Octubre 16, 2006 · 7:12 pm

Montilla perd els papers

Dilluns, 16 d’octubre de 2006

Montilla perd els papers

Avui La Vanguardia publica una entrevista de Xavier Sala-i-Martín a José Montilla. La Vanguardia no publica, però, tota l’entrevista sencera, després d’haver rebut pressions de Montilla i de La Moncloa perquè no ho fes. Aquesta entrevista havia de durar tot un dinar i va durar només 17 minuts perquè al minut 17 Montilla va començar a insultar l’entrevistador en lloc de respondre les preguntes. Quan se’n va cansar, va abandonar la trobada i va començar a fer telefonades perquè el seu deplorable espectacle no es conegués. Doncs bé, aquí està. A la web del Xavier es pot sentir l’àudio complet de l’entrevista i un de més petitet només amb els insults.

ENTREVISTA DE XAVIER SALA-I-MARTÍN A JOSÉ MONTILLA

12/10/2006. 14 Hores

Via Veneto, un restaurant de Barcelona

Xavier Sala-i-Martín: Començarem amb una pregunta que faré a tots igual que és, expliqui’m per què vostè creu que està preparat per ser president?

José Montilla: Primer perquè per a ser president a més d’estar preparat calen altres coses. Cal tenir un projecte per al país, una idea de país. Cal tenir amor, estimar al país. Cal tenir vocació de servir als demés i de servir al país, i a més cal coneixement del país, jo crec que el tinc. I després, cal pensar, jo penso, que tinc les propostes i el projecte per a aquesta etapa històrica de Catalunya.

Xavier Sala-i-Martín: Li preguntava sobre vostè, sobre qualificació. És a dir, miro el seu currículum i, veig que vostè és l’únic candidat que no té una carrera, no? Vostè no ha dirigit mai cap empresa, ni cap gran organització grossa…

José Montilla: Jo he fundat empreses.

Xavier Sala-i-Martín: Ha fundat empreses. De ben jove vostè va entrar en l’administració pública, ha estat sempre en els ajuntaments, primer de funcionari, després d’alcalde, fins a arribar al Ministeri. No?

José Montilla: Sí.

Xavier Sala-i-Martín: I, en el Ministeri hi ha molta gent que critica la seva gestió. Vostè es presenta com el gran gestor, però se’l critica, per exemple com a Ministre encarregat de l’energia, per la interminable OPA d’Endesa, com a Ministre de turisme se li critica el del Prat, com a Ministre de…

José Montilla: Però Qui critica això, L’oposició? És normal, No?

Xavier Sala-i-Martín: No, no, els…

José Montilla: Qui? Qui critica això? L’oposició.

Xavier Sala-i-Martín: Home, els 17.000 tios que…

José Montilla: L’oposició o els indocumentats, que saben que el Ministre de Indústria, Turisme i Comerç no és responsable ni de l’ordre públic ni de la gestió del Prat. Els indocumentats o l’oposició que saben o haurien de saber que una OPA és una operació entre empreses, on l’administració el que ha de fer és aplicar la llei i vetllar pels interessos dels consumidors. Per cert, que, afortunadament, tot el que he fet com Ministre respecta de l’OPA d’E-ON sempre ho he fet amb el suport de tothom, excepte el d’un partit, el Partit Popular.

Xavier Sala-i-Martín: Però, per exemple, a la OPA, una de les coses que ha passat és que els europeus han criticat al Govern espanyol per pressionar algun ens…

José Montilla: Els europeus? Qui són els europeus? La Comissió?

Xavier Sala-i-Martín: Sí

José Montilla: La Comissió no és Europa. La Unió Europea és alguna cosa més que la Comissió.

Xavier Sala-i-Martín: Però han picat el crustó al Govern espanyol per intentar pressionar a la Comissió Nacional de l’Energia que està dirigida per una persona de la seva confiança, que és…

José Montilla: No, no, no. Vostè segurament viu a Nova York i, a part de llegir, ha de mirar les coses més detingudament. Primer, jo no he pressionat a la Comissió Nacional de l’Energia, que és un organisme en el qual la majoria dels seus membres van ser nomenats, quatre de nou, pel Partit Popular, i cinc han estat nomenats en aquesta legislatura i hi ha membres que són propers al Partit Socialista i altres que ho són a altres formacions polítiques. La Comissió ha actuat col·legiadament i ha posat les seves condicions. Unes condicions que la Comissió Europea no comparteix i que han comportat l’inici d’un procediment d’infracció, per cert, no som l’estat que té més procediments d’infracció, i en tenim algunes dotzenes, ho dic perquè no és una cosa que sigui absolutament inusual, és molt normal. Però bé, si vol que anem al principi, jo no crec que per a ser president d’un país faci falta tenir un títol universitari. Jo vaig abandonar dret i economia perquè també tenia altres coses a fer. Perquè treballava, per cert, no de funcionari, jo vaig començar a treballar d’aprenent en una fàbrica dotze hores, de sis de la tarda a sis del matí. Sé el que és treballar des dels setze anys, i no com a funcionari, que va ser després. És a dir, no he estat sempre en l’administració, és més, he estat en l’administració treballant pràcticament de franc durant la primera etapa dels ajuntaments democràtics, i després anava a guanyar-me la vida treballant en un altre treball. I en un determinat moment vaig decidir que les meves prioritats, com els dies tenen 24 hores, eren el treball, perquè no tenia més remei, no sóc de família de casa bé, i després no vaig voler abandonar la política perquè ha estat la meva passió. Si hagués estat dos cursos més, tindria una llicenciatura, això vol dir que ja amb això tindria la preparació? Conec molts llicenciats i doctorats que són persones tremendament poc il·lustrades i molt poc cultes, i bastant incapaces alguns. He tingut, durant molts anys, ocasió de treballar amb molta gent i de dirigir molts equips humans.

Xavier Sala-i-Martín: No sé si el Ministre de Turisme està… torno al tema que s’ha dit que la seva gestió no ha estat tan bona com…

José Montilla: No, jo dic, hi ha en aquest moment més… Què pensa, el sector del turisme? Les empreses, del sector turístic. Pensen que el turisme l’any 2006 ha estat millor que l’any 2003, per exemple? Està en millor situació el sector? Jo l’animo a que repassi…

Xavier Sala-i-Martín: Tinc dades. Els índexs de confiança empresarial de la indústria publicats pel Banco d’Espanya. Des que ha arribat el Govern Zapatero no hi ha ni un sol mes en el qual l’índex sigui positiu, sempre ha estat negatiu. Això no passava ni amb el primer Govern d’Aznar, ni amb el segon, ni amb el de González. L’índex de confiança dels empresaris del sector comerç, el mateix, no hi ha ni un sol mes en el qual sigui positiu. Per exemple, el promig és més baix, més negatiu, que en la primera i que en la segona època d’Aznar. Els índexs de competitivitat, calculats internacionalment, Espanya no ha guanyat ni una sola posició en els últims tres anys i el Banc d’Espanya, que calcula la competitivitat relativa, diu que s’ha perdut un sis per cent.

José Montilla: Responsabilitat meva, se suposa?

Xavier Sala-i-Martín: Bueno, no sé, el Ministre d’Indústria, Turisme i Comerç…

José Montilla: Jo li podria donar altres dades que vostè coneix sobradamente. El creixement de l’economia espanyola, el creixement de cotitzants en la seguretat social, el creixement de l’ocupació, el creixement de la producció industrial, el creixement del nombre de turistes, per exemple. Dades absolutament positives en un context no necessàriament tan positiu. Nosaltres, en el tema del turisme, a qui ens podríem equiparar? A França, Itàlia, països que són també pioners. En aquest context.

Xavier Sala-i-Martín: Ja. Però, el màxim creixement econòmic del món des de la Segona Guerra Mundial, el període de cinc anys que ha crescut més el món és aquest últim.

José Montilla: Sí, però estem a Europa. No som Xina. No som Xina, ni som l’Índia. Situem-nos en el nostre context. I és absolutament inqüestionable que les dades són positius, al marge del que diguin algunes enquestes. Les dades reals són positives. De creixement de l’economia, de creixement del turisme, comparem amb Itàlia, amb França…

Xavier Sala-i-Martín: No creu que sigui responsabilitat seva? És a dir, hi ha 17.000 tios que…

José Montilla: No crec que sigui exclusivament responsabilitat meva. És a dir, jo sóc membre d’un Govern que crec que ha fet bé les coses.

Xavier Sala-i-Martín: Però jo parlava del Prat. Creu que no és responsabilitat seva? És a dir, 17.000 persones han signat reclamacions al Ministre de Turisme. I la major part d’aquests són turistes. El Ministre de Turisme no té responsabilitat sobre això?

José Montilla: Vostè sap les competències que té el Ministre de Turisme en turisme?

Xavier Sala-i-Martín: No, però si vol me les explica.

José Montilla: Les hi puc explicar.

Xavier Sala-i-Martín: És a dir, el Ministre de Turisme no té responsabilitat sobre els turistes?

José Montilla: No, no, no. Els turistes, miri, els passatgers uns són turistes i uns altres no ho són. O sigui, els usuaris del Pont Aeri afectats… jo mateix, que havia de tornar, perquè era divendres i tornava després del Consell de Ministres, no sóc turista, i em vaig veure afectat i vaig venir amb cotxe.

Xavier Sala-i-Martín: Jo també, havia de venir a veure el Barça.

José Montilla: Per tant, ha afectat al transport, i ha afectat a les persones, i el Govern ha donat una solució per tractar de compensar el que és un problema empresarial. Fruit de què? D’una empresa que té una mentalitat que encara és una empresa de bandera i té uns drets que ja no hi són i en un concurs no presenta la millor oferta, per als serveis de terra, i se li adjudiquen a unes altres. I no informa als seus treballadors, entre altres coses, que els nous adjudicataris tenen el dret, l’obligació, de subrogar-se’ls. I hi ha una vaga, una vaga salvatge. I aquesta gent ocupa les pistes. D’això té la culpa el Ministre de Turisme? Ha afectat al turisme català de manera negativa aquest fet? Miri les dades, novament, miri les dades d’agost del turisme a Catalunya.

Xavier Sala-i-Martín: Però, vostè no té responsabilitat sobre els 17.000 tios que…

José Montilla: No, jo no tinc responsabilitat, primer perquè no sóc qui gestiona els aeroports, és AENA, i és la Ministra de Foment la responsable. I després, perquè la discussió de si calia o no intervenir per a desallotjar els vaguistes de les pistes és del Ministeri de l’Interior, i els cossos i les forces de seguretat mai no han estat de la meva competència. Per tant, són crítiques superficials, fetes des del desconeixement o des del sectarisme.

Xavier Sala-i-Martín: El 29 d’octubre de l’any passat el Parlament de Catalunya va aprovar la llei de Comunicació Audiovisual amb els únics vots en contra del PP. El Govern espanyol ha recorregut aquesta llei davant el Tribunal Constitucional i ara el Tribunal Constitucional ha decidit estimar el recurs del Govern espanyol i deixarà provisionalment suspesos 55 articles de la llei. El Ministre responsable de la cosa audiovisual era vostè, No?

José Montilla: El Ministre sí, i?

Xavier Sala-i-Martín: Per tant, Vostè ha signat conforme era responsable d’aquest acte d’impugnació? O no?

José Montilla: Miri, primer aquesta llei aquesta impugnada, però està en un període de converses que hi ha per a arribar a un acord. Entre altres coses, perquè aquesta llei, llegeixi bé la data, està elaborada abans de l’aprovació del Estatut i sobre la base d’unes competències que després el Estatut, que han votat tots els catalans, no ha recollit. Per tant, no és una llei que vagi contra la Constitució, va contra l’Estatut, com diuen alguns dictàmens de la pròpia Generalitat. Per què estan els tribunals? Quan hi ha discrepàncies, per què estan els tribunals? Per decidir, en un estat de dret.

Xavier Sala-i-Martín: Fa un mes exacte, vostès, el PSOE i el PP van votar en contra de…

José Montilla: Del PSOE jo no sóc eh, jo sóc el primer secretari del PSC, preciso, eh.

(encarreguen el dinar)

Xavier Sala-i-Martín: El 14 de setembre, fa un mes exacte, el PSC i el PSOE i el PP van votar en contra d’una moció de CIU i Esquerra Rpublicana que proposava la cessió de l’Aeroport del Prat a la Generalitat. Vostè no va votar aquell dia perquè no estava, no va anar al Parlament, No?

José Montilla: No.

Xavier Sala-i-Martín: Si hagués estat a Madrid, Què hagués votat?

José Montilla: Hauria votat que no, perquè era una moció absolutament electoralista i oportunista. Repassi també vostè les hemeroteques, trobarà mocions votades per CIU en contra del traspàs de l’aeroport a Catalunya.

Xavier Sala-i-Martín: Si?

José Montilla: Sí, clar, l’animo. Clar, era un moment en el qual Convergència necessitava el PP per a governar a Catalunya. El que són les coses, alguns s’en recorden de l’aeroport ara. Han tingut 23 anys, en 23 anys no es van recordar de l’aeroport.

Xavier Sala-i-Martín: Vostè ha dit que el català és la seva assignatura pendent, però que n’està aprenent. No? Que l’està millorant.

José Montilla: Jo dic que no és la meva llengua materna, perquè si l’has tingut com a llengua materna no té molt mèrit parlar-lo No? Té més mèrit els que ho hem après al carrer no al bressol. Si el català ho parla exclusivament la gent que ho ha tingut com llengua materna, malament anem amb el català. El repte és que ho parli tot el món.

Xavier Sala-i-Martín: Sí, però a la Generalitat als funcionaris se’ls exigeix el nivell C de català. Creu que està bé que el cap de la Generalitat no se li exigeixi el mateix?

José Montilla: No, no tinc jo aquesta convicció que vostè té.

Xavier Sala-i-Martín: No se’ls exigeix el nivell C?

José Montilla: Vol dir que hem d’anar a una oposició abans de ser candidats? Val més una oposició que el que pugui decidir el poble, no? És una concepció de la democràcia molt particular aquesta que té vostè.

Xavier Sala-i-Martín: Si als treballadors d’una empresa se’ls exigeix alguna cosa al cap no se li ha d’exigir el mateix?

José Montilla: No, se li ha d’exigir més, molt més. En tot.

Xavier Sala-i-Martín: En canvi, amb el català no?

José Montilla: Repeteixo, em pregunta vostè, Vostè creu que els candidats han de passar unes oposicions tècniques abans de presentar-se com a candidats? Ho dic perquè estaria bé la democràcia censitària, ens podríem remuntar a fa dos segles.

Xavier Sala-i-Martín: No respondré perquè no m’estan entrevistant a mi.

José Montilla: Molt bé, però jo sí que ho dic, curiosa concepció de la democràcia.

Xavier Sala-i-Martín: Vostè també es defineix com a cristià no practicant. Si?

José Montilla: Sí, em van batejar, vaig fer la meva primera comunió, sí, si.

Xavier Sala-i-Martín: També té bona relació amb els bisbes, fins i tot ha visitat Montserrat.

José Montilla: Sí, però ara i fa molts anys. És més, he estat membre de la Fundació Cassià Just, fa molts anys.

Xavier Sala-i-Martín: Em pot escriure la primera estrofa del Virolai?

José Montilla: No he vingut a examinar-me, d’això.

Xavier Sala-i-Martín: Però la sap?

José Montilla: He dit que no he vingut a examinar-me d’això.

Xavier Sala-i-Martín: A l’abril es va celebrar el 40 aniversari del Zoo d’en Pitus, de Sebastià Sorribes. Sap com s’acaba El Zoo d’en Pitus?

José Montilla: No.

Xavier Sala-i-Martín: En pocs mesos vostè ha evitat que l’Estatut parlés de…

José Montilla: Mira, m’aixecaré i marxaré, eh?.

Xavier Sala-i-Martín: Per què?

José Montilla: Perquè em sembla impresentable això que estàs fent.

Xavier Sala-i-Martín: Què estic fent?

José Montilla: No, res. O sigui, ja…és de bon alumne de “Barrocs”, sí, si. Contínua.

Xavier Sala-i-Martín: ”Barrocs”?

José Montilla: No, és igual, és igual. Contínua.

Xavier Sala-i-Martín: No sé que és “Barrocs”.

José Montilla: Val, molt bé. Jo tampoc.

Xavier Sala-i-Martín: Els últims mesos, l’últim any, vostè, o el seu partit, han aconseguit que Esquerra deixés el Govern, que hi hagués eleccions anticipades, és a dir, que es desfés el Tripartit, que marxés el President de la Generalitat i que el President de la Generalitat anterior no es presenti a la reelecció, i finalment que Clos deixés l’Ajuntament. Darrere d’aquesta cara de bona persona hi ha un polític fred i calculador? O no?

José Montilla: No, hi ha una bona persona.

Xavier Sala-i-Martín: Hi ha una bona persona.

José Montilla: Hi ha una bona persona, si. I tot això són afirmacions absolutament fora de lloc, carregades de prejudicis i falses, les que fa vostè. Vostè no pregunta, vostè afirma. Vostè afirma, no pregunta. I ho fa des del desconeixement, des dels prejudicis i des del sectarisme. Senyor Sala Marín.

Xavier Sala-i-Martín: Sala Martín.

José Montilla: Martín, perdó.

Xavier Sala-i-Martín: No és veritat que Esquerra ha estat expulsat del Govern?

José Montilla: Esquerra ha estat expulsat del Govern després de votar en contra del Estatut.

Xavier Sala-i-Martín: No és veritat que el Tripartit s’hagi acabat abans d’hora?

José Montilla: El Tripartit ha acabat abans d’hora perquè el President ha decidit convocar eleccions, l’únic que podia fer-ho, no jo.

Xavier Sala-i-Martín: No és veritat que el President Maragall no es presenta a la reelecció?

José Montilla: Sí, però vostè ha formulat la pregunta d’una altra manera, abans.

Xavier Sala-i-Martín: No és veritat que el President Maragall…

José Montilla: El President Maragall ha decidit, ha decidit… Mira, marxem, Toni, marxem. Adéu. Eres más sectario!!! Ets un impresentable!!

Xavier Sala-i-Martín: Però, a veure…

José Montilla: No, no. Vull una cinta del que he gravat, o una còpia. Ets un sectari! Però què et creus! Ets un sectari, ple de prejudicis! Però tu que t’has cregut! Però tu que t’has cregut, tio! Estiguis o no estiguis a Columbia!

Ll’audio de tota l’entrevista:
http://www.columbia.edu/%7Exs23/Montilla_Insultando/montilla_entrevista.mp3
només els insults:
http://www.columbia.edu/%7Exs23/Montilla_Insultando/Montilla_Insults.mp3

–tot plegat a la web de Sala i Martín:
http://www.columbia.edu/%7Exs23/Montilla_Insultando/Montilla_ALL.htm —

Deixa un comentari

Filed under Nació Catalana

Octubre 6, 2006 · 12:15 pm

Estrena del documental “L’Exèrcit del Fènix” de Xevi Mató. Girona, 6 d’octubre del 2006.

Girona, 6 d’octubre del 2006

Estrena del documental “L’Exèrcit del Fènix” de Xevi Mató.

El divendres 6 d’octubre es va portar a terme al Centre Cultural la Mercè de Girona l’estrena del documental “l’Exèrcit del Fènix” de Xevi Mató. El documental narra el cas de l’Èric Bertran, el jove de Lloret que amb 14 anys va haver d’anar a l’Audiència Nacional Espanyola acusat de terrorisme per enviar correus electrònics demanant etiquetatge en català. L’acte havia de començar a les 8 del vespre però vam començar amb una mica de retard a causa d’uns petits problemes tècnics amb el projector d’imatges. Un cop solucionat l’incident, va parlar un militant d’Unitat Nacional Catalana explicant què és UNC i quins projectes tenim per a la ciutat de Girona. També va aprofitar per recordar que el 6 d’octubre de 1934 s’havia proclamat l’Estat català que va ser durament reprimit per Espanya.

Tot seguit es va projectar el documental que està format per diverses entrevistes a l’entorn de l’Èric. Un cop acabada la projecció en Xevi Mató va explicar al públic tot tipus de curiositats sobre el rodatge i va respondre a les preguntes dels assistents.

El documental compta amb els comentaris d’algunes de les persones que van seguir el cas d’ El Fènix de molt aprop.

Aquest documental, que compta amb l’autorització de Proa , ve després del bon èxit de vendes que ha tingut el llibre ‘ Èric i l’exèrcit del Fènix ‘ d’aquesta mateixa editorial. Recordem que el llibre de l’Èric Bertran ha arribat ja als 13.000 exemplars venuts.

Aquí podeu veure un trailer del documental.

girona1

Deixa un comentari

Filed under Activitats

Octubre 2, 2006 · 5:02 pm

La posició d’Unitat Nacional Catalana sobre el vot immigrant. 2006.

La posició d’Unitat Nacional Catalana sobre el vot immigrant

Davant de la demanda per part del PSOE, IU- ICV i d´altres col·lectius de permetre el vot immigrant i per mitjà de diversos convenis amb països estrangers, a Unitat Nacional Catalana hem cregut convenient donar la nostra opinió en aquest aspecte que tant pot afectar a la normalitat de la vida política catalana.

Com ben bé és sabut les diferents administracions que conformen la Nació Catalana i que formen part de l’Estat espanyol (Generalitat de Catalunya, Generalitat Valenciana i el Govern Balear) no tenen plenes competències en immigració fet que dificulta les tasques d’integració dels nouvinguts en una cultura clarament diferenciada de l’espanyola com és la catalana.

Sovint la immigració tendeix a aprendre la llengua espanyola en comptes de l’autòctona sota falàcia de que així “ens entenem tots”. Com ja sabem això suposa una regressió en els avenços fets en l´ensenyament i el reconeixement de la llengua i la cultura de Catalunya.

Sent defensors a ultrança dels valors democràtics entenem que la persona que resideix a un lloc ha de tenir dret a decidir sobre les decisions polítiques que l’afecten, però també entenem que aquesta persona prèviament ha de passar un procés d’integració per no distorsionar la realitat política, social i nacional de la societat d’acollida.

Així doncs, entenem que els immigrants han de tenir dret a vot sempre i quan anteriorment hagin passat per exàmens de ciutadania o ,el que és el mateix, no han de tenir dret a vot sense passar per aquest tràmit.

En diversos països del primer món com els Estats Units. Alemanya o Holanda ja s’estan portant a terme aquest tipus de proves. És per això que necessitem competències plenes en immigració, perquè els immigrants deixin de ser-ho i es puguin convertir en uns catalans més. Quan això hagi passat aleshores serà legítim que puguin votar. Si això no és així, com bé saben el PSOE i d´altres forces espanyolistes, la nostra identitat s’anirà diluint.

Secretariat Nacional

UNITAT NACIONAL CATALANA

Deixa un comentari

Filed under Comunicats

Setembre 24, 2006 · 5:57 pm

Alderdi Eguna 2006

 

01

 

Alderdi Eguna 2006

Unitat Nacional Catalana ha enviat enguany una delegació a l’Alderdi Eguna del PNV-EAJ, que s’ha fet a Foronda, Gasteiz el passat 24 de setembre. El lema “Euskaldunon hitza” , Nuestra Palabra, i ben triat car els discursos han estat realistes i a l’hora plens de nacionalisme, volem destacar especialment el del lehendakari Juan José Ibarretxe.

Parlar de l’Alderdi Eguna és parlar d’una de les representacions més importants del nacionalisme basc, en aquest dia dotzenes d’agrupacions locals del PNV-EAJ desfilen amb les seves ikurrinyes i emblemes, alguns d’ells amb els vestits característics de les seves comarques. No és tant sols un acte de germanor, és un acte de reivindicació d’una de les nacions més antigues d’Europa i que avui, com nosaltres, es troba esquarterada i ocupada pels estats espanyols i francès.

El partit fundat per Sabino de Arana ha sabut mantenir la flama de la reivindicació nacional, els seus governs han bastit una estructura que pot esdevenir l’estructura d’un futur Estat Basc, les seves institucions i el procés d’euskaldunització de la societat basca es deu en gran part a l’esforç del PNV_EAJ.

Hem pogut parlar amb nombrosos militants que veuen que la única solució pel País Basc és la independència, sense un Estat Basc independent que reunifiqui la nació Euskadi no pot esdevenir un país plenament normalitzat i lliure. Les pancartes amb  INDEPENDENTZIA signades pel PNV-EAJ eren el testimoni d’aquesta lluita.  

Catalunya és una nació germana d’Euskadi, patim de la mateixa opressió malgrat que les nostres realitats nacionals siguin ben diferents; la forta immigració, l’aparell dels estats opressors, la dificultat per mantenir la llengua pròpia i que sigui l’eix vertebrador del país, son alguns dels elements que fa comuna la nostra lluita. Som germans en la lluita.

I aquesta germanor l’hem pogut constatar als batzokis del PNV-EAJ on hem estat acollits, al d’Avendaño a Gasteiz i al d’Urduña, amb els nombrosos militants del Partit Nacionalista Basc que ens han acompanyat aquests dies, entre ells volem mencionar en Emilio Mardaras que va organitzar l’Alderdi Eguna des de 1978, en Jaime Uriarte, president de la Junta Municipal de Galdakao i en José Mari Etxebarria de la Comissió Nacional d’Assumptes Exteriors del PNV-EAJ. També als companys que ens acolliren i amb els que hem degustat els txacolís bascos i el seu patxaran.

La impressió que ens hem portat ha estat d’un acte on el patriotisme i la cohesió nacional es viuen a flor de pell, hem pogut parlar amb el lehendakari Ibarretxe, amb Joseba Egíbar, Xabier Arzalluz, Gorka Agirre, Retolaza, i un llarguíssim etcètera de patriotes.

Per acabar volem cridar amb ells GORA EUSKADI ASKATUTA! . I esperem retornar el proper any per anar consolidant la germanor d’ambdues lluites.

UNITAT NACIONAL CATALANA.

 

06 13b 15 20a 20d 20gg 20h 20o 27k 30c 31 31a 32 32a 32b 33 34 35 36 37 37a 39 40

Unitat Nacional Catalanak aurten Gasteizera (Forondara), pasadan iralaren 24an EAJ-PNVk ospatu zuen Alderdi Egunera, ordezkaritza bat bidali du. Aurten aukeratutako lema “Euskaldunon hitza”, ondo aukeratua izan da, hitzaldiak errealistak izateaz gain, aberritasunez beterik egon dira; bereziki Juan José Ibarretxe lehendakariarena nabarmendu nahi dugu.Alderdi Egunataz hitz egitea, euskal nazionalismoaren erakuspen garrantzitsuenetariko batetaz hitz egitea da. Egun honetan, EAJ-PNVaren hainbat eta hainbat talde lokalek hauen ikurriña eta bestelako ezaugarriekin desfilatzen dute; hauetako batzuk hauen herrietako jantzi tradizionalekin eta guzti.

Ez da soilik anaitasun egintza bat, Europako nazio aintzinetakoak egiten duen eskabide egintza bat ere bada eta gaur egun, gure moduan, banandurik aurkitzen da estatu espainola eta frantsesa direla medio.

Sabino Aranak sortutako partiduak, eskabide nazionalaren garra mantentzen jakin du, honen gobernariak etorkizuneko eusko estatu baten egitura sortu dute, hauen erakundeak eta euskal sozietatearen euskalduntze prozesu jarraia, batez ere, EAJ-PNVak egindako ahaleginari zor zaie.

Makina bat afiliaturekin hitz egiteko aukera izan dugu, eta hauek Euskadiri ikusten dioten irtenbide bakarra independentzia da, Euskal Herria birbatzen duen euskal estatu independiente bat gabe, Euskadi ezin izango da burutu herri libre eta normalizatu bat moduan.

EGIk eta EAJ-PNVk independentzia eskatzen sinatutako pankartak dira gatazka honen seinale.

Katalunia Euskadiren nazio anaia dela esan daiteke, biok nazio zapalkuntza bardina jasan dugu, eta gure errealitate sozialak desberdinak diren arren, inmigrazio bortitza, estatu zapaltzaileen aparatua eta gure hizkuntza mantentzeko zailtasunak dira batez ere, gure gatazka amankomuna egiten duten elementu batzuk.

Batasun hau, batuta egon garen batzokietan somatu dugu batez ere, Gasteizeko Avendañon eta Orduñan, lagundu diguten hainbat eta hainbat EAJ-PNVren jarraitzailerekin, hauen artean, aipatu nahi ditugu: EMILIO MARDARAS, Alderdi Eguna prestatzen diharduena 1978tik, JAIME URIARTE, Galdakaoko Uri Buru Batzarraren burua, JOSE MARI ETXEBARRIA, EAJ-PNVaren Naziarteko Harremanen arduraduna. Ahaztu barik lagundu diguten beste lagun guztiak, norekin patxarana eta ardoa dastatzen ordu atseginak pasatu ditugun.

Egintza honen bitartez eroan dugun inpresioa, abertzaletasuna eta kohesio nazionala bete-betean bizi direla da, eta horrez gain, JOSEBA EGIBAR, XABIER ARZALLUZ, GORKA AGIRRE, RETOLAZA eta beste hainbat abertzalerekin hitz egiteko aukera izan dugu.

Bukatzeko, haiekin irrintzi egin nahi dugu: GORA EUSKADI ASKATUTA. Eta datorren urtean ikustea espero dugu, UNITAT NACIONAL CATALANA irmotzeko asmoz.

 

Deixa un comentari

Filed under Activitats

Setembre 19, 2006 · 7:21 pm

El Papa ha dit coses que són certes

Moshe Sharon*

“El Papa ha dit coses que són certes”

estratègia · “La reacció atemorida del món occidental no fa altra cosa que enfortir els islamistes fanàtics” perill · “Crec que som al començament d’una tercera guerra mundial” Per Jana Beris

E l professor Moshe Sharon, expert en Islam al departament d’història del Pròxim Orient i Islam a la Universitat Hebrea de Jerusalem, considera que la tempesta al món musulmà per les declaracions del papa Benet XVI serà greu. En realitat, no el sorprèn gens el que està passant i com que creu que la violència es pot cobrar víctimes fàcilment demana que l’entrevista es publiqui sense la seva foto.

Què va pensar quan va sentir les declaracions del papa Benet XVI?
Em va semblar que s’introdueix en problemes greus i que, de fet, posa en problemes el món cristià en general. No perquè hagi dit coses que no són certes, sinó perquè estem en una època en la qual l’Islam extremista, fanàtic, que controla avui les masses, aprofita qualsevol ocasió per actuar de forma violenta contra el món cultural d’Occident. L’Islam pot atacar els cristians, l’Islam pot atacar els jueus, però quan el món occidental reacciona o, fins i tot diu coses totalment certes, la reacció és violenta. I així comencen a matar gent. El que va dir el Papa serà utilitzat ara com a pretext oficial per perpetrar assassinats. La guerra santa, jihad , recordem-ho, no s’ha aturat i el seu objectiu sempre és el món cristià. Per tant, allà on puguin atacar cristians i institucions cristianes intentaran fer-ho. Crec que estem al començament d’una tercera guerra mundial, però el món occidental encara no n’és conscient. Jo crec que Europa està al caire d’un esfondrament total a mans de l’Islam. La reacció atemorida del món occidental no fa altra cosa que enfortir els elements fanàtics que condueixen les multituds islàmiques. El futur no sembla gens prometedor.
¿Troba just parlar de l’Islam en termes tan categòrics o caldria parlar només de l’Islam extremista?
La pregunta és qui guia el món islàmic. I els que dirigeixen avui el món islàmic no són els filòsofs o elements intel·lectuals influïts per la cultura occidental, que volen viure en pau amb Occident, sinó els que fan sermons a les mesquites i els mestres fanàtics de les escoles religioses, les concepcions islàmiques que parlen d’una guerra global entre el món islàmic i el món occidental. Hem de recordar que el món islàmic normal veu les seves relacions amb el món de fora, el no islàmic, com a relacions determinades per l’espasa. El màxim que pot passar és que l’Islam suspengui per un moment la guerra, perquè no està preparat ni és prou fort per lliurar-la.
Aleshores, ¿no té sentit parlar, perquè sempre hi haurà guerra?
En gran mesura, és veritat. L’única manera amb què es podia tractar amb l’Islam en el passat era emprant les mateixes eines. Això serveix perquè els musulmans no s’han donat mai cops de cap contra la paret. Vull dir que quan vegin que no aconseguiran derrotar l’enemic, arribaran a un acord amb ell. Per això, quan em pregunten quin és el futur d’Israel enmig d’aquest món musulmà, dic que si Israel és prou fort com perquè els àrabs i els musulmans perdin tota esperança de destruir-lo, parlaran amb ell. En aquell moment res no tindrà valor, ni els territoris [palestins], ni Jerusalem, res de res.
¿Vostè no veu cap element positiu en l’Islam?
És indubtable, esclar que hi ha principis bells a l’Islam. Hi ha, per exemple, el tema de l’almoina als més necessitats, el d’ajuda als qui no tenen diners. En les lleis de guerra de l’Islam es prohibeix matar dones, ancians i nens, tot i que lamentablement a la pràctica no es compleix i es publiquen fàtues [edictes religiosos] que justifiquen que no es compleixin aquestes lleis. El món islàmic ha produït una literatura bella, bella poesia, filosofia, matemàtiques. Hi ha moltes coses bones que l’Islam ha desenvolupat i que sense cap dubte són importants. Però hem de recordar una cosa que és clau: no són aquestes les coses que han determinat les relacions entre l’Islam i el món de fora d’aquesta religió. Encara que el Papa trobi aquestes coses, no són aquests els elements que han guiat la relació entre l’Islam i el món cristià. El món cristià sempre ha vist en l’Islam el seu pitjor enemic.

Moshe Sharon és expert en Islam de la Universitat Hebrea de Jerusalem

Publicat al diari Avui el 19 de setembre del 2006

Deixa un comentari

Filed under Nació Catalana

Setembre 11, 2006 · 5:33 pm

11 setembre 2006

11 DE SETEMBRE DE L’ANY 2006

PROGRAMA D’ACTES D’UNITAT NACIONAL CATALANA

Unitat Nacional Catalana en homenatge als patriotes que lluitaren per la llibertat de Catalunya organitza els següents actes:

Diumenge 10 de setembre

12’00h del migdia

Acte d’Homenatge, ofrena floral i parlament al monument a Josep Moragues situat a la Plaça Pau Vila, entre el Passeig Nacional i l’Avinguda Icària, just darrera l’Escola de Nàutica del Pla de Palau

Dilluns 11 de setembre

00’00h de la nit

Acte d’Homenatge al Fossar de les Moreres en record dels patriotes que van deixar la vida defensant la ciutat de Barcelona de les tropes franco-espanyoles el 1714.

8’00 h del matí

Trobada al monument a Rafael de Casanova per assistir a les ofrenes dels diferents partits i instal·lar la nostra parada a la Ronda de Sant Pere, on es podrà adquirir el nostre material oficial aixi com el darrer número de la revista Pàtria.

14’30 h

Dinar de germanor per a militants i simptatitzants.

ACTES A VILANOVA I LA GELTRÚ

UNITAT NACIONAL CATALANA ORGANITZA UNA
OFRENA FLORAL AL MONÒLIT DE FRANCESC MACIÀ
AMB MOTIU DE L’ONZE DE SETEMBRE

L’agrupament d’Unitat Nacional Catalana de Vilanova i la Geltrú ha organitzat una ofrena floral en homenatge a la figura històrica de Francesc Macià, vilanoví il•lustre i una de les personalitats claus del segle XX en la configuració de l’independentisme contemporani.

L’ofrena tindrà lloc el proper diumenge dia 10 de setembre a les 19 hores, al monòlit ubicat al final de la Rambla de la Pau de Vilanova i la Geltrú. Aquesta ofrena s’emmarca dins dels actes de commemoració de l’Onze de Setembre, Diada Nacional de Catalunya, jornada que per Unitat Nacional Catalana pren un especial relleu en la reivindicació del dret a viure en una Catalunya lliure, catalana i amb plenitud democràtica.

Unitat Nacional Catalana convida a tots els ciutadans de Vilanova i comarca a assistir a l’ofrena floral i a acompanyar a la delegació del partit que retrà homenatge a Macià. Durant el transcurs de l’acte, intervindrà el representant d’Unitat Nacional Catalana a Vilanova, en Jaume Font, que adreçarà unes paraules als assistents glossant la figura de Macià i de la commemoració de l’Onze de Setembre, vinculant-los a la reivindicació del dret a viure en una Vilanova i en una Catalunya catalana.

Finalment, des d’Unitat Nacional Catalana fem una crida als catalans i en especial, als nacionalistes, a demostrar arreu el sentit patriòtic de la jornada de l’Onze de Setembre, tot participant en els actes independentistes i reivindicatius de caràcter unitari que se celebren arreu del país, i a col•locar en finestres i balcons la bandera quadribarrada catalana i la bandera estelada independentista històrica, de fons blau i triangle blanc.

Unitat Nacional Catalana – 5 de setembre de l’any 2006.

Deixa un comentari

Filed under Activitats

Setembre 10, 2006 · 6:18 pm

Ofrena al Monument de Francesc Macià. Vilanova i la Geltrú. 10 de Setembre del 2006

Ofrena al Monument de Francesc Macià.

Vilanova i la Geltrú

10 de Setembre del 2006

Uns cinqunta patriotes de totes les edats han acompanyat la delegació d’UNC que ha realitzat aquest vespre a les 7 una ofrena d’homenatge a Macià i han escoltat les paraules que en nom d’UNC els ha adreçat el company Jaume Font.

Publiquem íntegrament el text del parlament:

Ens hem aplegat aquí, convocats per Unitat Nacional Catalana, en aquest acte senzill però emotiu, per retre memòria i homenatjar la figura del President Macià, avui vigília de la nostra Diada Nacional, perquè ell –a l’igual que avui nosaltres, també volia i anhelava una Catalunya catalana, respectuosa amb l’herència del passat i encoratjada cap a un futur de llibertat i plenitud nacional.

És aquí darrera meu en aquest monòlit on resten inscrites les paraules de Macià, fill d’aquesta vila, que deia estimar tots els vilanovins més enllà les ideologies o maneres de pensar de cadascú. Nosaltres també defensem un independentisme unitari, que doni prioritat la defensa de la catalanitat i a la construcció d’un Front Patriòtic que ens meni a la consecució d’una nació catalana reunificada, de les Alberes al riu Segura i de Maó a la Franja de Ponent, independent i lliure de les urpes espanyoles i franceses.

Per això avui ens reunim aquí per reivindicar la llibertat del nostre poble, a l’igual que demà també ho farem manifestant-nos de manera unitària pels carrers de Barcelona, per fer sentir la nostra veu i per dir ben fort i ben clar que nosaltres som catalans i que mai ens faran espanyols, ni de grat ni per força.

Visca Catalunya Lliure i Catalana!

vilanova10s1 vilanova10s2 vilanova10s3

Deixa un comentari

Filed under Activitats

Setembre 10, 2006 · 5:59 pm

Olot. Festes del Tura. 10 de Setembre del 2006

Olot. Festes del Tura. 10 de Setembre del 2006

Els companys de la Garrotxa varen repartir propaganda en ocasió de les Festes del Tura, a Olot, en ocasió de les Festes del Tura.

Posem algunes fotografies de la parada. No cal dir que el missatge del nacionalisme unitari va tenir molt bona acollida i es difongueren nombrosos exemplars del Pàtria nº4.

 tura20061 tura20062

Deixa un comentari

Filed under Activitats

Juliol 16, 2006 · 5:22 pm

Trobada del Pi de les Tres Branques. 2006

Pi de les Tres Branques. 2006

pi2006

Aquest any la Trobada Nacional del Pi de les Tres Branques s’ha destacat pel brillant parlament del periodista i escriptor Víctor Alexandre, reproduïm integrament el seu parlament, on la seva proclama de la necessitat de la unitat dintre del independentisme remarca la necessitat de deixar de banda sectarisme i posicions ideològiques que ens separen.

També hi parlà el jove Èric Bertran, autor del llibre “L’Exèrcit del Fènix”, reproduïm així mateix el seu discurs. El cas de l’Èric demostra que no hi ha edat per defensar la Nació, que és la tasca de tots, tot un exemple de patriotisme.

Com cada any UNC ha exposat el material i les publicacions editades, ens hem trobat companys de les diferents comarques del país i hem constatat, un cop més, la desmobilització per part dels partits polítics nacionalistes envers la Trobada del Pi de les Tres Branques, sembla que un aplec ja centenari no sigui de l’interès dels polítics de torn, ni de les organitzacions que preconitzen el sectarisme ideològic.

Malgrat tot la Trobada del Pi de les Tres Branques és un referent nacional, tant pels seus orígens com pel significat i la seva història. I hem de ser fidels al que representa, per tant ja convoquem la trobada de l’any que ve, cal enfortir-la i fer de la Trobada del Pi de les Tres Branques una fita i un referent.

IM000275.JPG

pi20062

Parlament de Víctor Alexandre, guardonat amb la primera edició del Premi d’Assaig Francesc Ferrer i Gironès pel seu llibre La paraula contra el mur. La independència no és un privilegi.(La Busca Edicions, 2006). Ha estat el convidat d’enguany a fer el Discurs de l’Aplec del Pi de les Tres Branques

LA INDEPENDÈNCIA ÉS A LES NOSTRES MANS

S’acosten temps millors, no en tingueu cap dubte. Ja sé que després de la humiliant retallada que ha experimentat el nou Estatut, parlar de bons temps sembla gairebé un estirabot. El Parlament de Catalunya, certament, ha estat humiliat, i quan un Parlament és humiliat ho és també el poble que representa. Però, de vegades, hi ha moments a la vida en què cal fer un pas enrere per després poder-ne fer dos endavant. El nou Estatut, contràriament a allò que ens diuen els altaveus oficials, no és un pas endavant, és un pas enrere. I ho és per moltes raons. Us en diré algunes:

És un pas enrere, perquè la majoria dels catalans que l’han votat, no han tingut oportunitat de saber què votaven.

És un pas enrere, perquè mai, al llarg de la seva història, Catalunya no havia estat víctima d’una tan gegantina i mediàtica rentada de cervell. Mai el poble català no havia estat tan descaradament coaccionat a votar d’acord amb les ordres dels seus governants i mai no s’havia satanitzat tan ferotgement la dissidència. Que difícil que ho hauria tingut el “sí” sense la inestimable col·laboració del Partit Popular, que amb el seu “no” ha pretès fer-nos creure que aquest Estatut és gairebé una declaració d’independència.

És un pas enrere, perquè, quan el poble català comenci a veure les mancances d’aquest Estatut, Espanya li recordarà que va ser ell mateix qui es va posar la corda al coll. O no és posar-se la corda al coll el fet de condemnar els joves que avui tenen 30 anys a reivindicar l’any 2036, quan en tinguin 60, l’Estatut del passat 30 de setembre, que, ves per on, és justament el que ara mateix ja hauria de ser una realitat? I això sense comptar que encara queden 60 competències per transferir de l’Estatut del 1979. Es que no ens adonem de l’ensarronada?

És un pas enrere, en definitiva, perquè per a una nació amb clara consciència de ser-ho, el text aprovat al Congrés espanyol, no tan sols no satisfà les necessitats de Catalunya, sinó que és humiliant i ofensiu des d’un punt de vista nacional.

Tot i això, però, dic que s’acosten bons temps, perquè com més es tensa la corda més augmenten les probabilitats que es trenqui. El gran avantatge d’aquest pas enrere, per tant, és que, quan es descobreixi l’engany —i això passarà en el termini d’un parell d’anys-, la seva conseqüència més immediata serà l’efecte despertador. El mateix efecte despertador que va tenir el govern de José María Aznar per a l’independentisme català. Vull dir amb això, que és en l’adversitat quan els catalans recuperem l’esperit indòmit que ens va caracteritzar en altres temps; és en l’adversitat quan oblidem les nostres diferències i ens unim com el que som: un sol poble que lluita en defensa del més elemental dels drets humans: el dret de decidir.

És inadmissible que, si som una nació amb mil anys d’història i amb el Parlament més antic d’Europa, el nostre Parlament estigui subordinat a la voluntat d’una altra nació i d’un altre Parlament. Només aquells que no es veuen amb cor de decidir per ells mateixos permeten que un altre ho faci per ells. No ens hem de comportar com si fóssim predeterministes i creguéssim que la nostra subordinació és eterna i està escrita en els estels. Ens van subordinar per la força, és cert. Es més, ho van fer per la força, perquè no tenien la força de la raó. Però transcorreguts gairebé tres segles d’aquella desfeta, ja no tenim cap excusa per justificar la nostra passivitat. O som un poble infantívol, és a dir, un poble que no creu en ell mateix ni en les seves pròpies forces ni en els seus valors i que delega les seves responsabilitats en un altre poble, o som un poble adult, i, per tant, no admetem cap altre estatus jurídic per al nostre país que no sigui el d’un Estat lliure, independent i plenament sobirà.

I quines són les claus per arribar-hi?, ens preguntarem. Com es passa de ser una regió d’Espanya a ser un Estat europeu? Doncs és molt fàcil. És tan fàcil, que quan arribi el moment ens semblarà mentida haver viscut tres segles encadenats a un Estat que s’ha reafirmat pe mitjà de la nostra subordinació. Per començar, Espanya és un Esta feble, molt feble. Fixeu-vos que nosaltres som les últimes colònies qu li queden. Totes les altres, quan han pres consciència dels seus dret han seguit el camí natural de la vida, que és el camí de l’emancipació Es pot saber a què esperem nosaltres, per seguir el mateix camí?

És per totes aquestes coses que jo, avui, aquí, en aquest lloc emblemàtic i ple de simbolisme, com és el Pi de les Tres Branques, us vull fer dues propostes. Són dues propostes que em semblen requisit ineludibles si volem culminar aquest procés de recuperació de la sobirania que ens va ser arrabassada per la força de les armes.

En primer lloc, cal que estiguem units. Cal tancar definitivament la divisió de l’independentisme català. Hem de ser prou valents intel•ligents per superar les diferències que en aquests moment separen a totes les forces independentistes i unir-nos en un únic objectiu. Estic parlant de la defensa d’una causa justa i noble que é molt més important que tots nosaltres. Aquesta causa té un nom Països Catalans.

Temps hi haurà, quan el nostre poble sigui lliure, de situar-nos cadascun en el color polític que ens pertoca. Però aquest moment encara no ha arribat. Encara no és l’hora de comportar-se com si fóssim lliures, perquè no en som, de lliures. I mai no ho serem si, con us deia, no som capaços d’aparcar les nostres diferències internes mantenir-nos units. I si no sabem com fer-ho, si ens cal imaginació mirem que fan el Partit Popular i el Partit Socialista. Limitem-nos i imitar els espanyols: n’hi ha de dretes i n’hi ha d’esquerres, però per damunt de tot són espanyols. Com es pot ser independentista català considerar la llibertat nacional un tema secundari? Cap home ni cal dona no és lliure si no ho és també el seu país. Aquesta, per tant, és la primera proposta, una proposta que es diu “unitat”, la unitat de totes les forces independentistes catalanes.

La segona és diu “internacionalització”. Hem d’internacionalitzar el conflicte. Prou de manifestacions a Barcelona, a Palma, a València Perpinyà. I prou, naturalment, de manifestacions a Madrid. D’ara endavant les manifestacions del poble català s’han de fer a Brussel·les.

No és Brussel•les la capital de la Unió Europea? I no és la nació catalana una nació d’Europa? Doncs aleshores què hi anem a fer a Madrid? Si no som espanyols, per què fem manifestacions a Madrid? Mentre ens manifestem a casa nostra o a Espanya, el nostre conflicte sempre serà vist per la resta del món com un conflicte intern de l’Estat espanyol. Només viatjant al cor de la Unió Europea i manifestant-nos davant del seu Parlament —que també és el nostre- aconseguirem que l’anomenat problema català deixi de ser un problema domèstic i passi a ser un problema europeu. És a dir, un problema internacional. I no tinguem cap dubte que això és l’últim que vol Espanya, la internacionalització del nostre conflicte. No ho vol el Partit Popular i no ho vol el Partit Socialista. De fet, li tenen pànic. Per això mantenen hermèticament tancades totes les portes que ens podrien projectar arreu del món amb el nostre nom: Ja sigui a la Unió Europea, a la Unesco, en els fòrums internacionals o a través de les seleccions nacionals. Espanya no vol que el món sàpiga de la nostra existència, no ho ha volgut mai. Per tant, atès que és això el que li fa més mal, és just en aquest punt que hem de concentrar totes les nostres energies. D’ara endavant, les nostres reivindicacions les hem de fer a Brussel·les. Es allà on deixarem de ser invisibles, és allà on, els agradi o no els agradi, vulguin o no vulguin, ens hauran d’escoltar. Es a Brussel·les on tindrem els altaveus i la projecció internacional que la nostra causa necessita.

Fa un any, només un any, ningú no sabia que Montenegro seria un Estat independent. No ho sabia el món i no ho sabien ni els mateixos montenegrins. I mireu-lo avui. Avui Montenegro és un Estat de ple dret al cor d’Europa. I el mateix passarà als Països Catalans: a mesura que ens hi acostem, quan se n’albiri la possibilitat, no en tingueu cap dubte, sortiran independentistes de sota les pedres. I per tal que aquesta realitat s’esdevingui només hem de tenir present una cosa, una única cosa: La independència no és un privilegi, la independència és un dret.

Moltes gràcies,

Víctor Alexandre
Discurs al Pi de les Tres Branques, 16 de juliol de 2006

Discurs d’Eric Bertran al Pi de les Tres Branques

Va haver-hi un temps on les persones lluitaven pel que creien i desitjaven deixant enrere les obligacions. Va haver-hi un temps on hi havia gent que renunciava a ocupar els càrrecs dels seus pares, a dirigir una gran empresa per fer el que creien; el que els hi deia el cor. Un temps on la gent creia amb el que feia, amb el seu cap, el seu pensament no amb el que li deien. No parlo de fa pas tant, no parlo d’un lloc llunyà. Parlo de Catalunya a l’època del romanticisme. La gent no feia el que li deien els de dalt, la gent era capaç de renunciar a una vida plena de riqueses pel simple fet de fer el que volia; pintar, escriure o defensar els seus ideals.

Ara les coses són ben diferents… Ara fem sempre el que ens diuen, ara tenim por, ara no creiem amb nosaltres mateixos. Avui ens dediquem a barallar-nos entre els qui pensem igual i no a defendre’ns dels qui ens fan mal. Què és el que ens ha fet canviar? Que ha passat? És potser que estem tan bé que ens podem permetre el luxe de dividir-nos? Jo crec que no.

Aquí on el veiem és un pi. Aquí on el sentim és tot un símbol. Tres branques que mantenen viva l’esperança i la il·lusió, tres branques que posen els punts sobre les “is” i no permeten que els catalans caiguem en el joc de la ignorància com des de certs sectors d’Espanya s’intenta. Aquest arbre ens diu que som un de sol, que per sobre del que ens imposin seguim sent un mateix i per tant, ho hem de demostrar amb una sola veu. Amb la mateixa veu que ens diuen que Catalunya és Espanya nosaltres hem de cridar “Prou!”. Hem de cridar i aconseguir que el nostre crit quedi per sobre el seu. Un crit ple de confiança i il·lusions mai no pot quedar apagat però això només funcionarà si cridem junts, si crida cadascú per un costat no farem res. Junts homenatgem un arbre que ens dóna força per continuar endavant i junts hem d’aprofitar aquesta força per fer que el que ahir era una utopia, per fer que el que avui és un futur sigui demà el present.

Deixa un comentari

Filed under Activitats

Juliol 16, 2006 · 4:21 pm

XXVII APLEC PATRIÒTIC DEL PI DE LES TRES BRANQUES Diumenge, 16 de juliol de 2006

XXVII APLEC PATRIÒTIC DEL PI DE LES TRES BRANQUES
Diumenge, 16 de juliol de 2006

Discurs d’Eric Bertran al Pi de les Tres Branques

Va haver-hi un temps on les persones lluitaven pel que creien i desitjaven deixant enrere les obligacions. Va haver-hi un temps on hi havia gent que renunciava a ocupar els càrrecs dels seus pares, a dirigir una gran empresa per fer el que creien; el que els hi deia el cor. Un temps on la gent creia amb el que feia, amb el seu cap, el seu pensament no amb el que li deien. No parlo de fa pas tant, no parlo d’un lloc llunyà. Parlo de Catalunya a l’època del romanticisme. La gent no feia el que li deien els de dalt, la gent era capaç de renunciar a una vida plena de riqueses pel simple fet de fer el que volia; pintar, escriure o defensar els seus ideals.

Ara les coses són ben diferents… Ara fem sempre el que ens diuen, ara tenim por, ara no creiem amb nosaltres mateixos. Avui ens dediquem a barallar-nos entre els qui pensem igual i no a defendre’ns dels qui ens fan mal. Què és el que ens ha fet canviar? Que ha passat? És potser que estem tan bé que ens podem permetre el luxe de dividir-nos? Jo crec que no.

Aquí on el veiem és un pi. Aquí on el sentim és tot un símbol. Tres branques que mantenen viva l’esperança i la il·lusió, tres branques que posen els punts sobre les “is” i no permeten que els catalans caiguem en el joc de la ignorància com des de certs sectors d’Espanya s’intenta. Aquest arbre ens diu que som un de sol, que per sobre del que ens imposin seguim sent un mateix i per tant, ho hem de demostrar amb una sola veu. Amb la mateixa veu que ens diuen que Catalunya és Espanya nosaltres hem de cridar “Prou!”. Hem de cridar i aconseguir que el nostre crit quedi per sobre el seu. Un crit ple de confiança i il·lusions mai no pot quedar apagat però això només funcionarà si cridem junts, si crida cadascú per un costat no farem res. Junts homenatgem un arbre que ens dóna força per continuar endavant i junts hem d’aprofitar aquesta força per fer que el que ahir era una utopia, per fer que el que avui és un futur sigui demà el present.

Èric Bertran

Deixa un comentari

Filed under Nació Catalana