Pi de les Tres Branques. 2006
Aquest any la Trobada Nacional del Pi de les Tres Branques s’ha destacat pel brillant parlament del periodista i escriptor Víctor Alexandre, reproduïm integrament el seu parlament, on la seva proclama de la necessitat de la unitat dintre del independentisme remarca la necessitat de deixar de banda sectarisme i posicions ideològiques que ens separen.
També hi parlà el jove Èric Bertran, autor del llibre “L’Exèrcit del Fènix”, reproduïm així mateix el seu discurs. El cas de l’Èric demostra que no hi ha edat per defensar la Nació, que és la tasca de tots, tot un exemple de patriotisme.
Com cada any UNC ha exposat el material i les publicacions editades, ens hem trobat companys de les diferents comarques del país i hem constatat, un cop més, la desmobilització per part dels partits polítics nacionalistes envers la Trobada del Pi de les Tres Branques, sembla que un aplec ja centenari no sigui de l’interès dels polítics de torn, ni de les organitzacions que preconitzen el sectarisme ideològic.
Malgrat tot la Trobada del Pi de les Tres Branques és un referent nacional, tant pels seus orígens com pel significat i la seva història. I hem de ser fidels al que representa, per tant ja convoquem la trobada de l’any que ve, cal enfortir-la i fer de la Trobada del Pi de les Tres Branques una fita i un referent.
Parlament de Víctor Alexandre, guardonat amb la primera edició del Premi d’Assaig Francesc Ferrer i Gironès pel seu llibre La paraula contra el mur. La independència no és un privilegi.(La Busca Edicions, 2006). Ha estat el convidat d’enguany a fer el Discurs de l’Aplec del Pi de les Tres Branques
LA INDEPENDÈNCIA ÉS A LES NOSTRES MANS
S’acosten temps millors, no en tingueu cap dubte. Ja sé que després de la humiliant retallada que ha experimentat el nou Estatut, parlar de bons temps sembla gairebé un estirabot. El Parlament de Catalunya, certament, ha estat humiliat, i quan un Parlament és humiliat ho és també el poble que representa. Però, de vegades, hi ha moments a la vida en què cal fer un pas enrere per després poder-ne fer dos endavant. El nou Estatut, contràriament a allò que ens diuen els altaveus oficials, no és un pas endavant, és un pas enrere. I ho és per moltes raons. Us en diré algunes:
És un pas enrere, perquè la majoria dels catalans que l’han votat, no han tingut oportunitat de saber què votaven.
És un pas enrere, perquè mai, al llarg de la seva història, Catalunya no havia estat víctima d’una tan gegantina i mediàtica rentada de cervell. Mai el poble català no havia estat tan descaradament coaccionat a votar d’acord amb les ordres dels seus governants i mai no s’havia satanitzat tan ferotgement la dissidència. Que difícil que ho hauria tingut el “sí” sense la inestimable col·laboració del Partit Popular, que amb el seu “no” ha pretès fer-nos creure que aquest Estatut és gairebé una declaració d’independència.
És un pas enrere, perquè, quan el poble català comenci a veure les mancances d’aquest Estatut, Espanya li recordarà que va ser ell mateix qui es va posar la corda al coll. O no és posar-se la corda al coll el fet de condemnar els joves que avui tenen 30 anys a reivindicar l’any 2036, quan en tinguin 60, l’Estatut del passat 30 de setembre, que, ves per on, és justament el que ara mateix ja hauria de ser una realitat? I això sense comptar que encara queden 60 competències per transferir de l’Estatut del 1979. Es que no ens adonem de l’ensarronada?
És un pas enrere, en definitiva, perquè per a una nació amb clara consciència de ser-ho, el text aprovat al Congrés espanyol, no tan sols no satisfà les necessitats de Catalunya, sinó que és humiliant i ofensiu des d’un punt de vista nacional.
Tot i això, però, dic que s’acosten bons temps, perquè com més es tensa la corda més augmenten les probabilitats que es trenqui. El gran avantatge d’aquest pas enrere, per tant, és que, quan es descobreixi l’engany —i això passarà en el termini d’un parell d’anys-, la seva conseqüència més immediata serà l’efecte despertador. El mateix efecte despertador que va tenir el govern de José María Aznar per a l’independentisme català. Vull dir amb això, que és en l’adversitat quan els catalans recuperem l’esperit indòmit que ens va caracteritzar en altres temps; és en l’adversitat quan oblidem les nostres diferències i ens unim com el que som: un sol poble que lluita en defensa del més elemental dels drets humans: el dret de decidir.
És inadmissible que, si som una nació amb mil anys d’història i amb el Parlament més antic d’Europa, el nostre Parlament estigui subordinat a la voluntat d’una altra nació i d’un altre Parlament. Només aquells que no es veuen amb cor de decidir per ells mateixos permeten que un altre ho faci per ells. No ens hem de comportar com si fóssim predeterministes i creguéssim que la nostra subordinació és eterna i està escrita en els estels. Ens van subordinar per la força, és cert. Es més, ho van fer per la força, perquè no tenien la força de la raó. Però transcorreguts gairebé tres segles d’aquella desfeta, ja no tenim cap excusa per justificar la nostra passivitat. O som un poble infantívol, és a dir, un poble que no creu en ell mateix ni en les seves pròpies forces ni en els seus valors i que delega les seves responsabilitats en un altre poble, o som un poble adult, i, per tant, no admetem cap altre estatus jurídic per al nostre país que no sigui el d’un Estat lliure, independent i plenament sobirà.
I quines són les claus per arribar-hi?, ens preguntarem. Com es passa de ser una regió d’Espanya a ser un Estat europeu? Doncs és molt fàcil. És tan fàcil, que quan arribi el moment ens semblarà mentida haver viscut tres segles encadenats a un Estat que s’ha reafirmat pe mitjà de la nostra subordinació. Per començar, Espanya és un Esta feble, molt feble. Fixeu-vos que nosaltres som les últimes colònies qu li queden. Totes les altres, quan han pres consciència dels seus dret han seguit el camí natural de la vida, que és el camí de l’emancipació Es pot saber a què esperem nosaltres, per seguir el mateix camí?
És per totes aquestes coses que jo, avui, aquí, en aquest lloc emblemàtic i ple de simbolisme, com és el Pi de les Tres Branques, us vull fer dues propostes. Són dues propostes que em semblen requisit ineludibles si volem culminar aquest procés de recuperació de la sobirania que ens va ser arrabassada per la força de les armes.
En primer lloc, cal que estiguem units. Cal tancar definitivament la divisió de l’independentisme català. Hem de ser prou valents intel•ligents per superar les diferències que en aquests moment separen a totes les forces independentistes i unir-nos en un únic objectiu. Estic parlant de la defensa d’una causa justa i noble que é molt més important que tots nosaltres. Aquesta causa té un nom Països Catalans.
Temps hi haurà, quan el nostre poble sigui lliure, de situar-nos cadascun en el color polític que ens pertoca. Però aquest moment encara no ha arribat. Encara no és l’hora de comportar-se com si fóssim lliures, perquè no en som, de lliures. I mai no ho serem si, con us deia, no som capaços d’aparcar les nostres diferències internes mantenir-nos units. I si no sabem com fer-ho, si ens cal imaginació mirem que fan el Partit Popular i el Partit Socialista. Limitem-nos i imitar els espanyols: n’hi ha de dretes i n’hi ha d’esquerres, però per damunt de tot són espanyols. Com es pot ser independentista català considerar la llibertat nacional un tema secundari? Cap home ni cal dona no és lliure si no ho és també el seu país. Aquesta, per tant, és la primera proposta, una proposta que es diu “unitat”, la unitat de totes les forces independentistes catalanes.
La segona és diu “internacionalització”. Hem d’internacionalitzar el conflicte. Prou de manifestacions a Barcelona, a Palma, a València Perpinyà. I prou, naturalment, de manifestacions a Madrid. D’ara endavant les manifestacions del poble català s’han de fer a Brussel·les.
No és Brussel•les la capital de la Unió Europea? I no és la nació catalana una nació d’Europa? Doncs aleshores què hi anem a fer a Madrid? Si no som espanyols, per què fem manifestacions a Madrid? Mentre ens manifestem a casa nostra o a Espanya, el nostre conflicte sempre serà vist per la resta del món com un conflicte intern de l’Estat espanyol. Només viatjant al cor de la Unió Europea i manifestant-nos davant del seu Parlament —que també és el nostre- aconseguirem que l’anomenat problema català deixi de ser un problema domèstic i passi a ser un problema europeu. És a dir, un problema internacional. I no tinguem cap dubte que això és l’últim que vol Espanya, la internacionalització del nostre conflicte. No ho vol el Partit Popular i no ho vol el Partit Socialista. De fet, li tenen pànic. Per això mantenen hermèticament tancades totes les portes que ens podrien projectar arreu del món amb el nostre nom: Ja sigui a la Unió Europea, a la Unesco, en els fòrums internacionals o a través de les seleccions nacionals. Espanya no vol que el món sàpiga de la nostra existència, no ho ha volgut mai. Per tant, atès que és això el que li fa més mal, és just en aquest punt que hem de concentrar totes les nostres energies. D’ara endavant, les nostres reivindicacions les hem de fer a Brussel·les. Es allà on deixarem de ser invisibles, és allà on, els agradi o no els agradi, vulguin o no vulguin, ens hauran d’escoltar. Es a Brussel·les on tindrem els altaveus i la projecció internacional que la nostra causa necessita.
Fa un any, només un any, ningú no sabia que Montenegro seria un Estat independent. No ho sabia el món i no ho sabien ni els mateixos montenegrins. I mireu-lo avui. Avui Montenegro és un Estat de ple dret al cor d’Europa. I el mateix passarà als Països Catalans: a mesura que ens hi acostem, quan se n’albiri la possibilitat, no en tingueu cap dubte, sortiran independentistes de sota les pedres. I per tal que aquesta realitat s’esdevingui només hem de tenir present una cosa, una única cosa: La independència no és un privilegi, la independència és un dret.
Moltes gràcies,
Víctor Alexandre
Discurs al Pi de les Tres Branques, 16 de juliol de 2006
Discurs d’Eric Bertran al Pi de les Tres Branques
Va haver-hi un temps on les persones lluitaven pel que creien i desitjaven deixant enrere les obligacions. Va haver-hi un temps on hi havia gent que renunciava a ocupar els càrrecs dels seus pares, a dirigir una gran empresa per fer el que creien; el que els hi deia el cor. Un temps on la gent creia amb el que feia, amb el seu cap, el seu pensament no amb el que li deien. No parlo de fa pas tant, no parlo d’un lloc llunyà. Parlo de Catalunya a l’època del romanticisme. La gent no feia el que li deien els de dalt, la gent era capaç de renunciar a una vida plena de riqueses pel simple fet de fer el que volia; pintar, escriure o defensar els seus ideals.
Ara les coses són ben diferents… Ara fem sempre el que ens diuen, ara tenim por, ara no creiem amb nosaltres mateixos. Avui ens dediquem a barallar-nos entre els qui pensem igual i no a defendre’ns dels qui ens fan mal. Què és el que ens ha fet canviar? Que ha passat? És potser que estem tan bé que ens podem permetre el luxe de dividir-nos? Jo crec que no.
Aquí on el veiem és un pi. Aquí on el sentim és tot un símbol. Tres branques que mantenen viva l’esperança i la il·lusió, tres branques que posen els punts sobre les “is” i no permeten que els catalans caiguem en el joc de la ignorància com des de certs sectors d’Espanya s’intenta. Aquest arbre ens diu que som un de sol, que per sobre del que ens imposin seguim sent un mateix i per tant, ho hem de demostrar amb una sola veu. Amb la mateixa veu que ens diuen que Catalunya és Espanya nosaltres hem de cridar “Prou!”. Hem de cridar i aconseguir que el nostre crit quedi per sobre el seu. Un crit ple de confiança i il·lusions mai no pot quedar apagat però això només funcionarà si cridem junts, si crida cadascú per un costat no farem res. Junts homenatgem un arbre que ens dóna força per continuar endavant i junts hem d’aprofitar aquesta força per fer que el que ahir era una utopia, per fer que el que avui és un futur sigui demà el present.
Catalunya Catalana 