Burka i identitat.
La difícil solució al problema dels mocadors islàmics, rau en que la societat occidental està impregnada pel totalitarisme del segle XXI què és la correcció política, la qual no tan sols censura la llibertat d’expressió sinó que també atempta contra la de pensament, fent judicis de valor sobre la pretesa intencionalitat que s’amaga al rerefons de cada paraula i promovent una autocontenció en funció de l’estereotipada “bondat” o “maldat” de l’argument en comptes de jutjar-lo per a la seva validesa objectiva.
Hem esdevingut una societat pueril i acomplexada però sobretot ineficient, especialment amb els temes susceptibles a ser tractats des d’una perspectiva emocional que es contraposa a la racional.
És per aquest motiu que sempre que es parla del burca es fa amb la condescendència i la sensibleria argumentària d’atribuir totes les culpes de l’endarreriment de les societats islàmiques a la misèria, com si aquesta fos la causa i no la conseqüència. Això és degut a la mentalitat que fomenta la creença en la perversió de l’èxit que comporta que qui en tingui sigui vist com un culpable en comptes de com a un triomfador. Antagònicament i paradoxal, les minories o grups desafavorits, són percebuts de manera automàtica com a víctimes dels anteriors i objectes de compassió i excés d’empatia, i amb independència de les causes de la seva inoperativitat, troben l’excusa fàcil en l’occident com a l’enemic opulent en comptes de veure’l com el model viable a imitar (com bé postren els països asiàtics que han adoptat els models econòmics occidentals i han gaudit d’un creixement sense precedents que els ha dut a eliminar la pobresa pels seus propis mitjans).
Hem de recuperar la racionalitat d’exercir el dret de les majories, aquestes a qui la correcció política criminalitza pel simple fet de no ser considerades objecte de paternal sobreprotecció. Si bé és cert que en el passat hem entrat en guerres, també ho és que molts dels països que avui dia estan sumits en la misèria també hi participaven tant contra nosaltres com entre ells. El que no podem creure és que la seva situació actual sigui deguda a l’explotació que van rebre fa centenars d’anys, doncs en la majoria de casos, quan nosaltres hi vàrem entrar en contacte ells ja portaven un gran endarreriment. En qualsevol cas, aquesta mentalitat pressuposa que són incapaços de superar adversitats que nosaltres hem patit en altres temps i hem reeixit amb el propi esforç.
No obstant, els partidaris d’aquest autoodi fustigador, passen per alt grans valors que la cultura occidental ha aportat a la humanitat com són la justícia, la democràcia, els drets humans, el treball i l’esforç, el respecte i la igualtat, tots aquests i molts d’altres que ens mostren que tenim més motius per a sentir-nos orgullosos que no pas culpables, i que el nostre pas pel món ha tingut un balanç positiu.
El cas del burca, és un exemple clar de discriminació de la majoria en pro d’una minoria. Som en una societat democràtica i ens en vanagloriem, però la política actual ens ha acostumat tant a uns conceptes descafeïnats d’acontentar a tothom, que sembla oblidar que la democràcia amb la que s’omple la boca, representa el triomf de les majories, doncs no és possible acontentar tothom, sinó que s’ha d’intentar actuar per al benefici de la majoria com a millor representant dels interessos generals de la societat. Així, tenim tant de dret a prohibir el burca, i si s’escau el xador o qualsevol altre símbol contrari a la nostra identitat, com els països musulmans tenen a fer-lo obligatori (com de fet és) en llur territori.
I es que la qüestió principal, és aquesta, la identitat. Un país, és molt més que un territori o una línia en un mapa, és una herència de cultura i de valors. El que ens fa catalans no és viure a Catalunya sinó tot l’imaginari col•lectiu que compartim, la llengua i els principis, i francament no se m’acudeix un valor més contrari al que representa Catalunya que la obligació, per fanatisme religiós, a dur les dones amb la cara coberta. Si bé no és un atemptat contra les dones en termes generals, doncs entre les musulmanes té gran acceptació, si que ho és contra les dones catalanes, i per extensió europees, i en termes culturals contra tota la societat, ja que des del nostre punt de vista, que és l’únic vàlid en el nostre país, és un costum bàrbar.
Quan hom va a un indret que no és el seu, ha de procurar adaptar-se. Òbviament que els musulmans de Catalunya tenen dret a seguir professant llur religió, i no seré pas jo qui els ho critiqui. Ara bé, el que no es pot consentir és, quan per aquest motiu o per qualsevol altre, es vulnera la personalitat del país i de la seva societat, dels seus valors i de la seva cultura.
El més curiós de tot és que els més fervents defensors d’un símbol religiós islàmic, resulten ser d’una determinada progressia local, que si d’ells depengués farien una nova Setmana Tràgica. Aquesta gent, més que no pas els propis musulmans són el problema, doncs el seu dogmatisme és igual d’intransigent que el de qualsevol integrista, però a més s’hi suma el ressentiment que genera l’autoodi que els condueix no tan sols a defensar qualsevol símbol aliè, sinó a despotricar dels propis. D’aquesta manera, s’erigeixen alhora com a defensors del laïcisme, quan es tracta de combatre al cristianisme, però amb el cas islàmic volen fer prevaldre el dret religiós per sobre del dret civil. Són els defensors del feminisme, però defensen un símbol que comporta duríssimes represàlies per a les dones que no l’acceptin. Defensen totes les cultures i identitats, però neguen el dret a la catalana a regular el seu normal desenvolupament al propi país.
El gran problema, però, és que els mocadors islàmics no representen simplement una manifestació religiosa sinó identitària, és el seu símbol, que al nostre país amb la connivència d’una certa esquerra (que abandonant el comunisme s’ha passat al contraculturalisme) ha esdevingut el cavall de Troia que pretén introduir-se, silenciosament però implacable, en la nostra societat. Un símbol que representa retrocés, un símbol que representa totalitarisme teocràtic, un símbol que representa la barbàrie de mentalitats anclades en temps de les croades i que en cap dels països d’on és propi, la societat gaudeix de llibertats i drets que aquí consideraríem inalienables.
Que tots els defensors autòctons d’aquesta simbologia, facin un examen de consciència i es preguntin per quins quatre vots estan malvenent el país. Segurament han caigut en la candidesa de voler-se guanyar el futur vot immigrant, ara bé, de debò creuen que quan puguin votar no faran els seus propis partits? De fet ja n’hi ha d’incipients que permeten veure les orelles al llop.
Haurien de preocupar-se menys de perseguir a les veus dissidents que alcen el crit d’alarma i més pel fet que entrin de manera descontrolada més i més persones que mostren la seva intransigència a diari, que superbament es creuen amb el dret a ensenyar més que humilment amb el deure d’aprendre, que al cap i a la fi, són ells els que han hagut d’abandonar la casa.
Haurien de preocupar-se, i molt, de que el seu model de multiculturalisme hagi conduït Europa a patir atemptats per descendents d’immigrants de tercera i quarta generació, per tenir predicant en Mesquites personatges que expliquen com maltractar a les dones o que promouen valors antioccidentals. Haurien de preocupar-se per tenir gent dins del país, que prefereix tancar a la dona i a la filla a dins de casa, sense escolarització ni feina, abans que donar el braç a torçar amb el seu fanatisme. Però no, no se’n preocuparan i seguiran jugant al dogmatisme, mal tinguin l’exemple de països tant progressistes, tolerants i democràtics com Holanda, que per seguir la mateixa via gairebé es destrueix.
I mentre ells segueixen mirant cap a l’altre costat i xiulant, l’enemic segueix covant ressentiment i esmolant la navalla.
Juny 2012
Catalunya Catalana 