Jacobinisme i islamisme
per Joan CATALÀ
I – Introducció
França constitueix a l’evidència l’espai geopolític on coexisteixen i s’oposen, sens dubte en l’estat més marcat, les ideologies de tipus jacobí i islamista i que se superposen a diferències culturals i ètniques. Aquesta situació no és particular a l’Estat francès. S’encontra una mica a tot arreu a Europa i especialment a Turquia. En aquest últim país tanmateix, aquesta oposició ideològica no recolza més avui sobre una base ètnica sinó simplement social ja que les minories cristianes han estat foragitades o exterminades.
Aquests sistemes ideològics presenten característiques pròpies però també similituds sorprenents:
1°) Troben el seu origen en una secta politicoreligiosa. En un cas, el culte de L’Ésser suprem ha desembocat en la creació d’un imperi vast però efímer (el segon del món durant el període d’entreguerres). En l’altre, la predicació de Mahomà es troba a l’origen d’una important i brillant civilització.
2°) El dogmatisme sectari fundat en la idea que no hi pot haver cap veritat fora del sistema de pensament oficial. El significat de tot esdeveniment es transforma així per reafirmar les conviccions de les poblacions adoctrinades des de la infantesa.
3°) Un conjunt de prejudicis respecte a les qüestions lingüístiques i que condueixen necessàriament a l’opressió nacional pel fet que la llengua constitueix l’indici sintètic de la nacionalitat. Els jacobins han heretat de l’Antic règim, agreujant-la, la política d’eradicació dels parlars regionals i han privilegiat l’ús de la llengua de la cort. El francès s’ha tornat així avui «la llengua de la República» i no pas només la llengua oficial de l’Estat. Aquí hi ha un matís que s’apreciarà… Els musulmans, quant a ells, consideren la llengua àrab per a sagrada i volen imposar-la fins i tot en països on els arabòfons són minoritaris com en el Marroc. Recordem que el llatí no és una llengua sagrada sinó només una llengua litúrgica.
4°) La voluntat ridícula, irracional, criminal i irrealitzable de transformar l’home, segons els seus dogmes. La «pàtria dels drets humans» s’ha així investit de la missió de difondre a tot arreu al món la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Els islamistes voldrien, quant a ells, convertir per força la humanitat sencera a la seva religió.
5°) La impossibilitat de comprendre el sentit dels esdeveniments a causa de la naturalesa mateixa del dogmatisme que impedeix analitzar correctament les realitats del món modern.
6°) La resistència inconscient al canvi en un cas, la voluntat de mantenir a una societat paralitzada a cobert de tota influencia occidental, en l’altre.
7°) El menyspreu, no confessat en un cas, afirmat en l’altre, de la democràcia i que va sovint alhora amb una certa sobrevalorización de la violència.
Per comprendre l’essència profunda del jacobinisme i de l’islamisme, convé referir-se als sistemes totalitaris del segle passat. El segle XX ha estat marcat, en efecte, per l’aparició, el desenvolupament i la desaparició dels dos tipus de règims els més absurds i els més criminals que s’han abatut sobre l’espècie humana: el comunisme i el feixisme. Aquests dos sistemes es proposaven de canviar la història de la humanitat i la naturalesa profunda de l’home recorrent al terror generalitzat.
Les anàlisis més recents —a França però no pas a l’estranger on el debat està tancat… — posen en evidència les similituds que existeixen entre la trajectòria del partit jacobí històric i de la primera república d’una banda, i entre els règims totalitaris del segle passat, d’altra banda. El primer partit únic de la història no ha estat com alguns ho creuen el partit bolxevic sinó el partit jacobí! Els pares fundadors del comunisme mai no han amagat la seva admiració per a Robespierre o Saint-Just. Hitler ell mateix es presentava de bon grat com el continuador de Napoleó I… Tenint en compte la seva naturalesa i el seu lloc en la cronologia històrica, qualificarem el sistema jacobí de «paleototalitari» ja que va ser la caixa de Pandora a l’origen de tants de crims.
Per una mena de pam i pipa de la història, el comunisme s’ha esfondrat sense glòria a partir de l’any mateix on els jacobins celebraven festosament el bicentenari de la seva famosa Revolució… El «xoc de les civilitzacions» va succeir llavors a la guerra freda caracteritzada pel conflicte dels blocs ideològics. Aquesta situació nova ha estat finament analitzada pel professor Samuel P. Huntington en la seva obra premonitòria publicada el 1996. Al principi dels anys vuitanta, s’ha començat a parlar d’«islamisme» per designar els moviments polítics radicals que prediquen l’establiment per la violència d’un o de diversos Estats islàmics i que rebutgen en bloc la modernitat i els valors democràtics o socialistes jutjats occidentals. De fet, és molt delicat establir una distinció entre islam, fonamentalisme musulmà i islamisme ja que, com ho observa Anne-Marie Delcambre: «L’integrisme no és la malaltia de l’islam. És la integritat de l’islam. És la lectura literal, global i total dels seus texts fundadors.» Tenint en compte el seu projecte polític i del seu lloc en el desenvolupament dels fets històrics moderns, qualificarem el sistema islamiste de «neototalitari» ja que constitueix als ulls dels especialistes (amb la Xina) la major amenaça que plana d’ara endavant sobre l’Occident i sobre els seus valors democràtics.
II – El jacobinisme: la secta a les mil cares
No n’existeix més, almenys oficialment, a França de partit jacobí. És molt evident tanmateix que aquesta secta politicoreligiosa ha tingut un paper determinant per la constitució de l’Estat francès modern. La majoria dels partits polítics francesos es presenten avui com a «republicans» és a dir que accepten com anant tot sol la constitució i les institucions jacobines. La mala fe és aquí evident. Si cap partit no és jacobí és, perquè la majoria d’entre ells ho és!
El jacobinisme històric no ha format un cos de doctrina intangible i immutable. S’ha desenvolupat en un entorn bel·licós gaire propici a l’extensió de les llibertats públiques. La idea d’una «missió nacional» ha conduït, al nivell internacional, a annexions i a una guerra europea de disset anys i, al nivell interior, a un règim un i indivisible on oposicions i particularismes són sovint considerats com empreses de traïció.
Avui, el corrent jacobí no es presenta sota la forma d’una organització específica sinó sota les d’avatars polítics, maçònics o d’altres. Tots són més conscients de les seves diferències que del seu fonament ideològic comú. Aquesta situació manté a França la il·lusió d’un debat democràtic mentre que els ciutadans tracten amb «els mateixos gossos amb collars diferents».
Els defectes del jacobinisme es troben evidentment en el nivell de la política tradicional de l’Estat francès. Sense voler estendre sobre aquest tema recordarem algunes característiques principals:
– França continua sent un país megalòman. Continua manifestant la convicció de la seva legitimitat mundialista i del seu paper de guia suprem de les altres nacions.
– França pretén donar lliçons de moralitat política i de virtut al món sencer mentre que un nombre considerable dels seus dirigents polítics de primer pla de diversos partits polítics s’impliquen en assumptes de corrupció i són rarament condemnats.
– França vol fabricar «ciutadans», sobretot a través de l’escola d’Estat anomenada «laica», com antany la Unió soviètica pretenia donar llum a un home nou o el règim nazi al superhome.
– França és oficialment una democràcia, però bloquejada en la seva evolució pel seu centralisme i que denega tot dret específic a les comunitats històriques. En el millors dels casos, la república jacobina no pot funcionar més que sobre la base del despotisme il·luminat. Es pretén referir-se a Rousseau quant, en la pràctica, és el despotisme il·luminat d’en Voltaire que se segueix.
– França nega per principi l’existència fins i tot de les realitats més evidents (sobretot ètniques i religioses). Aquesta actitud la condueix per la força de les coses a practicar una desinformació generalitzada. Més gravi encara, la sordesa i la ceguesa dels dirigents polítics, els impedeixen prendre la mesura exacta dels perills internacionals, sobretot pel que concerneix al perill islàmic.
– França es mostra d’una complaença deplorable amb els pitjors règims dictatorials com el de Robert Mugabe mentre que en el mateix temps no es priva de criticar els dirigents d’Estats liberals tanmateix propers de nosaltres del punt de vista cultural com ho són Gran Bretanya o Polònia. La palma dels polítics jacobins escau, sens dubte a Jean-Pierre Chevènement, un gran amic de l’antic amo de Bagdad. A la seva obra Une certaine idée de la République m’amène à… , l’antic Ministre de la Policia es lliura a una vertadera declaració d’admiració i de fidelitat al sanguinari dictador iraquià.
– L’antiamericanisme, gairebé general a França, constitueix un element fonamental de la diplomàcia francesa i això és desastrós ja que reforça els països musulmans en el seu odi visceral de l’Occident. Existeix a l’evidència un lligam entre el liberalisme econòmic i la democràcia política. Abans de l’última guerra mundial tots els dictadors escopien la seva metzina sobre la democràcia britànica. Sent el món el que s’ha tornat, és als Estats Units que incumbeix d’ara endavant el paper de cap de turc internacional.
III – L’islam i l’islamisme
L’islam posseeix característiques que no es pot comprendre que fent abstracció dels nostres prejudicis d’occidentals sobretot de la nostra tendència a considerar la religió com un assumpte privat, cosa que en aquest cas es revela fals. Tractem amb la religió monoteista per excel·lència. En general, el monoteisme inclina al fanatisme. En totes les civilitzacions procedents d’aquest tipus de religió, es troba la certesa d’alguns de detenir la Veritat i d’adorar el vertader Déu, certesa que va alhora amb l’odi de l’incrèdul, odi que es manifesta a vegades amb una violència inaudita. Al dogma monoteista correspon el de la unicitat última de la societat humana al motlle mental islàmic d’on la necessitat pel creient d’islamitzar el planeta. Es tracta, doncs menys d’una religió, al sentit espiritual, que d’un imperialisme intolerant. En l’islam, no és possible de separar la religió de la política. Es tracta d’un sistema que pretén regir els aspectes polítics, econòmic i socials de l’Estat i de la societat. Per aquesta raó, rivalitza amb les altres religions, però també amb altres ideologies tals com el jacobinisme, el comunisme, el capitalisme, el feixisme, etc. En la religió cristiana, al contrari, les diverses activitats polítiques i socials es compartimenten des de l’origen: «Torna a Déu, el que és de Déu i a Cèsar, el que és de Cèsar» és escrit en l’Evangeli. Aquest postulat fundador ha permès als Occidentals, de desenvolupar teories polítiques com la de la separació dels poders, del laïcisme o de la democràcia. No hi ha res que es pugui comparar en la civilització musulmana on cap aspecte de la societat i de l’existència humana no sabria escapar a la influència de la religió. Cal assenyalar també una altra diferencia fonamental entre el cristianisme i l’islam. El catolicisme o la religió ortodoxa, per exemple, constitueixen aparells ideològics estructurats. L’islam, al contrari, no posseeix de jerarquia reconegudes per tots els adeptes. Això significa que dins el primer cas, és molt fàcil d’instrumentalitzar la divinitat, dins l’altre cas és impossible. Pels musulmans, no hi ha només que una sola llei: la llei de Déu i l’home no disposa del poder de legislar el que condueix a l’immobilisme general!
Sobre molts de punts, la religió islàmica és incompatible amb els principis generals de la Declaració universal dels drets humans de l’Onu. Així l’islam predica tres desigualtats fonamentals en la humanitat exigint el respecte de la supremacia absoluta de categories d’individus sobre d’altres: els homes sobre les dones, els musulmans sobre els no musulmans, els amos sobre els esclaus. La relació que mants musulmans entretenen amb la comunitat jueva en general és particularment reveladora del racisme de llur religió. Els Jueus no són només infidels perquè són Jueus o partidaris de la democràcia, però encara, es consideren com a inhumans. És extremadament corrent que musulmans qualifiquen els israelites de «mones i porcs» o de «descendents de les mones i dels porcs». Aquesta qualificació que deshumanitza, recordant una època molt trista, es basa en tres versicles alcorànics que relaten que certs Jueus han estat transformats en mones i en porcs per Al.là per no haver respectat el sàbat. L’esclavitud es practica encara avui a terra d’islam, com al Sudan i s’ha de saber que l’Alcorà és l’únic llibre sant que aborda aquesta qüestió sense escrúpol. Pitjor, a casa nostra, a la Gran Bretanya, per exemple, hi ha milers de criats asiàtics dominats per residents del Golf, privats de papers i de llibertat. Se sap que un musulmà no té el dret de canviar de religió contràriament a les disposicions de la Declaració de l’Onu?
El 1990 els Estats musulmans han firmat una Declaració dels drets humans a Islam que precisa en conclusió (articles 24 i 25): «Tots els drets i les llibertats estipulats en aquesta declaració se sotmeten a la Xària (llei religiosa islàmica)»; «La Xària islàmica és l’única font de referència i de clarificació per a l’explicació d’aquesta declaració dels Drets Humans.» Aquest procediment significa utilitzar el dret per negar els drets naturals dels individus i de les comunitats. És el mateix procediment que utilitza l’Estat jacobí francès per negar dins la seva constitució els drets dels pobles al·lògens.
Tothom coneix el passat sangonós de l’Església catòlica, però que se sap del de l’Islam? En el transcurs de la història, aquesta religió ha fet la prova del seu caràcter obscurantista. La llista dels crims que se li poden imputar és impressionant. Des dels seus orígens s’ha construït que sobre el robatori, l’homicidi i la destrucció. El profeta mateix es va entregar als pillatges de les caravanes de La Meca i a nombroses exaccions i matances (en particular la dels Jueus de la tribu dels Quraizah). Recordem que els àrabs són responsables de la destrucció de la gran biblioteca d’Alexandria que encloïa tots els coneixements de l’Antiguitat. El 642, allò que quedava dels 700 000 volums o manuscrits d’aquella institució han estat cremats pel Califa Omar. Es van utilitzar per escalfar els banys públics durant sis mesos, ja que «si tots aquests llibres són conformes a l’Alcorà, són inútils, si no són conformes, són perillosos». Entre el segle VII i el segle XIII, la civilització musulmana portava avantatge sobre l’Europa en els plans econòmic i cultural i tanmateix es va esfondrar d’ella mateixa a partir del segle XVI, deixant definitivament el camp lliure a la civilització europea. No hi ha cap misteri a aquesta realitat històrica. Tots els mals dels quals sofreix el món musulmà provenen de l’absència general de llibertats. Com a exemple, recordem que els doctors de la llei s’han oposat durant tres segles a l’ús de la impremta en l’Imperi otomà!
Avui encara, els països musulmans pateixen de la influència de la religió sobre la societat. Els dogmes i la censura s’oposen a la llibertat de pensar i d’expressió, la corrupció i la incúria a la llibertat del mercat, l’opressió masculina a la llibertat de les dones i la tirania a la democràcia. És el destí de la majoria d’aquests països dels quals molts estan lluny de ser pobres. Més greu, els musulmans no poden coexistir amb cap altra població al món. Aquesta promiscuïtat provoca conflictes a tot arreu.
A Occident, els musulmans es refereixen constantment al laïcisme per reivindicar els seus drets a practicar i a predicar la seva religió, però quina és la situació en terra d’islam? Molts països musulmans prohibeixen l’edificació d’una església sobre el seu territori. Una mica a tot arreu, l’entrada i la residència de sacerdots cristians són pràcticament impossibles. Fins i tot Estats presentats a França com tolerants (Tunísia, Turquia…) prohibeixen tot proselitisme cristià sobre la seva terra. Els contraventors poden ser acomiadats dins llur país en cas que intentarien predicar la seva religió als autòctons. Certs Estats com el Marroc o Tunísia autoritzen la pràctica d’un culte cristià als europeus instal·lats a casa seva, però altres països van fins a prohibir aquesta pràctica als estrangers.
A partir dels anys vuitanta, els moviments polítics islàmics han aparegut i ara són presents en varies regions del món com Afganistan, Algèria, Egipte, Líban, Àsia del Sud, Àsia del Sud-Est, Filipines o Aràbia Saudita. Es distingeixen del fonamentalisme islàmic ordinari pel lloc central que atribueixen a la qüestió de la presa del poder. Ningú no ignora avui l’objectiu perseguit pels membres d’Al Qaida, l’organització criminal internacional creada per Osama Bin Laden. Aquestes organitzacions han assassinat des de 1981 un nombre considerable de civils innocents. Disposen ara de mitjans de destruccions de massa colossals. Segons certs testimonis, Al Quaida s’hauria procurat així agents biològics perillosos com l’àntrax i intentaria produir ricina, una metzina mortal a dosi molt feble (amb 3 mg de ricina n’hi ha prou per matar un adult). A l’Afganistan, els investigadors han descobert que Al Quaida estava en possessió d’esquemes per fabricar «maletes bombes» a partir de plutoni enriquit. Ara bé aquest metall es troba en milers de reactors nuclears mal vigilats.
Molts musulmans es consideren com les víctimes d’un Occident satanitzat mentre que a l’evidència els països àrabs pateixen sobretot del seu propi arcaisme i de la incúria dels seus dirigents. Els polítics autoritaris i incapaços sempre s’han servits dels caps de turc per explicar la pobresa i desviar el descontentament de poblacions reduïdes a la misèria. Tenint en compte la regressió general dels països musulmans, és cert que els mullah continuaran encara molt temps de predicar una versió histèrica de l’Alcorà a multitud fanatitzada.
Per adonar-se de la plaga que representa la religió islàmica en els aspectes econòmic, politic i social, és suficient comparar l’evolució divergent dels dos Estats constituïts a partir de 1947 sobre les runes de l’imperi indi. L’Índia i el Pakistan s’han trobat confrontat al moment de la independència als mateixos problemes de subdesenvolupament. Aquests països eren diferents pels seus règims polítics, un ha elegit la via de la democràcia, l’altre, la de l’islam. L’Índia no ha conegut des d’aquesta època cap cop d’estat mentre que la dictadura pakistanesa no n’ha fet més que passar de les mans dels militars a les dels religiosos. A l’Índia la llibertat religiosa és acceptada per la majoria de la població mentre que tots els no musulmans han estats expulsats del Pakistan des de 1947. Avui la taxa d’alfabetització s’eleva a l’Índia a 76 % pels homes i 54 % per les dones. Al Pakistan, les xifres són respectivament de 55 % i de 30 %. La població s’augmenta dues vegades més ràpidament al Pakistan (3 % per any) que a l’Índia (1,5 %). L’Índia és ara una important potència econòmica dins nombrosos sectors. El 2050 serà el tercer país del món per al PIB. La indústria pakistanesa no ha brillat fins ara més que a tres sectors: els canons, els míssils i les bombes nuclears…
Finalment, quan el jacobinisme es combina amb l’islam, és l’horror absolut. No oblidem mai l’exemple històric de l’altre gran Estat jacobí: Turquia. El nacionalisme turc s’ha sempre exprimit al curs de l’historia pel rebuig de les minories cristianes. Al final del segle XIX i al principi del segle XX, els Joves turcs del partit Unió i Progrés i Ataturk —un gran admirador de Napoleó…— han estat fascinats per la Revolució Francesa i l’han aplicat per realitzar les seves ambicions polítiques. Els Joves Turcs han perpetrat el primer genocidi del segle passat. Han eliminat físicament la majoria dels armenis que vivien a Turquia. El 1915 i el 1916, entre 1 200 000 i 1 500 000 persones, és ha dir els dos terços de la població armènia de l’imperi otomà, han estat assassinades sobre el terreny o han mort en el transcurs de la seva deportació. El 1955 hi ha hagut aldarulls anticristians i més tard exaccions contra grecs dins el marc de la qüestió de Xipre. Dins aquest Estat la política de turquització ha associat de manera exclusiva la noció de ciutadania amb la d’ètnia turca i d’identitat musulmana. Com molts països musulmans, Turquia no pot sortir d’aquest dilema que no deixa cap possibilitat de democràcia d’imposar-se: o dictadura militar o dictadura religiosa. N’hi ha alguns anys, l’Estat jacobí francès ha reconegut la realitat d’aquest genocidi, crim del qual assumeix tanmateix una responsabilitat moral evident.
Assistim avui a França a una convergència sorprenent dels discursos dels jacobins i dels musulmans. Els uns i els altres s’afirmen plenament satisfets del règim actual i així van de tronc. Basta de mirar les emissions informatives de la televisió d’Estat per adornar-se de l’extrem islamofilia del poder. Es pot preguntar legítimament per què les minories ètniques no beneficien, elles també, de la mateixa mansuetud? La política d’immigració presenta França com una nació francòfona acollidora i tolerant dins una Europa multiculturals rica i pròspera on el domini de les grans llengües nacionals (alemany, anglès, francès…) permet la integració i la mobilitat geogràfica i social. Igualment les comunitats històriques de l’Hexàgon, sempre insatisfetes i que busquen privilegis, són assimilades a les comunitats procedents de la immigració com va ser el cas el 1999 amb la Carta Europea de les llengües menys difoses. S’entén millor llavors la valorització dels «nous ciutadans» per contrapesar el supòsit xovinisme dels provincials. Aquesta política, lluny de ser innocent, s’insereix en una visió estratègica de marginalització i d’assimilació de les ètnies oprimides. La col·lusió objectiva entre jacobins i musulmans no és sorprenent quan es considera que uns i els altres, malgrat les seves divergències sectàries, comparteixen el mateix ressentiment: l’odi de la democràcia i la fascinació del poder, la nostàlgia per una època de grandesa passada anant junt amb l’antiamericanisme, el rebuig visceral de les diferències ètniques i religioses. Certs dirigents polítics com l’imprescindible Jean-Pierre Chevènement, han provat que estaven ben decidits a fer regnar un nou ordre moral republicà fundat sobre quincalla: democràcia vertical, serva ciutadania, pseudolaicisme centraliste, antiracisme selectiu… Jacobins i musulmans s’entenen perfectament per jugar als ciutadans hipòcrites. Però qui guanyarà finalment la partida?
IV – L’islam a França i el fracàs de la integració
La mundialització de l’islam constitueix una realitat del món actual. El 1800, hi havia 105 milions de musulmans al món i la humanitat comptava llavors 954 milions d’homes. El 2000, el nombre de musulmans s’avaluava a 1 350 milions per a una població mundial de 6 000 milions d’homes. Dit d’una altra manera s’ha passat en dos segles d’un percentatge d’11 % a 23 % de musulmans al món. Aquesta religió ja no es localitza només als països àrabs o asiàtics sinó a Occident (Estats Units, Canadà, Europa). A França sobretot, l’islam s’ha desenvolupat d’una manera espectacular durant els últims anys del segle XX. Al principi dels anys vuitanta, la religiositat de la comunitat algeriana —llavors dominant— era gairebé inexistent. La seva pràctica religiosa discreta es podia comparar a la dels catòlics. Aquesta situació s’ha modificat bruscament a partir dels anys vuitanta-cinc. S’ha assistit llavors a la pujada en potència de grups d’inspiració integrista.
Seguidament als atemptats de l’11 de setembre de 2001, un discurs lloant els mèrits d’un islam moderat i respectable ha estat àmpliament difós per les autoritats franceses. Aquest hipotètic «islam moderat» que no existeix més que en l’esperit dels que s’ho volen creure, és sense dubte el principal engany imaginat pels islamistes a Occident amb la complicitat d’intel·lectuals pseudo progressistes. És suficient fullejar el llibre sagrat d’aquesta religió per adonar-se del seu contingut rancorós de cara als infidels. La televisió francesa d’Estat presenta ara els rectors musulmans com «autoritats» respectables. Com és lluny el temps en què la publicació de les elucubracions de l’aiatol·là Khomény provocava la hilaritat del públic! Els que s’atreveixen a denunciar el caràcter mentider d’un islam tolerant i humanista ara són de seguida acusats d’islamofòbia i de racisme. El 1991, Jean-Claude Barreau, un socialista, amic de Mitterand, provoca un bonic escàndol declarant en una de les seves obres que l’islam constitueix la religió «la més reaccionària, la més antidemocràtica i la més tancada als drets humans.» Poc de temps després és destituït de l’Ofici de les migracions internacionals, organisme del qual ocupa la presidència. Al gener de 2004, un professor d’un col·legi de Courbevoie, Louis Chagon, rep un blasme de l’Educació nacional per haver recordat, en curs, una matança perpetrada per Mahomà el 627, quan es tracta d’un fet històric comprovat! Les autoritats franceses s’esforcen de persuadir-nos que els mahometans són gent plàcida però en el mateix temps, envien a un cos expedicionari a la Costa d’Ivori per contenir la pressió de la comunitat musulmana, majoritària en aquest país però marginada. L’islam seria, diuen, una religió de tolerància, però a l’evidència, París tem sobretot l’emergència d’un conflicte religiós al cor de l’Àfrica occidental!
A propòsit de l’islamofòbia, s’observarà que la confusió voluntària entre criteris religiosos i criteris ètnics va ser utilitzada primer pel règim de Vichy per definir la «raça jueva». Era considerat a França a l’època com Jueu, aquell que la família seva practicava la religió israelita. Curiosament, els ideòlegs actuals que afirmen el caràcter suposadament raciste de l’islamofòbia, es funden també sobre el criteri religiós: és raciste el que es permet de criticar la religió musulmana. Gràcies a aquesta manobre confusionista, s’arriba a fer acceptar un nou delicte de blasfèmia reservat a l’islam per reduir al silenci els esperits crítics… Sempre a propòsit de l’islamofòbia, s’ha de recordar que es tracta d’una manifestació del despotisme intel·lectual, una tradició ben francesa que ha començat a l’època de la guerra freda quan les elits d’aquest país exaltaven el paradís soviètic i el Petit Pare dels Pobles, tradició que s’ha mantingut fins avui… Molts esperits refractaris, culpables d’haver tingut raó abans tothom, han patit així dels mètodes de certs esperits il·lustrats, especialistes en injúria, anatema, mentida, amalgama, procés d’intenció i cacera de bruixes… El despotisme intel·lectual és un procediment totalitariste i que té només una sola raó d’existir: fer obstacle a tot debat de fons sobre qüestions de societat essencials. De la mateixa manera que no existeix de jacobinisme moderat, no existeix d’islam moderat. Els «moderats» pareixen disposar d’aquesta qualitat només que per referència als grupuscles terroristes. N’hi ha prou per fer oblidar que prediquen una societat que rebutja la integració en els països d’acollida considerats com a «impius» i les nostres valors laics i democràtics. En realitat, els francesos no s’han assabentat de res de les lliçons del passat. Han conservat l’esperit muniquès d’abans la segona guerra mundial.
Una de les paraules claus del discurs jacobí reprès pels «immigrants» és el terme «integració» sensat resoldre tots els problemes de cohabitació. Ara bé, si la integració funciona quan concerneix individus ben decidits a integrar-se al país d’acollida, és impossible quan es tracta de poblacions senceres i encara més quan aquestes pertanyen a civilitzacions diferents. A cap país del món, els musulmans no poden viure gaire temps en pau amb cap altra població. Sobre aquest punt, és possible citar, com a exemple, una llista impressionant de països europeus, eslaus, africans o extrem-orientals.
Aquests últims anys l’opinió pública ha descobert el fracàs de la integració dels musulmans a la societat francesa. Més greu, aquest fracàs concerneix individus que pertanyen a la tercera generació i es manifesta sota formes diverses: aparició de «vels islàmics», creixement de la violència urbana a certs barris. Durant el partit de futbol França Algèria del 6 d’octubre de 2001, milers d’espectadors d’origen magribí han xiulat copiosament La marsellesa en presencia del President Chirac atordit. De cara a la policia, els joves de les ciutats adopten ara un comportament amoral i asocial. Tots els actes delictius comesos pels seus amics s’esborren de la seva consciència. Sol subsisteix el fet que les autoritats es prenen a l’un d’ells. El discurs communitariste dels islamistes justifica aquest tipus de comportament i aïlla els joves als seus guetos. El gener de 2004, terroristes de Vénissieux han estat detinguts mentre que es preparaven a cometre un atemptat bioquímic contra l’ambaixada de Rússia. Aquest acte hauria pogut tenir per conseqüència milers de víctimes. Malgrat això alguns dies més tard, centenaris de joves s’han manifestat en solidaritat amb els terroristes i van cridar a l’odi envers la policia i els Jueus! Alain Bauer (l’antic Gran Mestre del Gran Orient de França) i Xavier Raufer han publicat el 2000, un llibre intitulat Violences et insécurité urbaines. La conclusió d’aquests dos experts és categòrica: existeix un lligam entre la delinqüència i la immigració. Observen que els barris a problemes apleguen una mitjana de 40 % d’estrangers.
Com s’ha arribat a un nou qüestionament dels valors fonamentals de la nostra societat occidental? La deriva ideològica de certs elements procedents de moviments antiracistes d’esquerra explica aquesta situació. Seguidament a l’assumpte de les col·legiales velades de Creil a l’octubre de 1989, el moviment «immigrant» va evolucionar en part cap a l’islamisme. Aquesta època es marcava, recordem-ho, per l’inici del final del comunisme reemplaçat de seguida sobre l’escena política mundial per l’ona de fons fonamentalista. Ràpidament el moviment immigrant va abandonar el seu laïcisme original d’inspiració socialo-trotskiste per adoptar posicions communitaristes. Ulteriorment, certes comunitats musulmanes continuaren la seva regressió ideològica i passaren naturalment sota influències islamistes. Aquesta situació no és sorprenent quan es considera que l’islam europeu és controlat totalment per Estats musulmans o associacions que es refereixen a un islam ortodox.
Els fets demogràfics constitueixen dades fonamentals per comprendre l’evolució probable entre els sistemes jacobí i islàmic. Europa travessa un període d’enfonsament demogràfic impressionant comparable el que ha conegut amb les grans pestes del segle XIV! Avui, a França la taxa de reproducció és d’1,7 nens per dona mentre que la taxa de renovació de les generacions és de 2,1. Cal saber que aquesta taxa cau a 1,1 per als europeus de soca i fins i tot a 0,9 a l’Estat espanyol. En el mateix moment en què estem en plena decadència demogràfica, milions d’éssers humans d’origen extra-européenne s’instal·len als nostres països. El 2000, per a França, 8 % dels adults eren origen extraeuropea i 34 % dels nens de menys de 5 anys. En alguns anys, entorn del 2030, de quinze a vint milions de magrebins podrien ser instal·lats dins l’Hexàgon. Les relacions de força entre poblacions que pertanyen a diverses civilitzacions està modificar-se així a l’Europa en detriment dels Occidentals. El pes de les comunitats musulmanes procedents de la immigració anirà creixent. Es traduirà d’aquí alguns decennis per una balcanització de les societats europees d’acollida. En l’actualitat, els vertaders guetos en els quals viuen les poblacions musulmanes que instauren l’islam com a principi d’identitat, s’han constituït en la perifèria de les grans ciutats franceses o alemanyes. Sobre aquests territoris, es consideren l’Administració i la policia com a estructures estrangeres.
En un informe al títol eloqüent: Les migracions de substitució, publicada fa alguns anys, els experts de la Onu «aconsellaven» tanmateix en la Unió Europea d’acollir 150 milions d’estrangers abans del 2050 i això -deien- per finançar el sistema de jubilació.
Una de les característiques del jacobinisme, és la seva extraordinària capacitat d’obscuriment de les realitats ètniques i culturals. Els immigrants europeus mai no han posat pel passat problemes d’integració pel fet que els seus costums i les seves mentalitats eren propers als de les poblacions de soca. En el cas dels immigrants extraeuropeus i especialment dels musulmans, el perill és gran que la seva instal·lació desemboca en una reconsideració dels valors fundadors de la civilització occidental i fins i tot la seva supervivència. En nom de la llibertat religiosa, del dret a la diferència, del communautarisme, ja no es dubta a exigir drets col·lectius separats o règims especials que replantegen drets fonamentals individuals. Aquestes reivindicacions són sense dubte inacceptables per a nosaltres Occidentals. A més com el règim jacobí podria concedir drets col·lectius a poblacions al·lògenes llavors que els neguen sempre a les minories ètniques que tanmateix són a casa seva?
V – Per concloure
La naturalesa profunda dels sistemes ideològics jacobí i islàmic, és l’exclusió de tot el que sembla diferent, fora de la norma i que s’oposa als seus objectius igualataristes. Amb més raó, uns i els altres no poden cohabitar entre ells que algun temps i sobre la base d’un compromís coix i deshonest com ho va ser antany el pacte germàno-sovietic. No és exagerat de pensar que, en un futur proper, el règim polític jacobí es trobarà confrontat a l’oposició radical d’un vertader front del rebuig integrista. Es pot témer un enfrontament entre poblacions que pertanyen a civilitzacions diferents i ja assistim a ca nostra a una ona d’actes antisemites sovint imputables a musulmans. El risc és gran d’aquí alguns decennis que França i altres Estats europeus es trobin en una situació inextricable similar a la que coneix l’Estat d’Israel des de fa més de mig segle. En política, les úniques coses de la qual se sigui més o menys segur a llarg termini, són les evolucions demogràfiques. Malgrat la seva superioritat tècnica i militar, els països occidentals es podrien trobar en una situació com la del Líban o de Xipre on els musulmans, últims arribats s’han acabat tornant majoritaris i fer fora els autòctons. El risc és gran en efecte que un dia certs països d’Europa puguin conèixer al seu si greus problemes de partició del territori. El fet que els dirigents polítics hagin concedit la ciutadania a milions de musulmans que viuen a França ha creat una situació irreversible que es pot revelar catastròfica. Una vegada més França arrisca entrenar-nos en un nou drama històric.
Catalunya Catalana 