Catalunya Catalana

LA MATA DE JONC I ELS CECS QUE NO CAMINEN!

Les actuals circumstàncies, molt més socials que polítiques, adoben la vigència d’un alliçonador fragment de la crònica de Ramon Muntaner: “E si nengun me demana: En Muntaner, quin és l’exempli de la mata de Jonc? Jo li respon que la mata de jonc ha aquella força que, si tota la mata lligats ab una corda ben forts, e tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tiren, no l’arrencaran, ne encara con gaire més s’hi prenguessen: e si en llevats la corda, de jonc en joc, la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que sol un jonc no hi romandrà. E així seria d’aquests tres reis, que si entre ells hi havia devision neguna ne discòrdia, ço que Déus no vulla, fèts compte que han de tals veïns que pensarien de consumar la un ab l’altre. Per que és mester que d’aquest pas se guarden ; que mentre tots tres sien d’una volença, no temen tot l’altre poder del món, ans així com davant vos he dit, seran tots temps sobirans a llurs enemics.” La metàfora constitueix un clam a la tenacitat i a la constància, jonc a jonc, però sobretot, i en línia amb aquell “entre tots ho farem tot” de Pompeu Fabra, un cant a la unitat i a la solidaritat.

Els esdeveniments, que ara han burlat l’esperança d’una candidatura unitària a favor de la sobirania, delaten l’estultícia dels actuals “reis”. La darreria d’agost, vaig assistir a Prada del Conflent a la xerrameca d’uns predicadors “catalunyesos-caps-d’arengada”. Tots ells, després de glossar les excel·lències de la seva religió única i vertadera, coincidiren de forma gairebé idèntica quan foren requerits pels assistents sobre la situació de les Illes, del País Valencià o de la Catalunya Nord amb un “ja s’ho faran!”. Sebastià Bennàssar ho va explicar a la perfecció en una crònica periodística. Quina nació és aquella que vol construir-se a bocins? És que, abans de lluitar per defensar-la, ja tenim un enfilall de Michael Collins que prescindeixen d’entrada de més de la meitat del territori? Tinc la convicció que aquests hipotètics nous líders regionalistes, esquarterats avant la lettre, no s’haurien salvat de ser blasmats com a traïdors per Xirinacs. Un mal endèmic que delata la inconsistència de la defensa de la unitat nacional per tots els qui l’esmicolen. D’altra banda, no és gens coherent parlar de reagrupament, de república catalana federal i de solidaritat si no es predica amb l’exemple de la unitat!

L’endemà d’aquella mala experiència auditiva (i vomitiva), vaig arribar a Arles, a la Provença, pàtria de Bizet (amb l’Arlessiana com a himne emblemàtic de referència) i terra d’acollida de Van Gogh. Passejant per la vella i bella ciutat, a un dels palaus vaig topar amb “L’aveugle et le paralytique” de Jean Turcan (1846-1895). Es tracta de la versió en pedra de l’escultura que, en bronze, va presidir la biblioteca pública de Marsella durant 50 anys, fins que, els nazis la varen fondre per fer bales, com va passar amb les escultures en bronze de Francesc Aragó a Enagel i a Perpinyà, de les quals en vaig parlar en un article anterior. Per sort, en aquest cas, resta el testimoni de la imatge en pedra d’Arles, la qual constitueix una bona reflexió sobre el sentit de la solidaritat humana i l’acció unitària. Un cec, jove i fort, transporta a les espatlles un vell paralític que el guia. Una bona combinació d’interessos: l’experiència i la saviesa per dirigir pacta una entesa amb la força per fer la caminada. En realitat, la idea no és altra cosa que una interpretació poètica del conegut mite d’Orió, a qui Enopió, el rei enemic de ponent, va deixar cec. Lluny de retre el combat, Orió va aconseguir que Cedalió, un infant destre i deixondit, s’enfilàs a les seves espatlles per a fer-li de guia, caminant sempre cap a llevant, fins a trobar el sol que li va permetre recobrar la vista i la llibertat. La diferència entre el mite clàssic i l’escultura de Turcan rau en la figura del guia. La mitologia posa a les espatlles del cec un infant, innocent i sense prejudicis, mentre que l’escultor va preferir un vell baldat. En qualsevol cas, l’important és fer el camí correcte, amb un esforç conjunt, cap a les fites a assolir. Tant és si el guia és jove o vell. Com en el viatge a Itaca de Konstantino Kavafis l’important és compartir la ruta i gaudir de la caminada.

L’exemple de la mata de jonc que Muntaner posa en boca de Jaume I, així com el sentit que desprèn l’escultura que hi ha a Arles, encara poden arrodonir-se amb la conclusió que aporta la novel·la “Camí de coix” de Jaume Santandreu: fa més veta un coix que camina que un badoc sa i condret assegut a una vorera. No són moments d’emparar-nos, amb excuses de mal pagador, en una inexistent coixesa o ceguesa per justificar desercions. Ara allò que ens cal és no defallir. Malgrat n’hi hagi tants que adesiara ens tanquin la porta!

Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo

El Parlament de Catalunya va prohibir les “corridas” de toros amb un 68% favorable i com era de preveure la resposta espanyola ha sigut furibunda. Per a no perdre el costum s’armen amb el tricorn cada vegada que Catalunya es mou. Tant se val que a Les Canàries es prohibís fa més d’una dècada sense que ningú en fes escarafalls doncs tota excusa és bona per a recordar el “derecho de conquista” no fos cas que entre referèndums, estatuts i manifestacions oblidéssim la sacrosanta Unidad de España.

No podien faltar les entranyables sortides de to de les declaracions públiques, com ha il·lustrat un dels clàssics, Don Mayor Oreja afirmant que el cas dels braus és una venjança per l’Estatut i pel triomf de “la Roja” Valga’ns Déu val!Resulta que un Tribunal tercermundista mutila una llei aprovada pel 89% del Parlament, ratificada a les Corts espanyoles i confirmada per referèndum popular. Paral·lelament Espanya, amb una economia a punt de ser intervinguda per la unió europea, unes taxes d’atur vergonyoses i el que probablement és el president més inepte del món occidental, aconsegueix el gran mèrit de guanyar un mundial d’un joc de pilota gràcies als catalans que hi participaven (fins al punt que es podria considerar la setena copa del Barça). De tot això la interpretació és que els catalans estem recelosos i volem venjar-nos prohibint els braus? Malaguanyats! Si prohibicim que els simis sorticin als mitjans de comunicació sortiríem guanyant abastament més!

L’altre sortida de to has estat del senyor Juan Soler, diputat del PP, quan ha criticat la sardana dient que també mata però d’avorriment, en una mostra sens dubte de l’infantilisme del “tu más” No esperàvem que els agrades la sardana (dansa mil·lenària eminentment mediterrània d’origen grec al igual que la tauromàquia que defensen) de fet tampoc esperem que els agradi qualsevulla de les manifestacions culturals d’arreu del món. Ells es senten més còmodes amb la figura (d’arrel africana) del flamenc, doncs expressa a la perfecció la seva idiosincràsia; personatge histriònic vestit de manera estrafolària no fos cas que no destaqués (i que corra la alegria i olé) xisclant amb cara de restrenyiment mentre mostra la rebequeria de nen malcriat picant de peus a terra en una histèria que posa en perill la integritat de llurs artèries.

el nacionalisme espanyol s’alça amb tot el seu esplendor amb la boina al cap i la bandera rojigualda (amb toro inclòs) posada per capa. Quan s’ensumaven l’abolició de les curses pretenien alliçonar sobre respecte i tolerància. Ara, un cop prohibides, es treuen la careta universalista i tornen a mostrar l’Espanya de sempre, la provinciana, la bàrbara, la inculta. Una Espanya de toreros i peineta, l’Espanya d’en Paco Marinez Soria interpretant la picaresca pueblerina, de la garrafa amb Don Simón i l’ancestral relació d’amor odi que els acomplexa entre la pretesa modernitat que volen demostrar i el cortijo rural que són en realitat. Una barreja de parc temàtic de Cervantes i de corral i galliner. I és que el pretés cosmopolitisme espanyol té una volada gallinàcia i el més lluny que ha arribat a exportar la seva cultura és quan la Lupita ha travessat la frontera dels EEUU amb Mèxic per fregar escales en qualsevol barri suburbial.

Precisament la festa del braus ha esdevingut la seva Fiesta Nacional doncs els defineix a la perfecció, no tan sols per la barbàrie, la grolleria i les passions primàries a les qual evoca sinó especialment per tota la parafernàlia que les acompanya. Si ve és cert que la tauromàquia té un origen grec i que a Catalunya també hi té tradicióés igual de cert que tota la “performance” que l’acompanya és eminentment espanyola, des de la folklòrica amb el vano, la peineta i la mantilla, fins al personatge amb malles lluentons i el paquet farcit amb un mitjó que es mou amb la ridícula i efeminada xuleria castiza, sense oblidar el señorito de barret cordovés que apareix a cavall o les banderilles rojigualdes al crit de olé!

Com a català i europeu del segle XXI no puc sinó alegrar-me de la prohibició d’aquesta mostra d’africanisme. Ara ens tocarà aguantar tota l’artilleria demagògica que des de Madrid ens arribarà. Haurem també de suportar personatges com l’Enrique Guillen, que junt amb els seus dos muletillas van entrar en una seu d’un partit independentista per a destrossar-la i agredir als militants que hi havia. I el que és pitjor, aguantar els relativistes locals que s’emparen amb un fals concepte de la llibertat que pretén fer creure a la gent que tot el que hom vulgui és legitim, confonent la llibertat amb el llibertinatge cultural. No podíem esperar respostes d’una altra naturalesa doncs No és estrany ni atzarós que defensin a capa i espasa (o a peineta i botijo) els toros, ja que senten un amor maternal pel tot el que impliqui banyes i corridas. Ara però, el més important és seguir aguantant, seguir-nos distanciant i creant desavinences, trencant aquest empatx de seny que ha format una convivència basada en que sempre cedeixin els mateixos, és a dir, nosaltres. Ara ha arribat l’hora, l’hora de dir prou! La nostra hora. Em començat un Procés imparable en el qual per primer com en molt de temps la població civil, la ciutadania ha pres la iniciativa, cansada i desenganyada dels nostres porucs polítics, sempre pendents d’acontentar a tothom, sempre tant temerosos de no enfadar Madrid, sempre tant disposats a abaixar-se els pantalons.

Han sortit noves iniciatives fruit d’aquest malestar, i això és bo però alerta, no dipositeu les esperances a segues i doneu categoria de messies a qui encara no ha demostrat les coses on realment es demostren, ço és des del poder.

L’activació de la gent, la lluita exterior per la nostra llibertat i reconeixement però sobretot la més important, la lluita interior per acabar de cohesionar la societat, per deixar diferències de tota mena i remar en la mateixa direcció tenint com a únic objectiu assolir la meta de la sobirania nacional.la presa de consciència de la Nació catalana i del seu futur lliure com a únic camí de pervivència de la nostra identitat col·lectiva, la que varem

rebre dels nostres avis i la que volem llegar als nostres nets. Ara és l’hora de continuar obstinadament i sense mirar enrere, és el moment de donar-ho tot i de no preocupar-se per cap conseqüència que no haguem d’afrontar ja com a nou estat de la Unió Europea.

Estem en un moment històric decisiu, mai cap generació de catalans ha estat tant aprop de desaparèixer ni tant a tocar de l’ansiada independència. La frase del nostre president Macià mai havia sigut més necessària; catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya!

Independentistes: Sense unitat no hi ha vot!

Els independentistes podrem votar a les properes eleccions al Parlament de Catalunya?

Realment estàvem esperançats que per fi l’independentisme  podria arribar a la maduresa organitzativa suficient com per poder presentar-se al Parlament de Catalunya amb una candidatura unitària i transversal i amb unes possibilitats reals d’èxit.

El manifest Patriotisme i dignitat de Joan Carretero i la posterior creació de Reagrupament així ens ho feien creure. L’altra esperança era Joan Laporta, ex-president del Barça que ha portat l’equip insígnia de Barcelona i Catalunya al capdavant del fútbol mundial tot fent-lo un referent de catalanitat, el mateix Reagrupament havia ofert a Joan Laporta ser el cap de llista d’una candidatura unitària. Aleshores tot era esperança.

Fins fa poc la situació era aquesta, però realment el procés no avançava, va caldre tirar endavant la Conferència Nacional del Sobiranisme per insistir en el procés.  Nombroses agrupacions polítiques i patriòtiques hem donat recolzament a una candidatura unitària i transversal del independentisme català, i on som ara?
Realment hi ha dos responsables sobre els que recau l’èxit o el fracàs del projecte, es diuen Joan Carretero i Joan Laporta, no hi ha diferències ideològiques notables entre ells, especialment en el que fa referència al projecte nacional, ambdós defensen la independència nacional, avoquen per una candidatura transversal i unitària i difícilment podríem titllar de més patriota a un o l’altra.

Què manca doncs per la unitat? Quins son els problemes per unir els dos projectes: Reagrupament i Democràcia Catalana? NO hi ha diferències ideològiques, NO hi ha diferències de projecte nacional, NO hi ha diferències d’estratègia política. Aleshores? És un problema més relacionat amb l’etologia que amb la política? No poden haver dos galls en un galliner? És aquest  el problema? Esperem que els nostres polítics hagin comprès que existeix la Teoria de l’Evolució i que els sers humans podem establir relacions molt més complexes i diferenciades que les aus de corral.

Que es deixin de problemes de llistes, si cal, que cerquin un arbitratge exterior, hi ha prous patriotes que estan lluny de buscar en la política la culminació dels seus interessos personals que podrien arbitrar entre els dos patriotes i la resta del independentisme. La mateixa Conferència Nacional del Sobiranisme va llançar el Manifest del 12 d’Abril on Antoni M. Badia i Margarit,  Heribert Barrera i Costa, Agustí Bassols i Parés, Joan Blanch i Rodríguez, Moisès Broggi i Vallès i Orioll Domènec i Llavallol impulsaven una candidatura de consens. Ells podrien arbitrar o delegar l’arbitratge per assolir aquest consens. No hi ha prous garanties?

Estem en un moment que no cal, només, ser patriota, cal ser també responsable i els dos líders del independentisme Joan Carretero i Joan Laporta han d’assumir la responsabilitat que tenen. Si al final, quan arribin les eleccions al Parlament de Catalunya es presenten dues o més candidatures independentites “unitàries” els patriotes de peu, els que ja de per si creiem poc en la política i molt menys en els polítics ens quedarem a casa, no votarem, esperarem, un cop més, que patriotes de debò vulguin i sàpiguen liderar un projecte engrescador i realista. Això sí esperem que els que ens han decebut marxin a casa seva i s’oblidin de nosaltres com nosaltres ens oblidarem d’ells.

Sols ens queda tenir l’esperança que al final s’assolirà la unitat i que l’independentisme serà present al Parlament per avançar cap un procés que ja esdevé imparable: la creació de l’Estat Català.

Postscriptum:

Havent acabat la redacció d’aquest article he de constatar que altres formacions cercaran el vot independentista, CiU i ERC. Dels primers només ens cal recordar que varen tenir el poder durant un quart de segle i seguiren en tot moment la política del peix al cove, l’il·lustre antecessor del  Sr, Mas, el Molt Honorable Sr. Jordi Pujol va arribar a ser nomenat Español del Año gràcies a la seva insistència en donar recolzament als diferents governs espanyols; en definitiva CiU no ha estat més que un projecte regionalista malgrat que durant els anys d’oposició hagin intentat fer-nos creure que van cap el sobiranisme. Certament no ens mereixen cap confiança. I ERC?, bé, si volem votar Esquerra millor votem directament Montilla, en pocs anys aquesta formació independentista (sic) ha esdevingut un apèndix “sobiranista” del PSC fins al punt d’esdevenir tant sols una marca blanca del socialisme “català”. De credibilitat zero, varen poder optar per crear un “Front Patriòtic” amb CiU i optaren pel Tripartit, i dos cops!, o sigui que un tercer ja no cal.

Doncs això, que estic fart de veure missatges derrotistes, tristos i ploramiques.

I especialment ho dic pel fil del fòrum d’UNCat que porta ja tres pàgines del puto mundial i les celebracions espanyolistes.
Però què us pensaveu que estavem sols? que no hi havia xarnegos? Que tots som catalanets en un món ideal com el Tirol? Estem o no estem pel tema? De castellufos n’hi ha un munt, fins aquí res de nou.

Em passo el dia animant a tot Déu que em pregunta que què hem de fer? que si que hi havia espanyols, que eren 100000… I que collons, nosaltres érem 1500000 el dissabte i sembla que alguns se n’obliden ràpidament.

I nosaltres tenim la raó i la força.

Sembla que ens agradi flagelar-nos. Jo si juga Espanya evidentment vull que perdi i ahir per no veure els traidors de Catalunya que juguen amb espanya doncs em vaig posar una pel·lícula d’humor, i si ,vaig sentir els petards, i què? doncs normal. Tenen un equipàs i a Catalunya hi viuen molts espanyols. Combinació? Petards i festa per celebrar la seva victòria. Per mi ja se la poden fotre per allà on l’esquena perd el seu nom, no és el meu equip i tant se me’n refot el que hagin fet. No vaig veure la celebració i he dormit millor, malgrat també una mica emprenyat, no us enganyaré, ja que posats a fer podrien haver perdut, però ja se sap que en aquesta vida no tot és perfecte ni de conya.

Dissabte, 1500000 al carrer. Consultes independentistes arreu del país, pobles que es declaren fora de la constitució, guerra de banderes als balcons(igual que Belfast, però sense violència) que guanyem clarament nosaltres, empresaris que cada dia tenen més clar que l’únic camí es la independència amb els del CCN al capdavant, enquestes que diuen que l’independentisme no para de pujar, els espanyols es desnmascaren, cosa fantàstica perquè sabem contra què lluitem, i alhora a Espanya cada cop estan més nerviosos i veuen que se’ls obren fronts alimentats per l’independentisme per tot arreu, l’independentisme sociològic creix arreu.

I Espanya l’únic que els queda és l’esport i les seves seleccions, per fer un paral·lelisme és exactament el que va passar amb l’antiga Yugoslavia els anys previs a la seva dissolució, l’únic que els podia unir, i això ho sabia el govern, era la selecció yugoslava, la de tots, us sona?
Bàsket, waterpolo, tennis, futbol…tenien equips molts competitius, fornits en gran part per jugador croates i en menor mesura eslovens, si també algun serbi, us sona?
L’únic que els queda i celebren els espanyols, en aquest cas són les victòries de “La Roja”, si per no celebrar no celebren ni el seu puto dia nacional, quantes banderes veieu el 12-O?

Un bon compatriota, amic i historiador em va dir aquest cap de setmana una frase d’aquelles que te les apuntes i que mai oblidaràs. Em va dir quelcom que feia mes o menys així:

“…els catalans estem fets genèticament per a suportar tot això, ja hi hem nascut preparats genèticament, i ells- els espanyols- no…”

Senyors, llum als ulls i força al braç.