Catalunya Catalana

La constant inconstància catalana

Domènec Guansé Salesas

Tarragona 1894 – Barcelona 1978

Conferència pronunciada en el Centre Català amb motiu de la commemoració de l’Onze de Setembre.

Impremta Mediterranea

Av. Matta, 320

Santiago de Xile

1951.

És ben singular que l’efemèrides que avui commemorem sigui la consagració històrica de l’heroisme dels catalans en defensa dels nostres drets i que al mateix temps representi la caiguda vertical de la nostra nacionalitat. Després de l’Onze de Setembre del 1714, Catalunya deixava d’existir. Un rei estranger, advers a la nostra terra, proclamava un decret que suprimia totes les nostres llibertats i que tenia la virtut de desfigurar ràpidament la fesomia moral del nostre poble. De deixar-lo per molts anys sense esperança i, pitjor encara, sense esma ni delit per redreçar-se. Catalunya s’emmotllà de primer per força, després per inèrcia i finalment per impuls voluntari, a la maquinària de l’Estat que l’havia destruït.

Aquesta és la nua i crua veritat. Catalunya a qui tantes possibilitats oferia el destí en l’època de la seva grandesa; que va veure’s unida amb la dolça i enyorada Provença; que formà la gloriosa Confederació en la qual tan poc van aportar els aragonesos i tant els catalans; que amb els jardins de València i Múrcia, amb l’arxipèlag de les Illes d’Or aconseguia l’hegemonia mediterrània. I que, deixant les marques del seu pas a Sicília i Sardenya, als Ducats de Neopàtria i d’Atenes, trucava a les portes de bronze de Bizanci. Catalunya, la llengua de la qual segons Ramon Muntaner era la més parlada, es veia reduïda a una trista província, etimològicament país conquerit, mentre la pols de la indiferència, més trista que l’oblit, recobria les seves catedrals, els seus castells i totes les seves glòries pretèrites. I tot, segons comunament acceptem, a causa dels enemics seculars de la nostra terra. Els mateixos que en l’Onze de Setembre van envair Barcelona. Però ¿en va ser aquesta, verament la causa?… En part tenim raó d’afirmar-ho, encara que la nostra raó és inspirada per la rancúnia, sentiment que emboira la raó. I és ben legítima la nostra rancúnia, mentre continuem sent dominants: L’odi a l’invasor és un odi sagrat. Però no, no tenim, almenys, tota la raó. Les causes de la nostra dissort radiquen essencialment en nosaltres mateixos. Nosaltres som els artífexs de la nostra adversitat. I ens convé recordar-ho, perquè només el coneixement de les nostres culpes, ens pot portar el penediment i a l’esmena. Si vam malbaratar les possibilitats de la nostra expansió, no va ser pas per culpa de Castella, sinó, dit sigui d’una manera barroera, per no saber administrar-nos. I no podem acusar els nostres reis, perquè, acusar-los equivaldria a judicar la història amb criteri actual i això resulta còmic. Aleshores el què avui en diem pàtria, era el patrimoni reial i els reis repartien els reialmes i els unien amb d’altres, sense pensar en la voluntat dels vassalls. La sort dels pobles depenia de l’encert o del desencert amb què els prínceps concertaven llur boda i del bon o mal criteri dels testaments reials. I va passar que els nostres prínceps no van fer bons casaments, ni els reis, testaments que afavorissin Catalunya. Heus aquí la causa fonamental que truncà una gran història i que esbandí la poderosa nacionalitat, deliri encara dels nostres somnis.

No, els factors històrics no ens han estat propicis. Però sovint sembla que hàgim col·laborat amb la dissort. No em proposo traçar un panorama per tal de demostrar-ho. Fixem-nos només, per exemple, en la Sentència de Casp, que és el moment de més compromís de la nostra vida nacional. Havíem d’elegir un rei i podíem triar, entre una prosàpia castellana i un rei de la nostra nissaga. És cert que l’ambient ens era molt advers. Però, en definitiva, fou un dels compromissaris catalans qui decidí l’elecció: Vicent Ferrer, savi i sant. I imagineu-vos quins miracles hauria pogut fer a favor nostre, a despit de les circumstàncies adverses, un home que disposava de tantes influències a la terra i al cel, d’haver-se sentit més català que… vaticanista! No el condemnem. Això seria caure de nou en l’error de judicar el passat amb criteri i, fins com he fet, amb nomenclatura actuals. Però quantes vegades durant el decurs de la història i més encara en els nostres dies, tot i semblar-nos que tenim tan avivada la consciència patriòtica, no hem posposat i posposem la causa de Catalunya a qualsevol altre ideal! I no sols a un ideal, sinó als interessos bastards i a coses més menyspreables que els interessos: la vanitat, la presumpció, el gust de distingir-se i, més que de manar, de fer el manefla. Tant es repeteix el fet, que té un qualificatiu català intraduïble: botiflerisme. Amb quina saludable joia el poble arrossegà el Comte de Santa Coloma, botifler entre els botiflers! Però el botiflerisme no morí amb ella. Tota la vida social, política, religiosa, artística i literària de Catalunya, s’infesta sovint de botiflerisme. Potser tan sols se’n salva el pagès amb els peus enfonsats com arrels en la terra, talment com un déu ancestral, familiar i mofeta, en vetlla per la nostra preservació. Si ho examinéssim, comprovaríem que al darrera de cada una de les figures catalanes més representatives, hi ha un hort i una vinya que li han servit de bressol.

Molts ni se n’adonen que actuen com a simples botiflers. En els nostres temps, un dels casos més escandalosos de botiflerisme col·lectiu, va ser el famós recurs de la gent de la Lliga, al Tribunal de Garanties, de Madrid, contra la Llei (bona o dolenta, tant me fa) elaborada pel parlament català, sobre els Contractes de Conreu. I quantes vegades els aranzels, ha estat causa de la humiliació catalana, d’estires i arronses en la nostra política nacional! El sant egoisme de les dretes! Direu. Exacte. I què no dir de la santa defecció de les esquerres?… Quan el catalanisme es feia massa conservador sota l’hegemonia de la Lliga, les esquerres i en especial les masses obreres es deixaven entabanar pel més fantàstic dels santons enviats per Madrid [Alejandro Lerroux] i el seu capell i ànima de palla, amb cinta tricolor, era el símbol de la vergonya catalana! I la seva influència durà molt. Mai no del tot extingida, l’hem vista rebrostar moltes vegades. La FAI en fou una versió més metzinosa. I avui veiem els més avançats de la nostra política. Els més internacionals, que accepten per guies i adoren com a ídols, gent que potser val molt, però que no és gent catalana!

Una de la fauna més danyina de botiflerisme, és la dels intel·lectuals. He citat el cas de sant Vicent Ferrer, que n’era un precursor, tot i obrar, més que com a intel·lectual, com a polític. Però la història prossegueix i si bé ens cal admetre que la decadència literària, produïda a les darreries del segle 13, és tan sols un reflex de la decadència nacional, n’exculparem els escriptors? Cap coerció dels enemics seculars, no els obligava a renunciar al propi idioma. Si algun motiu exterior a ells mateixos els hi induïa, era que ahir, igual que avui, molts catalans s’estimaven més de llegir en espanyol que en català . I que tots plegats començaven a deixar-se enlluernar pel geni d’Espanya. Però la nostra literatura tenia encara un gran prestigi. Ausiàs March era traduït i imitat. Més endavant Cervantes feia l’elogi d’una de les obres capitals de la literatura catalana: Tirant lo Blanch i recomanava que els escriptors escrivissin en la seva llengua materna. ¿Per què deixaven de seguir un tan assenyat consell? ¿Per què ja, amb anterioritat, un Joan Boscà Almogàver, es convertia en Juan Boscán, després d’haver escrit uns bons poemes en català i es dedicava a ensenyar als castellans… la mètrica italiana, en voga aleshores? Un dels casos més inexplicables de renúncia a l’ideal, va ser el de Joan Bonaventura Aribau. La seva Oda a la pàtria es considera, com sabeu, el preludi de la nostra Renaixença. I, per aquest motiu, mai no ens cansarem de cantar la seva glòria. Però, sense pal·liatius, la seva història és aquesta. Després d’haver-la escrit, restà a Madrid, on ja residia i sense recordar-se més de Catalunya, es lliurà totalment a l’estudi dels clàssics castellans. I el seu nom s’hauria emmortallat entre paperassa erudita, de no haver estat pels versos augurals de l’Oda. ¿És per ventura que la va escriure en un rampell entusiasta de la jovenesa? És massa ben pensada perquè els erudits hagin pogut admetre aquesta suposició. El seu idioma, una recreació neoclàssica, basta per fer-nos adonar del seu esforç i de la seva familiaritat amb els nostres escriptors medievals, aleshores tan desconeguts. Si Aribau hagués persistit escrivint en la seva llengua, més dolça que la mel, segons cantava, el procés de la Renaixença s’hauria accelerat. Car haurà de transcórrer més de mig segle, és a dir, que haurem d’esperar l’adveniment de Jacint Verdaguer, per trobar en la nostra lírica un esclat que el superi. ¿Per què, doncs, emmudí per a nosaltres? ¿Per què traí Catalunya i es traí ell mateix? Ni coercions, ni sabres, ni dictadures no l’obligaven. Només l’abona el motiu adés indicat, el desdeny dels catalans instruïts envers la llengua i la literatura vernacles i l’admiració que, en canvi, els desvetllava la literatura castellana. I sempre hi ha algun compatriota que, en els moments més difícils o de més possibilitats, es passa a l’altra banda. Avui mateix, ¿no veiem un Eugeni d’Ors, pontificant solemnement entre els jerarques del règim [franquista]? ¿No veiem, acatant-lo, un saltimbanqui genial com Dalí, pintor, escriptor, conferenciant i sobretot superviatjant del ram mercantil? Per desgràcia nostra, algunes de les més destacades figures de l’ imperio i de les que n’aguanten més el to, són catalanes.

I que ningú no es cregui que és per populatxeria que retrec aquesta tara de la vida intel·lectual de Catalunya. A desgrat de tot, crec que els escriptors i els artistes són la flor i nata del nostre país i les víctimes d’aquestes minves i sotracs. Ja estaria content que els polítics haguessin fet la meitat del que ells han fet per desvetllar la nostra consciència. Però escriptors, pensadors, poetes i artistes són, en definitiva, carn i sang del poble. Si entre ells i la gent més humil hi ha alguna diferència, és que s’hi acusen –en les virtuts i en els vicis- les característiques generals. I cal, a més, tenir present que sols es compra allò que té un valor. Quants dels qui criden contra els traïdors, es vendrien l’ànima al diable, és a dir a Madrid, per quatre rals si poguessin! A molts els passa el mateix que a certes fadrines lletges i antipàtiques que blasonen de virtut. Hom somriu tot escoltant-les perquè sap que no tenen cap mèrit. La virtut meritòria és la que, adornada per la bellesa, sap resistir les temptacions. I per això és tan admirable el cas d’un Pau Claris, a qui no hi ha prou or en tot el món per comprar-lo!

Sempre hi ha hagut homes il·lustres que han traït i homes il·lustres que han restat fidels. Sortosament entre aquests darrers hi ha, al capdavall, els més i els millors. Però passa que la intel·ligència mai no ha servit per decidir cap dels problemes capitals que ens inquieten, començant pel que, filosòficament, és primordial: l’existència de Déu. Així veiem homes genials entre els creients i homes genials entre els incrèduls. I és que com responia sant Bonaventura a una velleta que el consultava, un cor senzill està més preparat per comprendre Déu –i en aquest cas la pàtria- que el més eximi doctor en teologia. En els cors senzills, el dimoni no hi suscita problemes.

Però si només fossin els homes il·lustres els qui caiguessin en la temptació! Què dir dels grans capitalistes, dels comerciants porucs que, davant de la més lleu insubordinació de l’ànima catalana, sospiren perquè un sorge castellà implanti una dictadura que ens faci anar tots drets. I dels manefles que ens les ciutats i viles esperen amb candeletes, quan unes eleccions populars els ha arrabassat el poder, el cop d’estat que tornarà a encimbellar-los. I com els veieu després remenar la cua i aguantar ben ferms les vares del pal·li que eixopluga el dictador i fer de castellà postís entre els castellans. Amb tan bons colors a les galtes que no discernim si són els colors de la salut o de la vergonya.

Em retreureu que estic fent, com diuen els teòlegs, d’advocat del diable. Confesso que és un ofici que em plau però que, en aquest cas, em dol i admeto que he triat una llum una mica negativa per examinar el nostre caràcter. Però crec que la gravetat de les hores que passem, no són les més oportunes per interferir els reflectors amb cristalls de color de rosa. I vista almenys sota aquesta llum, Catalunya se’m presenta com un poble vacil·lant. Dubten els savis i dubten els ingenus. Dubten els idealistes i els interessats. Dubten entre aquests dos extrems. Ajuntar-los amb els qui pretenen fer la unificació espanyola, somni en el qual Castella sembla disposada a deixar-hi la pell o fer un suprem esforç per crear una nacionalitat en la plena sobirania dels seus drets. El dubte adés es paralitza, adés ens extravia en la recerca de solucions intermitges, sovint vanes i contradictòries.

No sabem triar. Com el pàl·lid príncep de Dinamarca, no cesem de repetir-nos: Ser o no ser, vet aquí el problema! Val més sofrir els cops i els dards de la inconstant fortuna, les injúries de l’opressor, les fuetades dels superbs i dels indignes o prendre les armes contra tantes calamitats i exterminar-les? O ¿morir, dormir només? Potser somniar. Perquè ¿qui sap quins somnis ens esperen en aquest somni de la mort [de la mort catalana] o d’una supervivència provincial, sense pena ni glòria, sense responsabilitat, encara que també sense esperança?

Si tot i que la claror mediterrània desdiu de les boires que entelaven la clara ment de Hàmlet, el cas és que ens passem la vida parodiant el seu immortal soliloqui. Potser ens manca una bona dosi d’aqueixa filosofia denominada existencialisme, avui en voga, que exigeix a l’individu, per tal que visqui d’acord amb la seva més rigorosa essència, que triï per si mateix en tots els tombants, en totes les bifurcacions dels camins que ens ofereix la vida. I que col·lectivament no sabem triar, ho demostra, a més del què he dit, l’extensa gamma de matisos que ofereix el nostre pensament en relació amb el gran problema del ser o del no ser de Catalunya. No em refereixo a la diversitat de partits, que fins i tot pot interpretar-se com una prova d’abundància, de riquesa mental. L’inquietant del cas són les coloracions que, en cada partit, pren el problema. Fins al punt que, quan es tracta de partits extensos, arriben a conviure-hi separatistes sentimentals, amb gent de mentalitat més castellana que un arquebisbe de Toledo. I més inquietant encara, les regressions que sofreixen els partits en la posició nacionalista. Veiem com la Lliga s’aigualia i enterbolia la doctrina de Prat de la Riba. Com dintre de l’Esquerra Republicana de Catalunya, els homes d’Estat Català eren absorbits per capitostos procedents de partits republicans espanyols. I veiem avui mateix el Partit Socialista Unificat, el PSUC, que fins i tot havia aconseguit de tenir un cònsol de l’URSS, amb caràcter d’ambaixador a la capital de Catalunya, cedir a les exigències del Partido Comunista de España.

Confusions, vacil·lacions a mantenir pur i net el nostre ideal, supeditació de l’ideal als interessos de partit o, pitjor encara, de classe, quan només triar, decidir-se, seria l’únic que podria salvar Catalunya i fins i tot d’Espanya. També Espanya, perquè de fet tots els espanyols, amics o enemics nostres, paguen les conseqüències d’aquesta constant inconstància catalana. Mai no sabem si es trobaran amb una Catalunya que s’avindrà a ajupir-se, amb uns catalans dòcils o amb una Catalunya disposada a plantar cara i amb uns catalans que criden: O tot o res . Mai no saben si un President de la Mancomunitat estendrà la mà al dictador de torn, per tal d’ajudar-lo a refermar la unitat espanyola o si es toparan amb un President de la Generalitat que, ferm en el seu lloc, no es blega en l’exercici de les seves primordials prerrogatives. I així la policia centralista oscil·la constantment entre la concessió que ens humilia i el cop de sabre que ens esclafa. Avui mateix, tot i la rigidesa del règim, comencen ja a percebre’s, les dèbils percussions del pèndol que marca aquesta clàssica oscil·lació.

La inexistència d’un veritable separatisme, posa de relleu el dubte que consumeix l’ànima catalana.

No ignoro que, en aquest continent [Amèrica], molts compatriotes són separatistes, fins i tot en són algunes agrupacions. Però el separatisme dels catalans d’Amèrica no respon a la realitat catalana. És fruit del desarrelament i de l’enyorança.

De vegades també, una noble i alliçonadora reacció contra el botiflerisme d’altres expatriats que, per fatxenda, treuen el pit al costat dels cònsols i ambaixadors i que, per vanitat, figuren en institucions anticatalanes, tot hi haver-se d’escurar la butxada perquè els sigui permès de figurar-hi.

Però el que ens importa és comprendre l’autèntica realitat de Catalunya. Observant-la, veiem que cap dels nostres doctrinaris polítics no ha estat separatista: ni Pi Margall, ni l’Almirall, ni Prat de la Riba, ni Rovira Virgili. Cap. Ni tampoc en trobem entre els intèrprets del sentiment català. Per a Jacint Verdaguer, Espanya és el niu de les nacions peninsulars. I si per a ell la Mare de Déu de Montserrat és la princesa dels catalans, és per als castellans (als quals mai no oblida, ni en les oracions ni en els poemes) l’estel d’orient. I quan Joan Maragall Gorina crida “Adéu Espanya”, cansat que Espanya no escolti mai les veus catalanes, quina amargor de fill abandonat batega en el seu clam! No van combregar amb el separatisme ni Francesc Macià Lluçà, ni Lluís Companys Jover.

Recordeu els mots inicials de Macià, en proclamar la República catalana: Interpretant els sentiments i els anhels del poble català que acaba d’atorgar-nos el sufragi, proclamo la República catalana, com a part integrant de la Federació Ibèrica. Si els ciutadans que ell interpretava s’haguessin sentit separatistes i decidits a fer prevaler aquest sentiment, hauria proclamat, no pas una república federal [espanyola], sinó la independència. I tot el que s’ha dit dels conciliàbuls i de l’arronsament de Macià que desembocaren en la restauració de la Generalitat de Catalunya, són pures babarotes d’indocumentats. Macià no defraudà el seu poble: ens donà molt més del que somniàvem i esperàvem entre vacil·lacions. I encara avui [1951] la majoria s’acontentaria amb molt menys.

I entre els separatistes organitzats, ¿on és el seu separatisme? Què proposen? Separar-se per pactar, després, lliurement, amb Espanya, en igualtat de drets i de condicions.

Encara insinuaré, no sense una certa temença, que descobreixo en els separatistes més esforçats, una arrel castellana. No sols perquè com tan sovint s’ha fet observar, molts dels més conspicus separatistes són d’origen castellà i porten cognoms castellans, sinó perquè en el separatisme s’hi empelta l’urc i la decisió de Castella. Car esteu-ne segurs, si els avatars històrics haguessin invertit els termes del problema; és a dir, si haguessin posat Catalunya en situació d’exercir la seva hegemonia damunt de Castella, els castellans no s’hi haurien avingut. Ells, en l’orgull i en la decisió de mantenir les prerrogatives nacionals, ens poden oferir moltes lliçons i servir-nos d’exemple. Sinó que és un exemple que no ens agrada i que no vacil·laré a qualificar de mal exemple. La nostra natura repel·leix el separatisme.

Els castellans impregnen d’un més arborat misticisme els seus ideals i els mantenen amb un fanatisme i una supèrbia que no compartim. El crit de “O tot o res” és una expressió que s’adiu més amb l’ànima de Castella que a la de Catalunya. El nostre poble és més demòcrata, més federal, d’una sensualitat més efusiva. A través de la història m’imagino l’esperit de Castella com un tronc que s’arbora en flames que no acaben mai de consumir-lo. El de Catalunya, és com un arbre robust que s’asseca a l’hivern i que rebrosta esponerosament a cada primavera. La Vida en majúscula és la gran amiga dels catalans. La Mort, en canvi, senyoreja en la planúria castellana, des del túmul imponent de l’Escorial. I molts pocs filòsofs i poetes han meditat tan intensament en la mort i l’han cantada amb tanta bellesa com els de Castella.

Tràgica antinòmia de dos caràcters que constitueix la causa més radical de la nostra tragèdia, de la tragèdia d’Espanya!… A nosaltres el cor ens impulsa a estendre els braços per a l’abraçada fraternal. Ells, sense ni comprendre el nostre gest, ens demanen la submissió. I, si cedim una mica, tot seguit llur abraçada ens ofega i és la nostra mort. El pitjor és que el contacte continuat d’ambdós pobles, enlloc d’atenuar les arestes d’uns caràcters tan antagònics, les fa més vives, més tallants. Perdura així la fratricida i estranya situació de germans siamesos, a la qual la geografia i la història ens tenen comdemnats.

La força de Castella es nodreix de la feblesa catalana. D’altra banda, la seva supèrbia i afany imperial de domini, és l’esperó, que, en enfonsar-se en la nostra carn viva, ens obliga a revoltar-nos i ens fa sentir més catalans que mai. De vegades em penso que si no fos la intemperància castellana, el catalanisme, sense reduir-se, prendria un matís diferent.

Recordeu com comença la lletra del nostre himne?… Ara el rei, nostre senyor, declarada ens té la guerra. Començament que no pot ser més estrambòtic en un himne, i que sembla, alhora un plany i una mofa. I a continuació, de bursada, el cop de fals! És que cal que ens declarin la guerra, que ens burxin, que ens hostilitzin, que ens vulguin blegar, que tractin d’arrebassar-nos-ho tot: tot! Més encara del què, massa voluntàriament, els donem. Aleshores ens redrecem en pes: els botiflers desapareixen, els renegats es retracten, els febles i vacil·lants es tornen decidits, els cors més purs s’arboren. Tots hi som a la barbacana per defensar les nostres viles i la invencible ciutadella del nostre esperit! El cel flameja de banderes! No pas per cap miracle, sinó perquè tot català, malgrat ho ignori, serva en el pit les barres de sang i de foc d ela bandera. I arriben les jornades glorioses que sobten i espanten els qui ja ens creien ajupits. És la guerra dels Segadors, és el Còrpus de Sang del 1640, és l’Onze de Setembre del 1714, és el 19 de juliol del 1936. L’espiga d’or que es dreça i la rosella de la sang catalana vessada a dolls, en suprem holocaust a les essències immortals del nostre poble.

Sort en tenim d’aquests grans moments històrics. Sense els quals ja amb prou feines es parlaria ni parlaríem de Catalunya. La sang vessada ens redimeix de les nostres negligències, de les nostres culpes, de la nostra constant inconstància. Fertilitza la nostra terra i el nostre esperit i és la sement i la sava de les noves primaveres catalanes.

Però jo em pregunto: ¿Basten i bastaran sempre aquests esclats d’heroisme per salvar Catalunya? ¿N’hi ha prou per mantenir-la viva? Perquè un dia esdevingui mestressa i senyora, amb els seus drets i atributs recobrats.

Damunt de l’heroisme s’hi poden bastir les torres més altes. Però hi ha pobles que, malgrat l’heroisme, han desaparegut i que han desaparegut, precisament en llur moment més gloriós d’heroisme. I el que ha passat en altres pobles pot passar a Catalunya. I no, no hem de renunciar per aquesta ni per cap temença, a l’heroisme salvador i necessari. Però no ens en podem refiar. I menys encara ens hem de refiar de l’heroisme d’altri, mentre nosaltres fem vida reposada i confortable. Diré més. Les crides a l’heroisme, el martiri, al sacrifici total, fetes des d’Amèrica, em semblen sovint tartarinesques. Ni un sol del separatistes [catalans] d’Amèrica no va prendre les armes contra Franco. Els camins que hem de seguir per salvar Catalunya –i la salvarem si ho volem- són més planers, més segurs i fins i tot més fàcils. I el primer que cal és pensar i obrar sempre d’una manera catalana, cosa que no implica la renúncia a participar en les inquietuds universals. Al contrari, aquesta és la manera d’universalitzar el sentiment català i de donar-li una direcció. El que no hem de fer és posposar Catalunya a qualsevol altra inquietud, a qualsevol altre ideal per enlairat que sigui. No imitem un sant Vicent Ferrer. Si algú ha de servir-nos d’exemple, que sigui el rei Jaume 1r el Conqueridor qui, en una època tan cristiana com la seva, no vacil·là en batre’s contra el Papa, quan l’interès de Catalunya ho exigia. Car no li valen els dogmes. No hem de permetre la interferència en el què és nacional de cap poder estrany. Tant si emana d’un Papa blanc, com d’un Papa vermell o d’un Pontífex de la banca. Hem d’afinar la nostra sensibilitat de catalans, enfortir el nostre orgull nacional.

No rendir-nos al suborn, a l’afalac o a les promeses. Hem de tòrcer el coll a les nostres vanitats personals i no avenir-nos a fer de figurants ni de manefles entre els qui no en són (ni quan ho semblen), amics de Catalunya, i que després d’aprofitar els nostres serveis, els nostres diners o la nostra influència, es riuen de la nostra baixesa. Hem d’extirpar de socarel el botiflerisme en els individus, en els partits, en les institucions. I hem de ser generosos en les empreses catalanes, sense confondre, com tan sovint fem, les empreses amb les mandangues. Hem de donar un contingut positiu a les institucions i no quedar satisfets quan tenim una bandera en un balcó, perquè el que importa és l’esperit que viu darrera del balcó i anima la bandera. Hem de desmentir l’estigma dantesc de l’avara poverta dei catalani i no fingir que anem curts de butxaca, quan només és curt el nostre braç i closa la nostra mà.

Si no ho fem així, davallarem fatalment sense adonar-nos-en el pendent de desnacionalització que derivà del daltabaix del 1714 i tornarem al paper de lacais dels nostres vencedors. I no, no podem repetir una nova Sentència de Casp, ni fer de nou els gegants en unes noves Corts de Cadis.

El programa que proposo és com veieu modest. Es podria resumir en dos mots: Dignitat catalana! I cert que, en la seva modèstia, exigeix sacrificis. Més sacrificis com més intel·ligents siguem, com més valguem i més encimbellada sigui la nostra posició social. Però no eximeix ningú per humil que sigui. Qui se’n desentengui, és indigne dels màrtirs i dels herois que avui homenatgem i que van oferir la seva sang “per donar testimoniatge als venidors” de la voluntat de ser del nostre poble. Aquest programa no ofereix avantatges personals ni gaires motius de vanaglòria. Per això és més difícil de complir. Però té un premi: Catalunya!

Vosaltres sabreu si us abelleix el premi!