Category Archives: Nació Catalana

El carrer ja no és nostre.

S’ha reunit a Barcelona la Junta Local de Seguretat i, en lloc d’adoptar mesures contra una delinqüència que ja supera tots els límits tolerables, ha dedicat la seva reunió a analitzar les xifres i estadístiques de la criminalitat. Resulta realment indignant que les diferents administracions facin descripcions del mal que patim per culpa de la seva incompetència i del desori d’una justícia garantista per als delinqüents i absolutament inservible per als contribuents. Per als contribuents honrats. És efectivament molt fort que, a aquestes alçades, ens vulguin explicar el que està passant i recitar les dades d’unes denúncies presentades que no s’ajusten a la realitat. De fet, paguem els impostos a fi que els poders públics ens prestin un servei satisfactori de seguretat ciutadana i no perquè ens comentin que 500 delinqüents habituals protagonitzen 4.000 detencions anuals, que el 60% per cent dels detinguts són estrangers (a Ciutat Vella, el 73%), principalment marroquins, algerians, pakistanesos i romanesos, o que el 24% dels presos són immigrants, cosa que, per cert, vol dir que dues terceres parts dels detinguts estrangers entren per una porta i surten per l’altra, a causa d’una perversa legislació que no retira de la circulació els multireincidents ni els menors que roben amb violència com uns perfectes adults.

¿Ho saben que als jutjats hi ha grups de peristes autòctons compradors del gènere robat dels estrangers que es dediquen a insultar i amenaçar de mort els testimonis que van a reconèixer els delinqüents o a declarar contra ells, sense que el poder judicial els protegeixi o els ofereixi refugi en una sala aïllada? Doncs això és el que hi ha. Un Ajuntament que es limita a estudiar el problema que té obligació de resoldre i no d’observar com a espectador que, pel que sembla, té d’altres feines més urgents, com ara, potser, apujar l’IBI, concepte pel qual ja paguem el doble que a Madrid. Vegin, si no, les xifres per a un pis de 100 m2. A Madrid, 35.500 ptes. de quota contra 65.000 a Barcelona. Un Ajuntament que té com a prioritat fer sense planificació unes obres pertorbadores del trànsit, cosa que impedeix a la Guàrdia Urbana protegir els ciutadans que respecten la llei i s’aturen als semàfors, mentre grups de saltejadors albanokosovars, gitanos romanesos, etc. envolten el vehicle, obren les portes per robar, practiquen la mendicitat coactiva o escupen i trenquen els parabrises. Què els hem de dir a les nostres dones o a les nostres filles que condueixen soles? Què hem de fer amb nosaltres? Passar el llum vermell per pur instint de conservació i legítima defensa? Davant d’aquesta indefensió, perquè calla el RACC, en lloc de reclamar per als seus 600.000 afiliats la protecció a la qual tenen dret contra uns malfactors incontrolats i una policia que ha abdicat del seu deure, tot cedint el territori a les bandes organitzades?

Col·lectiu J.B. Boix.
Avui. 7 d’octubre 2001.

L’esperit del Foro Babel al Govern

Ferran Bello ha estat nomenat director del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional, Bello vol integrar les cases regionals andaluses, castellanes i de la resta de l’estat dins d’aquest centre, pels socialistes i els seus aliats al Govern la Cultura Popular a Catalunya es pot manifestar en diferents llengües i foranes expressions folclòriques. Aquesta integració presuposa que la cultura catalana ja no és la catalana si no el conjunt de cultures i mostres folclòriques de totes les comunitats que viuen a Catalunya; en altres paraules de Catalunya catalana res de res, ara, i gràcies al tripartit, a Catalunya cada comunitat tindrà la seva cultura i per tant d’integració res de res, com més dividits millor, així deixarem d’existir com a nació.

En aquest sentit cal remarcar que fa uns dies el president Maragall va anunciar que les Cases Regionals deixaran de dependre del Departament de Benestar i Família, on estaven adscrites fins ara, i passarien a dependre del Departament de Cultura.

Qui és Ferran Bello?, aquest individu ha estat exregidor del PSC a Badalona, diputat delegat de cultura popular i tradicional de la Diputació de Barcelona i membre de Crisol, agrupació que aposta per la consolidació de la llengua castellana a Catalunya i molt propera ideològicament al Foro Babel. Se’l considera un home molt vinculat a la Federación de Entidades Culturales de Andalucia en Cataluña.

La designació de Ferran Bello ha tingut resposta dins de l’àmbit polític, a ningú sorprendrà que el PP faci costat al tripartit: “Per nosaltres és un motiu d’elogi la diferenciació entre llengua catalana i cultura que la consellera ha fet. També és un gran encert la seva aposta d’apropar el fet cultural cap al món local. Amb nosaltres trobarà sempre ponts de diàleg”, va afirmar Àngels Solano representant del PP. CiU ha estat molt dur amb la consellera Catherina Mieras: Carme Laura-Gil va fer un atac frontal a Mieras: “No sé si té clar que la nostra cultura és la d’una nació. Vostè coneix alguna cultura que no tingui la llengua com a element bàsic?”, i va mostrar “el rebuig pel nomenament d’un alt càrrec amb unes posicions properes a Vidal-Quadras”, fent referència a Bello. Des de Girona Joan Puig, responsable d’ERC de l’àrea de Cultura de la Diputació de Girona, va afirmar: “No es pot posar en el mateix sac aquelles cultures que ens venen i la nostra. I més quan és la cultura d’un estat sense nació per la qual el govern de l’Estat espanyol no demostra cap respecte. És un error de plantejament, i hem d’estar amatents.” També d’ERC Maria Mercè Roca ha declarat: “És cert que es vol treure el nom de Tradicional i Catalana al Centre? Quedarà molt barrejada aquesta fusió de cultures en el Centre? Donarà suport a les iniciatives judicials per reclamar els papers de Salamanca?”.

Clarament es veuen dues postures, la catalana, encapçalada per CiU i ERC i l’espanyolista i propera al Foro Babel amb el PSC i el PP anant de bracet com ja fan al País Basc. Malgrat tot ERC segueix recolzant i participant al Govern, doble cara? ganes de ficar mà al cistell de les cireres?, claudicació?… ERC s’està venent a baix preu i malgrat que pot crèixer electoralment està perdent la seva credibilitat nacionalista, pot esdevenir un referent d’esquerres però també pot passar a la història com el partit “nacionalista” que ha obert la via per espanyolitzar Catalunya des del mateix govern.

Autodeterminació o disparició

La futura autonomia dels Països Catalans de dos versant dels Pirineus i pel llarg del Mediterrani ens passarà sota el nas per sempre? Per culpa potser de la nostra llegendària laxitud, de la nostra poca combativitat, per la nostra individualitat, per oportunisme o per por d’irritar les autoritats establertes per l’Estat francès i Espanyol, perdrem l’ocasió de donar coneixença de la nostra existència arreu del món. Cal unes primícies noves que permetria d’acariciar el projecte de fer participar el nostre país dintre el concert a una Europa federal dels Estats Regions històriques per substitució als poderosos Estats Nacions expansionistes. I unir-los amb una constitució parlamentària federal on els elegits d’aquestes regions estatuirien una presidència col·legida de seguretat i de govern a fi d’evitar tot retorn al feudalisme i sobretot evitar que un home o un grapat de dirigents agafin decisions contràries a l’opinió publica i sobre tot a la identitat de les regions europees.

En efecte, hem de constatar que al Principat, malgrat els esforços d’un context de progrés social, econòmic, democràtic i culturals de la societat, la gent del Govern espanyolista de Madrid no acaben de sospitar els catalans de voler ser legítims autònoms, per no pensar com ells o de rebels per arriscar-se fer un nou estatut i tractar econòmicament amb alguns altres noves autonomies regionals sense referir-se a la capital d’Espanya.

Al que fa de la Catalunya Nord, la falta de líders carismàtics que pensin en català, de partits polítics catalans que no ultrapassen els dos per cent a les eleccions regionals amb l’escissió absurda i letàrgica dreta-esquerra, tenir vergonya de parlar la nostra llengua pels carrers, de bregues de persones en detriment de la unió i d’absència d’herois històrics (fora Josep de la Trinxera) que s’hagin batallat per la independència de la Catalunya nord fan oblidar la nostra especificat a part de França.

Catalans del nord, siguem actors més dinàmics i creatius. El folklore, la cargolada, el vi, la festa i el rugbi no són suficients, ja siguem catalanistes, separatistes, nacionalistes, patriòtics o independentistes : cal primer una motivació, una voluntat política, un estatut, sostreien-nos del dictat de Montpellier, dissoldre el departament dels Pirineus Orientals i crear un Consell de les Comarques de Catalunya Nord com Govern territorial i col·legial català gestionat pels sis Presidents de comarques elegits directament pel poble sense mesa que no segui als ordres dels partits polítics tributaries de Paris, un servei de seguretat, de protecció ecològica i d’interès català propi, institucions autonòmiques apolítiques i a més tenir el nostre poder financer, un servei social controlat, crear feines, fomentar els mecenes privats al servei de les causes d’interès català i a mes parar les importacions salvatges en comptes de crida subsidis i esperar decisions absolutistes dels jacobins exacerbats confinats dintre els palaus de la capital francesa.

Contra la tirania dels grups Mediametrics, cal impulsar la creació de més mitjans de comunicació cent per cent catalanoparlant i català escrit amb llibertat d’expressió, el bilingüisme seria una solució perversa perquè sempre relliscarem per ganduleria cap l’altra llengua imposada.

Seria meravellós si tots els homes, dones, obrers, pagès, sindicalistes, professors, intel·lectuals, investigadors, associacions, artistes, escriptors, periodistes, creadors, empresaris, elegits, presidents d’entitats i partits del país dintre tots els dominis es concertessin amb dignitat sense combinacions politicastres, ni entrar dintre el domini d’ultra liberalisme ni populisme, per impulsar un nou col·lectiu ben organitzat com una mena de renaixença i una originalitat de la societat catalana, aquí al nord dels Pirineus, la llengua, la cultura, l’art i el patrimoni català, no són propietat exclusiva ni de la dreta ni de l’esquerra ni de França ni d’Espanya ni d’alguns grups d’interès particular.

Altrament ho perden tot, no pensem als nostres néts, la terra catalana s’evapora. On són esdevinguts el nostre patrimoni, el nostre terrer? Avui dia la major part colonitzat pels promotors sense escrúpol o subhastat als majors oferents vinguts exageradament d’uns altres llocs particularment del nord i que no volent compartir la nostra cultura i que no saben que el país formada part d’un territori sobirà.

On son esdevingudes les nostres empreses creades pels nostres progenitors a preu de nombrosos sacrifiquis?

Tancades o empassades pels grups financers forasters i doncs els beneficis se’ns escapen.

És clar que el centralisme caduc francès què té abús de posició dominant esborra definitivament la nostra identitat, la nostra cultura i el nostre patrimoni oral d’ençà del tractat dels Pirineus a cops de subvencions que nós encarcararen i lleis antigues per fer-nos callà o declaracions com reduir el nostre poble a un accent d’un Estat que nós ens ha dividit, annexat i globalitzat sense haver-nos consultats per cap sufragi.

Que son els intolerants? Que son els ultranacionalistes ? Que serveix la llibertat de circulació de les persones i de les idees si l’alta autoritat de l’Estat prohibeix encara les emissores terrestres de passar la frontera? El menyspreu i l’absència de diàleg engendra la revolta, ningú no té dret d’apagar la flama d’un poble apàtrida.

No som prou intel·ligents per fer la nostra feina sense ells? Siguem dignes, fem pam i pipa, organitzem la nostra autonomia, salvaguardem la nostra identitat, pengem als balcons i a les finestres la nostra Senyera, escrivim, parlem i cantem en català a tot arreu!

La lògica ens recomana que fem, els uns i els altres, més esforços per fer intercanvis econòmics i culturals i perquè no lligar les Comarques de Catalunya Nord amb totes les altres autonomies catalanes per una unió mes concreta pel reconeixement del dret a l’autodeterminació d’un nou Estat dels Països Catalans Units sobirà sense repartiment, però federats a la comunitat europea si la seva constitució ens respectin… Apa noïs !

Emili RAMIS, artista pintor, fotograf i articulista (Vallespir). emile.ramis.art@wanadoo.fr
www.emile-ramis-art.com
FES-HO CORRER !

Modernitzar el pancatalanisme i adaptar-lo a la realitat: Elements per a una autocrítica constructiva contra la còmoda tendència a mirar-se el melic.

L’independentisme català està endormiscat i ha menester d’una forta renovació si és que ens en volem sortir. Qualques suggeriments:
-Desmarcar-nos sense paliatius de gent irresponsable i impotent que es dedica a una eixorca i contraproduent violència de paraules o de fets en qualques manifestacions. El nostre model ha de ser essencialment cívic i noviolent,que és on rau la nostra força i allò que més por donava a Felipe Gonzàlez: l’exemple havia de ser en Xirinacs, Green Peace,Gandhi i Martin Luther King. O sia, allò productiu mediàticament i en l’opinió pública general. Hem de lluitar per a guanyar i,doncs,cal plantejar-s’ho professionalment, segons les tàctiques militars clàssiques i el màrketing propagandístic, tal com fan (amb molt realisme i professionalitat) els nostres psicòpates enemics.

-Desmarcar-nos de lemes mecànics, somiatruites i/o rabiüts que la gent del carrer ara no comprèn. Cal fer com els nostres enemics espanyols: mà de ferro en guant de seda (nosaltres ho solem fer al revés: mà d’ensaïmada en guant de llauna). Cal defugir de parlar en termes, consignes, clixés intel.lectual.loides o radicaloides (que semblen mantres) allunyats de la lògica del carrer.

-Ens trobem sota una dictadura mediàtica moderna, subliminal i feixistoide, després d’una guerra mediàtica (1993-96) que el PP guanyà al PSOE i als “nacionalistes”. Calen mèdia catalanistes ferms, formadors, desemmascaradors de llur verí, i agitatius front als energumens escurçons de l’ultraespanyolisme (Anson, Las Provincias, tertulians,  COPE…). Els actuals mèdia catalans són poc eficaços i prou afigats.

-Cal que els nostres patriotes ingressin als Mossos d’Esquadra, l’únic cos militar català legal. Cal tenir igualment clar el total rebuig del terrorisme o la violència avantguardista: sols podem considerar legítim un cos armat si té un suport democràtic legal a les urnes (com l’IRA creada al 1920 com a Exèrcit irlandès pel Parlament irlandès,amb majoria absoluta de parlamentaris independentistes triats per la majoria dels irlandesos).

-Ser realistes: no ens trobem pas a prop de la independència ni de l’autodeterminació,  cal crear un conglomerat social independentista (un bloc social històric per la independència nacional) i resistir els atacs furiosos de l’espanyolisme. L’extremisme anticatalà i espanyolista del P.P. i les seves ferèstegues campanyes han arrossegat un  PSOE en decadència cap al mateix àrea d’ultraespanyolisme. Quan el P.P. fracassi, allò més previsible és que l’hereu ja no en serà pas el PSOE, sinó els nacionalismes perifèrics (model BNGalego), cal treballar en aquesta perspectiva. Llavors serà la nostra hora.

-Prou d’extremismes fora d’època. Si ser d’esquerra dura potser tenia qualque sentit en l’època de la Guerra Freda, ara no en té cap ni duu enlloc. Els esquerrans catalans encara no s’han adonat que la Guerra Freda caducà fa 10 anys i han  desaprofitat l’etapa Clinton, sens dubte el president nord-americà més progre des d’en Wilson (1918). Cal anar al centre sociològic, per a ser escoltats.  Cal pensar globalment i actuar localment, segons criteris geoestratègics seriosos (sentit d’Estat,política “científica” no pas amateur).

-Prou d’autoproclamacions triomfalistes ni sectarismes ni capelletes. Cal cercar col.laboració diària des de les petites coses, confluència i entesa entre patriotes.
-Cal bandejar personalismes i, a canvi, honorar els nostres màrtirs com a exemple: Moragues,Carrasco i Formiguera…

-Ens cal guanyar-nos burgesia i proletariat, car avui dia el catalanisme sols té força real entre treballadors de coll blanc i petita i mitjana burgesia. Cal un treball sindical seriós. Un moviment nacional d’alliberament és, per definició, interclassista. Els somiatruites “proletaris” ni saben què és un moviment d’alliberament nacional, sols saben fer l’haca i l’indi i fer perdre el temps i les oportunitats històriques al jovent català. Geoestratègicament equivalen a voler fer la volta al món damunt un ruc coix, per això són una assegurança permanent per a cremar el jovent català, gernació rere gernació, en un lamentable i cec holocaust nacional, tal com veiem durant els darrers 25 anys.

-El caràcter dels vells catalans es troba avui en dia molt afeblit i és realment decadent i psicològicament desestructurat per tants segles de pressió racista anticatalana. Cal guanyar-se la immigració, disputar-la a l’espanyolisme, fins i tot fent ús del castellà (tal com han fet sempre els bascos,amb bons resultats). Ells tenen alt llur orgull nacional perquè no han estat esclafats com nosaltres i això ens interessa sens dubte: gent no acomplexada. Cal ser didàctics i saber explicar-nos planerament, amb dignitat i naturalitat.

-Plantejar-nos amb realisme i no pas sols amb pors i a la defensiva el tema de la massiva immigració del Tercer Món, cosa inevitable altrament.Catalunya manca totalmente de poder polític per a evitar aquesta invasió, la qual depèn dels interessos econòmics de la patronal, així que no té sentit i és un impotent infantilisme de dedicar-nos a plànyer-nos-en i a bramar contra la dura realitat (la inevitable immigració), sinó que cal:
a)Denunciar que és la patronal la que decideix,no pas la gent,que serem els qui en patirem les conseqüències negatives (baixada de salaris i drets laborals, bosses de marginació, narcotràfic, descatalanització…).
b)Denunciar que aquesta riuada humana és l’efecte de la misèria d’aquests països, en mans de corruptes oligarquies i dictadures mantingudes amb el vist-i-plau dels governs i oligarquies occidentals (bàsicament multinacionals, gran Banca i complex militar-armamentista).
c)Els immigrants no són els culpables. Per tant, encara que part dèbil, cal tractar-los amb esme i cercar-hi gent amb tremp de líder per a integrar-la al moviment d’alliberament nacional català, que facin de pont per a la integració nacional d’aquesta riuada humana, molt menys decadent psicològicament que no pas els catalans vells. Cal invertir en aquesta gent: té més futur que els vells catalans, massa acomplexats i acovardits.

-Cal treballar en organismes populars catalans: penyes de futbol, castellers, esbarts, falles, xeremiers, dolçainers, glossadors, moros i cristians, parròquies, muntanyistes, corals, grups d’havaneres,etc.

  JAUME TALLAFERRO.

UNA AUTONOMIA PRECÀRIA

El 1983 l’American Institute for Catalan Studies va publicar l’interessant estudi de Philip B. Taylor Jr. «Public Power in Catalunya» amb un subtítol inquietant: «Incomplete Power Under Ambigous Constraints.» D’això fa, doncs a prop d’una vintena d’anys. En fa més de vint des de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia i exactament vint des que aquest català excepcional que és Jordi Pujol se’n va fer càrrec com a President de la Generalitat, guanyador de totes les eleccions que hi ha hagut. I aquest és el resultat: si un mínim de capacitat d’observació permetia veure que es tractava d’ una Autonomia que començava a caminar a peu coix –en realitat es tractava d’una pseudo Autonomia– després d’aquest període de temps ja força llarg es confirma, amb molts agreujants de darrera hora, que era i és una Autonomia precària. En tots sentits. Ho és en la forma, que ja li ve d’origen, i ho és, demostrat d’una manera alarmant i reincident, en la seva aplicació. Positiva allà en calgui parlar de descentralització en la gestió, però molt prima i en procés d’aprimament progressiu, en tot el que és i podria ser poder i sobirania sobre el territori, i pel que fa als continguts que són propis de la Nació catalana.

Als volts de 1980 potser hi cabia pensar que érem al començament d’un procés i que la mateixa dinàmica creada per la liquidació del franquisme i la immersió decidida en una nova vida democràtica portaria a una Autonomia plena. Prou autèntica per a distreure els corrents d’opinió independentistes i amb prou solidesa per a deixar enrere el tradicional centralisme uniformista espanyol. Hi havia també la construcció europea que podria oferir garanties, potser no tant com per arribar aviat a una Europa dels Pobles –o, diem-ne, de les Nacions– però si per a enfilar un camí, certament saludable, que ara com ara es pot definir com Europa de les Regions. En canvi, arribats ara al 2000 i en plena eufòria de canvis generacionals i de tecnologies, de globalització i de qualitat de vida creixent, el balanç autonomista resulta altament negatiu i l’Europa dels Estats –d’una manera o altra negadora dels Pobles i de les Regions– s’imposa sense contemplacions. No es consolida, perquè la crisi dels Estats és profunda i els temps se’ls emportarà avall, però de moment s’imposa i desorienta. Amb França al davant, amb el mal crònic del jacobinisme, i Espanya donant-li tot el suport amb el seu paper de sempre: elevar a categoria el que son succedanis i suplantacions. Ho fa amb uns reconeixements autonòmics, en forçada generalització, que en son la negació. Mal definides i sempre retallades i qüestionades.

Seria absurd no voler veure els grans beneficis que Catalunya ha obtingut amb l’Autonomia existent. Tot i les considerables limitacions que hi ha hagut i l’extorsió econòmica a la qual aquesta Autonomia esta sotmetia, el país ha donat Noies passes endavant. Es va notar tot seguit que anàvem molt millor. De la Catalunya prostrada i suburbial que va quedar després de la guerra civil i l’interminable franquisme, s’ha passat a una realitat objectivament bona. Molt de tot plegat pot inscriure’s en la mateixa dinàmica dels temps, però és indiscutible que l’autonomia hi ha jugat un paper primordial. En tot cas, un primer toc d’atenció: una gran part del que ha estat aconseguit només ha estat possible amb dosis elevades d’endeutament, la qual cosa introdueix manca de solidesa i, al cap i a la fi, més precarietat. Que també és com dir afebliment en l’esforç per a assolir cotes possibles de sobirania. O Autonomia autentica. L’Autonomia que s’exerceix ara ja és inferior a aquella que preveu l’Estatut que va ser aprovat per les forces majoritàries espanyoles: ho és perquè manquen encara transferències previstes i degut a interpretacions restrictives. I si hi afegim les deficiències pressupostàries cròniques que cal suportar, la seva efectivitat en termes reals de poder s’empetiteixen encara més. I un altre handicap considerable: l’Autonomia va partir amb dèficits escandalosos en el país.

L’Autonomia catalana ha hagut de recórrer a recursos propis per a obtenir el patrimoni immobiliari necessari per a instal·lar-hi els diversos serveis. L’exemple màxim ha estat l’haver de comprar el Palau de la Generalitat, seu del Govern, i l’adjacent Casa dels Canonges, oficialment residència del President. Només després de molts anys s’ha evitat que s’hagués de pagar per recuperar el Palau del Parlament! l no parlem d’hospitals, escoles, universitats… L’agència tributària i l’administració de justícia passen pel damunt de l’Autonomia, només amb alguns tocs marginals i en realitat negligibles. La presència de l’Administració central, és a dir, de l’Estat o Govern central, és encara present en alguns dels aspectes més important de la vida quotidiana: en ports, costes, comunicacions… Les grans comunicacions que cobreixen el país deixen completament al marge l’Autonomia, per altra banda condemnant Catalunya a la rèmora històrica de no disposar de l’amplada ferroviària europea, encallada a la frontera com en els pitjors temps de la impermeabilització amb Europa. Res permet creure que això sigui superat en un termini breu, perquè té totes les prioritats el reforçament del sistema radial per damunt de la connexió amb Europa.

I no oblidem els símbols: les autoritats militars mantenen a les seves seus l’escut de l’Espanya franquista, mentre en la toponímia ciutadana encara figuren noms emblemàtics del feixisme i del nacionalisme espanyol més acusat. I el que és més greu: l’idioma català no solament no ha pogut recuperar encara la seva posició natural com a llengua pròpia de Catalunya i, per tant, majoritària, sinó que és minimitzada de manera reincident, pressionada des del mateix Govern central tot i la seva obligació constitucional de vetllar pel seu manteniment. Quedem lluny d’una Autonomia suficient per a consolidar posicions perdudes durant quaranta anys de dictadura espanyolista, incapaç per altra banda de poder afrontar amb prou agilitat i creativitat els problemes inherents a la en tot cas benvinguda europeïtzació i globalització del món modern. Catalunya no disposa dels instruments que li han de permetre desenvolupar amb plenitud els seus ideals d’obertura a aquest món nou que s’imposa. Instruments per a afermar la pròpia personalitat i per a tenir les mans lliures de la llibertat i el cosmopolisme. Es a dir, els que poden fornir la Independència o, si més no, una autèntica Autonomia. No una Autonomia precària.

per Victor Castells dins:
Catalonia Today, Vol. 13, Núm. l
Distribuït per:
American Inst. for Cat. St.
17207 Bonnard Circle
Spring, Texas 77379
USA

Antisemitisme a Catalunya

Diari de Sabadell: El món estaria millor sense els jueus?

Abdelilah el Aroua: Sí, molt millor. Un món sense jueus seria un paradís.

Diari de Sabadell: O sigui, que el poble jueu està fent mal al planeta sencer.

Abdelilah el Aroua: Exacte. Manen a Amèrica i a Europa i estimen tant els diners que s’ho queden tot.

Diari de Sabadell: En el fons Hitler era un bon tipus?

Abdelilah el Aroua: No estic d’acord a exterminar un poble. Però Hitler va encertar en el seu diagnòstic. Es va adonar que s’estaven quedant tota la riquesa d’Alemanya. Hitler no era tonto ni estava boig. Simplement va tirar insecticida al cuc perquè creixés la planta d’Alemanya.

No són les declaracions de cap dirigent nazi, ni d’un cap-rapat, sinó les declaracions de l’Imam de Sabadell Abdelilah el Aroua, publicades al Diari de Sabadell el passat 18 d’Octubre.

La decissió del Govern Català de portar davant la fiscalia les greus declaracions anti-semites i racistes de l’Imam musulmà ha provocat la indignació de diversos sectors del món islàmic a Catalunya.

Al cap d’alguns dies d’aquestes declaracions, diverses organitzacions de caire polític català varen celebrar una manifestació a Barcelona en solidaritat amb el poble palestí, en aquesta manifestació coincidiren els típics manifestants d’extrema esquerra amb altres d’extrema dreta i diversos representants de l’integrisme islàmic radicat a Catalunya.

A més la Federació Espanyola d’Entitats Religioses Islàmiques ha convocat pel divendres dia 27 a les dues del migdia una pregària musulmana a la plaça de Sant Jaume, com si fos una mesquita a l’aire lliure. L’objectiu és reclamar uns 5.000 milions de pessetes a les administracions catalanes com a suport econòmic per resoldre la falta d’espai per celebrar els rituals islàmics als centres que hi ha a Barcelona.

Ens trobem en un moment que comença a néixer a casa nostra una xarxa d’integrisme islàmic, i es nodreix no sols dels sectors més analfabets i radicalitzats de la immigració musulmana sinó que a més té el beneplàcit i el recolzament de moviments marginals de l’extrema dreta i l’extrema esquerra, alguns fins i tot pretesament independentistes.

Com ja vàrem denunciar al nostre article sobre la Gran Mesquita de Barcelona, dintre d’un document més ampli(Immigració: integració o marginació), el govern i la societat catalana busca interlocutors dintre de la comunitat musulmana radicada a casa nostra en els sectors més retrògrads i anti-democràtics, representats per l’integrisme islàmic, molts cops disfressats sota la capa d’Imam religiosos o delegats de països com Aràbia Saudí on el despreci pels drets humans, i especialment els de la dona, són clamorosos.

Hem de ser conscients que s’ha de respectar la forma de pensar dels immigrants que arriben a casa nostra, però hem de tenir molt clar que primer són els drets humans per sobre de qualsevol consideració religiosa, si la idiosincràsia religiosa d’algun sector determinat d’immigrants xoca frontalment amb els conceptes arrelats a casa nostra de defensa dels drets humans, dels drets de la dona o de rebuig a l’antisemistisme haurem de replantejar la consideració envers aquests sectors. A Catalunya primer hem de ser les persones i els seus drets i no ens podem permetre el luxe d’importar ideologies alienes al nostre poble i negadores de la llibertat.

Volem una Catalunya lliure, amb la possibilitat d’assimilar els corrents migratoris, però si aquests s’oposen als nostres conceptes de llibertat i respecte haurem de lluitar per impedir l’enquistament a la nostra societat de col·lectius feixistitzants i anti-democràtics.

Estem veient com des de sectors anti-democràtics de l’esquerra i de la dreta es vol criminalitzar a tot el poble jueu del conflicte entre l’estat d’Israel i el poble palestí, en aquest procés observem com l’integrisme islàmic juga la seva carta, i fa prosetlisme per arrelar a casa nostra i esdevenir portantveu de la comunitat islàmica. Hem de denunciar aquesta maniobra i defensar la integració de la immigració tot desarrelant-la d’ideologies totalitàries i anti-democràtiques.

Xavier Andreu

JOSEP ANGLADA I LA MANIPULACIÓ DEL FEIXISME

La política té uns trets maquiavèlics força desenvolupats. Molts cops hi ha la certesa que amagant el cap sota l’ala, no dient que existeixen els problemes, ens volen fer creure que aquets no existeixen. Per altra part quan aquests problemes ja no es poden amagar intenten crear una vacuna malgrat el resultat final algun cop es pot escapar de les mans.

L’allau immigratori que està produint-se a tots els països occidentals es fa notar sensiblement a Catalunya, el nombre d’immigrants, legals o no, s’ha multiplicat en els darrers anys i el creixement és geomètric i ja no aritmètic. Estem veient que els nou-vinguts no tenen possibilitat d’integració, i parlem de possibilitat i no de voluntat per no ser acusats d’alarmistes. I què fan els polítics? molt senzill, fins ara han amagat el problema i quan algú en parlava, com és el nostre cas, se’ns acusava de racistes o xenòfobs, ara, quan les mobilitzacions populars enfront aquest allau se’ls hi comencen a escapar de les mans intenten prendre les brides i s’omplen la boca de declaracions totalment contradictòries de les que havien fet sols fa uns mesos.

Així hem vist com polítics fins i tot independentistes (sic) parlen de posar un cert control a la immigració, són els mateixos que fa uns mesos recolzaven als immigrants tancats a l’església del Pi tot demanat papers per a tothom, els mateixos que acusaven de racista a tots els que deiem que la immigració pot ser un problema sinó és un procés controlat amb unes normes que cal complir. No com ara que tenim unes lleis que no compleix ni el mateix estat que les imposa.

Però el maquievelisme del poder no té límits, quan el problema se’ls hi escapa de les mans tenen una altra solució, desprestigiar als que el denúncien, i això sí que ho saben fer bé, el cas més clar ha estat a Premià, en aquesta població va començar una campanya contra la construcció d’una mesquita al centre del poble, va ser una campanya inicialment no vinculada a cap partit ni grup polític, però podria haver-se acabat (com va passar a Banyoles) sinó fos per l’estupidesa de l’imam local, un individu força representatiu dels líders religiosos islàmics a casa nostra, despreciatiu envers la nostra cultura, la nostra llengua i les dones… El moviment ciutadà contra la mesquita a Premià calia aturar-lo o sinó desprestigiar-lo i per això va aterrar en Josep Anglada a Premià, aquest personatge lidera la Plataforma per Catalunya, i abans havia creat una candidatura a Vic per denunciar la immigració, l’Anglada no sols té un passat franquista i feixista sinó que encara pensa igual, és espanyol i espanyolista, és feixista i desprecia la democràcia, fa servir d’excusa el problema immigratori per atreure envers el feixisme als sectors de la població més perjudicats per l’allau immigratori, tal com fa Le Pen a França. Però Le Pen té un poder econòmic darrera i això li permet fer campanyes i fer crèixer el seu partit però Anglada no, i aquí intervenen els polítics, el poder i els medis de comunicació. Estan fent una promoció gratuïta d’aquest personatge, amb la intenció de relacionar més endavant la denúncia de la immigració amb el feixisme. Tot donant ales a un moviment feixista com és la Plataforma per Catalunya volen fer-nos creure que sols els feixistes són els que denuncien la immigració massiva i els problemes que comporta, ignorant per tant els que ho fem des d’una òptica nacionalista catalana i de respecte a la llibertat.

Però cal denunciar aquesta manipulació dels medis de comunicació, en Josep Anglada és feixista i el seu moviment, la Plataforma per Catalunya és un conglomerat de personatges lligats amb l’extrema dreta espanyola i això cal tenir-ho ben present. Ni ell ni la seva plataforma són representatius del moviment ciutadà que s’està extenent per tot Catalunya de denúncia a l’allau immigratori. Fa poc el Canal 9 de València va parar una trampa a Josep Anglada i aquest hi va caure de quatre potes, tot desvetllant el seu fons feixista i antidemocràtic, aquesta entrevista no ha estat difosa per TV3 ni TVE a Catalunya, ara convé promoure a Josep Anglada i no convé cremar-lo encara.

Creiem que amb la publicació d’aquesta entrevista gravada amb una càmara oculta no hi ha marge d’error, Josep Anglada i la Plataforma per Catalunya són feixistes, estan promocionats pels estaments polítics oficials per lligar feixisme amb els moviments que defensen el control de la immigració i no hi cap possibilitat de que esdevinguin interlocutors vàlids en aquest diàleg que cal promoure a Catalunya envers la immigració.

ENTREVISTA AMB JOSEP ANGLADA

– “Crec que en aquests moments ni a Vic ni a Catalunya ens interessa relacionar-nos amb tot allò que sigui el franquisme, la bandera espanyola, l’àguila, que jo porto al cor, però políticament no ens interessa. Per què? Perquè no arribarem mai enlloc. Entens?”

– “Jo sóc català, tota la meva família, no catalanista, català, perquè no puc renunciar a ser català, m’entens? Però jo veig Catalunya dins d’Espanya”

– “Jo si convé seré més catalanista que Jordi Pujol o que els d’Esquerra Republicana i jo els ho demostraré. Jo vull Vic pels de Vic. Catalunya pels catalans. M’entens? I quan siguem a dalt ja anirem canviant, però és que si no ets al poder, si no toques poder, difícilment ho canviarem”.

– “He arribat a la conclusió que encara les meves idees són les que són, sempre han estat les que han estat. Jo quan m’enfronto als mitjans de comunicació haig de ser el primer demòcrata que hi ha en aquest país, per guanyar-me la gent. M’entens?”

– T’has de disfressar?

– “Ara m’has entès!”

– “Però jo de cara a la premsa -m’entens?- jo els dic: però evidentment que en el seu programa electoral hi ha punts que coincidim amb el senyor Le Pen, el senyor Jorg Haider, amb Pim Fortuyn. Ara, igual com respecto el senyor Jean Marie Le Pen i el senyor Haider, també respecto el senyor Fidel Castro, -que si jo pogués el mataria demà mateix”.

– “Perquè ja hauria volgut en el seu temps Blas Piñar totes les pàgines de diaris que estic ocupant jo en un any i mig. Perquè estic segur que com a intel·ligència està per sobre meu, segur! Llavors jo he venut un producte, màrquetingment parlant, que ells no han sabut vendre mai”.

– “No pots sortir i dir. Anem a matar tots els moros! Nooo! Això no, m’entens?”

– “Si jo haig d’anar a un programa on al costat tinc Ynestrillas o Loyola…Tu has sentit parlar de Loyola?”

– No.

– “Un cap-rapat que potser jo comparteixo moltes de les seves idees, però no m’interessa en aquests moments, perquè jo tinc una línia a seguir. Hem de donar una imatge. A veure… A veure si m’entens: no és que estigui en contra d’Ynestrillas. No, no, no, al contrari. El que passa és que s’ha equivocat en la seva manera de fer, la seva vida particular… Però bé, ideològicament -escolta!- jo estic amb ell. Però en aquests moments jo asseure’m al costat i que diguin és igual que Ynestrillas, no m’interessa”.

– Sens dubte que amb els mitjans de comunicació s’ha d’anar amb compte.

– “És clar. Ja veus que jo ho tinc controlat i bastant bé”.

– “Què faré per sortir als diaris? Doncs buscar-te la teva història, m’entens? O sigui, buscar notícies que puguin ser importants de cara a la premsa. Jo m’he entrevistat amb el bisbe d’aquí Vic, aquí a l’hospital de Vic…(Anglada va aconseguir que musulmans i cristians resessin separats a l’Hospital General de Vic) Agafo, me’n vaig a veure el bisbe, que no es mulla ni quan es dutxa… És clar, és notícia. Però no va ser només notícia per a la premsa local. La premsa: ‘El bisbe de Vic ha rebut el de la plataforma vigatana, s’ha compromès…’ Vaig guanyar la batalla. El bisbe els va obligar a posar unes cortines que separessin per guanyar una mica d’intimitat. Guerra guanyada!”

– “La gent, el que ha de creure, el que ha de dir és: aquest ha pogut ser fatxa, va poder ser espanyol, però es preocupa de les coses dels ciutadans. Això és el que vull vendre. A veure, què ens interessa a nosaltres? Que a les urnes hi hagi molts vots, m’entens?”

– És clar.

-“Llavors, aquesta és la línia que jo he intentat portar des del primer dia, i la veritat és que aquí hi ha hagut una prova i l’èxit és impressionant”.

– I una vegada s’aconsegueix el poder, què?

– “Home, llavors és qüestió de canviar-ho, és clar! Una vegada que s’aconsegueix el poder és qüestió d’anar canviant coses que creiem que no estan bé. Jo, si fos president del govern, si fos al poder… la pena de mort al cap d’una hora, no 24 hores, al cap d’una hora. Terroristes, traficants… no 24 hores, a l’hora! Però en aquests moments no em convé parlar clar”.

– “El més important de tot és el màrqueting, la imatge, com parlis amb la gent. O sigui, en una paraula, la gent te l’has de ficar a la butxaca. La veritat és que jo sóc el primer de quedar sorprès. Hòstia! I com en un any i mig un pot arribar on ha arribat? O com la història que he muntat pot arribar allà on és?”.

– “Sense cap diner, la propaganda bestial que m’han fet, m’estan fent, a mi no saps els milions i milions de pessetes que val!”.

– “La providència està amb mi, amb el pas del temps. Saber, no saber, estar de sort… No sóc més que tu ni que l’altre. Sortir en el moment oportú, donar el missatge oportú… És que, a veure, tot és un conglomerat que et pot portar a l’èxit. Et torno a repetir que amb això s’hi neix. Jo tinc un do, no sé com ho diria, arrossego la gent, m’entens?”.

– “No perquè diguin que han matat Pim Fortuyn m’acolloniré, no. Si em maten a mi, doncs és igual, darrere en sortirà un altre. Això ho tinc molt clar: que a mi no m’acolloneix ningú”.

– “A tot arreu, en tots els partits, és molt important el líder, la persona representativa, o sigui, la persona que sigui coneguda. En el meu cas, l’edat és important, tu per exemple ets molt jove, encara que tens un esperit molt ‘echao para adelante’ i a més collonut, però és molt important que la persona que es posa al davant estigui catalogada com una persona sèria, doncs que està casada, que té la seva família, econòmicament no ha de ser un milionari, però que està ‘assentat’, que no té problemes, que treballa, que es guanya la vida… En fi, que doni una imatge. Això és important, m’entens, no?”.

– “Jo et dic una cosa: a les eleccions municipals, les pròximes, el que sortirà a totes les televisions per tot l’estat espanyol serà Anglada. No en dubtis, perquè trauré més d’un 20% dels vots. És clar, jo sóc el pare de la criatura. Si jo fracasso, fracassa tot, tot. Si jo triomfo, triomfa el partit, triomfa tot. Per tant, és un exemple a seguir”.

– “Anem a conquistar, primer, a donar-nos a conèixer a través de les nostres ciutats i pobles, comencem a tenir la força, que és el que va fer Le Pen a França. Jo, a les municipals, i a triomfar. A les autonòmiques, que aquí a Catalunya són el 2003, sí que no m’hi puc presentar, ho tinc claríssim. No cauré en l’error de dir: ‘Hòstia, surto de les eleccions municipals amb un èxit i me’n vaig a les autonòmiques’ I fracassaré. No. Ara que hi ha una altra jugada, l’any següent el Parlament europeu, això ja és una altra història, que serà el 2004”.

– “Escolta, quan vinguin les eleccions, 100.000 peles. I amb uns quants de cent mil peles et pagues la campanya”.

– “Si jo ara aquí m’he de reunir amb 10 persones i em deixen el local! L’Hotel Ciutat de Vic, la cadena NH. Ve la televisió: local per l’Anglada. A més, vaig a l’hotel, acabo de filmar i dic al director: ‘Què li dec?’ ‘Només faltaria’. És que és acollonant, no, no és que és acollonant”.

– “El tema del finançament… No parlem de publicitat, perquè la que m’estan fent val mils de milions, mils de milions, i no m’ha costat ni un duro. Només he hagut d’aprofitar el moment per ser a dins i la propaganda me l’han fet gratis”.

– “Els vots surten igual. Per això ja… m’ho agafaré jo perquè del que es tracta és de no malgastar els diners. A veure, a veure, jo prefereixo el dia de la campanya, el dia de les eleccions, agafar i dir: Què som, 125 socis? Em gasto si convé mig milió de pessetes i aquella nit hi haurà una festa que en parlarà tot Espanya. I el soci… i allà, cava, coca i tal. I si m’haig de gastar mig milió de peles, bé jo, el partit… Coca de pinyons”.

(Enmig de la conversa, el truquen del partit Democracia Nacional.)

– Què volien?

– “Que volen fer el que estem fent, que els hem d’explicar com està. Però Democracia Nacional ja està tatxada perquè va néixer on va néixer. M’entens el que et dic?”

– “Mira, a mi en aquests moments em ve un i em diu ‘sóc de Democracia Nacional i hem de fer un pacte”, és que no el puc fer. No per res, és que políticament ens perjudica”.

– “En el nostre programa electoral suprimirem les zones blaves. Ja paguem els nostres impostos de circulació. A sobre, hem de pagar per aparcar el cotxe? Tampoc és qüestió que arribis tu i que estiguis tot el dia aquí…Mitja hora, tres quarts per aparcar i tal, dues hores…Coses populistes”.

– “Hem arrencat, som a l’avió. Tu hi vols pujar? És un dir, no? Aquell que hi vulgui pujar, hòstia!, quants més siguem millor, i quanta més gent. Però amagats, portant la ideologia guardada, m’entens? Perquè si no, no triomfarem”.

Ha mort el patriota català Ferran Machado i Barbarà

El patriota Ferran Machado i Barbarà ens ha deixat a l’edat de 82 anys. Va morir el passat dia 6 de gener, enrera ha deixat una llarga trajectòria de lluita per la independència de Catalunya.

Va militar a Estat Català i Nosaltres Sols i durant la clandestinitat va seguir lluitant des de les files d’Estat Català, arribant a ser president del partit.

El dia 8 de gener a les 12 del matí es farà el funeral a l’església de Sant Salvador de Guardiola, us demanem a tots un record per una persona que va ser fidel a la seva pàtria i que mai va deixar enrere el seu compromís envers el seu poble.

SOBRE PERVERSITATS

Que hi ha pocavergonyes que gaudeixen fent la guitza als altres, ja en tenim constància històrica els catalans. Però aquests pèrfids no només són capaços de girar la truita i confondre els que tenen al voltant, sinó també el pobre que n’està sortint malparat. Amb pèls i senyals ho escriu Marie-France Hirigoyen en El acoso moral. El maltrato psicológico en la vida cotidiana.

Contradiccions, somriures demolidors, sobreentesos, mirades assassines, al-lusions, burles, frases inacabades, rumors, insinuacions, buits… són gestos aparentment irrellevants i de difícil detecció. Ara bé, si es repeteixen de manera continuada, a mig o llarg termini, esdevenen altament desestabilitzadors per a la dona o l’home que es veuen sotragats per aquest xafec d’hostilitats. Si la víctima s’atreveix a plantar cara, l’instigador d’aquestes accions malintencionades l’acusarà de “susceptible”. L’autora del llibre, psiquiatra i terapeuta familiar, ha pogut verificar que en molts d’aquests casos l’afectat queda immers en un procés destructiu de la seva persona, mentre l’assetjador nega en rodó el conflicte: “Es tracta d’una violència psicológica contínua que implica, a partir de la utilització dels altres, una estratègia de destrucció de l’altre sense que es produeixi cap sentiment de culpa”.

Hirigoyen comprova que en la quotidianitat la gent no gosa parlar de perversitat. I es fa creus de l’escassa reacció de companys i familiars quan aquestes situacions salten a la vista principalment en la feina o en la parella respectivament: “Sembla com si la nostra societat no percebés aquesta forma de violència indirecta. Amb el pretext de la tolerància, ens tornem indulgents”.

Al llarg de l’assaig, aquesta escriptora francesa relata moltíssims exemples entorn a aquesta violència soterrada que ella qualifica d'”assassinat psíquic”. Així com idees per aprendre primer a identificar les xarxes del pervers i una posterior defensa amb el suport de proves. Entre d’altres, mai entrar en el seu joc ni fer cabal de les seves humiliacions i, a la més mínima evidència de maldat, denunciar-lo.

L’embestida del pervers cap a les seves víctimes no és més que un problema de poder i de reconeixement social per col·locar-se en posició de superiotat: “Són individus àvids d’aprovació i admiració, manipuladors nats que primer sedueixen i després vampiritzen”, apunta Marie-France Hirigoyen, mare de família divorciada que ha acabat especialitzant-se en relacions de dominació i anihilació de l’autoestima de les persones. S’autodeclara d’esquerres i  profundament sensible al dolor dels humans.

El acoso moral, el primer i únic assaig d’Hirigoyen, ha aconseguit vendre molts exemplars a les llibreries franceses i ha esdevingut un punt de debat a l’Assemblea Nacional que prepara una llei entorn l’assetjament moral a l’empresa.

Quim Gibert, llicenciat en psicologia.

Dilluns, 16 d’octubre de 2006

Montilla perd els papers

Avui La Vanguardia publica una entrevista de Xavier Sala-i-Martín a José Montilla. La Vanguardia no publica, però, tota l’entrevista sencera, després d’haver rebut pressions de Montilla i de La Moncloa perquè no ho fes. Aquesta entrevista havia de durar tot un dinar i va durar només 17 minuts perquè al minut 17 Montilla va començar a insultar l’entrevistador en lloc de respondre les preguntes. Quan se’n va cansar, va abandonar la trobada i va començar a fer telefonades perquè el seu deplorable espectacle no es conegués. Doncs bé, aquí està. A la web del Xavier es pot sentir l’àudio complet de l’entrevista i un de més petitet només amb els insults.

ENTREVISTA DE XAVIER SALA-I-MARTÍN A JOSÉ MONTILLA

12/10/2006. 14 Hores

Via Veneto, un restaurant de Barcelona

Xavier Sala-i-Martín: Començarem amb una pregunta que faré a tots igual que és, expliqui’m per què vostè creu que està preparat per ser president?

José Montilla: Primer perquè per a ser president a més d’estar preparat calen altres coses. Cal tenir un projecte per al país, una idea de país. Cal tenir amor, estimar al país. Cal tenir vocació de servir als demés i de servir al país, i a més cal coneixement del país, jo crec que el tinc. I després, cal pensar, jo penso, que tinc les propostes i el projecte per a aquesta etapa històrica de Catalunya.

Xavier Sala-i-Martín: Li preguntava sobre vostè, sobre qualificació. És a dir, miro el seu currículum i, veig que vostè és l’únic candidat que no té una carrera, no? Vostè no ha dirigit mai cap empresa, ni cap gran organització grossa…

José Montilla: Jo he fundat empreses.

Xavier Sala-i-Martín: Ha fundat empreses. De ben jove vostè va entrar en l’administració pública, ha estat sempre en els ajuntaments, primer de funcionari, després d’alcalde, fins a arribar al Ministeri. No?

José Montilla: Sí.

Xavier Sala-i-Martín: I, en el Ministeri hi ha molta gent que critica la seva gestió. Vostè es presenta com el gran gestor, però se’l critica, per exemple com a Ministre encarregat de l’energia, per la interminable OPA d’Endesa, com a Ministre de turisme se li critica el del Prat, com a Ministre de…

José Montilla: Però Qui critica això, L’oposició? És normal, No?

Xavier Sala-i-Martín: No, no, els…

José Montilla: Qui? Qui critica això? L’oposició.

Xavier Sala-i-Martín: Home, els 17.000 tios que…

José Montilla: L’oposició o els indocumentats, que saben que el Ministre de Indústria, Turisme i Comerç no és responsable ni de l’ordre públic ni de la gestió del Prat. Els indocumentats o l’oposició que saben o haurien de saber que una OPA és una operació entre empreses, on l’administració el que ha de fer és aplicar la llei i vetllar pels interessos dels consumidors. Per cert, que, afortunadament, tot el que he fet com Ministre respecta de l’OPA d’E-ON sempre ho he fet amb el suport de tothom, excepte el d’un partit, el Partit Popular.

Xavier Sala-i-Martín: Però, per exemple, a la OPA, una de les coses que ha passat és que els europeus han criticat al Govern espanyol per pressionar algun ens…

José Montilla: Els europeus? Qui són els europeus? La Comissió?

Xavier Sala-i-Martín: Sí

José Montilla: La Comissió no és Europa. La Unió Europea és alguna cosa més que la Comissió.

Xavier Sala-i-Martín: Però han picat el crustó al Govern espanyol per intentar pressionar a la Comissió Nacional de l’Energia que està dirigida per una persona de la seva confiança, que és…

José Montilla: No, no, no. Vostè segurament viu a Nova York i, a part de llegir, ha de mirar les coses més detingudament. Primer, jo no he pressionat a la Comissió Nacional de l’Energia, que és un organisme en el qual la majoria dels seus membres van ser nomenats, quatre de nou, pel Partit Popular, i cinc han estat nomenats en aquesta legislatura i hi ha membres que són propers al Partit Socialista i altres que ho són a altres formacions polítiques. La Comissió ha actuat col·legiadament i ha posat les seves condicions. Unes condicions que la Comissió Europea no comparteix i que han comportat l’inici d’un procediment d’infracció, per cert, no som l’estat que té més procediments d’infracció, i en tenim algunes dotzenes, ho dic perquè no és una cosa que sigui absolutament inusual, és molt normal. Però bé, si vol que anem al principi, jo no crec que per a ser president d’un país faci falta tenir un títol universitari. Jo vaig abandonar dret i economia perquè també tenia altres coses a fer. Perquè treballava, per cert, no de funcionari, jo vaig començar a treballar d’aprenent en una fàbrica dotze hores, de sis de la tarda a sis del matí. Sé el que és treballar des dels setze anys, i no com a funcionari, que va ser després. És a dir, no he estat sempre en l’administració, és més, he estat en l’administració treballant pràcticament de franc durant la primera etapa dels ajuntaments democràtics, i després anava a guanyar-me la vida treballant en un altre treball. I en un determinat moment vaig decidir que les meves prioritats, com els dies tenen 24 hores, eren el treball, perquè no tenia més remei, no sóc de família de casa bé, i després no vaig voler abandonar la política perquè ha estat la meva passió. Si hagués estat dos cursos més, tindria una llicenciatura, això vol dir que ja amb això tindria la preparació? Conec molts llicenciats i doctorats que són persones tremendament poc il·lustrades i molt poc cultes, i bastant incapaces alguns. He tingut, durant molts anys, ocasió de treballar amb molta gent i de dirigir molts equips humans.

Xavier Sala-i-Martín: No sé si el Ministre de Turisme està… torno al tema que s’ha dit que la seva gestió no ha estat tan bona com…

José Montilla: No, jo dic, hi ha en aquest moment més… Què pensa, el sector del turisme? Les empreses, del sector turístic. Pensen que el turisme l’any 2006 ha estat millor que l’any 2003, per exemple? Està en millor situació el sector? Jo l’animo a que repassi…

Xavier Sala-i-Martín: Tinc dades. Els índexs de confiança empresarial de la indústria publicats pel Banco d’Espanya. Des que ha arribat el Govern Zapatero no hi ha ni un sol mes en el qual l’índex sigui positiu, sempre ha estat negatiu. Això no passava ni amb el primer Govern d’Aznar, ni amb el segon, ni amb el de González. L’índex de confiança dels empresaris del sector comerç, el mateix, no hi ha ni un sol mes en el qual sigui positiu. Per exemple, el promig és més baix, més negatiu, que en la primera i que en la segona època d’Aznar. Els índexs de competitivitat, calculats internacionalment, Espanya no ha guanyat ni una sola posició en els últims tres anys i el Banc d’Espanya, que calcula la competitivitat relativa, diu que s’ha perdut un sis per cent.

José Montilla: Responsabilitat meva, se suposa?

Xavier Sala-i-Martín: Bueno, no sé, el Ministre d’Indústria, Turisme i Comerç…

José Montilla: Jo li podria donar altres dades que vostè coneix sobradamente. El creixement de l’economia espanyola, el creixement de cotitzants en la seguretat social, el creixement de l’ocupació, el creixement de la producció industrial, el creixement del nombre de turistes, per exemple. Dades absolutament positives en un context no necessàriament tan positiu. Nosaltres, en el tema del turisme, a qui ens podríem equiparar? A França, Itàlia, països que són també pioners. En aquest context.

Xavier Sala-i-Martín: Ja. Però, el màxim creixement econòmic del món des de la Segona Guerra Mundial, el període de cinc anys que ha crescut més el món és aquest últim.

José Montilla: Sí, però estem a Europa. No som Xina. No som Xina, ni som l’Índia. Situem-nos en el nostre context. I és absolutament inqüestionable que les dades són positius, al marge del que diguin algunes enquestes. Les dades reals són positives. De creixement de l’economia, de creixement del turisme, comparem amb Itàlia, amb França…

Xavier Sala-i-Martín: No creu que sigui responsabilitat seva? És a dir, hi ha 17.000 tios que…

José Montilla: No crec que sigui exclusivament responsabilitat meva. És a dir, jo sóc membre d’un Govern que crec que ha fet bé les coses.

Xavier Sala-i-Martín: Però jo parlava del Prat. Creu que no és responsabilitat seva? És a dir, 17.000 persones han signat reclamacions al Ministre de Turisme. I la major part d’aquests són turistes. El Ministre de Turisme no té responsabilitat sobre això?

José Montilla: Vostè sap les competències que té el Ministre de Turisme en turisme?

Xavier Sala-i-Martín: No, però si vol me les explica.

José Montilla: Les hi puc explicar.

Xavier Sala-i-Martín: És a dir, el Ministre de Turisme no té responsabilitat sobre els turistes?

José Montilla: No, no, no. Els turistes, miri, els passatgers uns són turistes i uns altres no ho són. O sigui, els usuaris del Pont Aeri afectats… jo mateix, que havia de tornar, perquè era divendres i tornava després del Consell de Ministres, no sóc turista, i em vaig veure afectat i vaig venir amb cotxe.

Xavier Sala-i-Martín: Jo també, havia de venir a veure el Barça.

José Montilla: Per tant, ha afectat al transport, i ha afectat a les persones, i el Govern ha donat una solució per tractar de compensar el que és un problema empresarial. Fruit de què? D’una empresa que té una mentalitat que encara és una empresa de bandera i té uns drets que ja no hi són i en un concurs no presenta la millor oferta, per als serveis de terra, i se li adjudiquen a unes altres. I no informa als seus treballadors, entre altres coses, que els nous adjudicataris tenen el dret, l’obligació, de subrogar-se’ls. I hi ha una vaga, una vaga salvatge. I aquesta gent ocupa les pistes. D’això té la culpa el Ministre de Turisme? Ha afectat al turisme català de manera negativa aquest fet? Miri les dades, novament, miri les dades d’agost del turisme a Catalunya.

Xavier Sala-i-Martín: Però, vostè no té responsabilitat sobre els 17.000 tios que…

José Montilla: No, jo no tinc responsabilitat, primer perquè no sóc qui gestiona els aeroports, és AENA, i és la Ministra de Foment la responsable. I després, perquè la discussió de si calia o no intervenir per a desallotjar els vaguistes de les pistes és del Ministeri de l’Interior, i els cossos i les forces de seguretat mai no han estat de la meva competència. Per tant, són crítiques superficials, fetes des del desconeixement o des del sectarisme.

Xavier Sala-i-Martín: El 29 d’octubre de l’any passat el Parlament de Catalunya va aprovar la llei de Comunicació Audiovisual amb els únics vots en contra del PP. El Govern espanyol ha recorregut aquesta llei davant el Tribunal Constitucional i ara el Tribunal Constitucional ha decidit estimar el recurs del Govern espanyol i deixarà provisionalment suspesos 55 articles de la llei. El Ministre responsable de la cosa audiovisual era vostè, No?

José Montilla: El Ministre sí, i?

Xavier Sala-i-Martín: Per tant, Vostè ha signat conforme era responsable d’aquest acte d’impugnació? O no?

José Montilla: Miri, primer aquesta llei aquesta impugnada, però està en un període de converses que hi ha per a arribar a un acord. Entre altres coses, perquè aquesta llei, llegeixi bé la data, està elaborada abans de l’aprovació del Estatut i sobre la base d’unes competències que després el Estatut, que han votat tots els catalans, no ha recollit. Per tant, no és una llei que vagi contra la Constitució, va contra l’Estatut, com diuen alguns dictàmens de la pròpia Generalitat. Per què estan els tribunals? Quan hi ha discrepàncies, per què estan els tribunals? Per decidir, en un estat de dret.

Xavier Sala-i-Martín: Fa un mes exacte, vostès, el PSOE i el PP van votar en contra de…

José Montilla: Del PSOE jo no sóc eh, jo sóc el primer secretari del PSC, preciso, eh.

(encarreguen el dinar)

Xavier Sala-i-Martín: El 14 de setembre, fa un mes exacte, el PSC i el PSOE i el PP van votar en contra d’una moció de CIU i Esquerra Rpublicana que proposava la cessió de l’Aeroport del Prat a la Generalitat. Vostè no va votar aquell dia perquè no estava, no va anar al Parlament, No?

José Montilla: No.

Xavier Sala-i-Martín: Si hagués estat a Madrid, Què hagués votat?

José Montilla: Hauria votat que no, perquè era una moció absolutament electoralista i oportunista. Repassi també vostè les hemeroteques, trobarà mocions votades per CIU en contra del traspàs de l’aeroport a Catalunya.

Xavier Sala-i-Martín: Si?

José Montilla: Sí, clar, l’animo. Clar, era un moment en el qual Convergència necessitava el PP per a governar a Catalunya. El que són les coses, alguns s’en recorden de l’aeroport ara. Han tingut 23 anys, en 23 anys no es van recordar de l’aeroport.

Xavier Sala-i-Martín: Vostè ha dit que el català és la seva assignatura pendent, però que n’està aprenent. No? Que l’està millorant.

José Montilla: Jo dic que no és la meva llengua materna, perquè si l’has tingut com a llengua materna no té molt mèrit parlar-lo No? Té més mèrit els que ho hem après al carrer no al bressol. Si el català ho parla exclusivament la gent que ho ha tingut com llengua materna, malament anem amb el català. El repte és que ho parli tot el món.

Xavier Sala-i-Martín: Sí, però a la Generalitat als funcionaris se’ls exigeix el nivell C de català. Creu que està bé que el cap de la Generalitat no se li exigeixi el mateix?

José Montilla: No, no tinc jo aquesta convicció que vostè té.

Xavier Sala-i-Martín: No se’ls exigeix el nivell C?

José Montilla: Vol dir que hem d’anar a una oposició abans de ser candidats? Val més una oposició que el que pugui decidir el poble, no? És una concepció de la democràcia molt particular aquesta que té vostè.

Xavier Sala-i-Martín: Si als treballadors d’una empresa se’ls exigeix alguna cosa al cap no se li ha d’exigir el mateix?

José Montilla: No, se li ha d’exigir més, molt més. En tot.

Xavier Sala-i-Martín: En canvi, amb el català no?

José Montilla: Repeteixo, em pregunta vostè, Vostè creu que els candidats han de passar unes oposicions tècniques abans de presentar-se com a candidats? Ho dic perquè estaria bé la democràcia censitària, ens podríem remuntar a fa dos segles.

Xavier Sala-i-Martín: No respondré perquè no m’estan entrevistant a mi.

José Montilla: Molt bé, però jo sí que ho dic, curiosa concepció de la democràcia.

Xavier Sala-i-Martín: Vostè també es defineix com a cristià no practicant. Si?

José Montilla: Sí, em van batejar, vaig fer la meva primera comunió, sí, si.

Xavier Sala-i-Martín: També té bona relació amb els bisbes, fins i tot ha visitat Montserrat.

José Montilla: Sí, però ara i fa molts anys. És més, he estat membre de la Fundació Cassià Just, fa molts anys.

Xavier Sala-i-Martín: Em pot escriure la primera estrofa del Virolai?

José Montilla: No he vingut a examinar-me, d’això.

Xavier Sala-i-Martín: Però la sap?

José Montilla: He dit que no he vingut a examinar-me d’això.

Xavier Sala-i-Martín: A l’abril es va celebrar el 40 aniversari del Zoo d’en Pitus, de Sebastià Sorribes. Sap com s’acaba El Zoo d’en Pitus?

José Montilla: No.

Xavier Sala-i-Martín: En pocs mesos vostè ha evitat que l’Estatut parlés de…

José Montilla: Mira, m’aixecaré i marxaré, eh?.

Xavier Sala-i-Martín: Per què?

José Montilla: Perquè em sembla impresentable això que estàs fent.

Xavier Sala-i-Martín: Què estic fent?

José Montilla: No, res. O sigui, ja…és de bon alumne de “Barrocs”, sí, si. Contínua.

Xavier Sala-i-Martín: ”Barrocs”?

José Montilla: No, és igual, és igual. Contínua.

Xavier Sala-i-Martín: No sé que és “Barrocs”.

José Montilla: Val, molt bé. Jo tampoc.

Xavier Sala-i-Martín: Els últims mesos, l’últim any, vostè, o el seu partit, han aconseguit que Esquerra deixés el Govern, que hi hagués eleccions anticipades, és a dir, que es desfés el Tripartit, que marxés el President de la Generalitat i que el President de la Generalitat anterior no es presenti a la reelecció, i finalment que Clos deixés l’Ajuntament. Darrere d’aquesta cara de bona persona hi ha un polític fred i calculador? O no?

José Montilla: No, hi ha una bona persona.

Xavier Sala-i-Martín: Hi ha una bona persona.

José Montilla: Hi ha una bona persona, si. I tot això són afirmacions absolutament fora de lloc, carregades de prejudicis i falses, les que fa vostè. Vostè no pregunta, vostè afirma. Vostè afirma, no pregunta. I ho fa des del desconeixement, des dels prejudicis i des del sectarisme. Senyor Sala Marín.

Xavier Sala-i-Martín: Sala Martín.

José Montilla: Martín, perdó.

Xavier Sala-i-Martín: No és veritat que Esquerra ha estat expulsat del Govern?

José Montilla: Esquerra ha estat expulsat del Govern després de votar en contra del Estatut.

Xavier Sala-i-Martín: No és veritat que el Tripartit s’hagi acabat abans d’hora?

José Montilla: El Tripartit ha acabat abans d’hora perquè el President ha decidit convocar eleccions, l’únic que podia fer-ho, no jo.

Xavier Sala-i-Martín: No és veritat que el President Maragall no es presenta a la reelecció?

José Montilla: Sí, però vostè ha formulat la pregunta d’una altra manera, abans.

Xavier Sala-i-Martín: No és veritat que el President Maragall…

José Montilla: El President Maragall ha decidit, ha decidit… Mira, marxem, Toni, marxem. Adéu. Eres más sectario!!! Ets un impresentable!!

Xavier Sala-i-Martín: Però, a veure…

José Montilla: No, no. Vull una cinta del que he gravat, o una còpia. Ets un sectari! Però què et creus! Ets un sectari, ple de prejudicis! Però tu que t’has cregut! Però tu que t’has cregut, tio! Estiguis o no estiguis a Columbia!

Ll’audio de tota l’entrevista:
http://www.columbia.edu/%7Exs23/Montilla_Insultando/montilla_entrevista.mp3
només els insults:
http://www.columbia.edu/%7Exs23/Montilla_Insultando/Montilla_Insults.mp3

–tot plegat a la web de Sala i Martín:
http://www.columbia.edu/%7Exs23/Montilla_Insultando/Montilla_ALL.htm —