Category Archives: Nació Catalana

El Papa ha dit coses que són certes

Moshe Sharon*

“El Papa ha dit coses que són certes”

estratègia · “La reacció atemorida del món occidental no fa altra cosa que enfortir els islamistes fanàtics” perill · “Crec que som al començament d’una tercera guerra mundial” Per Jana Beris

E l professor Moshe Sharon, expert en Islam al departament d’història del Pròxim Orient i Islam a la Universitat Hebrea de Jerusalem, considera que la tempesta al món musulmà per les declaracions del papa Benet XVI serà greu. En realitat, no el sorprèn gens el que està passant i com que creu que la violència es pot cobrar víctimes fàcilment demana que l’entrevista es publiqui sense la seva foto.

Què va pensar quan va sentir les declaracions del papa Benet XVI?
Em va semblar que s’introdueix en problemes greus i que, de fet, posa en problemes el món cristià en general. No perquè hagi dit coses que no són certes, sinó perquè estem en una època en la qual l’Islam extremista, fanàtic, que controla avui les masses, aprofita qualsevol ocasió per actuar de forma violenta contra el món cultural d’Occident. L’Islam pot atacar els cristians, l’Islam pot atacar els jueus, però quan el món occidental reacciona o, fins i tot diu coses totalment certes, la reacció és violenta. I així comencen a matar gent. El que va dir el Papa serà utilitzat ara com a pretext oficial per perpetrar assassinats. La guerra santa, jihad , recordem-ho, no s’ha aturat i el seu objectiu sempre és el món cristià. Per tant, allà on puguin atacar cristians i institucions cristianes intentaran fer-ho. Crec que estem al començament d’una tercera guerra mundial, però el món occidental encara no n’és conscient. Jo crec que Europa està al caire d’un esfondrament total a mans de l’Islam. La reacció atemorida del món occidental no fa altra cosa que enfortir els elements fanàtics que condueixen les multituds islàmiques. El futur no sembla gens prometedor.
¿Troba just parlar de l’Islam en termes tan categòrics o caldria parlar només de l’Islam extremista?
La pregunta és qui guia el món islàmic. I els que dirigeixen avui el món islàmic no són els filòsofs o elements intel·lectuals influïts per la cultura occidental, que volen viure en pau amb Occident, sinó els que fan sermons a les mesquites i els mestres fanàtics de les escoles religioses, les concepcions islàmiques que parlen d’una guerra global entre el món islàmic i el món occidental. Hem de recordar que el món islàmic normal veu les seves relacions amb el món de fora, el no islàmic, com a relacions determinades per l’espasa. El màxim que pot passar és que l’Islam suspengui per un moment la guerra, perquè no està preparat ni és prou fort per lliurar-la.
Aleshores, ¿no té sentit parlar, perquè sempre hi haurà guerra?
En gran mesura, és veritat. L’única manera amb què es podia tractar amb l’Islam en el passat era emprant les mateixes eines. Això serveix perquè els musulmans no s’han donat mai cops de cap contra la paret. Vull dir que quan vegin que no aconseguiran derrotar l’enemic, arribaran a un acord amb ell. Per això, quan em pregunten quin és el futur d’Israel enmig d’aquest món musulmà, dic que si Israel és prou fort com perquè els àrabs i els musulmans perdin tota esperança de destruir-lo, parlaran amb ell. En aquell moment res no tindrà valor, ni els territoris [palestins], ni Jerusalem, res de res.
¿Vostè no veu cap element positiu en l’Islam?
És indubtable, esclar que hi ha principis bells a l’Islam. Hi ha, per exemple, el tema de l’almoina als més necessitats, el d’ajuda als qui no tenen diners. En les lleis de guerra de l’Islam es prohibeix matar dones, ancians i nens, tot i que lamentablement a la pràctica no es compleix i es publiquen fàtues [edictes religiosos] que justifiquen que no es compleixin aquestes lleis. El món islàmic ha produït una literatura bella, bella poesia, filosofia, matemàtiques. Hi ha moltes coses bones que l’Islam ha desenvolupat i que sense cap dubte són importants. Però hem de recordar una cosa que és clau: no són aquestes les coses que han determinat les relacions entre l’Islam i el món de fora d’aquesta religió. Encara que el Papa trobi aquestes coses, no són aquests els elements que han guiat la relació entre l’Islam i el món cristià. El món cristià sempre ha vist en l’Islam el seu pitjor enemic.

Moshe Sharon és expert en Islam de la Universitat Hebrea de Jerusalem

Publicat al diari Avui el 19 de setembre del 2006

Deixa un comentari

Filed under Nació Catalana

XXVII APLEC PATRIÒTIC DEL PI DE LES TRES BRANQUES Diumenge, 16 de juliol de 2006

XXVII APLEC PATRIÒTIC DEL PI DE LES TRES BRANQUES
Diumenge, 16 de juliol de 2006

Discurs d’Eric Bertran al Pi de les Tres Branques

Va haver-hi un temps on les persones lluitaven pel que creien i desitjaven deixant enrere les obligacions. Va haver-hi un temps on hi havia gent que renunciava a ocupar els càrrecs dels seus pares, a dirigir una gran empresa per fer el que creien; el que els hi deia el cor. Un temps on la gent creia amb el que feia, amb el seu cap, el seu pensament no amb el que li deien. No parlo de fa pas tant, no parlo d’un lloc llunyà. Parlo de Catalunya a l’època del romanticisme. La gent no feia el que li deien els de dalt, la gent era capaç de renunciar a una vida plena de riqueses pel simple fet de fer el que volia; pintar, escriure o defensar els seus ideals.

Ara les coses són ben diferents… Ara fem sempre el que ens diuen, ara tenim por, ara no creiem amb nosaltres mateixos. Avui ens dediquem a barallar-nos entre els qui pensem igual i no a defendre’ns dels qui ens fan mal. Què és el que ens ha fet canviar? Que ha passat? És potser que estem tan bé que ens podem permetre el luxe de dividir-nos? Jo crec que no.

Aquí on el veiem és un pi. Aquí on el sentim és tot un símbol. Tres branques que mantenen viva l’esperança i la il·lusió, tres branques que posen els punts sobre les “is” i no permeten que els catalans caiguem en el joc de la ignorància com des de certs sectors d’Espanya s’intenta. Aquest arbre ens diu que som un de sol, que per sobre del que ens imposin seguim sent un mateix i per tant, ho hem de demostrar amb una sola veu. Amb la mateixa veu que ens diuen que Catalunya és Espanya nosaltres hem de cridar “Prou!”. Hem de cridar i aconseguir que el nostre crit quedi per sobre el seu. Un crit ple de confiança i il·lusions mai no pot quedar apagat però això només funcionarà si cridem junts, si crida cadascú per un costat no farem res. Junts homenatgem un arbre que ens dóna força per continuar endavant i junts hem d’aprofitar aquesta força per fer que el que ahir era una utopia, per fer que el que avui és un futur sigui demà el present.

Èric Bertran

Deixa un comentari

Filed under Nació Catalana

Juan Carlos I participa a una matança d’ossos a Rumania

Juan Carlos I participa a una matança d’ossos a Rumania

El Rei Joan Carles es va desplaçar a Romania l’anterior cap de setmana -abans de la desfilada militar del 12 d’octubre- per a anar de cacera, segons recollia ahir el diari El Mundo a partir d’informacions de la premsa romanesa. El monarca va matar nou óssos i un llop malgrat que són espècies protegides per convenis internacionals, també a Romania. La cacera ha provocat polèmica en aquest país poc abans de les eleccions presidencials. La Zarzuela ha evitat de fer comentaris perquè es tracta d'”una activitat privada”. (www.e-noticies.com , 18-10-2004)

Article publicat a EL MUNDO, al seu suplement CRÓNICA el 17 d’octubre de l’any 2004 (l’original és en castellà)

“Trets” contra el Rei de Romania

La cacera d’óssos en la qual va participar Don Joan Carlos el 8 d’octubre als peus dels Càrpats ha arribat a nivells d’escàndol, amb debats televisius. Ha hagut crítiques contra el Rei, que va abatre diverses peces, i, de passada, contra Espanya

ALEXANDRU PETRESCU


TROFEUS ESPELLATS.

Acompanyants del Rei espellats un dels óssos cobrats per la partida. Es tracta d’animals protegits per la Convenció de Berna.

La cort del kiraly Don Juan Carlos va fer una sagnant carnisseria en la qual va abatre nou óssos [ursus arctos] i un llop, espècies protegides pels convenis internacionals que Romania també va signar». La cita està extreta de la informació publicada el 12 de octubre pel Romania Allibera. I és que la cacera que Don Juan Carlos va gaudir en la regió de Covasna entre el divendres vuit d’octubre i el diumenge següent s’ha convertit a Romania en eix del debat polític a escassa distància de les eleccions presidencials.

Tant és així que, el dijous, el programa de televisió En la molla de les coses va organitzar una tertúlia en prime time amb participació d’un ecologista, un representant del Govern romanès, un membre de l’Acadèmia Catzavencu i el gerent de la signatura Abies Hunting, organitzadora de la cacera, el polèmic empresari Sharkany Arpad. El programa va tenir una audiència similar a la de l’últim debat Bush-Kerry. I el 91% dels televidents que van participar en el debat a través de missatges sms van condemnar la cacera i van prendre posicions en suport a les tesis ecologistes.

La batuda va començar en la tarda nit del divendres. Don Juan Carlos va arribar a l’aeroport de Otopeni a Bucarest. Després, escortat per 10 cotxes de la policia romanesa i diversos vehicles d’acompanyament protocol·lari, es va desplaçar en un Audi A-8 a la finca, on ho va canviar per un 4×4. Les 15 persones que formaven la partida es van allotjar en Erdofule, una de les 39 cabanyes que el dictador Ceaucescu posseïa en la regió.

L’empresa va contractar a 50 batedors, a raó de cinc euros per dia cadascun, entre els quals es van infiltrar, de paisà, diversos membres de la policia secreta.

També es va preparar la clàssica rebuda folklòric al monarca espanyol, amb vilatans vestits amb vestits regionals que van oferir al Rei el compliment de benvinguda propi del país: pa, un grapat de sal i un gura (glop) de palinca, un aiguardent elaborat amb pruna.

La regió de Covasna està als peus dels Càrpats, cap al cor del mític país que habiten homes-llop i homes-ós. A la confluència dels antics camins de Bizanci i Occident se li crida Judetut Cosvana o Les Tres Cadires. Els romanesos, allí, representen el 24% de la població. La resta són secui, que es consideren descendents directes d’Àtila. Des de la caiguda del comunisme i el procés de devolucions de terres confiscades per l’antic règim, s’han incrementat els conflictes entre les dues ètnies que convivien a la regió. La indústria de la fusta ocupa a bona part de les seves gairebé 300.000 habitants.

Ara proliferen empreses de vanatoare -caça- en la zona. En la Cambra de comerç hi ha inscrites una trentena. Els afeccionats locals es remunten a l’època de Ceaucescu per a datar la primera ocasió que Don Juan Carlos es va desplaçar a Romania per a aplacar les seves vel·leïtats cinegètiques. Convidat pel propi dictador.

Otilla Josiff Sherkany va ser durant 30 anys el director polític de l’Associació de Caçadors del districte, en l’època comunista. Avui s’ha convertit en una sort de baró local, amb 30.000 hectàrees de bosc de la seva propietat dedicades a organitzar caceres. Ara el negoci ha passat a les mans del seu fill, Otilla Kiss Sharkany: «El meu pare em va dir que va ser Santiago Carrillo el qual li va parlar per primera vegada al Rei que a Romania es caça de puta mare. Aquest any és la segona vegada que ho tenim com convidat. Va estar a l’abril. Ara va venir amb quatre nord-americans, que van pagar tot el viatge», declara a CRONICA. Entre els il·lustres hostes de Sharkany es conten Alain Delon i família, Hugo Boss o l’exministre popular Francisco Alvarez Cascos, afecte a la caça de l’urogall.

L’empresa Abies cobra 130 euros per cada senglar jove de fins 50 quilos abatut; 200 euros per les femelles d’entre 230 i 400 quilos; encara que també influeix en el preu la grandària dels ullals dels animals: fins 12 centímetres, 270 euros; de més de 20, poden arribar als 800 euros. També es paga per les fallades: 100 euros per cada animal ferit i no cobrat i 50 euros per tir errat. A part, clar, l’allotjament. La caça de llambrego de l’ós costa 800 euros per dos dies i tres nits (fins 7.000 euros amb trofeu). La caça d’espera, inclòs trofeu, costa 8.500 euros per tres dies.

POLÍTICA I ECOLOGIA

Demetre Janos és el elnok -president de la comarca- i l’única autoritat política romanesa que va participar en la cacera real. Janos va acceptar mantenir una conversa telefònica amb CRONICA per a comentar la polèmica nacional que s’ha deslligat arran de la visita cinegètica de Don Joan Carlos. «La seva Majestat va estar en visita privada. No entenc per quina els ecologistes munten tant soroll. Per què no es manifesten quan es mata el porc en Nadal, o en contra que les sopes s’elaborin amb gallines? Aquest és un moment molt important per a la nostra democràcia. Tenim eleccions presidencials i hi ha qui vol treure profit electoral d’aquesta polèmica».

Però el to del debat sembla no ser només precisament ideològic. Un dels televidents del reeixit programa En la molla de les coses del dijous va preguntar:
-Si tenim tants óssos, si ens sobren, per què no els exportem a Espanya?
-Per què els mataria el seu Rei -va respondre amb ironia el periodista Cornel Ivanciuc.

Per a conèixer l’abast de la massacre sobre aquesta espècie -el ursus arctos- protegida per la Convenció de Berna des de 2001, un grup de periodistes romanesos va organitzar una compra massiva de la seva carn. Aconseguien amb facilitat una partida de 600 quilos, una quantitat considerable si es té en compte que només es consumeix el llom. «Això demostra que a Romania hi ha una matança d’óssos constant. Europa hauria de fer alguna cosa», concloïen els investigadors.

Nicolae Daramus, periodista del Cotidianul, publicava també el 12 d’octubre una airada protesta contra la presència del Rei, armat, als peus dels Càrpats: «Els immigrants romanesos que van a recol·lectar maduixa al país de Don Juan són tractats com homínids, no com humans. Ara li va arribar el torn als animals salvatges. La seva Majestat de Borbó va matar nou óssos [les informacions sobre el nombre d’animals abatuts difereixen segons les fonts], entre ells una óssa prenyada. Altres dos animals van quedar malferits de bala blava». Després relaciona l’actitud del monarca espanyol amb la del «temible» Nikita Kruschev, un altre dels caçadors il·lustres que va visitar la regió allà pels anys 50.

El periòdic Romania Lliure tampoc va ser molt condescendent amb Don Juan Carlos. Sota un titular que resa «Espècies protegides abatudes pel rei d’Espanya en Covasna», el periodista escriu despectivament: «Cinquanta batedors van posar sota els nassos del Rei a 30 animals, dels quals la cort real va abatre a nou óssos joves de petita puntuació, a una óssa prenyada i a un llop».

Per a l’acadèmic romanès Constantin Balaceanu Stolnici i per al periodista de National Geographic Cristian Lascu -ambdós convidats per altre programa de televisió- «al monarca espanyol ho van utilitzar, segurament, els governants de Romania per a legitimar les matances d’óssos carpatins. Sobretot després que Jacques Chirac defensés als protectors dels óssos i critiqués el laissez-faire del primer ministre romanès, Adrian Nastase. Necessitaven que altre mandatari europeu actués de forma diferent». El Palau de la Zarzuela no ha volgut comentar aquestes reaccions.

Laszlo Szabo Szeley és el president de la Fundació Aus, dedicada a la protecció de la fauna salvatge de Romania. La seva organització va elevar una protesta «contra la matança organitzada del Govern romanès en honor del Rei d’Espanya». «Van utilitzar per al Rei els mateixos mètodes que s’usaven en època de Ceaucescu. Pengen dels arbres amb una setmana d’antelació animals domèstics morts per malalties contagiosas com esquer. Els óssos, acostumats a trobar menjar fàcil, acudeixen cada dia fins que el caçador de torn els abat. Hem observat que el 67% dels óssos pateix triquinosis i altres malalties. El Rei no sap en quina trinxera es va ficar! Madrid té com símbol un ós, però a Espanya no viuen més de 20 animals. Els governs comunista i postcomunista romanesos van deixar matar entre 1989 i 2004 més de 2.600 óssos. Això tampoc ho sabrà el Rei». Ara les bales sonen en direcció contrària. Apunten contra la imatge de la Casa Real espanyola a Romania.
——————————————————————————–

ELS TOFEUS DEL MONARCA

Polònia. Com Romania, és altre dels països als quals Don Juan Carlos sol acudir a caçar. I on també aixeca polèmica la seva presència. Aquesta primavera, els mitjans polonesos i espanyols es van fer eco de l’execució d’un bisont europeu en la regió de Masuria. També es tracta d’una espècie protegida, entre altres raons perquè es troba en perill d’extinció.

Sierra de Gredos. En aquestes boscos, on el Monarca espanyol es dedica a la caça de la cabra montés , va cobrar una de les espècies més cobejades per als afeccionats a la cinegètica: un exemplar de 120 quilos, i amb una cornamenta que superava el metre de arboradura. El preu que un caçador paga per abatre aquest tipus de peces pot arribar a superar els 25.000 euros.

Encomana de Mudela. Aquest vedat de Ciudad Real, de 20.000 hectàrees, és el paradís dels caçadors de perdiu vermella. Allí són habituals cognoms il·lustres: Abelló, Botí, Suárez Yllana, Amusátegui.Franco ja ho usava. I Don Juan Carlos li té especial predilecció.

Quintanilla de Onésimo. El vedat val·lisoletà de Florentino Azuaga també figura entre els preferits del Rei. Allí es caça senglar, cabirol i cérvol. Encara que el Rei mai ha ocultat la seva afició per la caça, aquest any va preferir suspendre la seva visita al vedat quan aquesta es va fer pública. Una qüestió d’imatge?

Podeu trobar la notícia original al article publicat a România Libera

Deixa un comentari

Filed under Nació Catalana

Josep Abril Llinés (1879-1929) Ideari separatista, citacions doctrinals.

Josep Abril Llinés (1879-1929)

Ideari separatista, citacions doctrinals.

Castella mai no ha tingut estadistes, només cabdills.

Els espanyols no han escarmentat amb la pèrdua de Flandes, Amèrica, Antilles, etc. etc.

Amb els espanyols no és possible un tracte amistós. Se’ls ha d’enviar un ultimàtum per tal que les seves tropes abandonin el territori català. Que se n’enduguin tota la caterva de funcionaris que no paren d’anihilar tot el que és català. I si no s’hi avenen, als bons catalans no els resta cap més remei que imitar els altres països que s’ha sabut desempallegar d’Espanya. Els patriotes catalans no podem arribar a cap forma d’entesa amb Espanya per formar un sol Estat; per tot el que acabem de denunciar i perquè som un poble d’aspiracions distintes; perquè volem que el nostre idioma sigui respectat. Som una nació amb totes els característiques per poder viure totalment independent.

Del fulgor de la lluita sortiran veus espanyoles que, per salvar-se del naufragi, oferiran l’autonomia a Catalunya. Que ningú no s’estranyi que proclamin la República espanyola, com a panacea de tots els mals. Abril Llinés, el 4-9-1924 fa un vaticini que es va acomplir plenament set anys després amb la proclamació de la II República espanyola. Els espanyols republicans van comprar Macià prometent-li l’autonomia a canvi que renunciés a la secessió.

Si se’ns convida (als catalans) a col·laborar amb una República espanyola, ni ens hem de dignar a escoltar l’oferta.

La indústria catalana no ha de menester el proteccionisme espanyol. Espanya és un mercat miserable i mal pagador.

No oblidem que quan Catalunya era lliure i sobirana, comerciava amb tot el món i que la primera lletra de canvi que es va girar, va ser a Barcelona i és de l’any 1392.

Patriotes del dèbit i del crèdit, no heu d’aspirar al favoritisme espanyol, ans a la llibertat.

Els treballadors catalans són els qui menys cabal han de fer als cants de sirena espanyols.

Cal tenir present com van pagar els castellans el gest d’altruisme d’en Lluís Santangel, quan va proporcionar els diners per a sufragar l’empresa de Cristòfol Colom. Isabel la Catòlica ens va donar les gràcies amb el ‘codicilo’ en el qual es prohibia als catalans d’anar a Amèrica. Tot un devessall d’humiliacions van haver de patir els nostres avantpassats. I tot per secundar honestament els plans funestos de Castella.

És de sentit comú que els catalans no hem d’oferir més vides ni més diners en la defensa d’Espanya. Amb tota seguretat que sols amb un 10% de vides i de diners que els catalans hem lliurat per causes alienes, n’hi hauria ben bé prou per secessionar Catalunya de l’Estat espanyol. Segurament que hi haurà lectors que pensaran que pregonem l’odi contra els espanyols, per partir peres. No, no és ben bé això. Catalunya se’n vol deslliurar i quan sigui lliure i sobirana, entendre’ns en peu d’igualtat, talment com amb la resta de nacions.

Catalans! Sota cap pretext no hem d’involucrar-nos en governs de l’opressora Espanya. Per contra, tenim l’obligació de batre’ns per pervenir a la llibertat absoluta de la raça catalana. Si hi ha algun català que faci costat a tirans, l’hem d’acusar de traïdor, ben alt i ben fort.

A l’any 1922 cada català va pagar a l’Estat espanyol 236,77 pessetes en impostos; mentre que cada espanyol va pagar, només, 102 pessetes.

Als industrials i als comerciants, principalment a Catalunya, Espanya els ha apujat la contribució en un 30%. Fan molt menys negoci que abans.

Espanya es gasta set milions de pessetes diàries per esclavitzar els àrabs del Marroc. 11 de setembre del 1925.

A Catalunya tothom és separatista, llevat dels qui cobren de l’Estat opressor.

Afirmo categòricament que una República espanyola duraria el temps just d’empresonar de bell nou Catalunya.

El poble català no n’ha d’esperar res de positiu d’una suposada República espanyola.

Catalunya no pot ni ha de continuar per més temps sent un feu d’Espanya.

Si el poble català, mesell, suporta nous greuges d’Espanya, no és digne de rebre el nom de poble civilitzat.

Tinc el deure de fer-vos avinent que el cap dels patriotes catalans, Francesc Macià, per tal de poder deslliurar Catalunya de l’esclavatge vergonyant, ha organitzat les forces necessàries per foragitar-ne l’invasor.

Estat Català ha obert un emprèstit de guerra (Pau Claris) a fi de comprar els elements que requereix l’exèrcit català.

La lluita que es prepara no serà una guerra d’odi contra cap raça. Serà una guerra per reivindicar els nostres drets i llibertats i per consegüent alliberar-nos de les urpes dels comerciants de pobles que són un afront per a la humanitat.

Irlanda es va independitzar gràcies a l’esforç dels patriotes residents a l’Amèrica del Nord. Si els irlandesos del continent americà no s’haguessin preocupat per la situació dels seus germans d’Europa, avui l’Estat Lliure d’Irlanda no tindria un escó a la Societat de Nacions.

Catalans! Ha arribat l’hora d’arraconar les diferències i personalismes, per aplegar totes les forces catalanes disperses i oferir-les a la pàtria catalana.

Nosaltres, els catalans, no som espanyols.

Els castellans titllen d’espanyols tots aquells pobles que per la força bruta i males arts estan sota el jou de la tradicional opressió de Castella.

Si tots els habitants d’Ibèria (llegiu Península) fossin castellans o espanyols, tindríem els mateixos costums, la mateixa cultura, la mateixa llengua, la mateixa… mandra.

En temps dels Reis Catòlics, Castella tenia l’afany de conquesta per poder viure del treball del país conquerit. L’Estat catalanoaragonès fonamentava el seu esdevenidor en el propi treball i la bona organització. Castella era un poble d’aventurers, de guerrers; Catalunya era un poble de treballadors i comerciants.

Catalunya mai no va amollar en la defensa de les seves llibertats i constitucions.

Espanya s’apropia les glòries de Catalunya.

Per què els qui treballen per la llibertat de Catalunya són anomenats separatistes? Sabeu per què? Per diferenciar-se dels qui encara creuen que es poden fer conxorxes polítiques amb l’enemic. Per a no confondre’ns amb els qui desgraciadament encara creuen en la mentida que som catalans i castellans alhora. Som catalans i res més. La paraula separatista vol dir català conscient. Vol dir català pur de tota màcula de bastardia. Vol dir abnegat i disposat a conquerir la llibertat de la pàtria. La paraula separatista és per anomenar als qui lluiten sense treva per arrencar la marca d’esclau que com a oprobi té damunt de tot català. A Catalunya hi ha renegats empedreïts i catalans veritables i abnegats.

El nacionalisme català no és un partit polític, és un moviment social.

Cauen els imperis i tornen a ressorgir les nacions naturals.

Les nacions petites són les destructores dels grans imperis.

Els imperis forjats per la força bruta, han de viure de les seves ungles. Les nacions viuen del seu treball.

Deixem-nos de parlar de guerres i parlem de les aspiracions de la nació catalana. Els catalans mai no hem estat proclius a ser valents d’ofici. Tot el nostre poder i valer l’hem basat en la feina. Un cop deslliurada Catalunya, no cercarà raons a ningú per espoliar-lo. Es limitarà a treballar, a promoure la cultura i viure en pau amb tots els pobles. Serà com Suïssa, Holanda, Suècia, Noruega, etc. que viuen del seu treball i no s’enamoren dels béns d’altri.

700 milions de pessetes (del 1925) Catalunya regala a Espanya cada any. Sense comptar el que s’emporten els funcionaris en concepte de “propines” i en el joc, rifes i loteries.

La Catalunya lliure tindrà més comerç exterior que no pas en estat d’opressió nacional.

Les organitzacions patriòtiques d’arreu del món estan sota l’autoritat d’Estat Català.

No està lluny, com molts es pensen, el dia de la redempció per la força de les armes de la nostra estimada Catalunya.

Per deslliurar Catalunya no n’hi ha prou amb paraules i comentaris. Els nostres enemics no es convencen d’altra manera que per la força. I per fer-la servir, cal recollir diners per comprar els elements necessaris.

No cal que donem sumes elevades de diners, però sí una quantitat regular, baldament sigui petita, cada mes per ajudar a sostenir la propaganda.

Carta de 32 entitats catalanes d’Argentina, Xile i Paraguai al cap de la Unió Catalanista, de la Lliga Regionalista i d’Acció Catalana. Abril del 1924.

Honorable compatrici.

Els esdeveniments històrics de l’actual moment de Catalunya són, sense cap dubte, transcendentalíssims. Cal que tots els catalans conscients, els qui de bo de bo volem la seva llibertat il·limitada i incondicionada, hi aportem l’esforç màxim personal i col·lectiu per tal d’assolir-la.

El règim d’excepció a què ens té sotmesos l’Estat espanyol és bàrbar de tota malvestat. Impropi dels temps d’ara i és prou cruel i inhumà perquè la nostra sang es revolti i la nostra dignitat de catalans se’n senti avergonyida, humiliada i escarnida.

No us volem entretenir recordant-vos les vexacions, els atropells de paraula i d’obra de què ha estat, és i serà objecte la nostra desventurada pàtria dintre de l’Estat espanyol. Vosaltres ho sabeu millor que els qui romanen a l’exili. Solament volem dir-vos que els catalans d’ultramar, després de seguir totes les alternatives del moviment nacionalista d’aquests últims deu anys, amb el cor esperançat; després de constatar el seguit de temptatives per tal d’arribar a un acord mutu amb Espanya i harmonitzar les aspiracions nacionals de Catalunya amb la integritat de l’Estat que les oprimeix ; després de ser testimonis vigilants de la nul·la eficàcia d’aquelles temptatives, creiem que és arribat el moment de rompre tots els lligams que ens vinculen a l’Estat. Que a cada manifestació de la nostra ànima nacional respon amb una més accentuada hostilitat menyspreant-nos i envilint-nos. I encara creiem més els catalans exiliats. Creiem que davant de la situació actual de Catalunya, desposseïda dels seus atributs de govern tals com la Mancomunitat, les Diputacions i els Ajuntaments, perseguits els seus ideals, ultratjada la seva llengua, bandejada per facciosa la seva bandera, de fet ens trobem en estat de guerra amb Espanya. No un estat de guerra moral, com s’ha dit suara, sinó un estat de guerra real, material i així com aquell fou dictat pels catalans mateixos aquest ens l’imposen els espanyols. I bé, no hem pas de ser nosaltres els qui aixequem bandera de parlament. La nostra situació ens assenyala un camí ben definit: Tothom a les armes! Els altres camins actualment no menen enlloc i fóra renunciar a la dignitat nacional de Catalunya emprendre’ls després de les malvestats perpetrades pel Directori militar espanyol (de Primo de Rivera).

Cal, però, que en emprendre la lluita armada no es facin les coses a correcuita. Tractant-se com es tracta d’un esforç en què es juga, a més de la llibertat pàtria, la vida de milers dels seus fills, cal muntar una bona organització per tal que en arribar un moment difícil de l’enemic, un d’aquests moments com la desfeta d’Annual o la mateixa alteració de la vila institucional del 13 de setembre, Catalunya trobant-se preparada, armada i ben proveïda, s’aprofiti de la situació erigint-se en sobirana de la seva vida nacional, proclamant l’Estat català regit per un règim republicà i democràtic.

Perquè sigui realitat aquesta aspiració nacional alliberadora, és de totes passades imprescindible que les diverses tendències del nacionalisme català, des dels qui obeeixen el sentit d’independència, fins als qui volen que Catalunya esdevingui una nació lliure amb Estat propi i sobirà constitueixin un front únic per plantar cara a l’enemic i vagin a l’organització immediata dels voluntaris per a la formació de l’exèrcit català de la llibertat.

Invocar ara petites misèries de veïnat o rivalitats de capelleta, és atemptar contra la llibertat de Catalunya. És voler fer predominar l’amor propi per damunt de l’amor a la pàtria. És imposar la vanitat o l’egoisme a les conveniències de la pàtria de tothom. És, en una paraula, fer obra derrotista.

El front únic s’imposa. Ens l’imposen els mateixos enemics, ens hi forcen. Per la llibertat de Catalunya cal bandejar tot mirament, tota rancúnia. Cal sacrificar-nos realment per aconseguir el triomf. Cal demostrar l’heroisme del nostre sacrifici començant per desprendre’ns personalment del que pugui constituir un entrebanc seriós per a la consecució de la llibertat de la pàtria. Davant de l’alliberament definitiu, aspiració de tothom, cal que tothom faci concessions mútues i recíproques.

Heus aquí, honorable patrici, exposada l’opinió unànime dels catalans que lluny de la pàtria estimada s’ocupen dels seus afers patriòtics, culturals i alliberadors. Opinió que esperem que tingueu en compte i resolgueu en conseqüència. Penseu que aquest mateix prec és adreçat a les organitzacions d’Acció Catalana i de la Lliga Regionalista, organismes que conjuntament amb Estat Català i el vostre constitueixen, creiem, la veritable força del nacionalisme català.

No ens contesteu si no podeu donar-nos l’ansiada notícia de la constitució del front únic català. I penseu que cap raó no ens convencerà de la impossibilitat de fer efectiva aquesta aspiració nostra.

Tingueu en compte, també, que si no sabeu aprofitar els moments propicis que se us presenten actualment, algun dia haureu de respondre d’aquest greu mancament davant dels catalans d’Amèrica. Aquests catalans exiliats que de vegades us han assenyalat el veritable camí del patriotisme com en el cas de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, orgull dels qui morem en aquestes terres lliures.

Per la llibertat de Catalunya, aneu a la constitució del front únic, la formació del que és ja una qüestió de dignitat patriòtica.

Visqueu molts anys per la pàtria.

Nota.- Aquest document és còpia fidel del que signat per les entitats esmentades ha sigut tramès a la Unió Catalanista, Lliga Regionalista i Acció Catalana. Per a la millor difusió d’aquest document, els catalans d’Amèrica preguem que tot patriota català tingui la bondat de fer-ne cinc còpies. Li ho agraïm.

Capital federal de la República Argentina. Abril del 1924.

Alfons 12 i Primo de Rivera, gràcies a l’abúlia, a la covardia i segurament al clima metal·litzat en què viuen els qui foren caps del poble català en temps de les campanyes electorals, acompleixen a cor què vols, el programa exposat en les línies precedents. Des del setembre del 1923 fins al dia d’avui (15 agost 1929), sense que ningú no els molestés, han acomplert tot el programa d’anihilament de la personalitat nacional de Catalunya, tal com van prometre en diverses ocasions. Han fet més honor a la seva paraula compromesa, quant a la qüestió catalana, que no pas els “caps” de la política catalana. Em remeto els fets i cal retre’s a l’evidència. Seguint el programa iniciat per la dictadura destimat a espanyolitzar Catalunya, el maig del 1929, va entrar triomfalment en el país conquerit, Catalunya, el monarca espanyol amb tot el seguici, amb el pretext d’inaugurar l’Exposició Universal de Barcelona. Actes com aquest ens recorden d’altres recepcions i festetes triomfals tributats per Barcelona a d’altres monarques espanyols. Fet i fet, què n’ha tret Catalunya de tot plegat? Persecucions, espolis i finalment, perdre les seves llibertats (autonomia). Nova Catalunya. 15 agost 1929. Article “Otra página de la historia”, pàgina 46.

Hem demostrat a bastament que l’espanyolisme sentit pels homes nats a Catalunya és fruit de l’embrutiment espiritual sembrat i cultivat per la dominació espanyola sobre Catalunya. Tan bon punt ressorgí el sentiment patriòtic en el cor dels catalans, els governants espanyols fomentaren la discòrdia de caire social. Van inundar Catalunya d’agitadors d’ofici que se’ls tolerava tota mena de propaganda que emmetzinés l’ànima dels catalans per dividir-los. Totes les comèdies polítiques i socials eren la continuació del pla corruptor introduït a Catalunya pel primer Borbó. Amb tals procediments, a Catalunya hi tenien organitzat un grup compost d’ignorants i d’explotadors del poble per defensar els colors de la “pàtria intangible” i l’idealisme de la “pàtria universal”. Com si fos lògica la primera i factible la confederació humana la segona, havent encara pobles supeditats sota les urpes d’estats imperialistes, envilidors de la humanitat. Els espanyols sempre han vulgut desorientar i embrutir el poble català.

Quina confiança poden tenir els espanyols en homes que neguen la seva pàtria a canvi de guanyar més diners en negocis.

La veritat tangible de tot aquest patriotisme espanyoler és que els catalanoespanyols que viuen a Catalunya seguint la tradicional comèdia,poden aprofitar les avinenteses per satisfer les ambicions, restant a redós de la llei espanyola. I els qui viuen a fora de Catalunya, es proposen esdevenir prohoms per partida doble. Volen representar Catalunya i Espanya alhora. Aquests elements pateixen la malaltia de la vanitat aguda,la mateixa que afligeix els “nobles” catalans fabricats per la monarquia dominadora de la llibertat dels catalans. Sortosament, aquests elements nats a l’escalf dels aldarulls polítics i socials a l’espanyola, són una espècie en extinció. Podem tenir fe en l’esdevenidor de Catalunya, perquè el jovent català no s’ha deixat empudegar per les ficcions procedents d’Espanya. El jovent català abomina de la politiqueria espanyola i bull d’ànsies de llibertat. El català que diu ser espanyol abans que català, és un renegat que no mereix confiança ni amistat. El traïdor a la seva pàtria no coneix escrúpols de cap mena. Revista bimensual “Catalunya”, 28 febrer 1927.

El terme separatista ens l’han posat els enemics de Catalunya i nosaltres no l’hem refusat. Els separatistes no volem separar la part de cap nació ben definida, ni del nostre país, ni d’un país fronterer al nostre. Catalunya mai no ha estat unida espiritualment a l’Estat que es dóna a conèixer com a nació espanyola. L’Estat espanyol és el que per la força, no pel dret ni per la raó, vol unir-se, fent que Castella digereixi Catalunya. Sigui com sigui, Catalunya mai no s’ha blegat davant de pretensions tan bordes.

Molts són els qui pensen que els separatistes catalans volem separar Catalunya d’Espanya. Cloure Catalunya en unes fronteres estretes i capricioses. No hi ha equivocació més gran que aquesta. Catalunya vol reconquerir la llibertat, perquè sigui el gresol, com en l’avior, d’un poble conscient i lliure. Que lliurement pugui conviure amb la humanitat. Catalunya mai no ha format part de la nació espanyola. Qui de bona fe creu que existeix la unió peninsular, s’enganya. Catalunya i Espanya són dos pobles fonamentalment diferents. Amb l’agravant que la tradició espanyola és tirànica, mentre que la tradició catalana té la desgràcia d’estar sotmema a la força bruta del seu sobdiciós veí, a despit del seu esperit liberal i democràtic. La diferència entre Catalunya i Espanya és ben notòria, en totes les manifestacions de la seva vida. Catalunya en l’idioma, les arts, la literatura, en l’esperit industrial i comercial. Amb un sentiment de millora social de les classes populars, amb el tradicional amor a la llibertat, innat en tot català. Cal posar de manifest la diferències entre ambdós països, en les injustícies i repressions que ha hagut de suportar Catalunya perpetrades pels Reis Catòlics, Felip IV, Felip V; de l’imperi del terrorisme i lerrouxisme que suporta actualment per part d’Alfons XIII i els seus amos, Primo de Rivera i Martínez Anido. Si hagués existit la unitat indivisible de l’Estat espanyol, aquest no hauria de tirar mà a la repressió per silenciar les veus d’uns ciutadans que, amb idioma diferent al de l’opressor, reclamen els drets i la sobirania que li foren arrabassats. No tindria sentit recórrer a repressions i coercions per sostenir la cèlebre unitat de la pàtria espanyola, tal com al·leguen els espanyols. Els enfurismats enemics de la raó i de la justícia, presenten els separatistes catalans davant del món com uns reaccionaris, insurgents, desequilibrats, fills espuris i un devessall de penjaments per l’estil.

Josep Abril Llinés (1879-1929)

Ideari separatista, citacions doctrinals.

Castella mai no ha tingut estadistes, només cabdills.

Els espanyols no han escarmentat amb la pèrdua de Flandes, Amèrica, Antilles, etc. etc.

Amb els espanyols no és possible un tracte amistós. Se’ls ha d’enviar un ultimàtum per tal que les seves tropes abandonin el territori català. Que se n’enduguin tota la caterva de funcionaris que no paren d’anihilar tot el que és català. I si no s’hi avenen, als bons catalans no els resta cap més remei que imitar els altres països que s’ha sabut desempallegar d’Espanya. Els patriotes catalans no podem arribar a cap forma d’entesa amb Espanya per formar un sol Estat; per tot el que acabem de denunciar i perquè som un poble d’aspiracions distintes; perquè volem que el nostre idioma sigui respectat. Som una nació amb totes els característiques per poder viure totalment independent.

Del fulgor de la lluita sortiran veus espanyoles que, per salvar-se del naufragi, oferiran l’autonomia a Catalunya. Que ningú no s’estranyi que proclamin la República espanyola, com a panacea de tots els mals. Abril Llinés, el 4-9-1924 fa un vaticini que es va acomplir plenament set anys després amb la proclamació de la II República espanyola. Els espanyols republicans van comprar Macià prometent-li l’autonomia a canvi que renunciés a la secessió.

Si se’ns convida (als catalans) a col·laborar amb una República espanyola, ni ens hem de dignar a escoltar l’oferta.

La indústria catalana no ha de menester el proteccionisme espanyol. Espanya és un mercat miserable i mal pagador.

No oblidem que quan Catalunya era lliure i sobirana, comerciava amb tot el món i que la primera lletra de canvi que es va girar, va ser a Barcelona i és de l’any 1392.

Patriotes del dèbit i del crèdit, no heu d’aspirar al favoritisme espanyol, ans a la llibertat.

Els treballadors catalans són els qui menys cabal han de fer als cants de sirena espanyols.

Cal tenir present com van pagar els castellans el gest d’altruisme d’en Lluís Santangel, quan va proporcionar els diners per a sufragar l’empresa de Cristòfol Colom. Isabel la Catòlica ens va donar les gràcies amb el ‘codicilo’ en el qual es prohibia als catalans d’anar a Amèrica. Tot un devessall d’humiliacions van haver de patir els nostres avantpassats. I tot per secundar honestament els plans funestos de Castella.

És de sentit comú que els catalans no hem d’oferir més vides ni més diners en la defensa d’Espanya. Amb tota seguretat que sols amb un 10% de vides i de diners que els catalans hem lliurat per causes alienes, n’hi hauria ben bé prou per secessionar Catalunya de l’Estat espanyol. Segurament que hi haurà lectors que pensaran que pregonem l’odi contra els espanyols, per partir peres. No, no és ben bé això. Catalunya se’n vol deslliurar i quan sigui lliure i sobirana, entendre’ns en peu d’igualtat, talment com amb la resta de nacions.

Catalans! Sota cap pretext no hem d’involucrar-nos en governs de l’opressora Espanya. Per contra, tenim l’obligació de batre’ns per pervenir a la llibertat absoluta de la raça catalana. Si hi ha algun català que faci costat a tirans, l’hem d’acusar de traïdor, ben alt i ben fort.

A l’any 1922 cada català va pagar a l’Estat espanyol 236,77 pessetes en impostos; mentre que cada espanyol va pagar, només, 102 pessetes.

Als industrials i als comerciants, principalment a Catalunya, Espanya els ha apujat la contribució en un 30%. Fan molt menys negoci que abans.

Espanya es gasta set milions de pessetes diàries per esclavitzar els àrabs del Marroc. 11 de setembre del 1925.

A Catalunya tothom és separatista, llevat dels qui cobren de l’Estat opressor.

Afirmo categòricament que una República espanyola duraria el temps just d’empresonar de bell nou Catalunya.

El poble català no n’ha d’esperar res de positiu d’una suposada República espanyola.

Catalunya no pot ni ha de continuar per més temps sent un feu d’Espanya.

Si el poble català, mesell, suporta nous greuges d’Espanya, no és digne de rebre el nom de poble civilitzat.

Tinc el deure de fer-vos avinent que el cap dels patriotes catalans, Francesc Macià, per tal de poder deslliurar Catalunya de l’esclavatge vergonyant, ha organitzat les forces necessàries per foragitar-ne l’invasor.

Estat Català ha obert un emprèstit de guerra (Pau Claris) a fi de comprar els elements que requereix l’exèrcit català.

La lluita que es prepara no serà una guerra d’odi contra cap raça. Serà una guerra per reivindicar els nostres drets i llibertats i per consegüent alliberar-nos de les urpes dels comerciants de pobles que són un afront per a la humanitat.

Irlanda es va independitzar gràcies a l’esforç dels patriotes residents a l’Amèrica del Nord. Si els irlandesos del continent americà no s’haguessin preocupat per la situació dels seus germans d’Europa, avui l’Estat Lliure d’Irlanda no tindria un escó a la Societat de Nacions.

Catalans! Ha arribat l’hora d’arraconar les diferències i personalismes, per aplegar totes les forces catalanes disperses i oferir-les a la pàtria catalana.

Nosaltres, els catalans, no som espanyols.

Els castellans titllen d’espanyols tots aquells pobles que per la força bruta i males arts estan sota el jou de la tradicional opressió de Castella.

Si tots els habitants d’Ibèria (llegiu Península) fossin castellans o espanyols, tindríem els mateixos costums, la mateixa cultura, la mateixa llengua, la mateixa… mandra.

En temps dels Reis Catòlics, Castella tenia l’afany de conquesta per poder viure del treball del país conquerit. L’Estat catalanoaragonès fonamentava el seu esdevenidor en el propi treball i la bona organització. Castella era un poble d’aventurers, de guerrers; Catalunya era un poble de treballadors i comerciants.

Catalunya mai no va amollar en la defensa de les seves llibertats i constitucions.

Espanya s’apropia les glòries de Catalunya.

Per què els qui treballen per la llibertat de Catalunya són anomenats separatistes? Sabeu per què? Per diferenciar-se dels qui encara creuen que es poden fer conxorxes polítiques amb l’enemic. Per a no confondre’ns amb els qui desgraciadament encara creuen en la mentida que som catalans i castellans alhora. Som catalans i res més. La paraula separatista vol dir català conscient. Vol dir català pur de tota màcula de bastardia. Vol dir abnegat i disposat a conquerir la llibertat de la pàtria. La paraula separatista és per anomenar als qui lluiten sense treva per arrencar la marca d’esclau que com a oprobi té damunt de tot català. A Catalunya hi ha renegats empedreïts i catalans veritables i abnegats.

El nacionalisme català no és un partit polític, és un moviment social.

Cauen els imperis i tornen a ressorgir les nacions naturals.

Les nacions petites són les destructores dels grans imperis.

Els imperis forjats per la força bruta, han de viure de les seves ungles. Les nacions viuen del seu treball.

Deixem-nos de parlar de guerres i parlem de les aspiracions de la nació catalana. Els catalans mai no hem estat proclius a ser valents d’ofici. Tot el nostre poder i valer l’hem basat en la feina. Un cop deslliurada Catalunya, no cercarà raons a ningú per espoliar-lo. Es limitarà a treballar, a promoure la cultura i viure en pau amb tots els pobles. Serà com Suïssa, Holanda, Suècia, Noruega, etc. que viuen del seu treball i no s’enamoren dels béns d’altri.

700 milions de pessetes (del 1925) Catalunya regala a Espanya cada any. Sense comptar el que s’emporten els funcionaris en concepte de “propines” i en el joc, rifes i loteries.

La Catalunya lliure tindrà més comerç exterior que no pas en estat d’opressió nacional.

Les organitzacions patriòtiques d’arreu del món estan sota l’autoritat d’Estat Català.

No està lluny, com molts es pensen, el dia de la redempció per la força de les armes de la nostra estimada Catalunya.

Per deslliurar Catalunya no n’hi ha prou amb paraules i comentaris. Els nostres enemics no es convencen d’altra manera que per la força. I per fer-la servir, cal recollir diners per comprar els elements necessaris.

No cal que donem sumes elevades de diners, però sí una quantitat regular, baldament sigui petita, cada mes per ajudar a sostenir la propaganda.

Carta de 32 entitats catalanes d’Argentina, Xile i Paraguai al cap de la Unió Catalanista, de la Lliga Regionalista i d’Acció Catalana. Abril del 1924.

Honorable compatrici.

Els esdeveniments històrics de l’actual moment de Catalunya són, sense cap dubte, transcendentalíssims. Cal que tots els catalans conscients, els qui de bo de bo volem la seva llibertat il·limitada i incondicionada, hi aportem l’esforç màxim personal i col·lectiu per tal d’assolir-la.

El règim d’excepció a què ens té sotmesos l’Estat espanyol és bàrbar de tota malvestat. Impropi dels temps d’ara i és prou cruel i inhumà perquè la nostra sang es revolti i la nostra dignitat de catalans se’n senti avergonyida, humiliada i escarnida.

No us volem entretenir recordant-vos les vexacions, els atropells de paraula i d’obra de què ha estat, és i serà objecte la nostra desventurada pàtria dintre de l’Estat espanyol. Vosaltres ho sabeu millor que els qui romanen a l’exili. Solament volem dir-vos que els catalans d’ultramar, després de seguir totes les alternatives del moviment nacionalista d’aquests últims deu anys, amb el cor esperançat; després de constatar el seguit de temptatives per tal d’arribar a un acord mutu amb Espanya i harmonitzar les aspiracions nacionals de Catalunya amb la integritat de l’Estat que les oprimeix ; després de ser testimonis vigilants de la nul·la eficàcia d’aquelles temptatives, creiem que és arribat el moment de rompre tots els lligams que ens vinculen a l’Estat. Que a cada manifestació de la nostra ànima nacional respon amb una més accentuada hostilitat menyspreant-nos i envilint-nos. I encara creiem més els catalans exiliats. Creiem que davant de la situació actual de Catalunya, desposseïda dels seus atributs de govern tals com la Mancomunitat, les Diputacions i els Ajuntaments, perseguits els seus ideals, ultratjada la seva llengua, bandejada per facciosa la seva bandera, de fet ens trobem en estat de guerra amb Espanya. No un estat de guerra moral, com s’ha dit suara, sinó un estat de guerra real, material i així com aquell fou dictat pels catalans mateixos aquest ens l’imposen els espanyols. I bé, no hem pas de ser nosaltres els qui aixequem bandera de parlament. La nostra situació ens assenyala un camí ben definit: Tothom a les armes! Els altres camins actualment no menen enlloc i fóra renunciar a la dignitat nacional de Catalunya emprendre’ls després de les malvestats perpetrades pel Directori militar espanyol (de Primo de Rivera).

Cal, però, que en emprendre la lluita armada no es facin les coses a correcuita. Tractant-se com es tracta d’un esforç en què es juga, a més de la llibertat pàtria, la vida de milers dels seus fills, cal muntar una bona organització per tal que en arribar un moment difícil de l’enemic, un d’aquests moments com la desfeta d’Annual o la mateixa alteració de la vila institucional del 13 de setembre, Catalunya trobant-se preparada, armada i ben proveïda, s’aprofiti de la situació erigint-se en sobirana de la seva vida nacional, proclamant l’Estat català regit per un règim republicà i democràtic.

Perquè sigui realitat aquesta aspiració nacional alliberadora, és de totes passades imprescindible que les diverses tendències del nacionalisme català, des dels qui obeeixen el sentit d’independència, fins als qui volen que Catalunya esdevingui una nació lliure amb Estat propi i sobirà constitueixin un front únic per plantar cara a l’enemic i vagin a l’organització immediata dels voluntaris per a la formació de l’exèrcit català de la llibertat.

Invocar ara petites misèries de veïnat o rivalitats de capelleta, és atemptar contra la llibertat de Catalunya. És voler fer predominar l’amor propi per damunt de l’amor a la pàtria. És imposar la vanitat o l’egoisme a les conveniències de la pàtria de tothom. És, en una paraula, fer obra derrotista.

El front únic s’imposa. Ens l’imposen els mateixos enemics, ens hi forcen. Per la llibertat de Catalunya cal bandejar tot mirament, tota rancúnia. Cal sacrificar-nos realment per aconseguir el triomf. Cal demostrar l’heroisme del nostre sacrifici començant per desprendre’ns personalment del que pugui constituir un entrebanc seriós per a la consecució de la llibertat de la pàtria. Davant de l’alliberament definitiu, aspiració de tothom, cal que tothom faci concessions mútues i recíproques.

Heus aquí, honorable patrici, exposada l’opinió unànime dels catalans que lluny de la pàtria estimada s’ocupen dels seus afers patriòtics, culturals i alliberadors. Opinió que esperem que tingueu en compte i resolgueu en conseqüència. Penseu que aquest mateix prec és adreçat a les organitzacions d’Acció Catalana i de la Lliga Regionalista, organismes que conjuntament amb Estat Català i el vostre constitueixen, creiem, la veritable força del nacionalisme català.

No ens contesteu si no podeu donar-nos l’ansiada notícia de la constitució del front únic català. I penseu que cap raó no ens convencerà de la impossibilitat de fer efectiva aquesta aspiració nostra.

Tingueu en compte, també, que si no sabeu aprofitar els moments propicis que se us presenten actualment, algun dia haureu de respondre d’aquest greu mancament davant dels catalans d’Amèrica. Aquests catalans exiliats que de vegades us han assenyalat el veritable camí del patriotisme com en el cas de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, orgull dels qui morem en aquestes terres lliures.

Per la llibertat de Catalunya, aneu a la constitució del front únic, la formació del que és ja una qüestió de dignitat patriòtica.

Visqueu molts anys per la pàtria.

Nota.- Aquest document és còpia fidel del que signat per les entitats esmentades ha sigut tramès a la Unió Catalanista, Lliga Regionalista i Acció Catalana. Per a la millor difusió d’aquest document, els catalans d’Amèrica preguem que tot patriota català tingui la bondat de fer-ne cinc còpies. Li ho agraïm.

Capital federal de la República Argentina. Abril del 1924.

Alfons 12 i Primo de Rivera, gràcies a l’abúlia, a la covardia i segurament al clima metal·litzat en què viuen els qui foren caps del poble català en temps de les campanyes electorals, acompleixen a cor què vols, el programa exposat en les línies precedents. Des del setembre del 1923 fins al dia d’avui (15 agost 1929), sense que ningú no els molestés, han acomplert tot el programa d’anihilament de la personalitat nacional de Catalunya, tal com van prometre en diverses ocasions. Han fet més honor a la seva paraula compromesa, quant a la qüestió catalana, que no pas els “caps” de la política catalana. Em remeto els fets i cal retre’s a l’evidència. Seguint el programa iniciat per la dictadura destimat a espanyolitzar Catalunya, el maig del 1929, va entrar triomfalment en el país conquerit, Catalunya, el monarca espanyol amb tot el seguici, amb el pretext d’inaugurar l’Exposició Universal de Barcelona. Actes com aquest ens recorden d’altres recepcions i festetes triomfals tributats per Barcelona a d’altres monarques espanyols. Fet i fet, què n’ha tret Catalunya de tot plegat? Persecucions, espolis i finalment, perdre les seves llibertats (autonomia). Nova Catalunya. 15 agost 1929. Article “Otra página de la historia”, pàgina 46.

Hem demostrat a bastament que l’espanyolisme sentit pels homes nats a Catalunya és fruit de l’embrutiment espiritual sembrat i cultivat per la dominació espanyola sobre Catalunya. Tan bon punt ressorgí el sentiment patriòtic en el cor dels catalans, els governants espanyols fomentaren la discòrdia de caire social. Van inundar Catalunya d’agitadors d’ofici que se’ls tolerava tota mena de propaganda que emmetzinés l’ànima dels catalans per dividir-los. Totes les comèdies polítiques i socials eren la continuació del pla corruptor introduït a Catalunya pel primer Borbó. Amb tals procediments, a Catalunya hi tenien organitzat un grup compost d’ignorants i d’explotadors del poble per defensar els colors de la “pàtria intangible” i l’idealisme de la “pàtria universal”. Com si fos lògica la primera i factible la confederació humana la segona, havent encara pobles supeditats sota les urpes d’estats imperialistes, envilidors de la humanitat. Els espanyols sempre han vulgut desorientar i embrutir el poble català.

Quina confiança poden tenir els espanyols en homes que neguen la seva pàtria a canvi de guanyar més diners en negocis.

La veritat tangible de tot aquest patriotisme espanyoler és que els catalanoespanyols que viuen a Catalunya seguint la tradicional comèdia,poden aprofitar les avinenteses per satisfer les ambicions, restant a redós de la llei espanyola. I els qui viuen a fora de Catalunya, es proposen esdevenir prohoms per partida doble. Volen representar Catalunya i Espanya alhora. Aquests elements pateixen la malaltia de la vanitat aguda,la mateixa que afligeix els “nobles” catalans fabricats per la monarquia dominadora de la llibertat dels catalans. Sortosament, aquests elements nats a l’escalf dels aldarulls polítics i socials a l’espanyola, són una espècie en extinció. Podem tenir fe en l’esdevenidor de Catalunya, perquè el jovent català no s’ha deixat empudegar per les ficcions procedents d’Espanya. El jovent català abomina de la politiqueria espanyola i bull d’ànsies de llibertat. El català que diu ser espanyol abans que català, és un renegat que no mereix confiança ni amistat. El traïdor a la seva pàtria no coneix escrúpols de cap mena. Revista bimensual “Catalunya”, 28 febrer 1927.

El terme separatista ens l’han posat els enemics de Catalunya i nosaltres no l’hem refusat. Els separatistes no volem separar la part de cap nació ben definida, ni del nostre país, ni d’un país fronterer al nostre. Catalunya mai no ha estat unida espiritualment a l’Estat que es dóna a conèixer com a nació espanyola. L’Estat espanyol és el que per la força, no pel dret ni per la raó, vol unir-se, fent que Castella digereixi Catalunya. Sigui com sigui, Catalunya mai no s’ha blegat davant de pretensions tan bordes.

Molts són els qui pensen que els separatistes catalans volem separar Catalunya d’Espanya. Cloure Catalunya en unes fronteres estretes i capricioses. No hi ha equivocació més gran que aquesta. Catalunya vol reconquerir la llibertat, perquè sigui el gresol, com en l’avior, d’un poble conscient i lliure. Que lliurement pugui conviure amb la humanitat. Catalunya mai no ha format part de la nació espanyola. Qui de bona fe creu que existeix la unió peninsular, s’enganya. Catalunya i Espanya són dos pobles fonamentalment diferents. Amb l’agravant que la tradició espanyola és tirànica, mentre que la tradició catalana té la desgràcia d’estar sotmema a la força bruta del seu sobdiciós veí, a despit del seu esperit liberal i democràtic. La diferència entre Catalunya i Espanya és ben notòria, en totes les manifestacions de la seva vida. Catalunya en l’idioma, les arts, la literatura, en l’esperit industrial i comercial. Amb un sentiment de millora social de les classes populars, amb el tradicional amor a la llibertat, innat en tot català. Cal posar de manifest la diferències entre ambdós països, en les injustícies i repressions que ha hagut de suportar Catalunya perpetrades pels Reis Catòlics, Felip IV, Felip V; de l’imperi del terrorisme i lerrouxisme que suporta actualment per part d’Alfons XIII i els seus amos, Primo de Rivera i Martínez Anido. Si hagués existit la unitat indivisible de l’Estat espanyol, aquest no hauria de tirar mà a la repressió per silenciar les veus d’uns ciutadans que, amb idioma diferent al de l’opressor, reclamen els drets i la sobirania que li foren arrabassats. No tindria sentit recórrer a repressions i coercions per sostenir la cèlebre unitat de la pàtria espanyola, tal com al·leguen els espanyols. Els enfurismats enemics de la raó i de la justícia, presenten els separatistes catalans davant del món com uns reaccionaris, insurgents, desequilibrats, fills espuris i un devessall de penjaments per l’estil.

Deixa un comentari

Filed under Nació Catalana

No a la Constitució Europea

NO A LA CONSTITUCIÓ EUROPEA

Els nacionalistes catalans som europeistes no tant sols considerant la situació geogràfica de Catalunya, sinó pel fet de què el nostre país no es pot entendre tot destriant-lo de la realitat europea. Catalunya ha estat un país europeu i europeista i ha buscat Europa com referent de llibertat, cercant en la seva unitat una garantia pel reconeixement de la diversitat i la creació d’un espai on els valors democràtics puguin consolidar un front comú amb àmplies expectatives en el terreny econòmic, diplomàtic, cultural i polític.

Per què diem NO a aquesta Constitució Europea doncs? Unitat Nacional Catalana creu en Europa i en l’encaix que Catalunya ha de tenir en aquesta realitat. Però aquest encaix ha de ser fet tot respectant Catalunya com nació, no podem anar a Europa com una regió d’Espanya o França, volem ser part d’aquest conjunt que diem Europa però tenint veu pròpia, tenint la garantia del ple reconeixement dels nostres drets nacionals.

No és tant sols important el fet de poder-nos expressar en català a Europa, cal que la Constitució que un dia surti d’Europa reconegui les nacions i no tant sols els estats, aquesta és una constitució feta a mida dels estats en el terreny polític i de les multinacionals en el terreny econòmic. A nosaltres, els catalans, sols ens permet participar com espanyols o francesos, però en cap cas com catalans i europeus.

La unitat europea hauria de servir per laminar els estats, per donar impuls a les nacions i permetre el naixement d’una consciència europea des de l’arrelament nacional. Els poders estatals haurien d’anar cedint el seu poder envers un Parlament Europeu i les nacions que les integren. Però aquesta constitució no reconeix la competència legislativa de les nacions sense estat, el Comitè de les “Regions” no és més que una mascarada sense poder de decisió, l’Europa dels Pobles i les Nacions és un mite, sols existeix l’Europa dels Estats i les Multinacionals.

Aquest referèndum no és vinculant, fet que nega el seu caràcter democràtic, quin sentit té el nostre vot? quin valor? a més els catalans votem com “espanyols” i un cop més no se’ns reconeix com unitat lectoral, no hi ha entusiasme en el projecte i sí un fort desconeixement. Tot el text constitucional està ple de vaguetats i inconcrecions, bones paraules i cap reconeixement de l’esperit europeista considerant Europa una iniciativa forjada en els pobles i nacions que l’han anat construint des dels seus inicis, justament els estats han estat els grans enemics de la idea d’Europa.

Hem de votar NO per què aquesta no és la constitució que volem, que Catalunya i Europa necessita, estem veient com el pes dels mecanismes de l’estat cau com un llast sobre la societat tot demanant el vot pel sí, fins i tot opcions que es diuen nacionalistes catalanes han variat el vot per unes engrunes d’acceptació del català a Europa. Però nosaltres ens hem de mantenir ferms, dir sí a Europa i a Catalunya vol dir votar NO en aquest referèndum. Cal una nova Constitució on les nacions d’Europa puguem viure lliures dintre d’una Europa unida.

Per Catalunya, per Europa, DIGUEM NO a aquesta Constitució!

Deixa un comentari

Filed under Nació Catalana

El pla Ibarretxe

El pla Ibarretxe

1 // Lliure associació d’Euskadi i Espanya

El nou estatut començarà amb un preàmbul en què es recullen tres “pilars” i una declaració política. El primer pilar és la constatació que Euskal Herria és un poble amb identitat pròpia a Europa, encara que geogràficament estigui repartit en set territoris (les tres províncies basques, Navarra i el País Basc francès), articulats “en tres àmbits juridicopolítics diferents i ubicats en dos estats”. El segon pilar proclama que el poble basc té dret a decidir el seu futur i recull el dret d’autodeterminació. Com a conseqüència, el tercer pilar explica que el poble basc té dret a ser consultat sobre el seu futur, “respectant la decisió” de cada territori. La declaració política recull que els bascos manifesten la seva “voluntat” de formalitzar un “nou pacte polític” amb Espanya, basat en la “lliure associació” i en el desenvolupament d’un Estat “compost, plurinacional i asimètric”. Respecte al discurs que fa un any va pronunciar el lehendakari al Parlament basc per anunciar el seu pla, ara ha suprimit una referència important: llavors parlava de la “sobirania originària” del poble basc, fet que ha estat considerat una aberració pels partits constitucionalistes, que recorden que la Carta Magna espanyola diu que la sobirania recau en el poble espanyol. El juliol passat es va filtrar un dels esborranys amb què treballava Ibarretxe per preparar l’exposició d’ahir. El text al.ludia a la possibilitat que els bascos decidissin en referèndum “procedir a la segregació de l’Estat espanyol”. Però la frase no va aparèixer al final en el discurs d’ahir.

2 // Validesa oficial de la nacionalitat basca

“El poble basc existeix com a poble, amb una identitat pròpia, des de les albors de la història”, prossegueix la proposta. El text recull el reconeixement oficial de la nacionalitat basca “amb la mateixa validesa que la nacionalitat espanyola”. És a dir, totes dues seran compatibles, de manera que “no calgui renunciar a la nacionalitat espanyola per disfrutar de la basca i viceversa”. No concreta si seria possible renunciar a una de les dues.

3 // La Cambra de Vitòria podrà fer referèndums

El dret dels bascos a decidir el seu futur es materialitza així: el Parlament basc podrà regular i gestionar la realització de consultes mitjançant referèndums. Ibarretxe afirma que això és “coherent” amb la disposició addicional primera de la Carta Magna –“la Constitució empara i respecta els drets històrics dels territoris forals”– i “amb la voluntat democràtica d’autogovern de la societat basca”. En aquest punt, incorpora una apel.lació curiosa al dret comparat a l’assenyalar que, “de conformitat amb la sentència del Tribunal Suprem del Canadà”, s’afegeix el compromís de no exercir unilateralment el dret d’autodeterminació, sinó que hi ha l’obligació de “negociació i pacte” amb l’Estat. Per tant, si la consulta revela una “voluntat clara i inequívoca” dels bascos de canviar la relació o el model d’Estat, les dues parts “s’entendran compromeses” a negociar per aplicar el mandat de les urnes.

4 // Estructures polítiques conjuntes amb Navarra

El pla d’Ibarretxe reclama el dret dels ciutadans d’Euskadi, Navarra i el País Basc francès a establir els llaços “polítics” que considerin adequats sense més límits que la seva pròpia voluntat. En l’exposició d’ahir, el lehendakari es va referir a la possibilitat que es construeixin “projectes polítics o estructures polítiques conjuntes” entre Navarra i Euskadi (que ja no bateja, com l’any passat, com a “Comunitat Lliure Associada d’Euskadi”). No obstant, va insistir que només s’aplicaran en cas que els navarresos i els bascos ho decidissin “lliurement i democràticament”. “Primer, cadascú a casa seva; i després, tots junts”, va dir gràficament. No sense una certa ironia, Ibarretxe va recordar que la Constitució preveu la possibilitat que Navarra, si així ho desitja, s’incorpori a la Comunitat Autònoma Basca. La seva proposta, va advertir, “millora aquestes previsions en termes de respecte a la voluntat de les parts”. Pel que fa al País Basc francès, només reclama la capacitat de firmar “tractats i acords bilaterals”.

5 // Creació d’un Consell Judicial Basc

Si fa un any amb prou feines va exposar com serà, segons la seva proposta, el Poder Judicial basc, aquesta vegada Ibarretxe va revelar nombrosos detalls. Com passa amb els projectes d’Estatut que es plantegen a Catalunya, el lehendakari reclama que el Tribunal Superior de Justícia d’Euskadi sigui l’última instància judicial al País Basc. Però, a més, el seu pla concreta que només es reservaria al Tribunal Suprem atribucions sobre unificació de doctrina i conflictes de competències i jurisdiccionals. Amb això, assegura, es respecta la unitat i independència jurisdiccional. A més, deixa clar que el Poder Judicial basc assumirà les competències que avui dia ostenta l’Audiència Nacional –terrorisme o delictes econòmics, entre altres– en els casos que afectin Euskadi. Així mateix, es crearà un òrgan de govern dels jutges propi del País Basc, que funcionarà “en col.laboració” amb el Consell del Poder Judicial. Aquest òrgan, que Ibarretxe anomena el Consell Judicial Basc, designarà el president del Tribunal Superior d’Euskadi, i serà competent en tot el que es refereix a la carrera, règim disciplinari i retribucions de jutges, fiscals, secretaris judicials, etcètera, “tenint en compte el caràcter preferent del coneixement del dret basc i de l’euskera”. Aquest Consell també nomenarà el fiscal en cap d’Euskadi. Ibarretxe no va ocultar que això suposaria canviar lleis orgàniques de l’Estat, però va subratllar que això no es pot considerar inconstitucional.

6 // L’Estat es reservarà la defensa i les duanes

Juan José Ibarretxe planteja un nou esquema de competències, que denomina “polítiques públiques”, per augmentar en “quantitat i qualitat” l’autogovern. Es ressenyen en primer lloc les exclusives de l’Estat. Segons la proposta, seran les següents: nacionalitat espanyola, estrangeria i dret d’asil; emigració i immigració; Defensa i Forces Armades; producció, comerç, tinença i ús d’armes i explosius; sistema monetari; duanes i aranzels; marina mercant; control de l’espai aeri i relacions internacionals, “sense perjudici” de les que se li reconeguin a Euskadi. S’explicita que a l’Estat també li correspon la responsabilitat de dictar la “legislació comuna” en matèria penal, mercantil i civil, i en relació amb la propietat intel.lectual i industrial i els pesos i mesures. 7 // Competències exclusives del País Basc El projecte del lehendakari adverteix que aquelles competències que no es reservin expressament a l’Estat correspondran a les institucions basques. Se citen com a polítiques exclusives les referides a la institucionalització interna; les educatives, culturals i lingüístiques; les d’hisenda i patrimoni, i les d’ordenació territorial, vivenda i medi ambient, així com les que afecten tant els recursos naturals com l’activitat econòmica i les polítiques socials i sanitàries. A més, Euskadi legislarà en totes les matèries que són de competència exclusiva i el dret emanat de les institucions basques serà l’únic dret aplicable, sense perjudici, “quan procedeixi”, d’aplicar el dret europeu. A més, s’adverteix que “l’Estat no es podrà” reservar la regulació per llei orgànica de competències i polítiques públiques atribuïdes a Euskadi. El projecte inclou un apartat especial per a tres polítiques públiques –les de seguretat, sociolaborals i de protecció social–, i dóna per suposat que s’hauran de materialitzar en un règim especial “de col.laboració” amb l’Estat. Se subratlla que la Comunitat d’Euskadi tindrà els seus propis pressupostos en matèria de Seguretat Social, que inclouran la recaptació de les cotitzacions socials.

8 // Euskadi tindrà veu pròpia a Europa

La proposta reivindica que Euskadi “té dret a participar amb veu pròpia” a Europa i al món. Estableix que el nou Estatut recollirà la capacitat per defensar els interessos i les competències d’Euskadi davant els organismes que correspongui, i que els representants de les institucions basques formaran part de les delegacions de l’Estat al Consell de Ministres de la Unió Europea en aquells temes relacionats amb competències exclusives. Es fixa també que l’Estat ha de garantir a Euskadi la capacitat de poder accedir al Tribunal Europeu de Justícia, i que la comunitat es transformarà en circumscripció electoral única per a les eleccions al Parlament Europeu. A més, es reconeixerà el “caràcter oficial” de les delegacions i oficines d’Euskadi a l’exterior, i es permetrà a les institucions basques la firma de convenis i protocols amb institucions i organismes internacionals. Es contempla, de la mateixa manera, que Euskadi “autoritzi” l’Estat a firmar tractats si aquests es relacionen amb competències exclusives.

9 // Un fòrum bilateral per prevenir els conflictes

El projecte recull de forma específica que el nou Estatut ha d’incloure garanties perquè cap de les parts el pugui interpretar de forma unilateral. D’aquesta manera, articula una sèrie de mesures encaminades a assegurar que l’Estat respecti el que s’ha acordat. Esmenta que una comissió Euskadi-Estat es constituirà en “fòrum de diàleg polític bilateral” per prevenir conflictes i harmonitzar polítiques públiques. A més, proposa que el Tribunal Constitucional disposi d’una “sala específica” encarregada de resoldre els conflictes en què les institucions basques siguin part, i avança que els membres d’aquesta sala seran designats “de forma paritària” pel Tribunal Constitucional i pel Parlament basc. El nou Estatut haurà d’incloure, a més, el compromís de l’Estat de “no aplicar mesures coercitives” que suposin la suspensió unilateral d’actuacions basques. Amb fidelitat a les línies ja avançades, s’arbitra un nou procediment per modificar i actualitzar l’Estatut. Com ara, serà necessària la majoria absoluta de la Cambra i l’obertura d’un procés de negociació amb l’Estat. Les Corts i el Parlament basc li hauran de donar la seva aprovació posterior per culminar en un referèndum, però la novetat és que si l’Estat no s’avé a un acord, la proposta es podrà sotmetre igualment a consulta, de manera que si la societat basca el ratifica, serà necessari un nou procés de negociació amb l’Estat per incorporar “la voluntat democràtica de la societat basca en l’ordenament jurídic”.

10 // Referèndum l’any 2005 si no hi ha violència

El Govern basc aprovarà el projecte de llei el 25 d’octubre i el remetrà al Parlament de Vitòria. La Cambra establirà un procediment de debat que, segons demana el lehendakari, Juan José Ibarretxe, haurà de ser singular perquè no es tracta d'”un projecte de llei ordinari com la llei de carreteres”. El mes de setembre del 2004 s’hauria de votar la proposta que surti del debat. En aquell moment, i si obté la majoria absoluta requerida (38 vots, i el Govern actualment només en disposa de 36) es començaria a negociar amb l’Estat durant un temps “que no seria superior a sis mesos”. Tant si hi ha acord amb l’Estat com si no, el projecte se sotmetrà a consulta “en un escenari d’absència de violència i sense cap tipus d’exclusions”.

Deixa un comentari

Filed under Nació Catalana

L’empresa làctica amb seu a Burgos ‘castiga’ la pagesia catalana. I vostè, encara compra llet Pascual?

L’empresa làctica amb seu a Burgos ‘castiga’ la pagesia catalana

I vostè, encara compra llet Pascual?

Pilar Rahola

Aigua mineral Bezoya i Valle de Cardó; Zambra; sucs Zumosol; cereals per esmorzar Pascual; llet, nata, biofruits, mantega, postres i desnatats Pascual; menjar per a animals de companyia (Forzacan, Duke, Forzacat, Pascan i Pascat) i també menjar per a bestiar de granja. Aquests són els productes vinculats a Leche Pascual que no hem de comprar, si seguim la recomanació d’Unió de Pagesos. El sindicat agrari, profundament indignat per la negativa de Pascual a comprar llet catalana, demana un boicot explícit dels catalans als productes de la marca i ho fa en termes d’autodefensa: ells ens agredeixen, nosaltres els agradim. Quin és, però, l’inici de tot aquest enrenou que ha mobilitzat milers de correus electrònics, desenes de trucades radiofòniques i, sobretot, una creixent indignació en molts sectors de la nostra societat? Resulta ben simple. Un 90 per cent dels iogurts de tot l’Estat es fan a Catalunya, fonamentalment de les marques Danone i Nestlé. Aquests iogurts, fins fa ben poc, tenien l’obligació de contenir un mínim de deu milions de bacteris, estables i actius (els dos bacteris clàssics del iogurt, el Lactobacillus bulgaricus i l’Streptococcus termophilus) per ser considerats com a tals. La Generalitat protegia -i protegeix- aquesta denominació per tal que el consumidor no fos enganyat en la compra d’un producte associat tradicionalment a la bona dieta i a la salut. Però Leche Pascual, una empresa amb seu a Burgos, va pressionar el ministeri d’Agricultura per tal d’aconseguir una modificació de la llei que permetés anomenar iogurt les postres làctiques pasteuritzades que no contenen bacteris vius i que, per tant, tenen dates de caducitat molt més àmplies. És a dir, va pressionar per aconseguir una llei que permetés enganyar el consumidor.

Després d’una seriosa lluita entre l’Associació Espanyola de Fabricants de Iogurt (AEFY) i els representants dels pasteuritzats, liderats per Pascual, l’empresa burgalesa va aconseguir el suport de l’Estat i la modificació de la llei. Resultat? Per primera vegada a la història es podrà anomenar iogurt allò que no ho és, atès que no conté els bacteris vius amb què es basa el concepte de iogurt. La Generalitat, però, s’ha mantingut ferma en els seus supòsits (que sortosament són els dels ciutadans) i ha demanat a Pascual que no enganyi els consumidors. Aprofito per aplaudir, aquí, la fermesa del conseller Josep Grau en aquesta qüestió. Resultat de la demanda de la Generalitat? El grup Leche Pascual ha anunciat que deixarà de recollir llet a Catalunya durant el pròxim trismestre, com a represàlia per la demanda de la Generalitat. La represàlia representarà -està representant- la suspensió de la compra de prop de 50 milions de litres d’explotacions ramaderes catalanes. Ben simple, doncs. Davant l’actitud de fermesa de l’administració catalana en la lícita defensa del consumidor, que no ha de ser enganyat, el grup lleter ha decidit castigar Catalunya. Quedi dit, com assegurava l’Abel Mariné en les seves magnífiques explicacions al Matí de Josep Cuní, que els pasteuritzats de Pascual no són dolents per a la salut. Però no són iogurts: aquesta és la qüestió. Conclusions. Una primera de desànim. Resulta certament decebedor que una llei que protegeix el consumidor de l’engany alimentari, sigui modificada a favor dels interessos d’un grup econòmic i en detriment dels interessos ciutadans. El capteniment de dues administracions, la central i la catalana, en aquesta matèria són la cara i la creu del concepte de servei públic. La Generalitat (toquem ferro) ha defensat la gent. El ministeri ha defensat el diner (un diner burgalès, és a dir, proper…) en contra de la gent. Així, el consumidor, lluny de ser cada vegada més protegit, va desprotegint-se a velocitat de creuer i va perdent totes les batalles. Potser la més sonora va ser la decisió del Parlament Europeu (en defensa dels interessos econòmics belgues i francesos) de permetre anomenar xocolata els derivats que no tenen ni ombra de cacau, i que, per tant, mai no han estat xocolata. La decisió actual, sense tenir la repercussió internacional de la xocolta, és també una perversió seriosa dels drets ciutadans. El iogurt sempre ha estat iogurt. Si qualsevol lacti, sense bacteris vius, pot ser anomenat com a tal, el iogurt perd la seva naturalesa i el consumidor torna a ser estafat.

La segona conclusió, d’indignació profunda. Em resulta una autèntica aberració que un grup financer castigui una decisió legal que no li agrada, amb el boicot als ramaders d’un país. És evident que tal boicot gosen fer-lo perquè el fan a Catalunya. S’imaginen el mateix boicot als ramaders andalusos o extremenys o castellans? Però sembla que Catalunya, tan incapacitada per a l’autodefensa, és, a hores d’ara, un rival feble. Em puc imaginar perfectament el responsable fatxenda, ben assegut en el seu despatxt de Burgos, emprenyat per la decisió de la Generalitat, i exclamant: “¿Qué se han creído estos catalanes? Pues ahora no les compramos la leche”. És a dir, un Parlament, una administració, unes lleis, són paper mullat quan les fa un país, Catalunya, que de Burgos estant no existeix. Per això el fatxenda de torn gosa prendre una decisió com la que ha pres Leche Pascual, i per això mateix nosaltres no els ho hem de permetre.

Boicot? Vostès mateixos. Els nostres ramaders perdran bous i esquelles en aquesta decisió si no hi ha un canvi important de compra de consum de llet i si grans majories no deixem de comprar la maleïda Pascual, i no ens passem a altres productes. Per dignitat com a consumidors, que ens hem de sentir agredits per la pressió perversa d’aquest grup econòmic; per autodefensa com a país, que té el dret a mantenir les seves lleis i el seu rigor més enllà dels abusos; per pura intel·ligència de futur, disposats a defensar les nostres marques si no volem que ens desertitzin; i, finalment, per pura mala llet, deixem de comprar la llet d’aquests hostes que, de fora vénen, i de casa volen treure’ns. Que Pascual vengui a Burgos els seus iogurts de mentida i la seva llet negada als nostres! O deixarem que ens trepitgin com a purs imbècils? Bon vent!!!

Pilar Rahola. Periodista i escriptora
rahola@navegalia.com
Avui. 27 de setembre del 2003

Deixa un comentari

Filed under Nació Catalana

“NUNCA MÁIS”

“NUNCA MÁIS”

Es el crit d’un poble indignat i sotmès en una nova crisis, davant d’una nova catàstrofe petrolera a les seves costes. El poble gallec va sortir al carrer el passat diumenge sota el lema “Nunca Mais”. Va ser un clamor sense precedents, contra la marea negra i contra la nefasta gestió del govern.
Des de Galícia i des d’arreu es demanen responsabilitats, Galícia no compta per l’estat espanyol, i Fraga i la Xunta (del PP) no exerceixen com autoritats del seu país. Els cas del “Prestige” es un exemple dramàtic d’indefensió, desgovern i negligència que pateixen els gallecs, i que tants cops ha denunciat el seu nacionalisme.
Després de diversos esdeveniments similars a les costes gallegues (Urquiola, Mar Egeo, Casón, Polycommander, Andros, Erkowit, …), tan el govern del PP com la Xunta, no han pres mesures per evitar aquestes catàstrofes econòmiques i ecològiques, ni han ideat plans d’actuació immediats per emergències de caràcter catastròfic, com la que està succeint ara. Així doncs, ara es el moment, i no sol des de Galícia sinó d’arreu de la península de demanar responsabilitats dels fets ocorreguts, i exigir la immediata dimissió de les autoritats que amb la seva ineficàcia i irresponsabilitats han permès que l’accident tingués les pitjors conseqüències.
A la catàstrofe, es poden afegir diversos fets i reaccions de membres de PP, que encara empitjoren més la seva incompetència, com són les declaracions dels ministres Cañete, Rajoy i el de medi ambient, les caceries i les presentacions de llibres del Sr.Fraga , en plena crisis “da Costa da Morte”.

ELS CATALANS AMB EL POBLE GALLEG

Xavi Vallès

Deixa un comentari

Filed under Nació Catalana

Els conflictes dels nostres immigrants

Els conflictes dels nostres immigrants

La immigració il·legal, problema general del món industrialitzat, té a Espanya una característica única: ser protestatària. O dit amb més cruesa, ser descarada i agressiva.

Un aclariment abans de seguir. Aquí no es tracta de confrontar misericòrdia i dret; el dret a la supervivència i el dret de cada societat, de cada país, i fins i tot de cada persona, a regir-se com millor li sembli. Això és tema de moral, per una banda, i de bon govern, per l’altra.

El que s’aborda aquí és la peculiaritat espanyola de transformar un problema humanitari en una agressiva demanda social… o, probablement, en una basa política. I és que de pressió immigratòria en pateixen en una mesura més o menys gran tots els països rics, des de països d’alt cens com Alemanya, els Estats Units i la Gran Bretanya fins a països petits com ara Dinamarca o Suècia. Però en cap es dóna la paradoxal situació que els que hi entren il·legalment, infringint la legislació dels respectius Estats, s’envalentonin i facin manifestacions, tancaments o acampades a la brava per exigir una situació jurídica avantatjosa a la qual legalment no tenen cap dret.

I no és que Alemanya, Itàlia o Dinamarca no tinguin greus problemes socials i d’ordre públic amb els seus immigrants. Més ben dit, amb els seus treballadors estrangers temporals, perquè, a diferència del cas nord-americà, a Europa la migració laboral es fa principalment amb el propòsit de retornar alguna vegada a la pàtria. En el cas d’Alemanya, per exemple, el problema va incidir freqüentment fins i tot en el terreny de la seguretat pública, al ser la RFA escenari d’actes terroristes duts a terme per faccions polítiques immigrants contra els seus enemics ideològics dels països d’origen. Però ni en els moments de passió i tensió màxima de kurds, iranians o turcs (per citar-ne alguns exemples) -amb les seves corresponents manifestacions al carrer, vagues de fam i fins i tot atemptats terroristes-, els actes de protesta no anaven dirigits contra el país d’acollida. Les queixes i les exigències les plantejaven els emigrants a Alemanya contra els governs patris. Com a molt, i en comptades ocasions, les manifestacions es feien contra el suport alemany a aquests règims.

Però a Espanya, als il·legals la política dels seus respectius països els interessa moltíssim menys -si és que tenen activada la consciència política- que la possibilitat de forçar la mà del govern amfitrió per accedir a un estatus al qual no tenen cap dret. Tan aviat com poden, o tan aviat com se’ls incita a fer-ho, transformen la seva indefensió en una exigència radical i reclamen amb tot l’escàndol que poden armar que se’ls atorgui justament el dret contra el qual acaben d’atemptar.

És una situació paradoxal, aberrant. Els infractors no apel·len a la pietat o a una tolerància de rerefons econòmic, sinó que exigeixen, a plena veu i amb tancaments en llocs públics, una cosa que és contrària a la legislació vigent i al més elemental dret de tot ésser i entitat: el de viure a casa seva com i amb qui vulgui. És com si en qualsevol vivenda hi entrés un grup de gent sense llar i, en comptes de demanar allotjament per favor, es posés a armar un gran escàndol exigint que se’ls cedissin el dormitori o el rebedor.

Com que és evident que els immigrants que vénen aquí estan necessitats, però ni són cínics ni estúpids, sorgeix la pregunta de com i per què es generen aquests actes de protesta, aquests desafiaments a les normes vigents. O ens hem de preguntar en què es diferencien els gitanos balcànics -o els camperols asiàtics, o els africans, etc.- que han vingut a Espanya dels seus connacionals de la resta d’Europa, que no desafien els governs amfitrions. Les respostes, si n’hi ha, no resulten gens evidents ni convincents. Això obliga a preguntar-se si la diferència no s’ha de buscar entre uns immigrants i uns altres, sinó entre els nostres diferents interessos polítics nacionals. Perquè sempre hi ha qui veu amb bons ulls les ensopegades de les autoritats, siguin les civils, eclesiàstiques, acadèmiques, etc.

Valentí Popescu. Periodista. Membre de la Fundació Catalunya Oberta.
Avui. 2 de juliol de l’any 2002.

Deixa un comentari

Filed under Nació Catalana

Algú es recorda quan MENTA era Cable i Televisió de Catalunya?

Algú es recorda quan MENTA era Cable i Televisió de Catalunya?

Fa molts anys quant aquesta tecnologia del cable, i també d’Internet, i fins i tot la tecnologia digital estaven tots plegats a les beceroles, l’empresa només es deia “Cable i Televisió de Catalunya”.

En aquell moment si s’hagués desenvolupat normalment, de forma normal i amb un criteri adeqüat tenia davant seu un panorama que podia haver estat espectacular. Però les guerres tribals entre els diferents sectors de l’accionariat van paralitzar la companyia totalment, després d’haver fet una prova pilot amb algunes illes de cases de Barcelona (i no sé si algun altre sector puntual més).

En aquella època no existien les plataformes digitals al mercat, no existia altres companyies telefòniques que no funcionessin i sobretot hi havia una hegemonia d’una Telefònica, que aleshores encara estava adormida en els llorers d’haver estat sempre l’única (com ho havia sigut CAMPSA a les benzineres, i mireu-la ara com està de mal parada).

Però la gent d’aleshores de Cable i Televisió de Catalunya en lloc d’usar el telescopi per veure lluny, fins on podien arribar, només miraven amb lupa per veure que totes les engrunes estiguessin com cada un d’ells volia , i així els va anar, l’endarreriment (d’anys) de l’expansió, l’expansió feta corre-cuita després i de mala manera (llegiu la web : maduixa.com), el fet de que la implantació del cable en molts indrets després de tenir-lo fet es detectaven errors i mals funcionaments, apart de moltes molèsties als veïns, provocava que les obres ja acabades s’havien de reobrir i tornar a fer bé, el fet de que les instal·lacions a les cases anaven sistema margarida (aquesta bé, aquesta malament) i el que li funcionava bé en quedava content, però també hi ha hagut quantitat enorme de persones que van contractar el telèfon i després estaven vàries setmanes sense línia, que contractaven el servei de televisió i els posaven i canviaven els canals segons anava el mercat (si algun canal pujava la qüota per deixar-se enviar el donaven de baixa encara que fos un dels més vistos, i era substituït per qualsevol tipus de canal que sortís barat, davant la mirada atònita dels espectadors que veien que la oferta televisiva els canviava constantment sense cap mena d’avís ni consentiment, ni sense saber què era el que els acabarien donant) i després, finalment, el cablejat fet de pressa i corrent, amb personal subcontractat, per no parlar del comercial (del qual jo us en podria explicar anècdotes de tots colors) han acabat amb el panorama actual, amb el vist-i plau d’una classe política en general que tan se’ls en fot que no hi hagi cable a Catalunya, que Catalana de Gas passi a ser GAS NATURAL i que se’n vagi a Madrid, que FECSA,HECSA i HECSA-HIDRUÑA passin a ser ENDESA (per cert sota el comandament de’n Rodolfo Martín Villa, i és que hi ha gent que té una capacitat acollonantment impressionant per a ser Ministre “Secretario General del Movimiento” dins del règim franquista i després ser qui remena les cireres en plena democràcia, vint-i-cinc anys després, sense que ningú li passi comptes mai pel seu passat (i ara, faltaria més!), que La Caixa passi les seves operacions borsàries i de moviments de capital a Madrid, que el Port de Barcelona s’estigui arraconant perquè a nosaltres no ens han fet una autovia gratuïta que ens comuniqui amb el lloc de distribució de la mercaderia, que la Fira de Barcelona hagi tocat fons per dessídia i abandonament dels seus responsables, que el sector de la moda se’n vulgui anar a Madrid (no oblidem que fa trenta anys Catalunya era qui dominava pràcticament tot el sector tèxtil, i avui en dia no cal ni parlar-ne)i el que és més important que els nostres polítics estiguin afavorint la desertització de tot el sector del petit comerç de Catalunya, encarregant-se de matar-lo en favor de grans superfícies, que pertanyen a grans grups empressarials (això si, es creen llocs de treball recollint les crispetes i les deixalles després de cada projecció a les inevitables multisales de cinema que a cada gran superficie hi ha, que quedi ben clar que això és un gran avenç per al desenvolupament econòmic de Catalunya, -dit amb tots els respectes per la gent que amb contractes precaris ha de fer aquesta feina-).

Concloent, el panorama del cable és una vergonya, permesa pels polítics d’aquest país, i desenvolupada pels de Madrid que els interessa ofegar-nos en aquell aspecte que abans era l’únic en que teníem una mica de poder – l’economia -, però no és res més que un botó de mostra de tot allò que està passant en aquest país… i sinó només cal veure les dclaracions de divendres al matí de FECSA-ENDESA on deien que si la Generalitat treia una normativa per vetllar perquè el servei fos millor, doncs que o la pagava la Generalitat o la pagava l’usuari, i que sinó era així ells no pensaven complir-la, ja que això podia fer minvar el seu “sucós” compte de resultats, i aquell mateix dia ho varen complir perquè després de l’anunciadíssima tormenta de fred ens varen deixar a les fosques a una bona part del país, i aquí no passarà res, i sinó que ho preguntin als veïns de Llagostera que els va passar aquest estiu.

Deixa un comentari

Filed under Nació Catalana