Category Archives: Nació Catalana

“¡ VIVA LA DIFERENCIA !”

Per a molta gent això resulta vàlid quan es tracta de la seva pròpia i la d’aquells que identifiquen com a participants d’una mateixa situació vital: els espanyols, per exemple, poden solidaritzar-se especialment amb els iraquians, mentre que els catalans tenim una major sensibilitat cap als kurds; a ells els interessava que guanyassin els serbis o que almenys aquests aplicassin un càstig exempler als seus enemics, a nosaltres ens fa il.lusió que finalment els kosovars siguin lliures de decidir el seu propi destí com a poble, tal com reconeix l’ONU.

Cal reconèixer que els plantejaments intolerants dels nostres veïnats espanyols i francesos han estat, són i seran un dels majors impediments que haurem de superar en el camí cap a la sobirania nacional.
A Andorra, un Estat amb presència independent a l’ONU, pateixen inevitablement la manca de voluntat d’integració dels ciutadans estrangers espanyols i francesos, reacis a qualsevol tipus d’adaptació al nou medi social andorrà, mentre que els portuguesos presenten uns índexs de solidaritat i de respecte molt més elevats i adopten amb molta més facilitat la llengua i la cultura catalanes pròpies del país.

La realitat és que podem viatjar per Itàlia, Grècia, Txèquia, Croàcia, Holanda, Suècia o Portugal utilitzant l’anglès com a llengua d’intercomunicació amb els nacionals dels diferents països, però, ai!, no espereu que l’experiència sigui exitosa amb els espanyols i els francesos, perquè són monolingües per desconeixement o per manca de voluntat envers els estrangers, mentre que nosaltres som tan excessivament oberts i tolerants que no només usam l’anglès, l’alemany o l’espanyol amb els turistes estrangers sinó que també ens adaptam a la llengua dels residents forasters.

L’actitud dels espanyols i la nostra finalment resulten negatives per excés: la seva per intransigència i intolerància, la nostra per deslleialtat i traïdoria. La major diferència que probablement hi ha entre el món de la hispanitat o de la francofonia i el de la catalanitat és que ells han elaborat tota una ideologia acompanyada de les corresponents tàctiques i estratègies per imposar la seva llengua allà on trepitgin terra, mentre que nosaltres no disposam de cap estratègia orientada a la preservació dels nostres valors caracteritzadors.

La seva dreta i la seva esquerra polítiques, a les quals hem d’afegir els alternatius que giravolten a l’entorn de l’esquerra sociològica, presenten uns models comuns en els seus valors i actituds sobre la protecció que mereix l’espanyol, volent fer creure que no entenen això com una agressió a la vitalitat de la nostra llengua catalana. En aquest sentit, les actuacions més malintencionades provenen de l’àmbit de l’esquerra política espanyola i dels alternatius, que defensen l’ús en exclusiva del seu espanyol al.legant principis de multiculturalitat i de tolerància, uns principis que duen a la pràctica d’un darwinisme lingüístic favorable a l’espanyol (l’espècie forastera introduïda acaba suplantant l’espècie endèmica).

Josep Serra

La dictadura constitucionalitzada

Després de morir el dictador Francisco Franco, el 20 de novembre de 1975, semblava que s´obririen tota una sèrie d´espectatives democràtiques, que poc temps després quedarien frustrades amb l´aprovació de la Constitució Espanyola de 1978.

El text constitucional representà, tan sols, un rentat de cara per a un estat, l´espanyol, que es preparava per a mantenir viu l´esperit sorgit de l´aixecament feixista de juliol de 1936. El procés constituent que seguí a la mort del dictador degenerà en un sistema que no és sinó una autèntica dictadura constitucionalitzada. De fet, les Lleis Fonamentals del franquisme influïren decissivament en la redacció de l´esmentada Constitució, concretament en sis apartats diferents:
1er En l´article vuitè, referent a les Forces Armades, on aquestes assumeixen com a missió la de “garantir la sobirania i independència d´Espanya, defensar la seva integritat territorial i l´ordenament constitucional” (article 8.1).
2on En la figura del decret llei.
3er En el Consell d´Estat.
4art En preceptes del Títol IV, intitulat “Del Govern i de l´Administració”.
5è En el Títol VI, referent al poder judicial, l´article 117.2 de la Constitució del 78 copia el que diuen les esmentades Lleis Fonamentals.
6è El Titol VII, “Economia i Hisenda”, està basat en els principis del Movimiento Nacional.

Són moltíssims els articles de la Constitució del 78 que demostren el seu caràcter extremista i dictatorial, i l´enorme influència dels sectors més immobilistes del règim franquista en la seva redacció. Per fer esment de només alguns d´aquests trets anti-democràtics, podríem fixar-nos en la imposició lingüística que hi fan, a tots els pobles de l´estat, de la llengua castellana, en l´article 3.1: “El castellà és la llengua espanyola oficial de l´Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d´usar-la.”; o en l´establiment de la monarquia com a règim polític de l´Estat, sense fer cap consulta popular prèvia, i a la qual se li dedica tot un títol, el segon.

Des dels mitjans de comunicació espanyolistes, i des de les escoles, instituts i universitats, se´ns ha “ensenyat” que la monarquia quedà legitimada després de l´aprovació de la Constitució del 78 en referèndum popular. Val a dir, en primer lloc, que Juan Carlos de Borbó esdevingué rei no per voluntat del poble, sinó per imposició del dictador Franco. Quasi una dècada abans, exactament el 16 de juliol de 1969, el Cabdill anuncià públicament la seva intenció que Juan Carlos de Borbó fos el seu successor com a cap d´Estat, amb el suport amplíssim tant de les corts franquistes com de les Forces Armades i Carrero Blanco. Quan la Constitució fou sotmesa a referèndum, no es plantejà l´opció a la gent de poder manifestar-se a favor d´una república, ja que no existia cap altra alternativa constitucional a la ja plantejada per endavant, és a dir, a la constitució monàrquica elaborada des dels poders fàctics. Resulta curiós veure com, molts dels que defensen la Constitució espanyola del 78, i que la posen com a exemple de text legitimat democràticament per voluntat popular, són els mateixos que després critiquen els règims de partit únic, als que qualifiquen com a “no democràtics” o “dictatorials”. En diverses ocasions, a la Cuba castrista, s´han fet eleccions, a les quals només s´ha presentat un candidat: Fidel Castro. Aquests constitucionalistes espanyols, que pensen que aquesta mena de règims no són democràtics en no existir possibilitat de triar un president entre diversos proposats, com poden eixir en defensa d´una Constitució que no donà cap alternativa a la monarquia?, és això més democràtic? No es pot parlar d´Estat democràtic allà on existeix un monarca que hom situa per sobre de les pròpies lleis que als ciutadans del carrer ens obliguen a complir mitjançant la coacció física (el rei no podria ésser mai jutjat en cas de cometre un delicte, ja que es troba per sobre de la llei); per altra banda, cal fer avinent que, segons l´ordenament jurídic espanyol, cap mitjà de comunicació no pot parlar malament del rei, ni encara que fos amb arguments vers.

Malgrat tot, després de l´aprovació de la citada Constitució, el republicanisme continuava dominant entre amples sectors populars arreu l´estat, la monarquia borbònica, ni de bon tros, estava totalment afirmada, i podia caure en un futur no massa llunyà. Per aquesta raó, des dels poders fàctics de l´Estat, s´organitzà una paròdia de cop d´Estat, encapçalat pel cap de turc de torn, el tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero, i que es portà a terme el 23 de febrer de 1981. En aquella invenció de cop d´Estat, el rei Juan Carlos desempenyà un paper “clau” en la rendició dels benemèrits insurgents, apareixent davant les càmeres de televisió, d´uniforme militar i abillat amb les corresponent xapetes, interpel.lant Tejero per tal que desistís de la seva déria colpista. Tejero, és clar, es reté, com estava planificat que passaria; d´aquesta manera, d´un dia per altre, el Borbó esdevenia el garant de la democràcia a l´Estat espanyol, i peça clau fonamental del sistema polític sorgit amb nou (?) constitucionalisme. Ja no era, als ulls populars, prescindible per al sistema, ara havia esdevingut tot un heroi de masses, gràcies als bons “guionistes” amb que el monarca s´havia envoltat en tot moment, i gràcies, com no, als mitjans de comunicació espanyolistes, que li feren una bona campanya de màrqueting i que acabaren per encunyar aquella frase tan famosa d´”Espanya es gità republicana i es llevà monàrquica”. Certament, una bona tragicomèdia, malgrat la mediocritat dels actors, mereixedora d´un Òscar de l´Acadèmia.

Que el suposat cop d´Estat fou, en realitat, un muntatge teatral enginyat amb la finalitat de justificar l´existència de la monarquia, en dóna bon testimoni, anys després, un coronel de l´exèrcit espanyol, Amadeo Martínez Inglés, que afirma: “ni allò resultà un cop seriós, ni els guàrdies i militars que sortiren al carrer estaven contra el sistema, ni contra el nou ordre democràtic establert després de la mort d´en Franco, ni, per descomptat, contra la Corona. Amb el pas del temps s´ha sabut, ha sortit a la llum amb meridiana claredat, encara que ningú tingui molt d´interès a reconèixer-ho (i més que ningú els mitjans de comunicació que han mantingut sempre un espès silenci sobre els responsables), que l´anomenat intent colpista del 23-F sols fou en realitat un cop de timó palatí, una maniobra político-militar muntada des de les més altes instàncies de l´Estat (llegiu Sarsuela, Junta de Caps d´Estat major i cúpules de partits majoritaris) per a salvar (…) a la recent restaurada monarquia borbònica” (…) “Tot fou, encara que de moment pocs vulguin reconèixer-ho, un muntatge institucional, un cop fluix palatí que contà amb la inestimable ajuda dels dos generals més monàrquics de l´Exèrcit espanyol i el consens vergonyós dels principals partits polítics”.

És més, segons declarà Xavier Rocha i Rocha durant la IV Convenció per la Independència Nacional celebrada en el Palau de Congressos de Montjuïc de Barcelona, els dies 14 i 15 de maig de 1994, l´article bàsic de la Constitució, el número 2, en el qual la “Carta Magna” (com diuen els espanyols) queda fonamentada en la “indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comú i indivisible de tots els espanyols.”, es tractà d´una imposició feta per les altes cúpules militars, al marge del Poder Constituent o, en paraules de Xavier Rocha, com a resultes d´una “intervenció extraconstitucional de les Forces Armades amb la resignació o la connivència del rei.”

Per altra banda, cal recordar el baix suport popular que tingué la Constitució, obtenint en el referèndum només el beneplàcit del 58´97% dels censats. Això significa que un 41´03% de la població electoral no votà a favor del text, percentge al qual caldria afegir tots aquells que, per qüestions d´edat, no vam poder votar i tots els que no havien nascut encara i que ara ja són majors d´edat. La major part dels catalans existents avui dia no votàrem aquesta Constitució, però sí ens veiem obligats (legalment) a acomplir-la, al temps que molts dels que votaren sí ja han finat. Queda clar, doncs, que aquesta no és la Constitució dels joves de Catalunya, per dues raons fonamentals: per estrangera i perquè no hem participat en la seva elaboració i aprovació. Només caldria que els morts governessin els vius!
Una de les influències més sinistres que rebé la Constitució Espanyola de 1978 fou la de la italiana de 1947 pel que respecta a allò que es coneix com a “fons de compensació interterritorial”, i que serveixen, per una banda, per a drenar l´economia catalana i ofegar-la; i, per l´altra, per a comprar fidelitats electorals en les terres del sud peninsular. A Itàlia, aquests fons de compensació van del nord del país a les terres del sud, i són controlats, sovint, per la Màfia, que és qui se´ls apropia; a l´Estat espanyol, el capital que surt de Catalunya i que, en teoria, hauria d´anar al desenvolupament dels països més pobres de l´estat, són utilitzats pels cacics del PSOE i del PP, en els petits pobles andalusos, extremenys i castellans, per a comprar vots i fidelitats personals, i estableixen, d´aquesta manera, un clar paral.lelisme entre el caciquisme mafiós practicat a Sicília i Calàbria i el que es dóna a les comunitats andalusa, extremenya i manxega amb el beneplàcit els governs autonòmics, “casualment”, controlats per tres presidents socialistes: Manuel Cháves, Rodríguez Ibarra i José Bono.

Com podem veure, aquesta Constitució que ens volen vendre no passa ni el més mínim test democràtic, malgrat tota la propaganda constitucionalista que sempre han fet els mitjans de comunicació espanyols, els mateixos mitjans de comunicació que controlen les regnes de la dictadura espanyola que, avui, encara ens atenalla.

Alexandra Arnau

PER UN NOU CONCEPTE DE DEFENSA TERRITORIAL

Els catalans antics, els de l´època de la nostra formació com a Nació independent allà pel segle IX; els catalans dels temps de la nostra màxima expansió territorial, per terres de Sardenya, Sicília, Malta, Nàpols i Grècia; els patriotes revoltats el Corpus de Sang de 1640; o els defensors de les nostres llibertats durant la Guerra de Successió contra els Borbons; no es caracteritzaven pel seu antimilitarisme precisament, ans al contrari, tots aquells catalans que escrigueren les pàgines més heroiques de la nostra història, eren gent amb una forta consciència (i en molts casos preparació) militar i d´autodefensa. Tanmateix, després de tantes derrotes sofrides en els darres segles, i molt especialment després de l’ocupació espanyola de 1939, la nostra gent ha caigut en un estat d´apatia total pel que fa als temes militars, talment que han abandonat les armes en mans dels nostres enemics; i hem acabat per recloure’ns en un antimilitarisme en fals que sovint no amaga una altra cosa que covardia i pusil·lanimitat, on abans existia coratge i valentia.

Els catalans hem deixat d´ésser un poble guerrer per esdevenir un poble mesell; això ha estat, en gran mesura, causat per la creació d´un sentiment d´autoodi ben marcat després de segles d´ocupació forània; però en gran part també ha estat culpa de l´assumpció, com a pròpies, de teories polítiques falsament progressistes d´arrels estrangeres. D´aquesta manera ens trobem com avui dia, una gran part del nostre poble, per no dir la majoria, es mostra fermament arrapat a sentiments antimilitars, promovent tot de campanyes a favor del desarmament; i això quan els nostres enemics no tenen cap intenció de desarmar-se, ni de bon tros, ans al contrari.

L´esperit d´espanyols i francesos ha estat i és sempre guerrer i bel·licista, només hem de veure les constants mostres de supèrbia militar de què fan gala tant els uns com els altres. Espanyols i francesos recorden amb orgull i arrogància els seus “herois” militars; els catalans ignorem i oblidem els nostres. Els espanyols i els francesos tenen armes, els catalans només paraules. Ja és hora que els catalans recobrem el tremp muntanyenc i de resistència d´aquells catalans dels nostres antics comtats independents; ja és hora, doncs, de que els catalans tornem a ésser el que sempre fórem: soldats!

Com podrem, però, tornar a reorganitzar el nostre vell exèrcit, partint de la situació actual? Anem per parts.

Abans de res, els catalans hem de voler tornar a ésser allò que fórem en el passat; hem de tenir, idò, voluntat de renèixer de les nostres pròpies cendres. Per això caldrà erradicar del nostre cos social tot sentiment de rebuig automàtic de les armes, i crear una consciència popular responsable sobre la necessitat d´estar preparat militarment per a qualsevol contigència. Els catalans hem d´ésser un poble pacífic, és a dir, que prioritzi les vies pacífiques d´acció, així com el diàleg, a l´hora de resoldre els contenciosos que se´ns puguin presentar respecte a d´altres nacions; però no podem ésser pacifistes, de manera que haurem d´estar preparats davant la possibilitat de que, en situacions extremes, hàgim de fer ús de la força per tal de defensar-nos de qualsevol tipus d´agressió bèl·lica que puguem patir.

Arribats en aquest punt, caldria plantejar: qui havia de formar part de les Forces Armades Catalanes en cas de trobar-nos davant una situació de greu perill de guerra? Per mi, l´Exèrcit Català hauria d´estar format per: els Mossos d´Esquadra; les Policies Locals; els catalans que, tot i formar part de cossos armats estrangers, en un moment determinat optassin per integrar-se en les Forces Armades Catalanes, tot abandonant els seus antics càrrecs en els cossos estrangers; i les Milícies Populars o Somatents, organitzades a partir dels civils mobilitzats en una situació prebèl·lica.

Però per poder mobilitzar un exèrcit d´aquestes característiques en cas de necessitat, els independentistes primer hauríem de fer-nos amb el control dels Mossos d´Esquadra i de les Policies Locals, tot integrant-nos-hi; no ens podem permetre el luxe de que les nostres policies restin en mans dels espanyols i els francesos, car del contrari, en una situació política tensa, aquestes es mobilitzarien al costat d´Espanya i França, i no pas de Catalunya, tot avortant qualsevol possibilitat d´èxit per nosaltres.

Tots aquells catalans que no estiguem dintre de cap cos policial, hauríem d´organitzar-nos des de suara en Milícies Populars o Somatents, per tal d´anar adquirint l´ensinistrament necessari de cara a una hipotètica guerra futura. No parlo d´organitzar cap grup armat al marge de la legalitat vigent, ni tampoc de fer cap mena d´acció armada que ens portaria a patir una tremenda repressió per part dels estats espanyol i francès; parlo d´ensinistrar-nos tant individualment com en colles, i en aquests ensinistraments no caldria ni tocar armes (és aconsellable, però, que tot aquell que tingui la oportunitat, s´integri en algun club de tir, per tal d´ensinistrar-s’hi). D´entrada, cadascú de nosaltres hem de mantenir-nos en forma física, tot fent esport, anant al gimnàs, mantenint un ritme de vida sà, etc. Juntament amb altres companys, podríem organitzar campaments de caps de setmana a la muntanya, fer marxes, ensinistrar-nos en tàctiques d´autodefensa, etc. (els membres dels cossos policials catalans ens podrien servir com a professors en aquestes tàctiques pseudomilitars).

Aprendríem autodisciplina així com obediència deguda als superiors (qui vulgui manar primer haurà d´aprendre a obeir), tot fomentant l´esperit de companyonia i l´honor, necessaris en tot bon exèrcit.

Aquests em semblen a mi, a grans trets, els fonaments bàsics que han de sostenir la nova/vella mentalitat catalana per tal d´eixir de l´actual actitud pusil.lànime i falsament progressista que ens balda caracteriològicament com a poble, i que ens limita molt de cara a empreses futures. No hem d´oblidar, per acabar, que la Història no s´atura, sinó que segueix avançant, arrossegant-nos-hi, de manera que no podem pensar que la Història ha acabat i que l´ordre de coses actual és el definitiu (així és com sempre han pensat totes les societats, de forma majoritària, en totes les èpoques en qualsevol lloc del planeta, que l´ordre existent era el definitiu i immutable), per això els catalans hem d´estar preparats per al que pugui passar en un futur, proper o llunyà, i aquesta mentalitat d´autodefensa i disciplina l´haurem de transmetre els nostres fills, i aquests, a la seva vegada, als seus, car no ho dubtem pas, no sabem quan ni com, però el nostre dia arribarà.

Larreu

QUAN LA CULPA NO ÉS MÉS QUE UN COMPLEX INFUNDAT…
per Quim Gibert

És innegable que els catalanoparlants hem sofert persecució i escarni al llarg dels darrers segles (dictadures de Franco -1938/1975- i Primo de Rivera -1923/1929-, Llei Moyano d’obligatorietat del castellà a les escoles -1857-, fundació de la Guardia Civil -1844-,…) quan en el nostre tarannà quotidià hem exterioritzat la catalanitat. I fins i tot, en aquests vint-i-cinc anys de postfranquisme, s’han ignorat per a la Franja de Ponent articles de la Constitució espanyola com el 3.1: “La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial atenció i protecció”.

En aquest sentit, no sols s’ha traït l’esperit d’aquest article, sinó que se l’ha atacat en el moment d’incorporar el català en els reglaments universitaris, en el cinema, en els jutjats… de la Catalunya autonòmica. No és això un atemptat contra la democràcia espanyola?

Tot i que nàixer catalanoparlant és allò més natural arreu dels Països Catalans, hi ha habitants d’aquestes contrades que no viuen del tot bé la seua catalanitat. I al llarg del seu procés de socialització, experimenten diversos conflictes identitaris, que poquíssimes vegades són confessats i, en molts casos, també negats perquè han acabat esdevenint temes tabú o no-temes.

Arran d’aquest menyspreu cívic i desemparament legal, brollen vergonyes existencials i d’altres sentiments d’inferioritat. Entre ells, el de la culpabiltat de gaudir d’uns trets diferencials als de la majoria estatal espanyola. Perquè el fet castellà passa per ser aparentment la via de la modernitat, del prestigi i com l’única realitat possible en un futur. Mentre allò nostrat es presentat com carca, problemàtic i impositiu.

La culpa es fonamenta en la suposició que es comet un error. En d’altres paraules, que s’actua malament o de forma ofensiva. Amb el pas del temps les dones i els homes de cultura catalana han interioritzat en l’inconscient unes normes d’assentiment en bé de l’univers castellà, que si mai s’infringeixen provoquen sentiments d’indignitat. És de mala educació parlar en català a un desconegut a Perpinyà, a Elx, a Eivissa o a Tamarit de Llitera?

La culpa no és més que una emoció que ataca l’autoestima i que genera la necessitat de compensar o esmenar una conducta èticament desajustada. En el cas que ens ocupa, l’entorn polític, mediàtic i comercial és un creador de realitats que ens fan sentir responsables d’una suposada incorrecció.

De la mà del nou Congrés de Cultura Catalana, ens hem proposat tractar aquests prejudicis desestabilitzadors i traumàtics.

La catalanitat, una identitat maleïda? és un cicle de tres jornades de psicologia que la vila de Fraga té el goig de cloure el 27 de maig. Anteriorment, Arenys de Mar, el 8 d’abril, i Mequinensa, el 13 de maig, han estat les seus de les altres dues jornades que han abordat les guerres psicològiques i el desemparament après respectivament.

Per cert, no hem d’oblidar que el sentiment de culpa és un fre a la creativitat i al lliure desenvolupament de la persona.

“Aznar és com el caporal d’una caserna marroquina de la legió de Franco”
Entrevista a Francesco Cossiga, Expresident de la República italiana

L’expresident italià Francesco Cossiga va concedir a ‘El matí de Catalunya Ràdio’, dirigit i presentat per Antoni Bassas, l’entrevista que reproduïm a continuació pel seu interès periodístic i per les reaccions que ha provocat.

Antoni Bassas: Senyor Cossiga, bon dia.

Francesco Cossiga: Bon dia.

A.B. Vostè va dir ahir a l’emissora pública RAI 3 sense ambigüitats que no li semblava correcta l’actitud del president José María Aznar amb tota mena de qualificatius. ¿Es reafirma en aquestes manifestacions?

F.C. Miri, ni Goebbels ni Hitler ni els teòrics del nazisme es van atrevir mai a qualificar de perversió cultural i ètica una acta dels bisbes catòlics o dels pastors luterans d’Alemanya. Ens trobem davant d’una greu agressió cap a la llibertat religiosa de l’Església basca, la qual cosa no em sorprèn, i coneixent la manera de fer i la vida d’Aznar no entenc com no se’l considera un falangista. I el falangisme de Primo de Rivera encara tenia una certa noblesa, evidentment amb vocació totalitària, però revolucionària, sindicalista, d’esquerres i republicana. Ara, però, ens trobem davant d’algú que podria ser com a molt el caporal d’una caserna marroquina de la legió estrangera de Francisco Franco.

A.B. Vostè ha anunciat que properament visitarà Euskadi per recolzar els bisbes bascos i el govern del PNB. Quan preveu que farà aquesta visita?

F.C. Jo he escrit una carta d’adhesió i de solidaritat als bisbes bascos com a catòlic liberal, com a cristià, com a demòcrata i com a republicà, i ells ja m’han contestat amb paraules d’afecte. Davant d’aquesta indigna agressió d’un hereu de Franco, sense cap mena de cultura cristiana democràtica, jo faré aquesta visita de solidaritat cap al poble i als partits bascos per condemnar el terrorisme, però convençut que el terrorisme es combat amb la llibertat i no amb lleis lliberticides.

A.B. És molt clar que està molt en contra de la qualificació de perversa intel·lectualment que s’ha atribuït a aquesta carta dels bisbes bascos.

F.C. Exactament. Això és una cosa que ni tan sols els nazis històrics van ser capaços de fer amb relació a les cartes pastorals o al clergat holandès. Ens havíem de trobar amb un xicotot amb bigoti per patir, nosaltres, catòlics, cristians i demòcrates europeus, una agressió com aquesta. La llibertat de religió és el principi de qualsevol llibertat, i la llibertat de religió no és només llibertat de pregària o de culte, també és llibertat de poder seguir els propis bisbes i capellans.

A.B. Vostè com a exministre de l’Interior italià coneix prou bé la lluita antiterrorista. Vostè era ministre de l’Interior quan les Brigades Roges van assassinar Aldo Moro. Què volia dir ahir quan en aquestes declaracions a la televisió pública italiana va afirmar que hi havia terrorismes i terrorismes i que no s’acaba amb ells amb mètodes estrictament judicials i policials?

F.C. Esclar, perquè hi ha diferents terrorismes. Hi ha un terrorisme ideològic, com ho era el de les Brigades Roges, que es podia combatre amb sistemes policials i judicials. Jo no vaig ser gens tou a l’hora de combatre’l, fins al punt que m’anomenaven Kossiga, amb K i amb SS. Però, quan ens trobem davant de fenòmens de terrorisme d’arrel històrica i nacional com ara ETA, fins i tot una conservadora com Margaret Thatcher es va guardar prou d’il·legalitzar un partit que era considerat el braç polític de l’IRA. Estem parlant del Sinn Féin. I avui el líder d’aquell partit s’asseu al irlandès al costat dels partits protestants de l’Ulster. Il·legalitzar Batasuna, a més d’atacar-la és perdre la possibilitat de tenir un interlocutor polític. Això, després que el cavaller Aznar hagi compromès organitzacions catòliques i el bisbe de Sant Sebastià enganyant-los, dient-los que volia negociar amb la finalitat d’aconseguir, d’una banda, el final d’ETA, però de l’altra, empresonar-los per còmplices.

A.B. És clar que la solució que vostè proposa per resoldre el conflicte amb ETA, el terrorisme d’ETA, i la que s’està proposant en aquests moments de part del govern espanyol, no tenen res a veure.

F.C. Només faltaria. Jo sóc un catòlic liberal d’una família demòcrata antifeixista i que, a més, durant la guerra d’Espanya, estava de la banda dels demòcrates catalans, el líder dels quals -un catòlic- va ser afusellat per Franco, i de la banda dels demòcrates bascos. No anava de cap manera a favor de Franco.

A.B. President Cossiga, gràcies per les seves declaracions a ‘El matí de Catalunya Ràdio’ i bon dia.

F.C. Bon dia.

Comunicació i democràcia.

S’hi ha insistit moltes vegades, i s’ha argumentat per activa i per passiva; els intel·lectuals no-orgànics s’han afartat d’especular sobre el que és evident (i s’han avorrit d’estar sempre d’acord entre ells, i de compartir la frustració de no poder fer-hi res). Ja ho sabíem, però potser mai no ho havíem constatat d’una manera tan crua: qui controla els mitjans de comunicació té el poder (o té tot el que cal per posseir-lo).

La dreta espanyola ha guanyat les eleccions generals acomboiada per un exèrcit mediàtic impressionant. Mai cap força política, a l’estat espanyol, no havia disposat d’altaveus tan nombrosos i potents: totes les televisions privades i públiques (descomptant només unes poques televisions autonòmiques), quasi totes les ràdios i la gran majoria de diaris. És un fet que a Balears, per exemple, els problemes d’imatge de l’actual Govern tenen a veure amb l’actitud hostil de la premsa i les televisions illenques.

Ara més que mai, els mass-media fabriquen opinió pública a l’engròs, amb una eficàcia aborronadora. Una eficàcia que rau en el control de la imatge, en la dissimulació i en els missatges subliminals. Avui, l’opinió de masses no la dissenyen els opinadors ad-hoc (columnistes, articulistes, col·laboradors), sinó els maquetadors. N’Antoni Vidal Ferrando me’n parlava fa pocs dies, amb la lucidesa que el caracteritza, i venia a dir que “la diversitat d’opinadors que llueixen alguns diaris dóna una falsa aparença de pluralitat, perquè aquests articles només els llegeixen unes poques persones amb l’opinió ja formada”. És cert: l’opinió pública es forja a les altres planes del diari (amb una eficiència superada, això sí, per algunes tertúlies radiofòniques, i sobretot pels informatius de les televisions). L’acció combinada dels tres mitjans és demolidora.

La mecànica és molt senzilla: els propietaris d’una televisió o d’un diari decideixen quina opció política ha de reeixir i quines han de restat al marge. A partir d’aquí el primer que fan (en el cas d’un diari) és treure l’amic a les pàgines bones (les de la dreta) i l’altre o altres a les dolentes (que són les de l’esquerra); aquest efecte es reforça dedicant a l’amic fotos grosses i lluïdes (on surt d’allò més plantós) i presentant l’adversari en postures desafortunades o en contextos desagraïts, i focalitzant tots els desencerts verbals que cometi (que n’hi ha sempre). I així anar fent…

Aplicant aquestes tècniques de manera sistemàtica i massiva (a través de múltiples mitjans de comunicació, com és el cas) hom pot destrossar sigles, enfonsar governs, encimbellar líders… pot, vaja, demonitzar àngels i angelitzar dimonis, a pler. El pitjor de tot és que, arribats en aquest punt, parlar de democràcia és fer demagògia.

Sembla mentida que, sabent tan bé la lliçó (i podent contrastar les nocions teòriques amb el cas pràctic de Berlusconi a Itàlia), arribi el terrabastall i ens agafi així, amb els pixats al ventre.
Diuen que són coses de la condició humana. No ho sé…

Joan Cabot

PER UNA VIA MODERNA I REALISTA A LA INDEPENDÈNCIA. PER UN INDEPENDENTISME “CIENTÍFIC” I AJUSTAT A LES DADES OBJECTIVES I HISTÒRIQUES.

Vet ací l’esbòs genèric d’una independència catalana possible, formulada en termes moderns i realistes en un context occidental:

Prèvia : Renovació profunda i autocrítica nacional, a fi d’assolir l’imprescinfible redreçament caracteriològic i espiritual, sense el qual ens trobem totalment indefensos i mentalment confusos. Cal deixar-se d’esquerranismes ortodoxos i excloents i obrir-se socialment.

Primera: Sociolingüística de xoc , de carrer, per part dels independentistes, a fi de salvar la llengua catalana, tret principal de la nostra lluita nacional durant els darrers segles.

La segona és la contrainformació i, sobretot, marketing realista, propaganda política àgil i mass mèdia. Un fort comitat d’ agitprop .

La tercera : integració de tota la immigració possible a través de militància, activitats, etc.

La quarta , la formació d’un Front patriòtic i unitat independentista.l’independentisme, que hauria de ser necessàriament unificat i d’ample espectre (esquerra, centre i dreta), per atènyer una majoria (absoluta o bé amb aliats) en eleccions lliures, acceptables i homologables per les nacions occidentals.

La cinquena , aliances i coordinació amb independentistes bascs, gallecs, corsos, andalusos, castellans, bretons… ( Galeusca ampliat i obert, o potser una Internacional de les nacions sens Estat ).

La sisena , crear un Bloc social independentista (transversal socialment, intereclassista ): incidir sindicalment, obrir-se a les esglésies, aliança amb la mitjana i petita empresa contra la Gran Banca espanyola i el gran comerç francès, intentar atraure’s el capital financer català…I tot des d’una perspectiva interclassista i d’ample espectre (ample centre sociològic).

La setena : la noviolència activa i desobediència civil , que és la forma de lluita més mediàtica. Evitar totalment els desordres (trencadissa de vidres…), el look extremista, les consignes irreals i forasenyades… que resten radicalment credibilitat a l’independentisme. La violència de carrer serà terreny adobat per a la provocació i la infiltració, tal com ho ha estat sempre. Es tracta de tancar les portes als qui ens volen destruir i reprimir.

La vuitena : Diplomàcia internacional amb sentit d’Estat : prooccidental, a favor de les potències que en cada moment ens hagin de donar el vistiplau per a la independència, mirar de neutralitzar tant com fos possible les potències interessades a mantenir-nos sota el jou francoespanyol. Assegurar-nos d’una bona diplomàcia catalana, d’aliats internacionals. Això, com a primer pas, requereix indefectiblement acabar amb l’antinordamericanisme visceral que avui ens aïlla internacionalment en favor de Madrid.

La novena : Un cop aconseguida la majoria independentista en eleccions lliures , aleshores fer com els irlandesos: proclamar l’Estat Català i formar un Exèrcit regular català , sotmès al poder civil, a partir dels Mossos d’Esquadra i voluntaris patriotes (tal com a Croàcia). El tema militar, ha d’anar sempre al final, fins que no tinguem majoria social suficient, de tot i no caure en provocacions ni dèries guerrilleres, tercermundistes o kaleborrokistes.

Cloenda : 1. Naturalment aquesta via ha tenir estrictament en comptes unes altres experiències històriques contemporànies pròximes i la situació geopolítica internacional . Això implica rebutjar enèrgicament qualsevol antiamericanisme, crides a la violència de carreró, a l’anticlericalisme, lluites armades, atacs físics a béns personals o persones, etc. prioritzar el marketing-propaganda, l’acció civil i els contactes internacionals.

2. Les independències o revolucions sols vénen, històricament, després d’un fort terrabastall com ensulsiades econòmiques profundes, derrota militar de la metròpoli en una guerra internacional (per això Madrid no participà en les guerres mundials), esfondrament de tot un sistema (caiguda del comunisme, per ex.), etc. No ve perquè simplement “nosaltres vulguem” (voluntarisme utòpic), sinó quan hi ha un desplegament històric donat que ho afavoreix clarament

Després d’Euskadi, Catalunya!

Espanya te un problema, vaja ella s’ho pensava, la veritat és que en te dos, Catalunya i Euskadi, contra la darrera ja fa temps ha llençat la seva artilleria de gran calibre, la Brunete mediàtica no deixa de martellejar el nacionalisme basc com origen de tots els mals. A dintre el mateix sac hi fica ETA, el PNB i les ikastolas, el més important és anular les aspiracions de llibertat del País Basc.

Aquest front espanyol no té sols el rostre del senyor del bigotet, l’inefable Aznar, ni l’automarginat Fernando Sabater ni el de l’eterna oposició d’en Zapatero… és molt més, és el taxista de Madrid, el pagès de Sòria o el jornaler d’Andalusia, son tot un poble que nega que una part del “seu” territori, seu per dret de conquesta, s’escapi, s’alliberi, esdevingui independent. És tot un poble que vol fer valer els seus privilegis, el seu dret de contesta enfront d’un país, d’uns països que volen viure lliures.

Primer va ser l’atac contra ETA, res a dir, ETA avui en dia és sols una excusa per dividir el País Basc i per justificar la repressió contra el seu poble, si ETA no existís caldria crear-la per donar motius al PP, ETA no és més que la justificació del PP i la política anti-basca d’aquest partit, el PP necessita a ETA per justificar el seu odi envers Euskadi. Però després les forces nacionalistes i demòcrates basques es varen unir entorn el projecte del Pla Ibarretxe, ja no havia l’excusa del terrorisme, calia trobar altres arguments per la dimonització, i el perill del trencament de la unitat d’Espanya els hi va servir per abraonar-se contra Euskadi altre cop.

Però no en hi havia prou amb Euskadi, calia buscar nous molins i els quixots espanyols anaren brandant les seves llances per trobar nous enemics, i esdevingué que a Catalunya es va produir un trasbals, CiU va perdre el poder i el seu lloc va ser ocupat pel PSC amb aliança amb IC i ERC, era un nou perill per Aznar i la seva caverna, realment no existia cap perill, per què el PSC no és més que una filial del PSOE, IC és el bufó de la cort i ERC no és el partit independentista que tots crèiem sinó una formació que vol crear una esquerra nacional més que no pas un veritable partit nacionalista català que lluités per la independència tot unint esforços dels diferents sectors del nacionalisme català…

En aquesta croada han trobat un aliat inesperat i ha estat la manca de tacte del Conseller en Cap Sr. Carod Rovira, la seva entrevista amb ETA ha estat un error de forma com ell mateix ha admés, per la nostra part no creiem que els catalans tinguem res a pactar amb ETA, si ells es consideren nacionalistes bascos haurien de destriar Espanya de Catalunya i no operar dintre la nostra nació…. però no hi ha res de clar i les mans que maneguen ETA molts cops han actuat més en contra dels interessos d’Euskadi i les altres nacions oprimides de l’estat més que no pas al seu favor. La imperícia de Carod ha esdevingut l’excusa per reorientar els canons dels cuirassats mediàtics espanyols, tornen a apuntar a Catalunya i no tant sols al tripartit al govern sinó, i especialment, a les ànsies de llibertat del nostre poble.

Poc a poc anem destriant l’entramat de l’operació dels serveis d’intel·ligència espanyols (sic), segurament no son més que la punta de l’iceberg d’una operació de més gran abast per fer fora ERC del Govern de la Generalitat, ERC no fa por pel que és sinó per la confiança que els catalans li vàrem donar, en aquesta operació hi veiem el PP, però també alguns sectors igualment cavernícoles del PSOE i potser, si anéssim més enllà, hi podríem trobar alguns polítics del nostre país que no han paït els canvis. No ens fem il·lusions, amb la dimissió de Carod no amainarà el temporal, els catalans continuarem al punt de mira de la Brunete mediàtica i el futur és incert. A Catalunya el Govern pateix d’una inestabilitat que pot tirar per varis i diferents camins, un d’ells és l’enfortiment de la relació del PSC amb ERC, això podria produir el trencament del PSC amb el PSOE i és molt agosarat preveure-ho, l’altra possibilitat és una futura aliança del PSC amb CiU, però fins després de les eleccions espanyoles ningú mourà fitxa.

Carod no és un exemple de nacionalista, sempre ha demostrat amb la seva trajectòria política que el seu projecte era la construcció d’una esquerra nacional més que no pas la creació d’un partit independentista fort i unit, però per altra part no podem permetre que esdevingui objectiu d’una campanya contra el nacionalisme català. Si Carod és processat el defensarem per què la seva actuació, malgrat que la puguem titllar de poc adequada, ha estat durant el seu càrrec com a representant de Catalunya i el seu objectiu allunyar-nos de la lluita armada entre ETA i Espanya. Hem de ser forts i unir-nos contra l’ofensiva espanyola i espanyolista, no importa a qui tinguem al costat, si tenim al PSC, a IC a ERC o qui sigui, el més important és fer front al PP i als espanyols de peu que temen perdre una part de la seva pàtria estimada, per ells Catalunya és una part, per nosaltres ho és tot. Tenim molt més a perdre per tant a esmolar bé les eines…

La inflació de Rato.

R odrigo Rato ha fet unes sucoses declaracions. Ha dit, en efecte, que no patim restriccions de l’oferta, però que sí que hi pot haver distorsions en els canals de distribució. És a dir, que després d’admetre que no hi ha problemes de competència, ha encarregat un treball a un organisme inadequat, perquè ha estat incapaç de garantir la desaparició dels monopolis -que aquesta sí que era la seva feina- i, perquè ha demostrat una escandalosa parcialitat contra el petit comerç. Resulta, doncs, que el TDC no té valentia per lluitar contra l’abús de posició dominant dels serveis públics de primera necessitat. Si el titular, Gonzalo Solana, vol de debò identificar els culpables, no cal que justifiqui amb sofismes una nova agressió al comerç tradicional perpetrada a les ordres de l’exministre Arias-Salgado, actual president de Carrefour. N’hi haurà prou de mesurar l’impacte de l’augment de sou dels funcionaris, la compensació per la supressió de l’IAE, la puja de la quota d’abonament dels telèfons, la pròrroga de la moratòria nuclear, els CTC, el dèficit tarifari, els preus del gas i la benzina o les escandaloses tarifes dels peatges. Per aquest senzill procediment, li podríem preguntar a Rato: ¿Qué es inflación, me preguntas, mientras clavas en mi pupila tu pupila azul? ¿Qué es inflación, y tú me lo preguntas? ¡Inflación eres tú! Caldria, doncs, que la Generalitat encarregués amb tota urgència el contraestudi comparatiu de tarifes de serveis p.p.a., és a dir, ponderat amb relació al poder adquisitiu de cada país i també el de preus de les grans superfícies. Si no ho fa, sempre ens quedarà la sospita que els tentacles dels poderosos, tan persuasius i convincents, també arriben a les administracions autonòmiques i municipals, que parlen de parar els peus a la patronal dels grans establiments, però que, a l’hora de la veritat, claudiquen davant d’ells. Caldrà que s’afanyin a contrarestar amb antídots el verí ideològic que segrega, prèvia remuneració, l’Institut del Lliure Comerç, que no té res de lliure, atès que opina a canvi de diners, ni d’institut, perquè és solament un grup de pressió disfressat de centre d’estudis. La Generalitat no pot assistir passivament a una injustícia tan greu. Ha de restablir la veritat, combatre les falsedats i defensar de debò i no de pura boquilla les víctimes innocents. Publiqui, per tant, quant paguen d’impostos un híper o uns grans magatzems per metre quadrat, per persona ocupada o per milió de pessetes facturat, i comparin-ho amb el botiguer de la cantonada. Comparin els preus dels grans i dels petits sense comptar els articles ganxo. Expliquin què paguen els pàrquings dels grans magatzems o per què els Caprabos poden aparcar camions de 20 tones en triple fila i els petits no. O bé per què la Guàrdia Urbana cobra dels magatzems per dirigir el trànsit a gust d’ells. Reaccionin abans que la cobdícia no desertitzi el centre de les nostres ciutats. Que volem saber a favor de qui juga cadascú. Ara!

Col·lectiu J.B. Boix.
Avui. 26 de novembre 2002.