Josep Abril Llinés (1879-1929)
Ideari separatista, citacions doctrinals.
Castella mai no ha tingut estadistes, només cabdills.
Els espanyols no han escarmentat amb la pèrdua de Flandes, Amèrica, Antilles, etc. etc.
Amb els espanyols no és possible un tracte amistós. Se’ls ha d’enviar un ultimàtum per tal que les seves tropes abandonin el territori català. Que se n’enduguin tota la caterva de funcionaris que no paren d’anihilar tot el que és català. I si no s’hi avenen, als bons catalans no els resta cap més remei que imitar els altres països que s’ha sabut desempallegar d’Espanya. Els patriotes catalans no podem arribar a cap forma d’entesa amb Espanya per formar un sol Estat; per tot el que acabem de denunciar i perquè som un poble d’aspiracions distintes; perquè volem que el nostre idioma sigui respectat. Som una nació amb totes els característiques per poder viure totalment independent.
Del fulgor de la lluita sortiran veus espanyoles que, per salvar-se del naufragi, oferiran l’autonomia a Catalunya. Que ningú no s’estranyi que proclamin la República espanyola, com a panacea de tots els mals. Abril Llinés, el 4-9-1924 fa un vaticini que es va acomplir plenament set anys després amb la proclamació de la II República espanyola. Els espanyols republicans van comprar Macià prometent-li l’autonomia a canvi que renunciés a la secessió.
Si se’ns convida (als catalans) a col·laborar amb una República espanyola, ni ens hem de dignar a escoltar l’oferta.
La indústria catalana no ha de menester el proteccionisme espanyol. Espanya és un mercat miserable i mal pagador.
No oblidem que quan Catalunya era lliure i sobirana, comerciava amb tot el món i que la primera lletra de canvi que es va girar, va ser a Barcelona i és de l’any 1392.
Patriotes del dèbit i del crèdit, no heu d’aspirar al favoritisme espanyol, ans a la llibertat.
Els treballadors catalans són els qui menys cabal han de fer als cants de sirena espanyols.
Cal tenir present com van pagar els castellans el gest d’altruisme d’en Lluís Santangel, quan va proporcionar els diners per a sufragar l’empresa de Cristòfol Colom. Isabel la Catòlica ens va donar les gràcies amb el ‘codicilo’ en el qual es prohibia als catalans d’anar a Amèrica. Tot un devessall d’humiliacions van haver de patir els nostres avantpassats. I tot per secundar honestament els plans funestos de Castella.
És de sentit comú que els catalans no hem d’oferir més vides ni més diners en la defensa d’Espanya. Amb tota seguretat que sols amb un 10% de vides i de diners que els catalans hem lliurat per causes alienes, n’hi hauria ben bé prou per secessionar Catalunya de l’Estat espanyol. Segurament que hi haurà lectors que pensaran que pregonem l’odi contra els espanyols, per partir peres. No, no és ben bé això. Catalunya se’n vol deslliurar i quan sigui lliure i sobirana, entendre’ns en peu d’igualtat, talment com amb la resta de nacions.
Catalans! Sota cap pretext no hem d’involucrar-nos en governs de l’opressora Espanya. Per contra, tenim l’obligació de batre’ns per pervenir a la llibertat absoluta de la raça catalana. Si hi ha algun català que faci costat a tirans, l’hem d’acusar de traïdor, ben alt i ben fort.
A l’any 1922 cada català va pagar a l’Estat espanyol 236,77 pessetes en impostos; mentre que cada espanyol va pagar, només, 102 pessetes.
Als industrials i als comerciants, principalment a Catalunya, Espanya els ha apujat la contribució en un 30%. Fan molt menys negoci que abans.
Espanya es gasta set milions de pessetes diàries per esclavitzar els àrabs del Marroc. 11 de setembre del 1925.
A Catalunya tothom és separatista, llevat dels qui cobren de l’Estat opressor.
Afirmo categòricament que una República espanyola duraria el temps just d’empresonar de bell nou Catalunya.
El poble català no n’ha d’esperar res de positiu d’una suposada República espanyola.
Catalunya no pot ni ha de continuar per més temps sent un feu d’Espanya.
Si el poble català, mesell, suporta nous greuges d’Espanya, no és digne de rebre el nom de poble civilitzat.
Tinc el deure de fer-vos avinent que el cap dels patriotes catalans, Francesc Macià, per tal de poder deslliurar Catalunya de l’esclavatge vergonyant, ha organitzat les forces necessàries per foragitar-ne l’invasor.
Estat Català ha obert un emprèstit de guerra (Pau Claris) a fi de comprar els elements que requereix l’exèrcit català.
La lluita que es prepara no serà una guerra d’odi contra cap raça. Serà una guerra per reivindicar els nostres drets i llibertats i per consegüent alliberar-nos de les urpes dels comerciants de pobles que són un afront per a la humanitat.
Irlanda es va independitzar gràcies a l’esforç dels patriotes residents a l’Amèrica del Nord. Si els irlandesos del continent americà no s’haguessin preocupat per la situació dels seus germans d’Europa, avui l’Estat Lliure d’Irlanda no tindria un escó a la Societat de Nacions.
Catalans! Ha arribat l’hora d’arraconar les diferències i personalismes, per aplegar totes les forces catalanes disperses i oferir-les a la pàtria catalana.
Nosaltres, els catalans, no som espanyols.
Els castellans titllen d’espanyols tots aquells pobles que per la força bruta i males arts estan sota el jou de la tradicional opressió de Castella.
Si tots els habitants d’Ibèria (llegiu Península) fossin castellans o espanyols, tindríem els mateixos costums, la mateixa cultura, la mateixa llengua, la mateixa… mandra.
En temps dels Reis Catòlics, Castella tenia l’afany de conquesta per poder viure del treball del país conquerit. L’Estat catalanoaragonès fonamentava el seu esdevenidor en el propi treball i la bona organització. Castella era un poble d’aventurers, de guerrers; Catalunya era un poble de treballadors i comerciants.
Catalunya mai no va amollar en la defensa de les seves llibertats i constitucions.
Espanya s’apropia les glòries de Catalunya.
Per què els qui treballen per la llibertat de Catalunya són anomenats separatistes? Sabeu per què? Per diferenciar-se dels qui encara creuen que es poden fer conxorxes polítiques amb l’enemic. Per a no confondre’ns amb els qui desgraciadament encara creuen en la mentida que som catalans i castellans alhora. Som catalans i res més. La paraula separatista vol dir català conscient. Vol dir català pur de tota màcula de bastardia. Vol dir abnegat i disposat a conquerir la llibertat de la pàtria. La paraula separatista és per anomenar als qui lluiten sense treva per arrencar la marca d’esclau que com a oprobi té damunt de tot català. A Catalunya hi ha renegats empedreïts i catalans veritables i abnegats.
El nacionalisme català no és un partit polític, és un moviment social.
Cauen els imperis i tornen a ressorgir les nacions naturals.
Les nacions petites són les destructores dels grans imperis.
Els imperis forjats per la força bruta, han de viure de les seves ungles. Les nacions viuen del seu treball.
Deixem-nos de parlar de guerres i parlem de les aspiracions de la nació catalana. Els catalans mai no hem estat proclius a ser valents d’ofici. Tot el nostre poder i valer l’hem basat en la feina. Un cop deslliurada Catalunya, no cercarà raons a ningú per espoliar-lo. Es limitarà a treballar, a promoure la cultura i viure en pau amb tots els pobles. Serà com Suïssa, Holanda, Suècia, Noruega, etc. que viuen del seu treball i no s’enamoren dels béns d’altri.
700 milions de pessetes (del 1925) Catalunya regala a Espanya cada any. Sense comptar el que s’emporten els funcionaris en concepte de “propines” i en el joc, rifes i loteries.
La Catalunya lliure tindrà més comerç exterior que no pas en estat d’opressió nacional.
Les organitzacions patriòtiques d’arreu del món estan sota l’autoritat d’Estat Català.
No està lluny, com molts es pensen, el dia de la redempció per la força de les armes de la nostra estimada Catalunya.
Per deslliurar Catalunya no n’hi ha prou amb paraules i comentaris. Els nostres enemics no es convencen d’altra manera que per la força. I per fer-la servir, cal recollir diners per comprar els elements necessaris.
No cal que donem sumes elevades de diners, però sí una quantitat regular, baldament sigui petita, cada mes per ajudar a sostenir la propaganda.
Carta de 32 entitats catalanes d’Argentina, Xile i Paraguai al cap de la Unió Catalanista, de la Lliga Regionalista i d’Acció Catalana. Abril del 1924.
Honorable compatrici.
Els esdeveniments històrics de l’actual moment de Catalunya són, sense cap dubte, transcendentalíssims. Cal que tots els catalans conscients, els qui de bo de bo volem la seva llibertat il·limitada i incondicionada, hi aportem l’esforç màxim personal i col·lectiu per tal d’assolir-la.
El règim d’excepció a què ens té sotmesos l’Estat espanyol és bàrbar de tota malvestat. Impropi dels temps d’ara i és prou cruel i inhumà perquè la nostra sang es revolti i la nostra dignitat de catalans se’n senti avergonyida, humiliada i escarnida.
No us volem entretenir recordant-vos les vexacions, els atropells de paraula i d’obra de què ha estat, és i serà objecte la nostra desventurada pàtria dintre de l’Estat espanyol. Vosaltres ho sabeu millor que els qui romanen a l’exili. Solament volem dir-vos que els catalans d’ultramar, després de seguir totes les alternatives del moviment nacionalista d’aquests últims deu anys, amb el cor esperançat; després de constatar el seguit de temptatives per tal d’arribar a un acord mutu amb Espanya i harmonitzar les aspiracions nacionals de Catalunya amb la integritat de l’Estat que les oprimeix ; després de ser testimonis vigilants de la nul·la eficàcia d’aquelles temptatives, creiem que és arribat el moment de rompre tots els lligams que ens vinculen a l’Estat. Que a cada manifestació de la nostra ànima nacional respon amb una més accentuada hostilitat menyspreant-nos i envilint-nos. I encara creiem més els catalans exiliats. Creiem que davant de la situació actual de Catalunya, desposseïda dels seus atributs de govern tals com la Mancomunitat, les Diputacions i els Ajuntaments, perseguits els seus ideals, ultratjada la seva llengua, bandejada per facciosa la seva bandera, de fet ens trobem en estat de guerra amb Espanya. No un estat de guerra moral, com s’ha dit suara, sinó un estat de guerra real, material i així com aquell fou dictat pels catalans mateixos aquest ens l’imposen els espanyols. I bé, no hem pas de ser nosaltres els qui aixequem bandera de parlament. La nostra situació ens assenyala un camí ben definit: Tothom a les armes! Els altres camins actualment no menen enlloc i fóra renunciar a la dignitat nacional de Catalunya emprendre’ls després de les malvestats perpetrades pel Directori militar espanyol (de Primo de Rivera).
Cal, però, que en emprendre la lluita armada no es facin les coses a correcuita. Tractant-se com es tracta d’un esforç en què es juga, a més de la llibertat pàtria, la vida de milers dels seus fills, cal muntar una bona organització per tal que en arribar un moment difícil de l’enemic, un d’aquests moments com la desfeta d’Annual o la mateixa alteració de la vila institucional del 13 de setembre, Catalunya trobant-se preparada, armada i ben proveïda, s’aprofiti de la situació erigint-se en sobirana de la seva vida nacional, proclamant l’Estat català regit per un règim republicà i democràtic.
Perquè sigui realitat aquesta aspiració nacional alliberadora, és de totes passades imprescindible que les diverses tendències del nacionalisme català, des dels qui obeeixen el sentit d’independència, fins als qui volen que Catalunya esdevingui una nació lliure amb Estat propi i sobirà constitueixin un front únic per plantar cara a l’enemic i vagin a l’organització immediata dels voluntaris per a la formació de l’exèrcit català de la llibertat.
Invocar ara petites misèries de veïnat o rivalitats de capelleta, és atemptar contra la llibertat de Catalunya. És voler fer predominar l’amor propi per damunt de l’amor a la pàtria. És imposar la vanitat o l’egoisme a les conveniències de la pàtria de tothom. És, en una paraula, fer obra derrotista.
El front únic s’imposa. Ens l’imposen els mateixos enemics, ens hi forcen. Per la llibertat de Catalunya cal bandejar tot mirament, tota rancúnia. Cal sacrificar-nos realment per aconseguir el triomf. Cal demostrar l’heroisme del nostre sacrifici començant per desprendre’ns personalment del que pugui constituir un entrebanc seriós per a la consecució de la llibertat de la pàtria. Davant de l’alliberament definitiu, aspiració de tothom, cal que tothom faci concessions mútues i recíproques.
Heus aquí, honorable patrici, exposada l’opinió unànime dels catalans que lluny de la pàtria estimada s’ocupen dels seus afers patriòtics, culturals i alliberadors. Opinió que esperem que tingueu en compte i resolgueu en conseqüència. Penseu que aquest mateix prec és adreçat a les organitzacions d’Acció Catalana i de la Lliga Regionalista, organismes que conjuntament amb Estat Català i el vostre constitueixen, creiem, la veritable força del nacionalisme català.
No ens contesteu si no podeu donar-nos l’ansiada notícia de la constitució del front únic català. I penseu que cap raó no ens convencerà de la impossibilitat de fer efectiva aquesta aspiració nostra.
Tingueu en compte, també, que si no sabeu aprofitar els moments propicis que se us presenten actualment, algun dia haureu de respondre d’aquest greu mancament davant dels catalans d’Amèrica. Aquests catalans exiliats que de vegades us han assenyalat el veritable camí del patriotisme com en el cas de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, orgull dels qui morem en aquestes terres lliures.
Per la llibertat de Catalunya, aneu a la constitució del front únic, la formació del que és ja una qüestió de dignitat patriòtica.
Visqueu molts anys per la pàtria.
Nota.- Aquest document és còpia fidel del que signat per les entitats esmentades ha sigut tramès a la Unió Catalanista, Lliga Regionalista i Acció Catalana. Per a la millor difusió d’aquest document, els catalans d’Amèrica preguem que tot patriota català tingui la bondat de fer-ne cinc còpies. Li ho agraïm.
Capital federal de la República Argentina. Abril del 1924.
Alfons 12 i Primo de Rivera, gràcies a l’abúlia, a la covardia i segurament al clima metal·litzat en què viuen els qui foren caps del poble català en temps de les campanyes electorals, acompleixen a cor què vols, el programa exposat en les línies precedents. Des del setembre del 1923 fins al dia d’avui (15 agost 1929), sense que ningú no els molestés, han acomplert tot el programa d’anihilament de la personalitat nacional de Catalunya, tal com van prometre en diverses ocasions. Han fet més honor a la seva paraula compromesa, quant a la qüestió catalana, que no pas els “caps” de la política catalana. Em remeto els fets i cal retre’s a l’evidència. Seguint el programa iniciat per la dictadura destimat a espanyolitzar Catalunya, el maig del 1929, va entrar triomfalment en el país conquerit, Catalunya, el monarca espanyol amb tot el seguici, amb el pretext d’inaugurar l’Exposició Universal de Barcelona. Actes com aquest ens recorden d’altres recepcions i festetes triomfals tributats per Barcelona a d’altres monarques espanyols. Fet i fet, què n’ha tret Catalunya de tot plegat? Persecucions, espolis i finalment, perdre les seves llibertats (autonomia). Nova Catalunya. 15 agost 1929. Article “Otra página de la historia”, pàgina 46.
Hem demostrat a bastament que l’espanyolisme sentit pels homes nats a Catalunya és fruit de l’embrutiment espiritual sembrat i cultivat per la dominació espanyola sobre Catalunya. Tan bon punt ressorgí el sentiment patriòtic en el cor dels catalans, els governants espanyols fomentaren la discòrdia de caire social. Van inundar Catalunya d’agitadors d’ofici que se’ls tolerava tota mena de propaganda que emmetzinés l’ànima dels catalans per dividir-los. Totes les comèdies polítiques i socials eren la continuació del pla corruptor introduït a Catalunya pel primer Borbó. Amb tals procediments, a Catalunya hi tenien organitzat un grup compost d’ignorants i d’explotadors del poble per defensar els colors de la “pàtria intangible” i l’idealisme de la “pàtria universal”. Com si fos lògica la primera i factible la confederació humana la segona, havent encara pobles supeditats sota les urpes d’estats imperialistes, envilidors de la humanitat. Els espanyols sempre han vulgut desorientar i embrutir el poble català.
Quina confiança poden tenir els espanyols en homes que neguen la seva pàtria a canvi de guanyar més diners en negocis.
La veritat tangible de tot aquest patriotisme espanyoler és que els catalanoespanyols que viuen a Catalunya seguint la tradicional comèdia,poden aprofitar les avinenteses per satisfer les ambicions, restant a redós de la llei espanyola. I els qui viuen a fora de Catalunya, es proposen esdevenir prohoms per partida doble. Volen representar Catalunya i Espanya alhora. Aquests elements pateixen la malaltia de la vanitat aguda,la mateixa que afligeix els “nobles” catalans fabricats per la monarquia dominadora de la llibertat dels catalans. Sortosament, aquests elements nats a l’escalf dels aldarulls polítics i socials a l’espanyola, són una espècie en extinció. Podem tenir fe en l’esdevenidor de Catalunya, perquè el jovent català no s’ha deixat empudegar per les ficcions procedents d’Espanya. El jovent català abomina de la politiqueria espanyola i bull d’ànsies de llibertat. El català que diu ser espanyol abans que català, és un renegat que no mereix confiança ni amistat. El traïdor a la seva pàtria no coneix escrúpols de cap mena. Revista bimensual “Catalunya”, 28 febrer 1927.
El terme separatista ens l’han posat els enemics de Catalunya i nosaltres no l’hem refusat. Els separatistes no volem separar la part de cap nació ben definida, ni del nostre país, ni d’un país fronterer al nostre. Catalunya mai no ha estat unida espiritualment a l’Estat que es dóna a conèixer com a nació espanyola. L’Estat espanyol és el que per la força, no pel dret ni per la raó, vol unir-se, fent que Castella digereixi Catalunya. Sigui com sigui, Catalunya mai no s’ha blegat davant de pretensions tan bordes.
Molts són els qui pensen que els separatistes catalans volem separar Catalunya d’Espanya. Cloure Catalunya en unes fronteres estretes i capricioses. No hi ha equivocació més gran que aquesta. Catalunya vol reconquerir la llibertat, perquè sigui el gresol, com en l’avior, d’un poble conscient i lliure. Que lliurement pugui conviure amb la humanitat. Catalunya mai no ha format part de la nació espanyola. Qui de bona fe creu que existeix la unió peninsular, s’enganya. Catalunya i Espanya són dos pobles fonamentalment diferents. Amb l’agravant que la tradició espanyola és tirànica, mentre que la tradició catalana té la desgràcia d’estar sotmema a la força bruta del seu sobdiciós veí, a despit del seu esperit liberal i democràtic. La diferència entre Catalunya i Espanya és ben notòria, en totes les manifestacions de la seva vida. Catalunya en l’idioma, les arts, la literatura, en l’esperit industrial i comercial. Amb un sentiment de millora social de les classes populars, amb el tradicional amor a la llibertat, innat en tot català. Cal posar de manifest la diferències entre ambdós països, en les injustícies i repressions que ha hagut de suportar Catalunya perpetrades pels Reis Catòlics, Felip IV, Felip V; de l’imperi del terrorisme i lerrouxisme que suporta actualment per part d’Alfons XIII i els seus amos, Primo de Rivera i Martínez Anido. Si hagués existit la unitat indivisible de l’Estat espanyol, aquest no hauria de tirar mà a la repressió per silenciar les veus d’uns ciutadans que, amb idioma diferent al de l’opressor, reclamen els drets i la sobirania que li foren arrabassats. No tindria sentit recórrer a repressions i coercions per sostenir la cèlebre unitat de la pàtria espanyola, tal com al·leguen els espanyols. Els enfurismats enemics de la raó i de la justícia, presenten els separatistes catalans davant del món com uns reaccionaris, insurgents, desequilibrats, fills espuris i un devessall de penjaments per l’estil.
Josep Abril Llinés (1879-1929)
Ideari separatista, citacions doctrinals.
Castella mai no ha tingut estadistes, només cabdills.
Els espanyols no han escarmentat amb la pèrdua de Flandes, Amèrica, Antilles, etc. etc.
Amb els espanyols no és possible un tracte amistós. Se’ls ha d’enviar un ultimàtum per tal que les seves tropes abandonin el territori català. Que se n’enduguin tota la caterva de funcionaris que no paren d’anihilar tot el que és català. I si no s’hi avenen, als bons catalans no els resta cap més remei que imitar els altres països que s’ha sabut desempallegar d’Espanya. Els patriotes catalans no podem arribar a cap forma d’entesa amb Espanya per formar un sol Estat; per tot el que acabem de denunciar i perquè som un poble d’aspiracions distintes; perquè volem que el nostre idioma sigui respectat. Som una nació amb totes els característiques per poder viure totalment independent.
Del fulgor de la lluita sortiran veus espanyoles que, per salvar-se del naufragi, oferiran l’autonomia a Catalunya. Que ningú no s’estranyi que proclamin la República espanyola, com a panacea de tots els mals. Abril Llinés, el 4-9-1924 fa un vaticini que es va acomplir plenament set anys després amb la proclamació de la II República espanyola. Els espanyols republicans van comprar Macià prometent-li l’autonomia a canvi que renunciés a la secessió.
Si se’ns convida (als catalans) a col·laborar amb una República espanyola, ni ens hem de dignar a escoltar l’oferta.
La indústria catalana no ha de menester el proteccionisme espanyol. Espanya és un mercat miserable i mal pagador.
No oblidem que quan Catalunya era lliure i sobirana, comerciava amb tot el món i que la primera lletra de canvi que es va girar, va ser a Barcelona i és de l’any 1392.
Patriotes del dèbit i del crèdit, no heu d’aspirar al favoritisme espanyol, ans a la llibertat.
Els treballadors catalans són els qui menys cabal han de fer als cants de sirena espanyols.
Cal tenir present com van pagar els castellans el gest d’altruisme d’en Lluís Santangel, quan va proporcionar els diners per a sufragar l’empresa de Cristòfol Colom. Isabel la Catòlica ens va donar les gràcies amb el ‘codicilo’ en el qual es prohibia als catalans d’anar a Amèrica. Tot un devessall d’humiliacions van haver de patir els nostres avantpassats. I tot per secundar honestament els plans funestos de Castella.
És de sentit comú que els catalans no hem d’oferir més vides ni més diners en la defensa d’Espanya. Amb tota seguretat que sols amb un 10% de vides i de diners que els catalans hem lliurat per causes alienes, n’hi hauria ben bé prou per secessionar Catalunya de l’Estat espanyol. Segurament que hi haurà lectors que pensaran que pregonem l’odi contra els espanyols, per partir peres. No, no és ben bé això. Catalunya se’n vol deslliurar i quan sigui lliure i sobirana, entendre’ns en peu d’igualtat, talment com amb la resta de nacions.
Catalans! Sota cap pretext no hem d’involucrar-nos en governs de l’opressora Espanya. Per contra, tenim l’obligació de batre’ns per pervenir a la llibertat absoluta de la raça catalana. Si hi ha algun català que faci costat a tirans, l’hem d’acusar de traïdor, ben alt i ben fort.
A l’any 1922 cada català va pagar a l’Estat espanyol 236,77 pessetes en impostos; mentre que cada espanyol va pagar, només, 102 pessetes.
Als industrials i als comerciants, principalment a Catalunya, Espanya els ha apujat la contribució en un 30%. Fan molt menys negoci que abans.
Espanya es gasta set milions de pessetes diàries per esclavitzar els àrabs del Marroc. 11 de setembre del 1925.
A Catalunya tothom és separatista, llevat dels qui cobren de l’Estat opressor.
Afirmo categòricament que una República espanyola duraria el temps just d’empresonar de bell nou Catalunya.
El poble català no n’ha d’esperar res de positiu d’una suposada República espanyola.
Catalunya no pot ni ha de continuar per més temps sent un feu d’Espanya.
Si el poble català, mesell, suporta nous greuges d’Espanya, no és digne de rebre el nom de poble civilitzat.
Tinc el deure de fer-vos avinent que el cap dels patriotes catalans, Francesc Macià, per tal de poder deslliurar Catalunya de l’esclavatge vergonyant, ha organitzat les forces necessàries per foragitar-ne l’invasor.
Estat Català ha obert un emprèstit de guerra (Pau Claris) a fi de comprar els elements que requereix l’exèrcit català.
La lluita que es prepara no serà una guerra d’odi contra cap raça. Serà una guerra per reivindicar els nostres drets i llibertats i per consegüent alliberar-nos de les urpes dels comerciants de pobles que són un afront per a la humanitat.
Irlanda es va independitzar gràcies a l’esforç dels patriotes residents a l’Amèrica del Nord. Si els irlandesos del continent americà no s’haguessin preocupat per la situació dels seus germans d’Europa, avui l’Estat Lliure d’Irlanda no tindria un escó a la Societat de Nacions.
Catalans! Ha arribat l’hora d’arraconar les diferències i personalismes, per aplegar totes les forces catalanes disperses i oferir-les a la pàtria catalana.
Nosaltres, els catalans, no som espanyols.
Els castellans titllen d’espanyols tots aquells pobles que per la força bruta i males arts estan sota el jou de la tradicional opressió de Castella.
Si tots els habitants d’Ibèria (llegiu Península) fossin castellans o espanyols, tindríem els mateixos costums, la mateixa cultura, la mateixa llengua, la mateixa… mandra.
En temps dels Reis Catòlics, Castella tenia l’afany de conquesta per poder viure del treball del país conquerit. L’Estat catalanoaragonès fonamentava el seu esdevenidor en el propi treball i la bona organització. Castella era un poble d’aventurers, de guerrers; Catalunya era un poble de treballadors i comerciants.
Catalunya mai no va amollar en la defensa de les seves llibertats i constitucions.
Espanya s’apropia les glòries de Catalunya.
Per què els qui treballen per la llibertat de Catalunya són anomenats separatistes? Sabeu per què? Per diferenciar-se dels qui encara creuen que es poden fer conxorxes polítiques amb l’enemic. Per a no confondre’ns amb els qui desgraciadament encara creuen en la mentida que som catalans i castellans alhora. Som catalans i res més. La paraula separatista vol dir català conscient. Vol dir català pur de tota màcula de bastardia. Vol dir abnegat i disposat a conquerir la llibertat de la pàtria. La paraula separatista és per anomenar als qui lluiten sense treva per arrencar la marca d’esclau que com a oprobi té damunt de tot català. A Catalunya hi ha renegats empedreïts i catalans veritables i abnegats.
El nacionalisme català no és un partit polític, és un moviment social.
Cauen els imperis i tornen a ressorgir les nacions naturals.
Les nacions petites són les destructores dels grans imperis.
Els imperis forjats per la força bruta, han de viure de les seves ungles. Les nacions viuen del seu treball.
Deixem-nos de parlar de guerres i parlem de les aspiracions de la nació catalana. Els catalans mai no hem estat proclius a ser valents d’ofici. Tot el nostre poder i valer l’hem basat en la feina. Un cop deslliurada Catalunya, no cercarà raons a ningú per espoliar-lo. Es limitarà a treballar, a promoure la cultura i viure en pau amb tots els pobles. Serà com Suïssa, Holanda, Suècia, Noruega, etc. que viuen del seu treball i no s’enamoren dels béns d’altri.
700 milions de pessetes (del 1925) Catalunya regala a Espanya cada any. Sense comptar el que s’emporten els funcionaris en concepte de “propines” i en el joc, rifes i loteries.
La Catalunya lliure tindrà més comerç exterior que no pas en estat d’opressió nacional.
Les organitzacions patriòtiques d’arreu del món estan sota l’autoritat d’Estat Català.
No està lluny, com molts es pensen, el dia de la redempció per la força de les armes de la nostra estimada Catalunya.
Per deslliurar Catalunya no n’hi ha prou amb paraules i comentaris. Els nostres enemics no es convencen d’altra manera que per la força. I per fer-la servir, cal recollir diners per comprar els elements necessaris.
No cal que donem sumes elevades de diners, però sí una quantitat regular, baldament sigui petita, cada mes per ajudar a sostenir la propaganda.
Carta de 32 entitats catalanes d’Argentina, Xile i Paraguai al cap de la Unió Catalanista, de la Lliga Regionalista i d’Acció Catalana. Abril del 1924.
Honorable compatrici.
Els esdeveniments històrics de l’actual moment de Catalunya són, sense cap dubte, transcendentalíssims. Cal que tots els catalans conscients, els qui de bo de bo volem la seva llibertat il·limitada i incondicionada, hi aportem l’esforç màxim personal i col·lectiu per tal d’assolir-la.
El règim d’excepció a què ens té sotmesos l’Estat espanyol és bàrbar de tota malvestat. Impropi dels temps d’ara i és prou cruel i inhumà perquè la nostra sang es revolti i la nostra dignitat de catalans se’n senti avergonyida, humiliada i escarnida.
No us volem entretenir recordant-vos les vexacions, els atropells de paraula i d’obra de què ha estat, és i serà objecte la nostra desventurada pàtria dintre de l’Estat espanyol. Vosaltres ho sabeu millor que els qui romanen a l’exili. Solament volem dir-vos que els catalans d’ultramar, després de seguir totes les alternatives del moviment nacionalista d’aquests últims deu anys, amb el cor esperançat; després de constatar el seguit de temptatives per tal d’arribar a un acord mutu amb Espanya i harmonitzar les aspiracions nacionals de Catalunya amb la integritat de l’Estat que les oprimeix ; després de ser testimonis vigilants de la nul·la eficàcia d’aquelles temptatives, creiem que és arribat el moment de rompre tots els lligams que ens vinculen a l’Estat. Que a cada manifestació de la nostra ànima nacional respon amb una més accentuada hostilitat menyspreant-nos i envilint-nos. I encara creiem més els catalans exiliats. Creiem que davant de la situació actual de Catalunya, desposseïda dels seus atributs de govern tals com la Mancomunitat, les Diputacions i els Ajuntaments, perseguits els seus ideals, ultratjada la seva llengua, bandejada per facciosa la seva bandera, de fet ens trobem en estat de guerra amb Espanya. No un estat de guerra moral, com s’ha dit suara, sinó un estat de guerra real, material i així com aquell fou dictat pels catalans mateixos aquest ens l’imposen els espanyols. I bé, no hem pas de ser nosaltres els qui aixequem bandera de parlament. La nostra situació ens assenyala un camí ben definit: Tothom a les armes! Els altres camins actualment no menen enlloc i fóra renunciar a la dignitat nacional de Catalunya emprendre’ls després de les malvestats perpetrades pel Directori militar espanyol (de Primo de Rivera).
Cal, però, que en emprendre la lluita armada no es facin les coses a correcuita. Tractant-se com es tracta d’un esforç en què es juga, a més de la llibertat pàtria, la vida de milers dels seus fills, cal muntar una bona organització per tal que en arribar un moment difícil de l’enemic, un d’aquests moments com la desfeta d’Annual o la mateixa alteració de la vila institucional del 13 de setembre, Catalunya trobant-se preparada, armada i ben proveïda, s’aprofiti de la situació erigint-se en sobirana de la seva vida nacional, proclamant l’Estat català regit per un règim republicà i democràtic.
Perquè sigui realitat aquesta aspiració nacional alliberadora, és de totes passades imprescindible que les diverses tendències del nacionalisme català, des dels qui obeeixen el sentit d’independència, fins als qui volen que Catalunya esdevingui una nació lliure amb Estat propi i sobirà constitueixin un front únic per plantar cara a l’enemic i vagin a l’organització immediata dels voluntaris per a la formació de l’exèrcit català de la llibertat.
Invocar ara petites misèries de veïnat o rivalitats de capelleta, és atemptar contra la llibertat de Catalunya. És voler fer predominar l’amor propi per damunt de l’amor a la pàtria. És imposar la vanitat o l’egoisme a les conveniències de la pàtria de tothom. És, en una paraula, fer obra derrotista.
El front únic s’imposa. Ens l’imposen els mateixos enemics, ens hi forcen. Per la llibertat de Catalunya cal bandejar tot mirament, tota rancúnia. Cal sacrificar-nos realment per aconseguir el triomf. Cal demostrar l’heroisme del nostre sacrifici començant per desprendre’ns personalment del que pugui constituir un entrebanc seriós per a la consecució de la llibertat de la pàtria. Davant de l’alliberament definitiu, aspiració de tothom, cal que tothom faci concessions mútues i recíproques.
Heus aquí, honorable patrici, exposada l’opinió unànime dels catalans que lluny de la pàtria estimada s’ocupen dels seus afers patriòtics, culturals i alliberadors. Opinió que esperem que tingueu en compte i resolgueu en conseqüència. Penseu que aquest mateix prec és adreçat a les organitzacions d’Acció Catalana i de la Lliga Regionalista, organismes que conjuntament amb Estat Català i el vostre constitueixen, creiem, la veritable força del nacionalisme català.
No ens contesteu si no podeu donar-nos l’ansiada notícia de la constitució del front únic català. I penseu que cap raó no ens convencerà de la impossibilitat de fer efectiva aquesta aspiració nostra.
Tingueu en compte, també, que si no sabeu aprofitar els moments propicis que se us presenten actualment, algun dia haureu de respondre d’aquest greu mancament davant dels catalans d’Amèrica. Aquests catalans exiliats que de vegades us han assenyalat el veritable camí del patriotisme com en el cas de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, orgull dels qui morem en aquestes terres lliures.
Per la llibertat de Catalunya, aneu a la constitució del front únic, la formació del que és ja una qüestió de dignitat patriòtica.
Visqueu molts anys per la pàtria.
Nota.- Aquest document és còpia fidel del que signat per les entitats esmentades ha sigut tramès a la Unió Catalanista, Lliga Regionalista i Acció Catalana. Per a la millor difusió d’aquest document, els catalans d’Amèrica preguem que tot patriota català tingui la bondat de fer-ne cinc còpies. Li ho agraïm.
Capital federal de la República Argentina. Abril del 1924.
Alfons 12 i Primo de Rivera, gràcies a l’abúlia, a la covardia i segurament al clima metal·litzat en què viuen els qui foren caps del poble català en temps de les campanyes electorals, acompleixen a cor què vols, el programa exposat en les línies precedents. Des del setembre del 1923 fins al dia d’avui (15 agost 1929), sense que ningú no els molestés, han acomplert tot el programa d’anihilament de la personalitat nacional de Catalunya, tal com van prometre en diverses ocasions. Han fet més honor a la seva paraula compromesa, quant a la qüestió catalana, que no pas els “caps” de la política catalana. Em remeto els fets i cal retre’s a l’evidència. Seguint el programa iniciat per la dictadura destimat a espanyolitzar Catalunya, el maig del 1929, va entrar triomfalment en el país conquerit, Catalunya, el monarca espanyol amb tot el seguici, amb el pretext d’inaugurar l’Exposició Universal de Barcelona. Actes com aquest ens recorden d’altres recepcions i festetes triomfals tributats per Barcelona a d’altres monarques espanyols. Fet i fet, què n’ha tret Catalunya de tot plegat? Persecucions, espolis i finalment, perdre les seves llibertats (autonomia). Nova Catalunya. 15 agost 1929. Article “Otra página de la historia”, pàgina 46.
Hem demostrat a bastament que l’espanyolisme sentit pels homes nats a Catalunya és fruit de l’embrutiment espiritual sembrat i cultivat per la dominació espanyola sobre Catalunya. Tan bon punt ressorgí el sentiment patriòtic en el cor dels catalans, els governants espanyols fomentaren la discòrdia de caire social. Van inundar Catalunya d’agitadors d’ofici que se’ls tolerava tota mena de propaganda que emmetzinés l’ànima dels catalans per dividir-los. Totes les comèdies polítiques i socials eren la continuació del pla corruptor introduït a Catalunya pel primer Borbó. Amb tals procediments, a Catalunya hi tenien organitzat un grup compost d’ignorants i d’explotadors del poble per defensar els colors de la “pàtria intangible” i l’idealisme de la “pàtria universal”. Com si fos lògica la primera i factible la confederació humana la segona, havent encara pobles supeditats sota les urpes d’estats imperialistes, envilidors de la humanitat. Els espanyols sempre han vulgut desorientar i embrutir el poble català.
Quina confiança poden tenir els espanyols en homes que neguen la seva pàtria a canvi de guanyar més diners en negocis.
La veritat tangible de tot aquest patriotisme espanyoler és que els catalanoespanyols que viuen a Catalunya seguint la tradicional comèdia,poden aprofitar les avinenteses per satisfer les ambicions, restant a redós de la llei espanyola. I els qui viuen a fora de Catalunya, es proposen esdevenir prohoms per partida doble. Volen representar Catalunya i Espanya alhora. Aquests elements pateixen la malaltia de la vanitat aguda,la mateixa que afligeix els “nobles” catalans fabricats per la monarquia dominadora de la llibertat dels catalans. Sortosament, aquests elements nats a l’escalf dels aldarulls polítics i socials a l’espanyola, són una espècie en extinció. Podem tenir fe en l’esdevenidor de Catalunya, perquè el jovent català no s’ha deixat empudegar per les ficcions procedents d’Espanya. El jovent català abomina de la politiqueria espanyola i bull d’ànsies de llibertat. El català que diu ser espanyol abans que català, és un renegat que no mereix confiança ni amistat. El traïdor a la seva pàtria no coneix escrúpols de cap mena. Revista bimensual “Catalunya”, 28 febrer 1927.
El terme separatista ens l’han posat els enemics de Catalunya i nosaltres no l’hem refusat. Els separatistes no volem separar la part de cap nació ben definida, ni del nostre país, ni d’un país fronterer al nostre. Catalunya mai no ha estat unida espiritualment a l’Estat que es dóna a conèixer com a nació espanyola. L’Estat espanyol és el que per la força, no pel dret ni per la raó, vol unir-se, fent que Castella digereixi Catalunya. Sigui com sigui, Catalunya mai no s’ha blegat davant de pretensions tan bordes.
Molts són els qui pensen que els separatistes catalans volem separar Catalunya d’Espanya. Cloure Catalunya en unes fronteres estretes i capricioses. No hi ha equivocació més gran que aquesta. Catalunya vol reconquerir la llibertat, perquè sigui el gresol, com en l’avior, d’un poble conscient i lliure. Que lliurement pugui conviure amb la humanitat. Catalunya mai no ha format part de la nació espanyola. Qui de bona fe creu que existeix la unió peninsular, s’enganya. Catalunya i Espanya són dos pobles fonamentalment diferents. Amb l’agravant que la tradició espanyola és tirànica, mentre que la tradició catalana té la desgràcia d’estar sotmema a la força bruta del seu sobdiciós veí, a despit del seu esperit liberal i democràtic. La diferència entre Catalunya i Espanya és ben notòria, en totes les manifestacions de la seva vida. Catalunya en l’idioma, les arts, la literatura, en l’esperit industrial i comercial. Amb un sentiment de millora social de les classes populars, amb el tradicional amor a la llibertat, innat en tot català. Cal posar de manifest la diferències entre ambdós països, en les injustícies i repressions que ha hagut de suportar Catalunya perpetrades pels Reis Catòlics, Felip IV, Felip V; de l’imperi del terrorisme i lerrouxisme que suporta actualment per part d’Alfons XIII i els seus amos, Primo de Rivera i Martínez Anido. Si hagués existit la unitat indivisible de l’Estat espanyol, aquest no hauria de tirar mà a la repressió per silenciar les veus d’uns ciutadans que, amb idioma diferent al de l’opressor, reclamen els drets i la sobirania que li foren arrabassats. No tindria sentit recórrer a repressions i coercions per sostenir la cèlebre unitat de la pàtria espanyola, tal com al·leguen els espanyols. Els enfurismats enemics de la raó i de la justícia, presenten els separatistes catalans davant del món com uns reaccionaris, insurgents, desequilibrats, fills espuris i un devessall de penjaments per l’estil.
Catalunya Catalana 