, probablement Reagrupament sigui la que està més ben situada en aquests moments per a torpedinar aquests dos grans partits que en el seu dia van ser capaços de mobilitzar la massa nacionalista catalana. Els uns als anys 30 els altres als 80. El que si és clar és que actualment el poble ja en comença a estar fart d’aquests polítics que s’omplen la boca de promeses de llibertat i que després com tots sabem, pacten amb el nostre enemic natural, Espanya. El poble català comença a donar-los l’esquena, o si més no, veu que aquests que tant ens van prometre amb prou feines ens poden mirar a la cara amb dignitat. Diuen que són els dos partits d’obediència purament catalana, que són els de casa i porten gairebé 30 anys tirant-se els plats pel cap. Senyors de CIU i d’ERC tant els costa posar-se d’acord quan tots saben de l’enemic comú?
Això si, el que si és ben cert és que aquí n’hi ha uns que s’han folrat amb aquesta conjuntura sabeu de qui parlo oi? Bé òbviament apart d’aquests polítics d’ERC i CiU… són els venedors de plats de llenties.
Com he dit, potser Reagrupament sigui una bona l’eina per ajudar a alliberar-nos del jou d’Espanya. Una Espanya paràsita, explotadora i anihiladora. Una Espanya històricament devastadora per Catalunya.
Cal doncs que busquem, trobem i afrontem amb valentia una solució definitiva a la qüestió espanyola.
I és que si companys, som molts, moltíssims, som una àmplia majoria els ciutadans de Catalunya que cada cop veuen més clar que a Espanya no hi fem res, no per què no ens hi vulguin, que també, sinó perquè no en traiem absolutament res de pertànyer a un estat de lladres, d’aprofitats, i d’exterminadors de cultures i ètnies. Espanya no ens aporta res, només misèria i desgràcies. I en aquest sentit defujo dels discursos pessimistes que diuen que d’independentistes en som quatre. Fa anys que vaig abandonar els discursos pessimistes. Per guanyar primer de tot has de creure en la victòria. Volem jugar oi? Doncs juguem per guanyar o quedem-nos a casa. Nosaltres els d’UNCat, estem i estarem sempre al Front, al front moltes vegades s’està sol, gairebé sempre, i també ho sabem, vaja si ho sabem. Per sort al front te n’adones de qui és el teu company i fas amics i companys que saps que seran per sempre, la teva família, la família d’UNCat i a mesura que avancen els anys, puja més forta i unida; i és en aquest camí cap a la victòria final hem començat a fer nous amics de fora de les nostres files, com són els nostres companys del Partit Republicà Català.
Tot i això també he de dir que moltes vegades tot queda aquí, en pura xerrameca i prou, en independentisme de boqueta. De tots és sabut que dins de les files d’aquests dos partits que he esmentat hi ha independentistes, si, hi ha dirigents que se’n declaren, però en cercles reduïts, en la intimitat i després , quan veuen que caldrà treballar molt per assolir aquest objectiu no triguen ni deu minuts a llençar-nos a sobre les galledes d’aigua i defensar que no ens enganyem “que la independència és inviable”. Doncs que s’ho facin mirar, perquè tenen un greu problema. Perquè el poble comença a passar literalment d’ells.
Desgraciadament doncs, això demostra que encara som molt pocs, en relació al potencial real que existeix, els que creiem que el somni de la independència pot fer-se una realitat, , i això també és una bona notícia .És aquí on hi entra una peça clau i necessària , la gent d’Unitat. Els 33, els patriotes de socarrel, que no et pregunten d’on vens, o de quin color polític ets o a qui votes, són gent que només tenen un objectiu i és de que mentre estimis la terra catalana i per tant en desitgis la seva llibertat, al teu costat estaran. Si, som els 33. Gent que viu i ensenya sense complexes la seva catalanitat allà on va. Som gent normal, patriotes que tenen clar que és el fet d’existir un “esperit col·lectiu”, el que els romàntics alemanys anomenaven un “esperit del poble”, en definitiva, el sentiment dels membres de la comunitat de sentir-se membres d’una unitat que sense “ells” (els homes i dones de la nació) no existiria, però que “ells” tampoc no existeixen sinó estiguessin inserits en una comunitat nacional, la catalana.
Patriotes sense complexes això és el que Catalunya necessita. Ens necessita, calen més 33. La feina està allà fora, cal reclutar-ne més i més cada dia. Aquesta és la nostra feina i ho tenim molt clar. El remei contra els sectarismes, quintacolumnistes, en definitiva, enemics de Catalunya, és molt clar, calen més 33, calem més 33.
Unitat Nacional Catalana passi el que passi en els escenaris polítics propers ha de seguir existint i exercint de punta de llança del nacionalisme identitari. Una organització com la nostra és totalment necessària per preservar i estendre la catalanització de la nostra Pàtria. El temps ens ha donat la raó. Des dels inicis ens hem centrat la defensa aferrissada d’un nacionalisme desacomplexat que refusa la dicotomia de les dretes i les esquerres per a assolir la plena independència.
Per una Catalunya lliure i catalana visca els 33, visca Unitat Nacional Catalana!
Aquest any és un any de canvis, Unitat Nacional Catalana ha apostat per recolzar Reagrupament com candidatura electoral que aplegui d’una manera transversal el independentisme català.
Al ser transversal ja sabem que ens trobarem a gent que no pensa com nosaltres, ser independentista no implica ser nacionalista. Però per nosaltres justament el més important és definir-nos com nacionalistes més que no pas com independentistes.
Potser Reagrupament esdevindrà un partit polític, molts cops la definició de partit va lligada a eleccions, si així succeeix i Reagrupament es converteix en un partit polític UNCat haurà de redefinir-se, decidirem en un Congrés si ens constituïm en associació o organització política.
Estem segur que molts voldrien que UNCat desapareixés del mapa polític. Si seguim les hemeroteques de molts diaris, digitals o no, com e-noticies o El Triangle veurem que contínuament ens difamen i insulten.
Potser per què representem un nacionalisme que ells odien. Des de l’extrema esquerra més radical a la dreta més conservadora es troben còmodes en una societat multicultural on el català sigui una més de les cultures existents.
Justament és aquest el punt primordial que dona raó de ser a UNCat, la defensa d’un model de societat on el català sigui el idioma vehicular i la nostra cultura la natural del país.
Aquesta lluita que des d’UNCat portem a terme contra la multiculturalitat malauradament no és compartida per una part del nacionalisme català, fins i tot ens trobarem companys que no ho entenen així, son els mateixos que aplaudeixen quan un xarnego diu que “yo también quiero la independencia de Cataluña”. Nosaltres no podem acceptar un independentisme en castellà, el independentisme és una eina, el nacionalisme un sentiment.
Ens definim com identitaris, això no suposa l’adscripció a cap corrent política europea, si ho fem, definir-nos com identitaris, és per deixar ben clar que lluitem per preservar la identitat del nostre poble.
Els darrers anys el no-nacionalisme independentista ha inventat definicions, potser la més ridícula ha estat la de independentisme social. Així es defineixen els que consideren que la nació està formada pels que viuen i treballen al país, la llengua i la cultura son elements adjutants i poden esdevenir nexes d’unió però mai consideren que la nació és un ser viu de per se, que la nació te ànima, te esperit. La nació és la suma de molts factors, la població, la llengua, la cultura, les tradicions, el folklore, la gastronomia, la mitologia i sobretot un element irracional però definitiu, alguns parlen d’ elan, és l’esperit col·lectiu d’un poble.
Els sers humans ens sentim membres de la nostra família i més enllà de la nostra nació. Si ens desarrelem, si perdem la nostra família, si deixem o perdem la nostra pàtria ens trobem sols, ens despersonalitzem.
No hi ha res més deplorable que una persona que ha perdut la seva família o la seva pàtria.
Justament la globalització produeix aquest efecte, tota una legió de nous pàries, sense pàtria, cerquen treball lluny de casa seva, així neixen les societats multiculturals, fredes, orfes de referències… i Catalunya està en vies d’esdevenir-hi.
Enfront això sols hi caben dues possibilitats, o resignar-nos i acceptar que el corrent de la història ens aboca per un fatal determinisme a una societat multicultural, on el català és una més de les moltes cultures residents al nostre país, o lluitar per una Catalunya Catalana i Lliure.
Hem de defugir immobilismes, sabem que una nació és un element dinàmic, tot organisme viu te la qualitat i la funció de la dinàmica, per contra l’estàtica defineix els elements morts.
La nació és un concepte dinàmic per què neix, es transforma i mort.
Si fem un paral·lelisme entre els conceptes de civilització i nació i seguim les teories d’Arnolt Toynbee, després continuades, a casa nostra pel patriota Josep Maria Batista i Roca veurem com tota civilització segueix un procés, en un moment donat neix quan un col·lectiu humà s’uneix sota un esperit col·lectiu, poc a poc els elements de llengua, cultura, espai geogràfic van conformant la nació i permeten la seva continuïtat tot donant uns elements d’unió i identitat.
Al segle X Catalunya va començar a caminar sola, amb els segles s’ha anat transformant, anàvem integrant les diferents aportacions i entre altres elements la religió també esdevenia eix vertebrador. Catalunya creixia.
Els darrers anys totes les alarmes han saltat, l’allau immigratori ha superat les previsions més pessimistes, i l’assimilació te els seus límits, malgrat que Catalunya s’ha distingit sempre per la seva capacitat assimiladora el repte actual ens desborda, només un poble consolidat amb un poder polític real te possibilitats d’integrar les diferents aportacions humanes i culturals que s’hi afegeixin. I Catalunya no te poder real…
En aquest punt és on entra el paper d’UNCat, no ens enganyem, nosaltres som una petita formació, però el nostre missatge arriba mes enllà, durant aquests nou anys UNCat ha llençat quasi bé en solitari el missatge d’unitat, de la necessitat d’un referent transversal i unitari del nacionalisme català que s’allunyi de la diferenciació entre esquerres i dretes. En aquest moments Reagrupament ha recollit el missatge i esdevé aquest referent electoral.
Però la tasca d’UNCat ha anat més enllà, hem preservat els símbols tot reivindicant l’estelada blanca i la Creu de Sant Jordi, hem trencat tabús tot parlant de la immigració quan la resta del nacionalisme amagava el cap sota l’ala, o encara pitjor, argumentava que aquesta ens portaria a una nova i desitjada Catalunya mestissa, culturalment parlant, per tant multicultural. La política d’immigracions massives com eina per despersonalitzar els pobles ha de ser denunciada, ha estat una eina dels ocupants espanyols i l’han emprat per dissoldre Catalunya. Però ens trobem sols en aquesta denúncia, el nacionalisme català és massa poruc per parlar clar, de casa en dintre te molt clar que la immigració descontrolada és un gran perill, però amb hipocresia calla de portes enfora.
La nostra feina no ha acabat, hem de seguir lluitant per preservar la nostra identitat, no hem de creure que la nostra feina hagi acabat, cal treballar i lluitar molt per aconseguir que els catalans recuperem l’orgull de ser-ho. Si perdem la batalla es pot iniciar el procés de decadència de la nació i en definitiva de la seva mort.
No s’ha de confondre independentisme amb nacionalisme, ara tenim un projecte independentista transversal en clau electoral però cal que el seu nacionalisme sigui fort, ofensiu si és necessari.
Els militants d’UNCat no som polítics, no estem avesats al joc electoral i a ser políticament correctes, els militants d’UNCat som soldats de la Pàtria i aquesta milícia ha de seguir lluitant fins assolir un primer objectiu: que el nacionalisme català no sigui purament lingüístic i cultural, sinó que lluiti per preservar la nostra identitat i blasmi de la multiculturalitat que ens amenaça.
Els nostre nacionalisme no és de negociació, ho volem tot. Justament un dels mals del nostre poble és el pactisme, perdent en cada negociació bous i esquelles, nosaltres els militants d’UNCat no aspirem a càrrecs i per tant no tenim les mans lligades pels pactes i els entreguismes.
Com he dit hi ha molta feina a fer. Som Soldats de Catalunya i com a tals lluitarem fins assolir una Catalunya Lliure i Catalana.
Intervenció d’en Xavier Andreu i Prat
Membre del Secretariat d’Unitat Nacional Catalana
Soldats de Catalunya
Aquest any és un any de canvis, Unitat Nacional Catalana ha apostat per recolzar Reagrupament com candidatura electoral que aplegui d’una manera transversal el independentisme català.
Al ser transversal ja sabem que ens trobarem a gent que no pensa com nosaltres, ser independentista no implica ser nacionalista. Però per nosaltres justament el més important és definir-nos com nacionalistes més que no pas com independentistes.
Potser Reagrupament esdevindrà un partit polític, molts cops la definició de partit va lligada a eleccions, si així succeeix i Reagrupament es converteix en un partit polític UNCat haurà de redefinir-se, decidirem en un Congrés si ens constituïm en associació o organització política.
Estem segur que molts voldrien que UNCat desapareixés del mapa polític. Si seguim les hemeroteques de molts diaris, digitals o no, com e-noticies o El Triangle veurem que contínuament ens difamen i insulten.
Potser per què representem un nacionalisme que ells odien. Des de l’extrema esquerra més radical a la dreta més conservadora es troben còmodes en una societat multicultural on el català sigui una més de les cultures existents.
Justament és aquest el punt primordial que dona raó de ser a UNCat, la defensa d’un model de societat on el català sigui el idioma vehicular i la nostra cultura la natural del país.
Aquesta lluita que des d’UNCat portem a terme contra la multiculturalitat malauradament no és compartida per una part del nacionalisme català, fins i tot ens trobarem companys que no ho entenen així, son els mateixos que aplaudeixen quan un xarnego diu que “yo también quiero la independencia de Cataluña”. Nosaltres no podem acceptar un independentisme en castellà, el independentisme és una eina, el nacionalisme un sentiment.
Ens definim com identitaris, això no suposa l’adscripció a cap corrent política europea, si ho fem, definir-nos com identitaris, és per deixar ben clar que lluitem per preservar la identitat del nostre poble.
Els darrers anys el no-nacionalisme independentista ha inventat definicions, potser la més ridícula ha estat la de independentisme social. Així es defineixen els que consideren que la nació està formada pels que viuen i treballen al país, la llengua i la cultura son elements adjutants i poden esdevenir nexes d’unió però mai consideren que la nació és un ser viu de per se, que la nació te ànima, te esperit. La nació és la suma de molts factors, la població, la llengua, la cultura, les tradicions, el folklore, la gastronomia, la mitologia i sobretot un element irracional però definitiu, alguns parlen d’ elan, és l’esperit col·lectiu d’un poble.
Els sers humans ens sentim membres de la nostra família i més enllà de la nostra nació. Si ens desarrelem, si perdem la nostra família, si deixem o perdem la nostra pàtria ens trobem sols, ens despersonalitzem.
No hi ha res més deplorable que una persona que ha perdut la seva família o la seva pàtria.
Justament la globalització produeix aquest efecte, tota una legió de nous pàries, sense pàtria, cerquen treball lluny de casa seva, així neixen les societats multiculturals, fredes, orfes de referències… i Catalunya està en vies d’esdevenir-hi.
Enfront això sols hi caben dues possibilitats, o resignar-nos i acceptar que el corrent de la història ens aboca per un fatal determinisme a una societat multicultural, on el català és una més de les moltes cultures residents al nostre país, o lluitar per una Catalunya Catalana i Lliure.
Hem de defugir immobilismes, sabem que una nació és un element dinàmic, tot organisme viu te la qualitat i la funció de la dinàmica, per contra l’estàtica defineix els elements morts.
La nació és un concepte dinàmic per què neix, es transforma i mort.
Si fem un paral·lelisme entre els conceptes de civilització i nació i seguim les teories d’Arnolt Toynbee, després continuades, a casa nostra pel patriota Josep Maria Batista i Roca veurem com tota civilització segueix un procés, en un moment donat neix quan un col·lectiu humà s’uneix sota un esperit col·lectiu, poc a poc els elements de llengua, cultura, espai geogràfic van conformant la nació i permeten la seva continuïtat tot donant uns elements d’unió i identitat.
Al segle X Catalunya va començar a caminar sola, amb els segles s’ha anat transformant, anàvem integrant les diferents aportacions i entre altres elements la religió també esdevenia eix vertebrador. Catalunya creixia.
Els darrers anys totes les alarmes han saltat, l’allau immigratori ha superat les previsions més pessimistes, i l’assimilació te els seus límits, malgrat que Catalunya s’ha distingit sempre per la seva capacitat assimiladora el repte actual ens desborda, només un poble consolidat amb un poder polític real te possibilitats d’integrar les diferents aportacions humanes i culturals que s’hi afegeixin. I Catalunya no te poder real…
En aquest punt és on entra el paper d’UNCat, no ens enganyem, nosaltres som una petita formació, però el nostre missatge arriba mes enllà, durant aquests nou anys UNCat ha llençat quasi bé en solitari el missatge d’unitat, de la necessitat d’un referent transversal i unitari del nacionalisme català que s’allunyi de la diferenciació entre esquerres i dretes. En aquest moments Reagrupament ha recollit el missatge i esdevé aquest referent electoral.
Però la tasca d’UNCat ha anat més enllà, hem preservat els símbols tot reivindicant l’estelada blanca i la Creu de Sant Jordi, hem trencat tabús tot parlant de la immigració quan la resta del nacionalisme amagava el cap sota l’ala, o encara pitjor, argumentava que aquesta ens portaria a una nova i desitjada Catalunya mestissa, culturalment parlant, per tant multicultural. La política d’immigracions massives com eina per despersonalitzar els pobles ha de ser denunciada, ha estat una eina dels ocupants espanyols i l’han emprat per dissoldre Catalunya. Però ens trobem sols en aquesta denúncia, el nacionalisme català és massa poruc per parlar clar, de casa en dintre te molt clar que la immigració descontrolada és un gran perill, però amb hipocresia calla de portes enfora.
La nostra feina no ha acabat, hem de seguir lluitant per preservar la nostra identitat, no hem de creure que la nostra feina hagi acabat, cal treballar i lluitar molt per aconseguir que els catalans recuperem l’orgull de ser-ho. Si perdem la batalla es pot iniciar el procés de decadència de la nació i en definitiva de la seva mort.
No s’ha de confondre independentisme amb nacionalisme, ara tenim un projecte independentista transversal en clau electoral però cal que el seu nacionalisme sigui fort, ofensiu si és necessari.
Els militants d’UNCat no som polítics, no estem avesats al joc electoral i a ser políticament correctes, els militants d’UNCat som soldats de la Pàtria i aquesta milícia ha de seguir lluitant fins assolir un primer objectiu: que el nacionalisme català no sigui purament lingüístic i cultural, sinó que lluiti per preservar la nostra identitat i blasmi de la multiculturalitat que ens amenaça.
Els nostre nacionalisme no és de negociació, ho volem tot. Justament un dels mals del nostre poble és el pactisme, perdent en cada negociació bous i esquelles, nosaltres els militants d’UNCat no aspirem a càrrecs i per tant no tenim les mans lligades pels pactes i els entreguismes.
Com he dit hi ha molta feina a fer. Som Soldats de Catalunya i com a tals lluitarem fins assolir una Catalunya Lliure i Catalana.
Recital de Poesia Patriòtica.
Moment de la concessió de l’Anell del Fènix al Company Manuel Pascual, ferit durant l’agressió feixista de l’Onze de Setembre de l’any 2008.
Catalunya Catalana 