Monthly Archives: Març 2008

“Aznar és com el caporal d’una caserna marroquina de la legió de Franco”
Entrevista a Francesco Cossiga, Expresident de la República italiana

L’expresident italià Francesco Cossiga va concedir a ‘El matí de Catalunya Ràdio’, dirigit i presentat per Antoni Bassas, l’entrevista que reproduïm a continuació pel seu interès periodístic i per les reaccions que ha provocat.

Antoni Bassas: Senyor Cossiga, bon dia.

Francesco Cossiga: Bon dia.

A.B. Vostè va dir ahir a l’emissora pública RAI 3 sense ambigüitats que no li semblava correcta l’actitud del president José María Aznar amb tota mena de qualificatius. ¿Es reafirma en aquestes manifestacions?

F.C. Miri, ni Goebbels ni Hitler ni els teòrics del nazisme es van atrevir mai a qualificar de perversió cultural i ètica una acta dels bisbes catòlics o dels pastors luterans d’Alemanya. Ens trobem davant d’una greu agressió cap a la llibertat religiosa de l’Església basca, la qual cosa no em sorprèn, i coneixent la manera de fer i la vida d’Aznar no entenc com no se’l considera un falangista. I el falangisme de Primo de Rivera encara tenia una certa noblesa, evidentment amb vocació totalitària, però revolucionària, sindicalista, d’esquerres i republicana. Ara, però, ens trobem davant d’algú que podria ser com a molt el caporal d’una caserna marroquina de la legió estrangera de Francisco Franco.

A.B. Vostè ha anunciat que properament visitarà Euskadi per recolzar els bisbes bascos i el govern del PNB. Quan preveu que farà aquesta visita?

F.C. Jo he escrit una carta d’adhesió i de solidaritat als bisbes bascos com a catòlic liberal, com a cristià, com a demòcrata i com a republicà, i ells ja m’han contestat amb paraules d’afecte. Davant d’aquesta indigna agressió d’un hereu de Franco, sense cap mena de cultura cristiana democràtica, jo faré aquesta visita de solidaritat cap al poble i als partits bascos per condemnar el terrorisme, però convençut que el terrorisme es combat amb la llibertat i no amb lleis lliberticides.

A.B. És molt clar que està molt en contra de la qualificació de perversa intel·lectualment que s’ha atribuït a aquesta carta dels bisbes bascos.

F.C. Exactament. Això és una cosa que ni tan sols els nazis històrics van ser capaços de fer amb relació a les cartes pastorals o al clergat holandès. Ens havíem de trobar amb un xicotot amb bigoti per patir, nosaltres, catòlics, cristians i demòcrates europeus, una agressió com aquesta. La llibertat de religió és el principi de qualsevol llibertat, i la llibertat de religió no és només llibertat de pregària o de culte, també és llibertat de poder seguir els propis bisbes i capellans.

A.B. Vostè com a exministre de l’Interior italià coneix prou bé la lluita antiterrorista. Vostè era ministre de l’Interior quan les Brigades Roges van assassinar Aldo Moro. Què volia dir ahir quan en aquestes declaracions a la televisió pública italiana va afirmar que hi havia terrorismes i terrorismes i que no s’acaba amb ells amb mètodes estrictament judicials i policials?

F.C. Esclar, perquè hi ha diferents terrorismes. Hi ha un terrorisme ideològic, com ho era el de les Brigades Roges, que es podia combatre amb sistemes policials i judicials. Jo no vaig ser gens tou a l’hora de combatre’l, fins al punt que m’anomenaven Kossiga, amb K i amb SS. Però, quan ens trobem davant de fenòmens de terrorisme d’arrel històrica i nacional com ara ETA, fins i tot una conservadora com Margaret Thatcher es va guardar prou d’il·legalitzar un partit que era considerat el braç polític de l’IRA. Estem parlant del Sinn Féin. I avui el líder d’aquell partit s’asseu al irlandès al costat dels partits protestants de l’Ulster. Il·legalitzar Batasuna, a més d’atacar-la és perdre la possibilitat de tenir un interlocutor polític. Això, després que el cavaller Aznar hagi compromès organitzacions catòliques i el bisbe de Sant Sebastià enganyant-los, dient-los que volia negociar amb la finalitat d’aconseguir, d’una banda, el final d’ETA, però de l’altra, empresonar-los per còmplices.

A.B. És clar que la solució que vostè proposa per resoldre el conflicte amb ETA, el terrorisme d’ETA, i la que s’està proposant en aquests moments de part del govern espanyol, no tenen res a veure.

F.C. Només faltaria. Jo sóc un catòlic liberal d’una família demòcrata antifeixista i que, a més, durant la guerra d’Espanya, estava de la banda dels demòcrates catalans, el líder dels quals -un catòlic- va ser afusellat per Franco, i de la banda dels demòcrates bascos. No anava de cap manera a favor de Franco.

A.B. President Cossiga, gràcies per les seves declaracions a ‘El matí de Catalunya Ràdio’ i bon dia.

F.C. Bon dia.

Comunicació i democràcia.

S’hi ha insistit moltes vegades, i s’ha argumentat per activa i per passiva; els intel·lectuals no-orgànics s’han afartat d’especular sobre el que és evident (i s’han avorrit d’estar sempre d’acord entre ells, i de compartir la frustració de no poder fer-hi res). Ja ho sabíem, però potser mai no ho havíem constatat d’una manera tan crua: qui controla els mitjans de comunicació té el poder (o té tot el que cal per posseir-lo).

La dreta espanyola ha guanyat les eleccions generals acomboiada per un exèrcit mediàtic impressionant. Mai cap força política, a l’estat espanyol, no havia disposat d’altaveus tan nombrosos i potents: totes les televisions privades i públiques (descomptant només unes poques televisions autonòmiques), quasi totes les ràdios i la gran majoria de diaris. És un fet que a Balears, per exemple, els problemes d’imatge de l’actual Govern tenen a veure amb l’actitud hostil de la premsa i les televisions illenques.

Ara més que mai, els mass-media fabriquen opinió pública a l’engròs, amb una eficàcia aborronadora. Una eficàcia que rau en el control de la imatge, en la dissimulació i en els missatges subliminals. Avui, l’opinió de masses no la dissenyen els opinadors ad-hoc (columnistes, articulistes, col·laboradors), sinó els maquetadors. N’Antoni Vidal Ferrando me’n parlava fa pocs dies, amb la lucidesa que el caracteritza, i venia a dir que “la diversitat d’opinadors que llueixen alguns diaris dóna una falsa aparença de pluralitat, perquè aquests articles només els llegeixen unes poques persones amb l’opinió ja formada”. És cert: l’opinió pública es forja a les altres planes del diari (amb una eficiència superada, això sí, per algunes tertúlies radiofòniques, i sobretot pels informatius de les televisions). L’acció combinada dels tres mitjans és demolidora.

La mecànica és molt senzilla: els propietaris d’una televisió o d’un diari decideixen quina opció política ha de reeixir i quines han de restat al marge. A partir d’aquí el primer que fan (en el cas d’un diari) és treure l’amic a les pàgines bones (les de la dreta) i l’altre o altres a les dolentes (que són les de l’esquerra); aquest efecte es reforça dedicant a l’amic fotos grosses i lluïdes (on surt d’allò més plantós) i presentant l’adversari en postures desafortunades o en contextos desagraïts, i focalitzant tots els desencerts verbals que cometi (que n’hi ha sempre). I així anar fent…

Aplicant aquestes tècniques de manera sistemàtica i massiva (a través de múltiples mitjans de comunicació, com és el cas) hom pot destrossar sigles, enfonsar governs, encimbellar líders… pot, vaja, demonitzar àngels i angelitzar dimonis, a pler. El pitjor de tot és que, arribats en aquest punt, parlar de democràcia és fer demagògia.

Sembla mentida que, sabent tan bé la lliçó (i podent contrastar les nocions teòriques amb el cas pràctic de Berlusconi a Itàlia), arribi el terrabastall i ens agafi així, amb els pixats al ventre.
Diuen que són coses de la condició humana. No ho sé…

Joan Cabot

PER UNA VIA MODERNA I REALISTA A LA INDEPENDÈNCIA. PER UN INDEPENDENTISME “CIENTÍFIC” I AJUSTAT A LES DADES OBJECTIVES I HISTÒRIQUES.

Vet ací l’esbòs genèric d’una independència catalana possible, formulada en termes moderns i realistes en un context occidental:

Prèvia : Renovació profunda i autocrítica nacional, a fi d’assolir l’imprescinfible redreçament caracteriològic i espiritual, sense el qual ens trobem totalment indefensos i mentalment confusos. Cal deixar-se d’esquerranismes ortodoxos i excloents i obrir-se socialment.

Primera: Sociolingüística de xoc , de carrer, per part dels independentistes, a fi de salvar la llengua catalana, tret principal de la nostra lluita nacional durant els darrers segles.

La segona és la contrainformació i, sobretot, marketing realista, propaganda política àgil i mass mèdia. Un fort comitat d’ agitprop .

La tercera : integració de tota la immigració possible a través de militància, activitats, etc.

La quarta , la formació d’un Front patriòtic i unitat independentista.l’independentisme, que hauria de ser necessàriament unificat i d’ample espectre (esquerra, centre i dreta), per atènyer una majoria (absoluta o bé amb aliats) en eleccions lliures, acceptables i homologables per les nacions occidentals.

La cinquena , aliances i coordinació amb independentistes bascs, gallecs, corsos, andalusos, castellans, bretons… ( Galeusca ampliat i obert, o potser una Internacional de les nacions sens Estat ).

La sisena , crear un Bloc social independentista (transversal socialment, intereclassista ): incidir sindicalment, obrir-se a les esglésies, aliança amb la mitjana i petita empresa contra la Gran Banca espanyola i el gran comerç francès, intentar atraure’s el capital financer català…I tot des d’una perspectiva interclassista i d’ample espectre (ample centre sociològic).

La setena : la noviolència activa i desobediència civil , que és la forma de lluita més mediàtica. Evitar totalment els desordres (trencadissa de vidres…), el look extremista, les consignes irreals i forasenyades… que resten radicalment credibilitat a l’independentisme. La violència de carrer serà terreny adobat per a la provocació i la infiltració, tal com ho ha estat sempre. Es tracta de tancar les portes als qui ens volen destruir i reprimir.

La vuitena : Diplomàcia internacional amb sentit d’Estat : prooccidental, a favor de les potències que en cada moment ens hagin de donar el vistiplau per a la independència, mirar de neutralitzar tant com fos possible les potències interessades a mantenir-nos sota el jou francoespanyol. Assegurar-nos d’una bona diplomàcia catalana, d’aliats internacionals. Això, com a primer pas, requereix indefectiblement acabar amb l’antinordamericanisme visceral que avui ens aïlla internacionalment en favor de Madrid.

La novena : Un cop aconseguida la majoria independentista en eleccions lliures , aleshores fer com els irlandesos: proclamar l’Estat Català i formar un Exèrcit regular català , sotmès al poder civil, a partir dels Mossos d’Esquadra i voluntaris patriotes (tal com a Croàcia). El tema militar, ha d’anar sempre al final, fins que no tinguem majoria social suficient, de tot i no caure en provocacions ni dèries guerrilleres, tercermundistes o kaleborrokistes.

Cloenda : 1. Naturalment aquesta via ha tenir estrictament en comptes unes altres experiències històriques contemporànies pròximes i la situació geopolítica internacional . Això implica rebutjar enèrgicament qualsevol antiamericanisme, crides a la violència de carreró, a l’anticlericalisme, lluites armades, atacs físics a béns personals o persones, etc. prioritzar el marketing-propaganda, l’acció civil i els contactes internacionals.

2. Les independències o revolucions sols vénen, històricament, després d’un fort terrabastall com ensulsiades econòmiques profundes, derrota militar de la metròpoli en una guerra internacional (per això Madrid no participà en les guerres mundials), esfondrament de tot un sistema (caiguda del comunisme, per ex.), etc. No ve perquè simplement “nosaltres vulguem” (voluntarisme utòpic), sinó quan hi ha un desplegament històric donat que ho afavoreix clarament

Després d’Euskadi, Catalunya!

Espanya te un problema, vaja ella s’ho pensava, la veritat és que en te dos, Catalunya i Euskadi, contra la darrera ja fa temps ha llençat la seva artilleria de gran calibre, la Brunete mediàtica no deixa de martellejar el nacionalisme basc com origen de tots els mals. A dintre el mateix sac hi fica ETA, el PNB i les ikastolas, el més important és anular les aspiracions de llibertat del País Basc.

Aquest front espanyol no té sols el rostre del senyor del bigotet, l’inefable Aznar, ni l’automarginat Fernando Sabater ni el de l’eterna oposició d’en Zapatero… és molt més, és el taxista de Madrid, el pagès de Sòria o el jornaler d’Andalusia, son tot un poble que nega que una part del “seu” territori, seu per dret de conquesta, s’escapi, s’alliberi, esdevingui independent. És tot un poble que vol fer valer els seus privilegis, el seu dret de contesta enfront d’un país, d’uns països que volen viure lliures.

Primer va ser l’atac contra ETA, res a dir, ETA avui en dia és sols una excusa per dividir el País Basc i per justificar la repressió contra el seu poble, si ETA no existís caldria crear-la per donar motius al PP, ETA no és més que la justificació del PP i la política anti-basca d’aquest partit, el PP necessita a ETA per justificar el seu odi envers Euskadi. Però després les forces nacionalistes i demòcrates basques es varen unir entorn el projecte del Pla Ibarretxe, ja no havia l’excusa del terrorisme, calia trobar altres arguments per la dimonització, i el perill del trencament de la unitat d’Espanya els hi va servir per abraonar-se contra Euskadi altre cop.

Però no en hi havia prou amb Euskadi, calia buscar nous molins i els quixots espanyols anaren brandant les seves llances per trobar nous enemics, i esdevingué que a Catalunya es va produir un trasbals, CiU va perdre el poder i el seu lloc va ser ocupat pel PSC amb aliança amb IC i ERC, era un nou perill per Aznar i la seva caverna, realment no existia cap perill, per què el PSC no és més que una filial del PSOE, IC és el bufó de la cort i ERC no és el partit independentista que tots crèiem sinó una formació que vol crear una esquerra nacional més que no pas un veritable partit nacionalista català que lluités per la independència tot unint esforços dels diferents sectors del nacionalisme català…

En aquesta croada han trobat un aliat inesperat i ha estat la manca de tacte del Conseller en Cap Sr. Carod Rovira, la seva entrevista amb ETA ha estat un error de forma com ell mateix ha admés, per la nostra part no creiem que els catalans tinguem res a pactar amb ETA, si ells es consideren nacionalistes bascos haurien de destriar Espanya de Catalunya i no operar dintre la nostra nació…. però no hi ha res de clar i les mans que maneguen ETA molts cops han actuat més en contra dels interessos d’Euskadi i les altres nacions oprimides de l’estat més que no pas al seu favor. La imperícia de Carod ha esdevingut l’excusa per reorientar els canons dels cuirassats mediàtics espanyols, tornen a apuntar a Catalunya i no tant sols al tripartit al govern sinó, i especialment, a les ànsies de llibertat del nostre poble.

Poc a poc anem destriant l’entramat de l’operació dels serveis d’intel·ligència espanyols (sic), segurament no son més que la punta de l’iceberg d’una operació de més gran abast per fer fora ERC del Govern de la Generalitat, ERC no fa por pel que és sinó per la confiança que els catalans li vàrem donar, en aquesta operació hi veiem el PP, però també alguns sectors igualment cavernícoles del PSOE i potser, si anéssim més enllà, hi podríem trobar alguns polítics del nostre país que no han paït els canvis. No ens fem il·lusions, amb la dimissió de Carod no amainarà el temporal, els catalans continuarem al punt de mira de la Brunete mediàtica i el futur és incert. A Catalunya el Govern pateix d’una inestabilitat que pot tirar per varis i diferents camins, un d’ells és l’enfortiment de la relació del PSC amb ERC, això podria produir el trencament del PSC amb el PSOE i és molt agosarat preveure-ho, l’altra possibilitat és una futura aliança del PSC amb CiU, però fins després de les eleccions espanyoles ningú mourà fitxa.

Carod no és un exemple de nacionalista, sempre ha demostrat amb la seva trajectòria política que el seu projecte era la construcció d’una esquerra nacional més que no pas la creació d’un partit independentista fort i unit, però per altra part no podem permetre que esdevingui objectiu d’una campanya contra el nacionalisme català. Si Carod és processat el defensarem per què la seva actuació, malgrat que la puguem titllar de poc adequada, ha estat durant el seu càrrec com a representant de Catalunya i el seu objectiu allunyar-nos de la lluita armada entre ETA i Espanya. Hem de ser forts i unir-nos contra l’ofensiva espanyola i espanyolista, no importa a qui tinguem al costat, si tenim al PSC, a IC a ERC o qui sigui, el més important és fer front al PP i als espanyols de peu que temen perdre una part de la seva pàtria estimada, per ells Catalunya és una part, per nosaltres ho és tot. Tenim molt més a perdre per tant a esmolar bé les eines…

La inflació de Rato.

R odrigo Rato ha fet unes sucoses declaracions. Ha dit, en efecte, que no patim restriccions de l’oferta, però que sí que hi pot haver distorsions en els canals de distribució. És a dir, que després d’admetre que no hi ha problemes de competència, ha encarregat un treball a un organisme inadequat, perquè ha estat incapaç de garantir la desaparició dels monopolis -que aquesta sí que era la seva feina- i, perquè ha demostrat una escandalosa parcialitat contra el petit comerç. Resulta, doncs, que el TDC no té valentia per lluitar contra l’abús de posició dominant dels serveis públics de primera necessitat. Si el titular, Gonzalo Solana, vol de debò identificar els culpables, no cal que justifiqui amb sofismes una nova agressió al comerç tradicional perpetrada a les ordres de l’exministre Arias-Salgado, actual president de Carrefour. N’hi haurà prou de mesurar l’impacte de l’augment de sou dels funcionaris, la compensació per la supressió de l’IAE, la puja de la quota d’abonament dels telèfons, la pròrroga de la moratòria nuclear, els CTC, el dèficit tarifari, els preus del gas i la benzina o les escandaloses tarifes dels peatges. Per aquest senzill procediment, li podríem preguntar a Rato: ¿Qué es inflación, me preguntas, mientras clavas en mi pupila tu pupila azul? ¿Qué es inflación, y tú me lo preguntas? ¡Inflación eres tú! Caldria, doncs, que la Generalitat encarregués amb tota urgència el contraestudi comparatiu de tarifes de serveis p.p.a., és a dir, ponderat amb relació al poder adquisitiu de cada país i també el de preus de les grans superfícies. Si no ho fa, sempre ens quedarà la sospita que els tentacles dels poderosos, tan persuasius i convincents, també arriben a les administracions autonòmiques i municipals, que parlen de parar els peus a la patronal dels grans establiments, però que, a l’hora de la veritat, claudiquen davant d’ells. Caldrà que s’afanyin a contrarestar amb antídots el verí ideològic que segrega, prèvia remuneració, l’Institut del Lliure Comerç, que no té res de lliure, atès que opina a canvi de diners, ni d’institut, perquè és solament un grup de pressió disfressat de centre d’estudis. La Generalitat no pot assistir passivament a una injustícia tan greu. Ha de restablir la veritat, combatre les falsedats i defensar de debò i no de pura boquilla les víctimes innocents. Publiqui, per tant, quant paguen d’impostos un híper o uns grans magatzems per metre quadrat, per persona ocupada o per milió de pessetes facturat, i comparin-ho amb el botiguer de la cantonada. Comparin els preus dels grans i dels petits sense comptar els articles ganxo. Expliquin què paguen els pàrquings dels grans magatzems o per què els Caprabos poden aparcar camions de 20 tones en triple fila i els petits no. O bé per què la Guàrdia Urbana cobra dels magatzems per dirigir el trànsit a gust d’ells. Reaccionin abans que la cobdícia no desertitzi el centre de les nostres ciutats. Que volem saber a favor de qui juga cadascú. Ara!

Col·lectiu J.B. Boix.
Avui. 26 de novembre 2002.

El carrer ja no és nostre.

S’ha reunit a Barcelona la Junta Local de Seguretat i, en lloc d’adoptar mesures contra una delinqüència que ja supera tots els límits tolerables, ha dedicat la seva reunió a analitzar les xifres i estadístiques de la criminalitat. Resulta realment indignant que les diferents administracions facin descripcions del mal que patim per culpa de la seva incompetència i del desori d’una justícia garantista per als delinqüents i absolutament inservible per als contribuents. Per als contribuents honrats. És efectivament molt fort que, a aquestes alçades, ens vulguin explicar el que està passant i recitar les dades d’unes denúncies presentades que no s’ajusten a la realitat. De fet, paguem els impostos a fi que els poders públics ens prestin un servei satisfactori de seguretat ciutadana i no perquè ens comentin que 500 delinqüents habituals protagonitzen 4.000 detencions anuals, que el 60% per cent dels detinguts són estrangers (a Ciutat Vella, el 73%), principalment marroquins, algerians, pakistanesos i romanesos, o que el 24% dels presos són immigrants, cosa que, per cert, vol dir que dues terceres parts dels detinguts estrangers entren per una porta i surten per l’altra, a causa d’una perversa legislació que no retira de la circulació els multireincidents ni els menors que roben amb violència com uns perfectes adults.

¿Ho saben que als jutjats hi ha grups de peristes autòctons compradors del gènere robat dels estrangers que es dediquen a insultar i amenaçar de mort els testimonis que van a reconèixer els delinqüents o a declarar contra ells, sense que el poder judicial els protegeixi o els ofereixi refugi en una sala aïllada? Doncs això és el que hi ha. Un Ajuntament que es limita a estudiar el problema que té obligació de resoldre i no d’observar com a espectador que, pel que sembla, té d’altres feines més urgents, com ara, potser, apujar l’IBI, concepte pel qual ja paguem el doble que a Madrid. Vegin, si no, les xifres per a un pis de 100 m2. A Madrid, 35.500 ptes. de quota contra 65.000 a Barcelona. Un Ajuntament que té com a prioritat fer sense planificació unes obres pertorbadores del trànsit, cosa que impedeix a la Guàrdia Urbana protegir els ciutadans que respecten la llei i s’aturen als semàfors, mentre grups de saltejadors albanokosovars, gitanos romanesos, etc. envolten el vehicle, obren les portes per robar, practiquen la mendicitat coactiva o escupen i trenquen els parabrises. Què els hem de dir a les nostres dones o a les nostres filles que condueixen soles? Què hem de fer amb nosaltres? Passar el llum vermell per pur instint de conservació i legítima defensa? Davant d’aquesta indefensió, perquè calla el RACC, en lloc de reclamar per als seus 600.000 afiliats la protecció a la qual tenen dret contra uns malfactors incontrolats i una policia que ha abdicat del seu deure, tot cedint el territori a les bandes organitzades?

Col·lectiu J.B. Boix.
Avui. 7 d’octubre 2001.

L’esperit del Foro Babel al Govern

Ferran Bello ha estat nomenat director del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional, Bello vol integrar les cases regionals andaluses, castellanes i de la resta de l’estat dins d’aquest centre, pels socialistes i els seus aliats al Govern la Cultura Popular a Catalunya es pot manifestar en diferents llengües i foranes expressions folclòriques. Aquesta integració presuposa que la cultura catalana ja no és la catalana si no el conjunt de cultures i mostres folclòriques de totes les comunitats que viuen a Catalunya; en altres paraules de Catalunya catalana res de res, ara, i gràcies al tripartit, a Catalunya cada comunitat tindrà la seva cultura i per tant d’integració res de res, com més dividits millor, així deixarem d’existir com a nació.

En aquest sentit cal remarcar que fa uns dies el president Maragall va anunciar que les Cases Regionals deixaran de dependre del Departament de Benestar i Família, on estaven adscrites fins ara, i passarien a dependre del Departament de Cultura.

Qui és Ferran Bello?, aquest individu ha estat exregidor del PSC a Badalona, diputat delegat de cultura popular i tradicional de la Diputació de Barcelona i membre de Crisol, agrupació que aposta per la consolidació de la llengua castellana a Catalunya i molt propera ideològicament al Foro Babel. Se’l considera un home molt vinculat a la Federación de Entidades Culturales de Andalucia en Cataluña.

La designació de Ferran Bello ha tingut resposta dins de l’àmbit polític, a ningú sorprendrà que el PP faci costat al tripartit: “Per nosaltres és un motiu d’elogi la diferenciació entre llengua catalana i cultura que la consellera ha fet. També és un gran encert la seva aposta d’apropar el fet cultural cap al món local. Amb nosaltres trobarà sempre ponts de diàleg”, va afirmar Àngels Solano representant del PP. CiU ha estat molt dur amb la consellera Catherina Mieras: Carme Laura-Gil va fer un atac frontal a Mieras: “No sé si té clar que la nostra cultura és la d’una nació. Vostè coneix alguna cultura que no tingui la llengua com a element bàsic?”, i va mostrar “el rebuig pel nomenament d’un alt càrrec amb unes posicions properes a Vidal-Quadras”, fent referència a Bello. Des de Girona Joan Puig, responsable d’ERC de l’àrea de Cultura de la Diputació de Girona, va afirmar: “No es pot posar en el mateix sac aquelles cultures que ens venen i la nostra. I més quan és la cultura d’un estat sense nació per la qual el govern de l’Estat espanyol no demostra cap respecte. És un error de plantejament, i hem d’estar amatents.” També d’ERC Maria Mercè Roca ha declarat: “És cert que es vol treure el nom de Tradicional i Catalana al Centre? Quedarà molt barrejada aquesta fusió de cultures en el Centre? Donarà suport a les iniciatives judicials per reclamar els papers de Salamanca?”.

Clarament es veuen dues postures, la catalana, encapçalada per CiU i ERC i l’espanyolista i propera al Foro Babel amb el PSC i el PP anant de bracet com ja fan al País Basc. Malgrat tot ERC segueix recolzant i participant al Govern, doble cara? ganes de ficar mà al cistell de les cireres?, claudicació?… ERC s’està venent a baix preu i malgrat que pot crèixer electoralment està perdent la seva credibilitat nacionalista, pot esdevenir un referent d’esquerres però també pot passar a la història com el partit “nacionalista” que ha obert la via per espanyolitzar Catalunya des del mateix govern.

Autodeterminació o disparició

La futura autonomia dels Països Catalans de dos versant dels Pirineus i pel llarg del Mediterrani ens passarà sota el nas per sempre? Per culpa potser de la nostra llegendària laxitud, de la nostra poca combativitat, per la nostra individualitat, per oportunisme o per por d’irritar les autoritats establertes per l’Estat francès i Espanyol, perdrem l’ocasió de donar coneixença de la nostra existència arreu del món. Cal unes primícies noves que permetria d’acariciar el projecte de fer participar el nostre país dintre el concert a una Europa federal dels Estats Regions històriques per substitució als poderosos Estats Nacions expansionistes. I unir-los amb una constitució parlamentària federal on els elegits d’aquestes regions estatuirien una presidència col·legida de seguretat i de govern a fi d’evitar tot retorn al feudalisme i sobretot evitar que un home o un grapat de dirigents agafin decisions contràries a l’opinió publica i sobre tot a la identitat de les regions europees.

En efecte, hem de constatar que al Principat, malgrat els esforços d’un context de progrés social, econòmic, democràtic i culturals de la societat, la gent del Govern espanyolista de Madrid no acaben de sospitar els catalans de voler ser legítims autònoms, per no pensar com ells o de rebels per arriscar-se fer un nou estatut i tractar econòmicament amb alguns altres noves autonomies regionals sense referir-se a la capital d’Espanya.

Al que fa de la Catalunya Nord, la falta de líders carismàtics que pensin en català, de partits polítics catalans que no ultrapassen els dos per cent a les eleccions regionals amb l’escissió absurda i letàrgica dreta-esquerra, tenir vergonya de parlar la nostra llengua pels carrers, de bregues de persones en detriment de la unió i d’absència d’herois històrics (fora Josep de la Trinxera) que s’hagin batallat per la independència de la Catalunya nord fan oblidar la nostra especificat a part de França.

Catalans del nord, siguem actors més dinàmics i creatius. El folklore, la cargolada, el vi, la festa i el rugbi no són suficients, ja siguem catalanistes, separatistes, nacionalistes, patriòtics o independentistes : cal primer una motivació, una voluntat política, un estatut, sostreien-nos del dictat de Montpellier, dissoldre el departament dels Pirineus Orientals i crear un Consell de les Comarques de Catalunya Nord com Govern territorial i col·legial català gestionat pels sis Presidents de comarques elegits directament pel poble sense mesa que no segui als ordres dels partits polítics tributaries de Paris, un servei de seguretat, de protecció ecològica i d’interès català propi, institucions autonòmiques apolítiques i a més tenir el nostre poder financer, un servei social controlat, crear feines, fomentar els mecenes privats al servei de les causes d’interès català i a mes parar les importacions salvatges en comptes de crida subsidis i esperar decisions absolutistes dels jacobins exacerbats confinats dintre els palaus de la capital francesa.

Contra la tirania dels grups Mediametrics, cal impulsar la creació de més mitjans de comunicació cent per cent catalanoparlant i català escrit amb llibertat d’expressió, el bilingüisme seria una solució perversa perquè sempre relliscarem per ganduleria cap l’altra llengua imposada.

Seria meravellós si tots els homes, dones, obrers, pagès, sindicalistes, professors, intel·lectuals, investigadors, associacions, artistes, escriptors, periodistes, creadors, empresaris, elegits, presidents d’entitats i partits del país dintre tots els dominis es concertessin amb dignitat sense combinacions politicastres, ni entrar dintre el domini d’ultra liberalisme ni populisme, per impulsar un nou col·lectiu ben organitzat com una mena de renaixença i una originalitat de la societat catalana, aquí al nord dels Pirineus, la llengua, la cultura, l’art i el patrimoni català, no són propietat exclusiva ni de la dreta ni de l’esquerra ni de França ni d’Espanya ni d’alguns grups d’interès particular.

Altrament ho perden tot, no pensem als nostres néts, la terra catalana s’evapora. On són esdevinguts el nostre patrimoni, el nostre terrer? Avui dia la major part colonitzat pels promotors sense escrúpol o subhastat als majors oferents vinguts exageradament d’uns altres llocs particularment del nord i que no volent compartir la nostra cultura i que no saben que el país formada part d’un territori sobirà.

On son esdevingudes les nostres empreses creades pels nostres progenitors a preu de nombrosos sacrifiquis?

Tancades o empassades pels grups financers forasters i doncs els beneficis se’ns escapen.

És clar que el centralisme caduc francès què té abús de posició dominant esborra definitivament la nostra identitat, la nostra cultura i el nostre patrimoni oral d’ençà del tractat dels Pirineus a cops de subvencions que nós encarcararen i lleis antigues per fer-nos callà o declaracions com reduir el nostre poble a un accent d’un Estat que nós ens ha dividit, annexat i globalitzat sense haver-nos consultats per cap sufragi.

Que son els intolerants? Que son els ultranacionalistes ? Que serveix la llibertat de circulació de les persones i de les idees si l’alta autoritat de l’Estat prohibeix encara les emissores terrestres de passar la frontera? El menyspreu i l’absència de diàleg engendra la revolta, ningú no té dret d’apagar la flama d’un poble apàtrida.

No som prou intel·ligents per fer la nostra feina sense ells? Siguem dignes, fem pam i pipa, organitzem la nostra autonomia, salvaguardem la nostra identitat, pengem als balcons i a les finestres la nostra Senyera, escrivim, parlem i cantem en català a tot arreu!

La lògica ens recomana que fem, els uns i els altres, més esforços per fer intercanvis econòmics i culturals i perquè no lligar les Comarques de Catalunya Nord amb totes les altres autonomies catalanes per una unió mes concreta pel reconeixement del dret a l’autodeterminació d’un nou Estat dels Països Catalans Units sobirà sense repartiment, però federats a la comunitat europea si la seva constitució ens respectin… Apa noïs !

Emili RAMIS, artista pintor, fotograf i articulista (Vallespir). emile.ramis.art@wanadoo.fr
www.emile-ramis-art.com
FES-HO CORRER !

Modernitzar el pancatalanisme i adaptar-lo a la realitat: Elements per a una autocrítica constructiva contra la còmoda tendència a mirar-se el melic.

L’independentisme català està endormiscat i ha menester d’una forta renovació si és que ens en volem sortir. Qualques suggeriments:
-Desmarcar-nos sense paliatius de gent irresponsable i impotent que es dedica a una eixorca i contraproduent violència de paraules o de fets en qualques manifestacions. El nostre model ha de ser essencialment cívic i noviolent,que és on rau la nostra força i allò que més por donava a Felipe Gonzàlez: l’exemple havia de ser en Xirinacs, Green Peace,Gandhi i Martin Luther King. O sia, allò productiu mediàticament i en l’opinió pública general. Hem de lluitar per a guanyar i,doncs,cal plantejar-s’ho professionalment, segons les tàctiques militars clàssiques i el màrketing propagandístic, tal com fan (amb molt realisme i professionalitat) els nostres psicòpates enemics.

-Desmarcar-nos de lemes mecànics, somiatruites i/o rabiüts que la gent del carrer ara no comprèn. Cal fer com els nostres enemics espanyols: mà de ferro en guant de seda (nosaltres ho solem fer al revés: mà d’ensaïmada en guant de llauna). Cal defugir de parlar en termes, consignes, clixés intel.lectual.loides o radicaloides (que semblen mantres) allunyats de la lògica del carrer.

-Ens trobem sota una dictadura mediàtica moderna, subliminal i feixistoide, després d’una guerra mediàtica (1993-96) que el PP guanyà al PSOE i als “nacionalistes”. Calen mèdia catalanistes ferms, formadors, desemmascaradors de llur verí, i agitatius front als energumens escurçons de l’ultraespanyolisme (Anson, Las Provincias, tertulians,  COPE…). Els actuals mèdia catalans són poc eficaços i prou afigats.

-Cal que els nostres patriotes ingressin als Mossos d’Esquadra, l’únic cos militar català legal. Cal tenir igualment clar el total rebuig del terrorisme o la violència avantguardista: sols podem considerar legítim un cos armat si té un suport democràtic legal a les urnes (com l’IRA creada al 1920 com a Exèrcit irlandès pel Parlament irlandès,amb majoria absoluta de parlamentaris independentistes triats per la majoria dels irlandesos).

-Ser realistes: no ens trobem pas a prop de la independència ni de l’autodeterminació,  cal crear un conglomerat social independentista (un bloc social històric per la independència nacional) i resistir els atacs furiosos de l’espanyolisme. L’extremisme anticatalà i espanyolista del P.P. i les seves ferèstegues campanyes han arrossegat un  PSOE en decadència cap al mateix àrea d’ultraespanyolisme. Quan el P.P. fracassi, allò més previsible és que l’hereu ja no en serà pas el PSOE, sinó els nacionalismes perifèrics (model BNGalego), cal treballar en aquesta perspectiva. Llavors serà la nostra hora.

-Prou d’extremismes fora d’època. Si ser d’esquerra dura potser tenia qualque sentit en l’època de la Guerra Freda, ara no en té cap ni duu enlloc. Els esquerrans catalans encara no s’han adonat que la Guerra Freda caducà fa 10 anys i han  desaprofitat l’etapa Clinton, sens dubte el president nord-americà més progre des d’en Wilson (1918). Cal anar al centre sociològic, per a ser escoltats.  Cal pensar globalment i actuar localment, segons criteris geoestratègics seriosos (sentit d’Estat,política “científica” no pas amateur).

-Prou d’autoproclamacions triomfalistes ni sectarismes ni capelletes. Cal cercar col.laboració diària des de les petites coses, confluència i entesa entre patriotes.
-Cal bandejar personalismes i, a canvi, honorar els nostres màrtirs com a exemple: Moragues,Carrasco i Formiguera…

-Ens cal guanyar-nos burgesia i proletariat, car avui dia el catalanisme sols té força real entre treballadors de coll blanc i petita i mitjana burgesia. Cal un treball sindical seriós. Un moviment nacional d’alliberament és, per definició, interclassista. Els somiatruites “proletaris” ni saben què és un moviment d’alliberament nacional, sols saben fer l’haca i l’indi i fer perdre el temps i les oportunitats històriques al jovent català. Geoestratègicament equivalen a voler fer la volta al món damunt un ruc coix, per això són una assegurança permanent per a cremar el jovent català, gernació rere gernació, en un lamentable i cec holocaust nacional, tal com veiem durant els darrers 25 anys.

-El caràcter dels vells catalans es troba avui en dia molt afeblit i és realment decadent i psicològicament desestructurat per tants segles de pressió racista anticatalana. Cal guanyar-se la immigració, disputar-la a l’espanyolisme, fins i tot fent ús del castellà (tal com han fet sempre els bascos,amb bons resultats). Ells tenen alt llur orgull nacional perquè no han estat esclafats com nosaltres i això ens interessa sens dubte: gent no acomplexada. Cal ser didàctics i saber explicar-nos planerament, amb dignitat i naturalitat.

-Plantejar-nos amb realisme i no pas sols amb pors i a la defensiva el tema de la massiva immigració del Tercer Món, cosa inevitable altrament.Catalunya manca totalmente de poder polític per a evitar aquesta invasió, la qual depèn dels interessos econòmics de la patronal, així que no té sentit i és un impotent infantilisme de dedicar-nos a plànyer-nos-en i a bramar contra la dura realitat (la inevitable immigració), sinó que cal:
a)Denunciar que és la patronal la que decideix,no pas la gent,que serem els qui en patirem les conseqüències negatives (baixada de salaris i drets laborals, bosses de marginació, narcotràfic, descatalanització…).
b)Denunciar que aquesta riuada humana és l’efecte de la misèria d’aquests països, en mans de corruptes oligarquies i dictadures mantingudes amb el vist-i-plau dels governs i oligarquies occidentals (bàsicament multinacionals, gran Banca i complex militar-armamentista).
c)Els immigrants no són els culpables. Per tant, encara que part dèbil, cal tractar-los amb esme i cercar-hi gent amb tremp de líder per a integrar-la al moviment d’alliberament nacional català, que facin de pont per a la integració nacional d’aquesta riuada humana, molt menys decadent psicològicament que no pas els catalans vells. Cal invertir en aquesta gent: té més futur que els vells catalans, massa acomplexats i acovardits.

-Cal treballar en organismes populars catalans: penyes de futbol, castellers, esbarts, falles, xeremiers, dolçainers, glossadors, moros i cristians, parròquies, muntanyistes, corals, grups d’havaneres,etc.

  JAUME TALLAFERRO.